martes, 29 de septiembre de 2009

WALLANDER

Després de 7 anys sense l’inpector Kurt Wallander, el 9 d’octubre, el dia de tots els valencians (aborronat estic), arriba a les nostres llibreries l’últim llibre de Henning Mankell, El hombre inquieto.

Henning Mankell, autor de numeroses novel.les de ficció, és a més un dels dramaturgs més coneguts de Suècia. L’escriptor, reparteix el seu temps entre el seu pais natal i Mozambique, on dirigeix el Teatre Nacional de Maputo. A nivell internacional, Mankell és conegut per la saga protagonitzada per l’inspector Kurt Wallander.

Wallander és inspector de policia de la localitat de Ystad, en el sud de Suècia. Està separat de la seua dona, té una filla, amb la que no aconsegueix tindre una bona comunicació. Amb son pare tampoc s’entén molt be. Kurt és un tio despistat, torpe, enamorat de l’òpera, melancòlic, amant de la natura, perdut en mig d’una societat moderna que no entén i un poc borratxo.

Les aventurers de l’inspector Wallander han sigut traduïdes a 37 idiomes i han sigut adaptades al cinema i a la TV.

Després de que Mankell ens deixara orfes fa 7 anys a tos els enamorats de Wallander, arriba ara la onzena novel.la protagonitzada per l’inspector suec. La nova novel.la ens mostra a un Wallander que ja és avi, i que s’enfronta a la desaparició dels sogres de la seua filla Linda. A més, a la novel.la Kurt patirà un problema afegit, la pèrdua de memoria. Esperem amb expectació poder llegir-la i comprobar si és tan bona que les anteriors.

Este és l'inici de la novel.la “La vida del inspector Kurt Wallander ha cambiado: no sólo se ha comprado una casa en el campo -un sueño que llevaba tiempo acariciando- y por fin tiene un perro, sino que su hija Linda, que ya trabaja como policía en Ystad, lo ha convertido hace poco en abuelo de una niña".

Desde el lupanar de rica miel, esperant amb ganes l’arribada del dia de tots els valencians.

domingo, 27 de septiembre de 2009

"NIVELAZO" a la lliga de futbol profesional

Repasant els diaris d'este matí he trobat diversos articles on es criticava l'actuació de làrbrit d'ahir al Màlaga Barça, des de el punt de vista barcelonista, jo no vaig a entrar en dir res de l'àrbritatge, per que no se que va passar, ara hi ha un article que m'ha cridat l'atenció:

"El árbitro confundió a Messi con Chygrynskiy y a Abidal con Touré"

"Para empezar, en el capítulo de sustituciones hace constar que en el minuto 55 Gerard Piqué Bernabéu entró por Lionel Messi Cuccitini, cuando en realidad todo el mundo, menos él, claro, vio como Piqué entraba en el terreno de juego sustituyendo a Chygrynskiy quien, dicho sea de paso, mucho mucho no se parece a Messi...Pero es que, además, en el capítulo de sanciones hace constar que "En el minuto 30 el jugador (22) Eric Abidal fue amonestado por el siguiente motivo: protestar, de forma ostensible, una decisión mía". También todo el mundo pudo ver que la tarjeta por protestar se la mostró a Touré y no a Abidal..."

Jo no se com va el tema de l'acta en el futbol, pero sera facil apuntar el número de cada jugador, i no fixar-se en el seu aspecte físic

Açò és PULP o calamar ?

Un altre video de este crack que es dedica a subtitular amb accent riberenc escenes de pelis. Ara li toca a Pulp fiction, ahi va:




- I saps com li diuen a l’arròs a banda en Gandia?
- No li diuen arròs a banda?
- En Gandia són madrileños, no sabrien qué collons és l’arròs a banda.
- Pues com li diuen?
- Li diuen una “Paella valenciana.”


Desde el lupanar de rica miel.

EL BRAVEHEART DE LA RIBERA

Pepico walas, el braveheart de La Ribera motivant a la gentola pa anar contra els de la capi.



"I si estaguera ací acabaria en els de la capi a xupitos de casalla i partides de xamelo." Meeeeeeeeeeeeeeeeeuu !!!

Desde el lupanar de rica miel.

Días de presupuestos y aborto

A continuació, un article publicat per l’ex-ministre Jordi Sevilla al seu blog.

"Hay días en que los Gobiernos como que hacen limpieza de leyes atascadas y las aprueban a pares. Como hoy. Recuerdo una película en que los conceptos de vino y rosas se combinaban para acompañar una triste historia de amor y derrota. Pero no acabo de encontrar la ligazón entre la Ley de Presupuestos y la del Aborto, salvo por aquello del marco conceptual lingüístico de Lakoff que tantos problemas nos está trayendo. Parecería que cada Proyecto de Ley necesita del apoyo del otro para fortalecer un discurso conjunto emocionalmente “progre”. A mí, que debo ser muy raro, no me gusta lo que se conoce de los Presupuestos y sí apoyo la modificación del aborto. ¿Será por eso que van juntos, porque somos muchos los raros?

