La justa autocrítica

Aquest és el títol de la columna de Joaquín Estefanía al diari El País d’ahir diumenge. L’article m’ha cridat l’atenció perquè és un dels pocs on es parla “d'autocrítica” en referència als economistes. Esta clar que la economia no és una ciència exacta, no és física ni matemàtiques (encara que empra aquesta última per a poder desenvolupar les seues teories). Les dades econòmiques no són simples números, darrere de les mateixes hi han persones, diners, sentiments, etc. Les expectatives de les persones, així com la confiança de la gent i els seus estats d’ànim son imprevisibles i, precisament este fet és el causant de que resulte tan complicat encertar en una predicció sobre l’evolució de les variables econòmiques.

La importància de les expectativas de empresaris i consumidors no és una cosa nova, ja va ser destacada per l’economista anglés John Maynard Kenes (el més destacat del segle XX), a la seua “Teoria General de la ocupación, el interés y el dinero” a l’any 1936. Keynes mantenia que el comportament dels empresaris depén més del seu optimisme que de la freda previsió matemàtica que resulta de multiplicar els posibles resultats de les accions per les seues corresponents probabilitats.

Aleshores, acceptem que previndre els fets economics és complicat perquè depén de factors no controlables, però una cosa és la dificultat de previsió i un altra molt diferent és el que apunta Estefanía a la seua columna, és a dir, el fet de que alguns economistes obviaren la possiblitat de crisi i de la única cosa que es procuparen era de guiar la economia per la senda que a ells els interessava, la de la lliberalització absoluta i la desregulació financera.

Este és un fragment de l’article de Joaquín Estefanía:

“A finales de 1989, la revista Time publicó un artículo en el que exigió la dimisión de los politólogos por no haber predicho la caída del muro de Berlín. Dos años después del inicio de la crisis más destructiva desde la Gran Depresión, ¿habría que demandar algo parecido de los economistas que no supieron ver lo que se avecinaba?

Comienzan a aparecer en el seno de esa profesión algunos signos de autocrítica y humildad. Hace unos días (La Vanguardia del 2 de septiembre), el economista jefe de La Caixa, Jordi Gual, presentaba "la grave sospecha que pende sobre la profesión": la tesis de que la ciencia económica habría contribuido a la debacle con el desarrollo de teorías que, o bien ignoraban los factores clave de la economía o, lo que es peor, los excluían intencionadamente por motivos ideológicos, para propiciar una determinada agenda política favorable a la desrregulación.

El biógrafo de Keynes, Robert Skidelski, coincide con la exposición anterior y cree que, con excepciones, los economistas adoptan sus posiciones para que se adecúen a los estados de situación dominantes. "Mayordomos intelectuales", los ha calificado con dureza. En julio, el semanario The Economist titulaba un artículo "El prestigio de la ciencia lúgubre. En qué ha fallado la economía", y criticaba a los economistas que durante décadas defendieron que toda innovación financiera era siempre beneficiosa…”

Ací es veu clara la diferenciació entre dos conceptes econòmics bàsics, “Economia Positiva” i “Economia Normativa”. La economia positiva es defineix com la ciència que busca explicacions objectives al funcionament dels fenòmens econòmics, es preocupa “d’allò que és, o podria ser”, i es correspon amb la economia com a ciència. Per la seua part, la economia normativa ofereix prescripcions per a l’acció basades en judicis de valor personals i subjectius. S’ocupa de “el que hauria de ser”. No es preocupa d’observar la realitat, sino de de disenyar un model de societat i, en funció d’eixe model, formula una serie de prediccions.

La conseqüència de que es confonguen els dos conceptes, la contemplem ara, ningú pensava, o no volia pensar que podia arribar la crisi, i ens ha pillat a tots desprevinguts, i així ens va.

Desde el lupanar de rica miel.