REFORMA CONSTITUCIONAL

És agost, estic a la feina i estic més aborrit que una mona. Després de revisar el email per quinta vegada, repassar el facebook i twitter, demanar un referèndum per a ratificar la reforma constitucional i comentar un post de l’amic Sulo Resmes (http://www.tcbup.blogspot.com/), he decidit escriure alguna cosa al voltant de la limitació de la despesa pública que es vol incloure a la Constitució.

Primer que res aclarim el tema de la reforma constitucional. Hi han dos procediments per a reformar la Constitució, en aquest cas, el més senzill, que requereix aprovació per una majoria de 3/5 del Congrés dels Diputatas i del Senat, i si s’aconsegueixen aquestes majories, la reforma serà sotmesa a referèndum per a la seua ratificació si així ho sol.licita, en un termini de 15 dies, 1/10 part dels membres de qualsevol de les Càmares (ale, que es note que tinc les opos frasquetes, jeje).

Anem ara a la qüestió de fons, que no és altra que qué suposa la limitació del déficit públic. Doncs be, com molt be explica el professor Vicenç Navarro, aquesta limitació suposaria limitar l’Estat de Benestar, perquè el pes que aquestes partides (educació, sanitat, prestacions per desocupació, etc) tenen dins de la totalitat de la despesa pública és molt elevat.

Així, qué passarà si en un moment puntual s’arriba al sostre d’endeutament? Deixarem de gastar en educació i sanitat? No tindrem metges ni professors? Deixarem d’ajudar als desocupats? Malament.

I, una vegada més, entenc que aquesta mesura siga proposada pel Partit Popular, però que provinga d’un govern “d’esquerres”, me resulta difícil d’acceptar.

Recordem un moment les dues grans corrents de pensament econòmic. La clàssica, representada per Adam Smith, i la Keynesiana, encapçalada per John Maynard Keynes. Mentre que els clàssics propugnen l’equilibri pressupostari com a dogma i més encara els seus hereus, els neoclàssic, neoliberals o neocons, que són uns talibans del déficit zero; els keynesians o postkeynesians, aboguen per un equilibri presupostari al llarg del cicle econòmic, de manera que el lògic i necesari déficit d’èpoques de recesió econòmica, sigua compensat pel superávit de les fases expansives.

Així les coses, no s’entén molt be que un govern progresista propose aquestes mesures, bo, sí que s’entén, perquè li venen imposades per la Merkel, Sarkozy i Trichet. El que passa és que jo ja estic cansat, bo, ja fa temps que estic cansat, de tenir que claudicar davant els “mercats”, la Merkel o el Banc Central Europeu.

Qué sí, que Alemania és la “locomotora”ª de la UE, ja ho sé, però sense els països com el nostre, Alemania no podria funcionar tan be. Que probablement nosaltres els necesitem més a ells, que ells a nosaltres, però si països com Espanya no absorviren les seues exportacions, tampoc tindrien una economia tan dinàmica. A més, la Merkel esta tampoc és que siga una gran estadista, de fet pareix que governe a colp d’enquestes electorals, així que tampoc tenim que dir-li a tot que sí, al menys que ens deixen opinar i propasar solucions alternatives. O, al menys, si la Merkel ha de continuar decidint l apolítica espanyola, que ens deixen votar a les eleccions alemanes, no?

En fi, que ja m’he desfogat, que demane que es vote en referéndum la reforma constitucional i que seguiré indignant-nos si les coses segueixen d’aquesta manera.

Desde el lupanar de rica miel.