Al final resulta que ni los ricos van a pagar más impuestos ni la subida impositiva financiará nuevo gasto público. Después de tanto ruido veraniego, idas y venidas, declaraciones y contradeclaraciones, al final se ha intentado contentar a todos y ha salido un frankestein. Me explico. Los ricos no van a pagar más porque el grueso de los mayores ingresos públicos procederán de medidas lineales, es decir, que se aplican a todos por igual: la supresión de los 400 euros, la subida del IVA (¿por que se aplaza a julio cuando puede que entonces empiecen a remontar las precios del consumo haciendo la subida más gravosa?) y 6 euros al año más para el 90% de las plusvalías que se declaran. Junto a eso, un retoque a la baja del impuesto de sociedades y uno no se explica que han hecho en Hacienda tantos meses estudiando y poniéndolo todo en cuestión, para acabar en esto. Por cierto, en este momento, no se por qué limbo presupuestario anda la tasa ecológica que tanto debate ha suscitado recientemente y que tan necesaria es para combatir, junto con muchas más cosas, eso del cambio climático que habló el Presidente del Gobierno en la ONU. ¿Se dejará para una enmienda de Iniciativa per Catalunya- Verds?Además, la subida de impuestos tampoco irá a financiar nuevo gasto público ya que este se recorta casi un 4%. Por cierto, en estos casos, siempre se dice que solo se recorta el gasto corriente, el despilfarro y lo no necesario. ¿Por que no se hace este ejercicio de depurar el gasto público de adherencias absurdas, todos los años, haya apuros de dinero o no? ¿Por que no se pone a trabajar a la Agencia de Evaluación de Políticas Públicas para que analice lo que funciona y lo que no. En todo caso, el año próximo con estos presupuestos, las familias tendrán menos dinero para gastar en lo suyo y el Estado, aunque tenga más, tampoco lo gastará sino que lo dedicará a reducir déficit.

En ese contexto, ¿quien nos sacará de la recesión el año que viene cuando el mismo gobierno reconoce que seguirá creciendo el paro? ¿Donde queda el mandato del G-20 de continuar con las políticas de apoyo económico hasta que la situación esté más clara a finales de 2010? Este carácter restrictivo del presupuesto, en su impacto macroeconómico, será todavía más grave si aciertan quienes anuncian subidas de tipos de interés en Europa en los próximos meses, para intentar evitar inflaciones excesivas en los países centrales que saldrán antes de la crisis y nuevas alzas del petróleo por la misma razón.

Se ha perdido una ocasión para hacer algo que devolviera más equidad a nuestro sistema tributario y eficacia a la recaudación de impuestos. Con ello, al repartirse los sacrificios de la crisis de manera más solidaria, de verdad y no solo en los eslóganes, podríamos haber hecho más cosas como bajar cotizaciones sociales para estimular la contratación indefinida de nuevos trabajadores.

Por otro lado, apoyo la modificación de la ley del aborto que se ha planteado porque resuelve mejor los problemas reales que se están planteando en nuestro país, los queramos ver o no. Solo un comentario. Después de meses de defender lo de los 16 años con el argumento de que la confianza entre padres e hijos no se regula en una ley, tengo miedo de la cara que se me quedará (y conmigo a muchos) si el gobierno, en una transaccional parlamentaria lo cambia y, encima, intenta explicarnos que es que en realidad, es mejor que haya consentimiento paterno.

He pensado mucho si colgaba este post, explícitamente crítico, o no. Me he decidido por el si por dos razones: quiero creer que vivo en una democracia que cumple la Constitución incluso cuando dice que los partidos políticos se deben regir por principios democráticos. Es decir, aceptando la discrepancia que intenta señalar lo que, honestamente, me parecen errores mejorables del Gobierno. Pero, en segundo lugar, porque me parece más leal con el proyecto real, decir las cosas en voz alta con ánimo de ser constructivo y que callar o aplaudir en público y despellejar en privado. Y de todo hay en la viña del señor. Gracias
."

Xeeee, ara que ha abandonat el Congrés i se n'ha anat a una consultora a forrar-se, pareix que s’ha soltat i tot. En serio, un article interessant, però pareix ser que ZP no va acudir a aquelles “dos tardes” que li feien falta per a conrolar la economia, ai, ai.


Desde el lupanar de rica miel.

sábado, 26 de septiembre de 2009

Andres Calamaro

Vaig a fer la mateixa tàctica que el vostre amic a la pàgina oficial del poble:

ayer ... 2day26 de septiembre
arrancamos en alicante lo que vendra siendo el tramo final de nuestras actuaciones (2009) en el reyno ; como si fuera la noche de anoche la primera vez, subimos a cantar con las sensaciones del ensayo pegoteadas en la piel (!) ; estrenabamos repertorio-secuencia y no tocabamos desde ... america (this is not america) ; brindamos con el "tradicional" chupito-caballito de tequila (lo mejor que pudo conseguirse en alicante) y subimos a dar lo nuestro, el respetable (muchos de los cuales estaban llegados desde ciudades apartadas como santander, canarias, castellon o sevilla) puso el respeto y el calor, y con el mediterraneo de testigo dimos nuestro primero de sptiembre/octubre ; ahora termino unos mates y preparo mis bartulos para llegar a murcia por carretera (como corresponde), el cielo amenaza lechoso, esperemos que las apropiadas meteorologias nos acompañen esta noche ; pude comentar, apenas, el concierto (de anoche) con camaradas como crimenes y juanpu, y todos (dos) estaban definitivamente complacidos con el repertorio (y sus novedades de todas las epocas) y con la perfomance ; yo diria que fue un (casi) perfecto principio para una (otra) gira que va a ser demasiado corta (como unico defecto).llegamos a lo que parece un resort dubai replica, confio en el cielo ; estoy pensando en el repertoire de hoy, sin los tangos tambien parece una buena secuencial.

Per a qui no ho haja deduït, açò ho he tret de la pàgina web del tio calamar.

viernes, 25 de septiembre de 2009

ENRIQUE BAÑUELOS


Recordeu qui és el tio de la foto? Noooooo? Be, supose que amb el títol del post ja sabreu que és, efectivament, es tracta d'Enrique Bañuelos, natural de Sagunt i expresident de l’imperi Astroc. Però comencem pel final.

Després de molt de temps desaparegut de les portades, Bañuelos ha tornat a l’actualitat, ara per haver creat la tercera inmobiliaria més gran de Brasil. Bañuelos participa a través de la firma Veremonte en tres societats immobiliaries del pais sudamericà (Abyara, Agra y Klabin), les quals s’han fusiont donant lloc a un grup immobiliari amb un patrimoni d’uns 556 milions d’euros i una cartera de terrenys valorada en 7.030 milions d’euros.

Ara anem als seus inicis. Nascut a Sagunt i orfe de pare als nou anys, Bañuelos s’inicià al mon dels negocis quan la industria siderúrgica en la que treballava son pare, va ser desmantelada. Aprofità les ajudes que es donaven per a crear nous negocis per a montar amb uns amics la empresa “Miel de Luna”, dedicada a comercialitzar mel i productes derivats.

Amb 25 anys i després de llicenciarse en Dret, Bañuelos inicià la seua carrera al mon immobiliari amb la creació de l’actual Grup Astroc. El tio s’aprofità de la antiga Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística de la Comunitat Valenciana, que atorgava moltísimes facilitats als promotors. Així va construir 5.000 vivendes a la localitat de Canet d’En Berenguer, continuant després en moltes promocions per la Comunitat Valenciana i per la resta del territori espanyol.

En maig de 2006 eixia a bolsa la seua empresa, protagonitzant una escalada meteòrica. Les accions iniciaren la seua cotització al preu de 6,77 € i en sòls nou mesos fregaven els 75 €. Bañuelos comprava després la inmobiliaria Lanscape en Cataluña i Rayet Immobiliaria en Madrid. Una estratègia prou clara i decidida, la de créixer a la capital espanyola i a Barcelona. A més, diversificava les seues inversions, convertint-se en el màxim accionista individual del Banc Sabadell

Total, que de venedor de mel, passà a figurar a la llista de milionaris de Forbes. En 2007 entrava al ranking, ocupant el lloc 95 amb 7.700 milions de dólars. Aleshores, Bañuelos podia presumir de ser la tercera fortuna d’Espanya, sòls per darrere d’Amancio Ortega (el fundador de Zara) i de Rafael del Pino i per davant d’insignes milionaris com les germanes Koplowitz, Emilio Botín o Florentino Pérez. El jove empresari valencià es va convertir en un autèntic fenòmen mediàtic, en plena era de la bambolla immobiliaria. No passava un dia sense que Bañuelos o les seues empreses aparegueren a la premsa. L’empresari menjava las millors restaurants, viatjava amb avió privat, organista una paella per a 20.000 persones al Central Park per a presentar la Fundació Astroc en Nova Cork, i fins i tot acompanyà al Príncep Felipe en una visita a la Casa Blanca amb George Bush.

En 2007 s’acabà el seu somni, les accions caien el bolsa estrepitosament i en juliol abandonava la presidència de la immobiliaria. Ara la seua fortuna alcanza la miserable xifra de 1.000 milions (qui els pillara). Però, el tio lluny de desanimar-se va vore la oportunitat de negoci a l’exterior, i va invertir a Brasil. Ara li tornen a anar be les coses, convertint-se en un dels empresaris més poderosos d’aquell pais.

Respecte a Bañuelos hi han opinions per a tots el gustos. Alguns diuen que és un home extraordinari, que s’ha fet a si mateix. Altres opinen que és un llepa-culs, un trepa que s’ha aprofitat d’una legislació que afavoria descaradament als promotors i que ha protagonitzat episodis poc clars. Va ser acusat d’emprar informació privilegiada durant la OPA de Martinsa sobre Fadesa, encara que le jutge finalment l’ha exculpat. Personalment pense que darrere d'eixa cara de bon xic s'amaga un fill de puta de campionat, però algun mèrit li hem d'atribuir, al menys ha sabut buscar-se la vida.

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 24 de septiembre de 2009

ANUNCIS MIXTA








Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 23 de septiembre de 2009

IRÁN FASHION WEEK...


El régimen iraní lanza una campaña para determinar cómo se debe ofertar la moda en las tiendas
La policía iraní ha enviado circulares a las tiendas de Teherán para advertir que se inhiban de tener maniquíes femeninos sin cubrir la cabeza ni ocultar las formas, según
informa la cadena BBC.

"Usar maniquíes femeninos que exponen sus curvas y con las cabezas sin sus hijab (pañuelo islámico) queda prohibido", recoge el comunicado difundido por la agencia iraní IRNA. Es una nueva campaña de las patrullas iraníes de la moral, la primera desde la reelección como presidente de la República Islámica de Mahmud Ahmadineyad. Por lo general, estas restricciones suelen llegar en verano pero esta vez los ultraconservadores se han empeñado en determinar cómo deben vestir sus ciudadanos también en invierno.
Las grandes firmas internacionales de ropa y complementos abandonaron Irán a raíz de la revolución islámica de 1979. El nuevo régimen ahuyentó a los inversores e impuso un estilo austero que convirtió cualquier objeto de moda en contrarrevolucionario. Las mujeres tuvieron que cubrirse las formas del cuerpo y el pelo con batas y pañuelos oscuros. Al concluir la guerra con Irak, el cambio generacional que llevó a Mohamed Jatamí a la presidencia volvió a llenar las calles de color y esa pequeña innovación se vivió como un signo de una mayor apertura social, informa Ángeles Espinosa.
EL PAIS. 23-09-2009
House´s el ímpio

EDUCACIÓ: PARES I FILLS

"Hace dos meses un alumno de mi hermano (es profesor de medias) le robó una PDA que usaba en el trabajo, confundiendola con una consola de juegos. Al nene lo trancaron, porque había una camara de seguridad. Sólo cuando vio las imágenes lo reconoció. Su mami vino con él y trató de justificar el robo porque según afirmaba ‘’su hijo pensaba que era una consola de juegos” !!!??? (¿que justificación es esa?). Cuando se le dijo que se le iba a expulsar por cierto periodo de tiempo, la madre afirmó que eso era inadmisible porque el robo se había perpetrado en el recreo, Y TECNICAMENTE NO ERAN HORAS LECTIVAS. Entonces mi hermano (que es más listo que el hambre) le dijo, que entonces lo que técnicamente correspondía era una denuncia en el cuartel de la policía nacional por hurto, con el video como prueba y la intervención de los servicios sociales. Así, de mala gana terminaron aceptando la expulsión del centro. Finalmente y como colofón se supo QUE EL PAPI YA LE HABIA COMPRADO EL CARGADOR DE LA PDA (la misma tarde del robo).

Seguro que el nene estará ahora jugando en casa, y su papi y mami diciéndole lo injusto que ha sido el mundo con él, y que él en el fondo tenía razón y que el cabrón de mi hermano no tenía motivos para ponerse así.

¿Que ley puede luchar contra esto?. Mientras sigamos criando una generación de niños mimados y consentidos a los que toleramos todos y disculpamos todas sus chorizadas, no hay nada que hacer. Mientras pensemos que nuestros hijos son unos colegas que vienen a dormir a casa y con los que compartimos la tele y el ADSL, y que la responsabilidad de su educación está en el estado, no hay nada que hacer.
"
Ignacio Escolar, "Escolar.net"
La veritat és que este Escolar té més rao que un sant. Un dels principals problemes de la educació a Espanya no està a les aules, sino a casa, en com els pares tracten als fills.
Desde el lupanar de rica miel.

martes, 22 de septiembre de 2009

ANDRÉS MONTES


Com tots sabreu el passat diumenge 20 de setembre la selecció espanyola de básquet es va proclamar campeona del Eurobasket 2009, després de realitzar un excelent partit en el que va passar clarament per damunt de Serbia. Esta generació de jugadors és increíble, tenen al seu palmarés el mundial de basket de Japó de 2006, el segon lloc a l’europeu 2007 i el segon lloc també als jocs olimpics de Pekín. Ara, han aconseguit finalment guanyar el Eurobasket i llevar-se així la espineta que tenien clavada des de l’any 2007. Peró no volia parlar ara de la selecció espanyola, a la qual li dedicarem un dia d’aquestos un homenatge cn es mereix, sino de la persona que retransmeteix els partits de la selecció, així com també els partits de futbol de la lliga espanyola.

De segur que tots sabeu de qui parle, el bo d’Andrés Montes, el rei del tiki-taka. Aquest periodista, de pare gallec i mare cubana, començà a fer retransmisions esportives a la radio, a emisores com la COPE, Radio Marca o Antena 3 Radio. Després del seu pas per la radio, començà a retransmetre en Canal + els partits de la NBA en Espanya. Però. és a partir de 2006 quan comença a ser conegut pel gran públic, amb el seu fitxatge per La Sexta i la retransmisió en obert del mundial de futbol d’Alemanya 2006 i el mundial de básquet del Japó al mateix any. Ací, acompanyat a les retrasnmisions futbolers per Julio Salinas i en les baloncestístiques per Juan Manuel López Iturriaga (un altre crack este), es va fer famós per la forma en la ques retransmetia els partits.

Montes li posa malnom fins a sa mare. Alguns dels més sonats són “El tiburón” en referència a Puyol, “Humbrey Bogart” Xabi Hernández, “E.T.” Pau Gasol, “Espartaco” Felipe Reyes, “Mr. Catering” Calderón, “Mojo Picón” Sergio Rodríguez , “Robin Hood” Dirk Nowitzki, “El cuponazo” Lebron James, etc. Però, a més de pels malnoms que posa als jugadors de qualsevol esport, a Montes se’l coneix per les seues mítiques frases. Algunes de les més impactants: “Porque la vida puede ser maravillosa”, “Jugón”, “Ratatatata”, “Brrrrr”, “Dime algo Salinas”, “Tiki-Taka”, “Pincho de tortilla” en referència a un tap en bàsquet o “Wilmaaaaa abre la puerta” quan algun jugador fa un tir horrible que no toca ni el aro.

Andrés Montes va a la seua, siga el partit que siga i tan si és futbol com bàsquet, ell sempre fa el mateix, ficar malnoms als jugadors, fer comentaris graciosos i dir parides amb Julio Salinas i Iturriaga. Escoltar-lo un ratet pot estar be perque te rius, ara al final el tio cansa un poc.

Ara ha anunciat que deixa La Sexta, l’altre dia en acabar la retransmisió de la final del Eurobàsket de Polonia va anunciar en directe que abandonava la cadena després de que se li acabe el contracte. Que serà del seu futur no se sap, s’apunta a la premsa queté diverses ofertes, però encara no sap el que farà.

Ací teniu a Montes fent de les seues:



Esta és la seua despedida al finalitzat la retransmisió de la final de l'Eurobasket 09:


Desde el lupanar de rica miel, porque la vida puede ser maravillosa.

sábado, 19 de septiembre de 2009

ROCCO SIFFREDI




El fisco italiano se pone duro con Rocco Siffredi”. Esta noticia apareixia ahir a la prensa espanyola. Resulta que la policia italiana està investigant a l’actor italià, l’acusen d’haver evadit uns 200.000 €. En cas de que es demostre la culpabilitat de Rocco, l’actor i director porno pot ser condemnat a una pena de presó de entre 1 i 3 anys, poca broma.

La carrera de Rocco com a actor porno començà al 1984 i s’ha prolongat fins al 2004, encara que després ha aparegut a algunes pel.lícules que ell mateix ha dirigit. En aquestos 20 anys ha protagonitzat quasi 300 films.

L’any 2006 va protagonitzar un anunci de creïlles fregides per a la marca “Amica Chips” que va ser censurat per vulgar, indecent i denigrant per a les dones. Total l’anunci no era per a tant, es podia vore a Rocco a una piscina en una mansió de l’estil de la mansió de Playboy rodejat per moltes xiques guapes en bikini. La gracia de l’anunci és que a Italia un dels noms pels que es coneix la vagina és “patatina”. Aleshores, eixia Siffredi menjant papes afirmant que no obstant la seua gran experiència, no havia provat “patatine” tan bones com les de la marca que anunciava.

Jo he provat tantes creïlles. Gustoses, sabroses. No puc estar sense elles. Les he provat totes: americanes, alemanyes, holandeses, grans, xicotetes. Agafava fins a tres al mateix temps. Però ninguna com esta. Fiat d’un que les ha provat totes.” Açò és el que deia Rocco a l’anunci.





Ara acusen a Rocco d’haver evadit 200.000 € a través de la creació d’empreses ficticies en paraisos fiscals, ja que la policia italiana considera que “El semental italiano”, com se’l coneix, ha de pagar tots els seus impostos a Italia per que resideix al pais transalpí més de la meitat de l’any. Esta pràctica és la mateixa que fan al nostre pais alguns esportistes, que fixen la seua residència ficticia a Andorra. Se’n recordeu del cas d’Arancha Sánchez Vicario?

En fi, que està vist que ja ni el tindre una bona polla te val per a escapar-se d'hisenda.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 16 de septiembre de 2009

QUÉ MÁQUINA !!!

"Izzard, de 47 años, fue recibido hoy por el primer ministro británico, Gordon Brown, 24 horas después de completar en Londres una hazaña que le llevó durante las últimas siete semanas por Inglaterra, Escocia, Irlanda del Norte y el País de Gales. Ganador de dos premios Emmy por sus hilarantes monólogos, Izzard corrió los 2.152 kilómetros después de entrenar sólo durante 5 semanas y de convencerse de que era capaz de conseguirlo."Yo no soy un ultra-maratoniano. No tengo esa constitución. Fue una demostración de que la mente puede más que el cuerpo", dijo el humorista a la BBC después de visitar el 10 de Downing Street.Izzard, que ha perdido las uñas de los dedos meñiques en ambos pies y cuyo mayor deseo ahora "hacer una fiesta en un lugar seco y dormir durante una semana", afirmó que su inspiración fue, 70 años después, la lucha de los británicos durante la II Guerra Mundial."Recordaba que nuestros abuelos hicieron cosas increíbles que nunca pensaron hacer. Fueron oficiales y dispararon baterías antiaéreas", explicó Izzard, que también encontró inspiración en una furgoneta de helados que le siguió durante todo el camino y que a intervalos hacía sonar la música de "Carros de Fuego".Pero lo más importante, insistió el comediante, fue la fuerza de voluntad y el empeño: "nunca dejé que por mi cabeza se pasara el pensamiento de que no iba a poder hacerlo. Eso y los baños de hielo que le esperaban al final de cada etapa. En los hoteles pedíamos todo el hielo que podíamos y me metía en la bañera durante 15 minutos a 10 grados centígrados. Es algo que hacen todos los atletas de elite y que me aconsejaron, porque de lo contrario mi cuerpo no lo hubiera aguantado", comentó.Cuando pasen unos días y se encuentre plenamente recuperado, su idea es seguir corriendo, al menos dos veces a la semana. "No quiero echar a perder todo esto", dijo."
Superdeporte.
Este tio és prou máquina, eh!
Desde el lupanar de rica miel.

martes, 15 de septiembre de 2009

LA CONSTÀNCIA FETA PERSONA

Si vos dic el nom de Juan Blázquez Román, de segur que no sabeu de qui vos parle. Però, si vos conte el que fa, segurament a més d’algu li sone este nom. Este tio es manifesta tots els matins a la porta del Palau de Justicia de València, la seu del Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana (al costat del Parterre i la Glorieta), amb una soga al coll de la que penja una pancarta en la que demana un judici per una mala jugada que segons ell li van fer uns advocats.

La pancarta porta el següent missatge: "Yo, Juan Bláquez Román, he construido el edificio de la Avenida antiguo Reino de Valencia, 33. La Señora del Juez Don ------- que es la Jefa del gabinete de abogados y su yerno el abogado Don -------, me han hecho el robo más grande la historia. Dejándonos a mis hijos y a mí, en la ruina más absoluta y negándose el derecho a un juicio. Son más de 30 años pidiendo justicia. Pido un juicio.
Exmo. Sr. Presidente______________.
"

El cas és que no sé els anys que porta este tio manifestant-se. Jo el conec a la porta del Palau de Justicia des de l’any 2006, però pareix que el tio porta ja més de 10 anys. El tema és que desconec si el bo de Juan Blázquez té rao i ha sigut víctima d’una injusticia o simplement no té rao, però la constància de la que fa gala es digna d’envejar per a altres facetes de la vida. Altres li diran idiota per demanar una cosa que mai es va a cumplir. El cas és que l’home continua amb la soga al coll i amb la pancarta demanant un judici, de fet, hui mateix l’he tornat a vore, i allí que seguirà fins a que algú li faça cas, cosa esta última que dubte passe algun dia.

Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 9 de septiembre de 2009

COCOCÓ

Pareix ser que a la redacció del diari Levante han anat curts de noticies este estiu, i han decidit centrar-se en “un pueblo de irreductibles galos”, Benifaió, per a ser protagonista de les noticies, i concretament s’han centrat en el seu veí més aclamat, Cococó, l’Astèrix de la Ribera, que gràcies a la fórmula secreta del seu propietari, el Panoràmix local, es resisteix operació darrere operació a perdre la potència del seu cant.

I es que el tema de Cococó no es per a fer broma, es tracta d’un exemplar d’una espècie en perill d’extinció, “la gallina de Chulilla”. El tema és que els veïns han protestat perquè el pollastre els molesta i el seu propietari ha decidit operar-lo per a que no cante. Però el pollastre, com a bon mascle de la Ribera que és, després de dues operacions, es resisteix a perdre el seu cant. La causa és que no se li ha extirpat una suficient part de la membrana fonadora i Cococó ha recuperat en una setmana el cant que tant molesta als veïns, en dos collons!

Aprofitant la importància que el Levante li ha donat a este fet, les autoritats locals podrien demanar a la UNESCO que declare a Cococó Patrimoni de la Humanitat i programar visites guiades a la Torre Musa, la Torre de la Plaça i la casa de Cococó, i a viure del turismo, ole ole!

Els altres protagonistas de l’estiu al diari Levante han sigut els Clavaris de la Divina Aurora, que han fet algunes trastades a Almussafes. Partint de la base de que el que han fet els Clavaris no està ben fet, si no se li haguera donat tanta importancia i tanta presència mediàtica, el fet no haguera passat a majors. Han fet mal, doncs ja estan denunciats, tindran el corresponent judici i si se’ls declara culpables, hauran d’abonar la la sanció que els impose el jutje, i punto.

El cas és que el tema del pollastre s’ha convertit en tot un fulletí, a falta de canción del verano, bona és la telenovela de Cococó. La noticia ha aparegut a diverses cadenes de televisió nacionals, Telecinco, Antena 3 i TVE, hi han videos a internet, fins i tot ha arribat a diaris com "La voz de Galicia" o "Diario de Ibiza". Com diria Jorge Javier, qué fuerte, qué fuerte, qué fuerte.
Ací teniu un enllaç on es pot vore un video sobre Cococó amb opinions de gent de la localitat: http://videos.que.es/informaciondecontenido.php?con=114803

Força Cococó!

Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 7 de septiembre de 2009

La justa autocrítica

Aquest és el títol de la columna de Joaquín Estefanía al diari El País d’ahir diumenge. L’article m’ha cridat l’atenció perquè és un dels pocs on es parla “d'autocrítica” en referència als economistes. Esta clar que la economia no és una ciència exacta, no és física ni matemàtiques (encara que empra aquesta última per a poder desenvolupar les seues teories). Les dades econòmiques no són simples números, darrere de les mateixes hi han persones, diners, sentiments, etc. Les expectatives de les persones, així com la confiança de la gent i els seus estats d’ànim son imprevisibles i, precisament este fet és el causant de que resulte tan complicat encertar en una predicció sobre l’evolució de les variables econòmiques.

La importància de les expectativas de empresaris i consumidors no és una cosa nova, ja va ser destacada per l’economista anglés John Maynard Kenes (el més destacat del segle XX), a la seua “Teoria General de la ocupación, el interés y el dinero” a l’any 1936. Keynes mantenia que el comportament dels empresaris depén més del seu optimisme que de la freda previsió matemàtica que resulta de multiplicar els posibles resultats de les accions per les seues corresponents probabilitats.

Aleshores, acceptem que previndre els fets economics és complicat perquè depén de factors no controlables, però una cosa és la dificultat de previsió i un altra molt diferent és el que apunta Estefanía a la seua columna, és a dir, el fet de que alguns economistes obviaren la possiblitat de crisi i de la única cosa que es procuparen era de guiar la economia per la senda que a ells els interessava, la de la lliberalització absoluta i la desregulació financera.

Este és un fragment de l’article de Joaquín Estefanía:

“A finales de 1989, la revista Time publicó un artículo en el que exigió la dimisión de los politólogos por no haber predicho la caída del muro de Berlín. Dos años después del inicio de la crisis más destructiva desde la Gran Depresión, ¿habría que demandar algo parecido de los economistas que no supieron ver lo que se avecinaba?

Comienzan a aparecer en el seno de esa profesión algunos signos de autocrítica y humildad. Hace unos días (La Vanguardia del 2 de septiembre), el economista jefe de La Caixa, Jordi Gual, presentaba "la grave sospecha que pende sobre la profesión": la tesis de que la ciencia económica habría contribuido a la debacle con el desarrollo de teorías que, o bien ignoraban los factores clave de la economía o, lo que es peor, los excluían intencionadamente por motivos ideológicos, para propiciar una determinada agenda política favorable a la desrregulación.

El biógrafo de Keynes, Robert Skidelski, coincide con la exposición anterior y cree que, con excepciones, los economistas adoptan sus posiciones para que se adecúen a los estados de situación dominantes. "Mayordomos intelectuales", los ha calificado con dureza. En julio, el semanario The Economist titulaba un artículo "El prestigio de la ciencia lúgubre. En qué ha fallado la economía", y criticaba a los economistas que durante décadas defendieron que toda innovación financiera era siempre beneficiosa…”

Ací es veu clara la diferenciació entre dos conceptes econòmics bàsics, “Economia Positiva” i “Economia Normativa”. La economia positiva es defineix com la ciència que busca explicacions objectives al funcionament dels fenòmens econòmics, es preocupa “d’allò que és, o podria ser”, i es correspon amb la economia com a ciència. Per la seua part, la economia normativa ofereix prescripcions per a l’acció basades en judicis de valor personals i subjectius. S’ocupa de “el que hauria de ser”. No es preocupa d’observar la realitat, sino de de disenyar un model de societat i, en funció d’eixe model, formula una serie de prediccions.

La conseqüència de que es confonguen els dos conceptes, la contemplem ara, ningú pensava, o no volia pensar que podia arribar la crisi, i ens ha pillat a tots desprevinguts, i així ens va.

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 4 de septiembre de 2009

miércoles, 2 de septiembre de 2009

LAPORTA LA CAGA (UNA VEGADA MÉS)


Que tenim que dir del president del F.C. Barcelona? De la vesant esportiva no tinc res que dir, durant la seua presidència l’equip ha aconseguit 3 lligues, 1 Champions i 1 Copa del Rei. Però en quant a l’altra vesant, la institucional, Laporta ha fet coses per a criticar. L’home començà molt be fent fora del Camp Nou als Boixos Nois i generant bones expectativas en la seua gestió. Però de seguida començaren els problemes, primer van ser els problemes amb la junta directiva, les escoltes, els problemes amb Sandro Rosell, i les declaracions que fa continuament.

La última és que s’ha mostrat orgullos de que el Barça que ell presideix siga “un dels més catalanistas de la història”. Al respecte podria dir moltes coses, però com que no tinc moltes ganes, suscriuré un comentari d’un internauta que s’autoanomena “donnie darko”, que perfectamen t podria haver fet jo.

Joan, te estaremos eternamente agradecido por haber sacado a esos bastardos de los Boixos Nois de las gradas del Camp Nou, pero los culés que no somos catalanes estamos hasta los mismísimos de tus proclamas nacionalistas. A ver si te enteras de que esto es un deporte, y que en tu equipo lo que menos hay, son catalanes. Tenéis brasileños, argentinos, malíes, costamarfileños, albaceteños, suecos, etc.Entendemos que después de dejar la presidencia te quieras dedicar a la política y que todas estos mensajes puedan calar en cierto sector catalanista, pero como te digo, mezclar fútbol y política sólo trae problemas. Por suerte o desgracia, el fútbol se mueve por sentimientos, y los sentimientos nacionalistas no tienen cabida en un campo de fútbol. Ahí el juez es el balón, y en muchas ocasiones, cuando entra parece que gana Cataluña, y si no entra ya se empiezan a ver conspiraciones.”


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 1 de septiembre de 2009

LIGA BBVA

Després d’un estiu marcat pels multililionaris fitxatges del Reial Madrid, el fulletó Villa i la inesperada mort del jugador de l’Espanyol Dani Jarque, ja tenim ací la lliga BBVA 2009-2010. I la pregunta que es fa tot el mon és, serà cosa de dos o hi haurà algun equip capaç de fer-li ombra a Madrid i Barça?

Florentino, amb les incorporacions de Ronaldo, Kaka, Benzema i Xavi Alonso ha aconseguit posar la por en el cos de la resta d’equips. A més, pareix que ha encertat en la contracció de l’entrenador. Manuel Pelegrini és un tècnic sobradament capacitat tant en qüestions tècnciques i tàctiques com psicològiques, per a portar endavant un equip com el Madrid, combinant el bon joc amb la eficàcia. Com que han incorporat prou jugadors nous, imagine que en principi li costarà armar l’equip, fins a que s’acoplen tots i s’adapten a la manera de jugar que vol el tècnic, però si mentres arriba el bon joc, els Ronaldo , Kaka i companyia van marcant gols, la cosa anirà endavant.

En quant al Barça, destacar que manté el mateix bloc que li va donar l’any passat el triplet, amb la dificultat de que aquest any serà més complicat que l’any passat. Les incorporacions de Chygrynski, Maxwell i Ibrahimovic s’antoixen insuficients, tenint en compte que no hi ha recanvi natural per a Xavi i Iniesta, que són els que porten el joc de l’equip. A més, hi haurà que vore si el joc que genera Ibrahimovic són capaços de compensar els gols que asegurava Samuel Eto’o.

Després està l’Atlètic de Madrid, l’etern aspirant. Ha fet un bona pretemporada i compta amb una de les millors parelles atacant d’Europa, el Kun Agüero i Diego Forlan no tenen res que envejar a qualsevol altra davantera. També pareix que han encertat en la contractació del Porter Sergio Asenjo. Però be, ja sabem que al club matalaser pot passar qualsevol cosa, de fet, han començat la lliga amb una desastrosa derrota per 3-0.

A continuació tenim al València, que ha aconseguit mantenir a totes les seues figures, així que si els jugadors s’impliquen, Emery no té excuses per a no formar un equip competitiu per a estar entre els quatre de dalt. El problema el pot tindre al centre del camp. Baraja i Albelda estan majors per a ser els pulmons de l’equip, i sobre els seus substituts hi han dubtes, esperarem a vore si Banega i cia es centren i mantenen un bon nivel al llarg de la temporada i aconsegueixen fer oblidar la eterna parella de centrecampistes que forjaren l’època daurada del Valància.

Pel que fa al Vila-real, l’equip té bona pinta, encara que com tenen entrenador nou, el Txingurri Valverde, imagine que els faran falta unes jornades per a poasar-se en marxa. I el Sevilla, que ha incorporat al davanter Negredo, compta amb un bon planter, però vorem si es capaç d’aguantar el ritme de les darreres temprades.

En fi, que pels fitxatges que han vingut a la lliga espanyola i els jugadors que no s’en han anat, este any pareix que la nostra lliga recupera l’etiqueta de “la millor lliga del mon”, substituint així a la lliga anglesa que pareix que als últims anys ens havia pres la davantera. Esperem que el campionat siga emocionant, i que algun equip modest ens done una sorpresa i siga capaç d’incordiar un poc als grans.


Desde el luapar de rica miel.