Ojo al dato, señores

Estava jo cotillejant per internet a les 8 i 20 del mati les noticies, que dius que fas que no te gites quan tornes de dormir pero be, quan de colp a repent en acb.com me sorpren una noticia que diu que el pivot africà Dikembe mutombo, jove, en projecció va a tornar a jugar a la nba, a houston, tenemos un problema, per a suplir la baixa de Yao.

Pero que vos penseu que el fet que m'ha deixat commocionat es que la criatura te nomes 42 anys, no que va, el fet per al qual no hi han paraules es el següent:

Dikembe Mutombo Mpolondo Mukamba Jean Jacque Wamutombo

Que, qué, en ixe nom com no va a jugar el xic en la nba, jugara en la nba i on faça falta. Ale despres d'açò m'en vaig a dormir un poc, ja ens vegem esta nit.

LLocs on anar que abans no teniem permesa l´entrada

LLegint:

"La familia Franco deberá abrir al público el Pazo de Meirás.

El Gobierno gallego aprobó hoy el decreto por el que el Pazo de Meirás, ubicado en la localidad coruñesa de Sada, pasa a formar parte de la lista de bienes de interés cultural (BIC) de Galicia, por lo que la familia Franco deberá abrir al público este edificio del siglo XIX y estilo neomedieval cuatro veces al mes de forma gratuita.

Al término del Consello de la Xunta, el presidente de la Xunta, Emilio Pérez Touriño, explicó que la declaración como BIC con la categoría de sitio histórico supone otorgar al Pazo de Meirás el "mayor grado de protección" que existe en la comunidad gallega, y detalló que entrará en vigor a partir de la publicación del decreto en el Diario Oficial de Galicia (DOG).

La Xunta recordó que el Ayuntamiento de Sada solicitó en verano de 2007 la declaración como BIC de este edificio, muy ligado a la figura de la escritora Emilia Pardo Bazán, así como que la Consellería de Cultura tuvo que acudir a los tribunales debido a la "negativa" de la familia Franco, que no permitió la entrada de los técnicos de Patrimonio para inspeccionar el inmueble y conocer su estado.

Finalmente, el Tribunal Superior de Xustiza de Galicia resolvió autorizar la entrada de los técnicos, que inspeccionaron el pazo en abril de 2008. En agosto de este año comenzaron los trámites para la declaración como BIC de este espacio, que recibió 105 alegaciones, que no fueron estimadas.

Con la decisión del Gobierno gallego, los propietarios deberán abrir el pazo al público de forma gratuita cuatro días al mes. Además, cualquier intervención en él necesitará una autorización previa por parte de Patrimonio y sus propietarios tendrán la obligación de cuidar y preservar el inmueble.

La declaración de las Torres de Meirás como BIC con la categoría de sitio histórico se basa en que "destaca tanto por su singularidad, como por la significación cultural y simbólica que adquirió con el paso del tiempo". "Ninguno de los edificios de estilo similar iguala al de Meirás en dimensiones, en contexto histórico, en coherencia conceptual y en calidad formal", enfatizó la Consellería de Cultura."

Font:
http://www.europapress.es/galicia/noticia-familia-franco-debera-abrir-publico-pazo-meiras-20081230180219.html



Podem arribar a la conclusió que si cauen cap de setmana podríem anar els quatre díes al mes que està obert. Sino, no.

"En Ucrania Calamaro es lo más"

BUON NATALE A TUTTI

Si este fóra un blog seriós, el present post podria començar de la següent manera: “Hoy es Navidad. Un día esencialmente familiar donde casi todo debería invitar a la reflexión. La Navidad debería ser un tiempo de paz, de reflexión y de esperanza.” MAMONAES!!! També podriem comentar el missatge nadalenc del Rei, les paraules de Benet XVI a la Misa del Gall, o ja posats les fotos a la platja de Barack Obama on mostra el seu “cuerpaso” o les horroroses fotos en top less de Amy Winehouse. Per sort, aquest blog té poc de seriós i, posats a escriure un post el dia de Nadal que millor forma de fer-ho que amb la secció que compta amb més entrades i que més furor causa entre els seguidors d’aquesta pàgina (que sí, ja ho sé, són quatre gats mal comptats que la única cosa que miren són les entrades guarrongues). Com no podia ser d’altra manera, anem a fer una MUERTE A…, per a no trencar la costum. En este cas, i com a conseqüència del comentari d’un anònim, vaig a dedicar-li la secció als responsables de la pàgina web valencia freedom, a la qual vos aconselle que no entreu si no voleu posar-vos de mala llet.

En primer lloc, tenim la declaració d’intencions dels creadors de la pàgina: "Valencia freedom.com" la hacemos un grupo de valencianos, conscientes del mal que a nuestra cultura, historia y lengua estan haciendo los organismos catalanistas tanto en Valencia, como desde la propia Cataluña. Todos los que trabajamos para que esta web siga funcionando, rechazamos drásticamente la violencia y entendemos que la mejor forma de defender nuestros ideales, nuestros valores, nuestra lengua y la lengua valenciana, es difundiendo y dando a conocer la abundante documentación que respalda y atestigua nuestras opiniones. Las acciones que desde esta web impulsamos siempre buscan que se ajusten a la más estricta legalidad siendo acciones no violentas, concentraciones, manifestaciones pacificas, comunicados, y sobre todo, mucha difusión de la información para que nadie pueda llevarse a engaño.

Qué xics, com se vos ha quedat el cos? Més coses interesants, a la pàgina de vf hi ha un estudi (amb una base científica que te cagues) sobre la realitat lingüística valenciana. És per aborronarse. Ací vos deixe l’inici:

Aprofitant eixa estranya costum dels valencians de donarli més valor a lo que ve de fòra que a lo pròpi, alguns van escampant, subliminalment, l’incoherent idea de que pa parlar “be” la llengua valenciana es precís parlar “raro”. Els pareix que la llengua valenciana que han deprés dels seus pares, yayos i coneguts es massa normal, fácil i “vulgar”, com pa que siga la “corrècta”, i que, per tant, eixe supòst “corrècte” valencià ha de ser “atra còsa” més rara, complicà i “culta”.

Uns pareix no se donen conte – i a altres, als catalanistes, no els interessa que se sàpia – que parlant la llengua valenciana que ham mamat en l’entorn familiar (llengua matèrna) es com millor i mes fàcilment mos podrem entendre tots els valencians i com millor protegirem i potenciarem un idioma format a lo llarc de sigles per un pòble valencià que ha parlat, mantingut viva i fet evolucionar la seua llengua pròpia valenciana.

Açò és per a flipar! Tampoc té pèrdua el vocabulari al que arrepleguen un llistat de “paraules valencianes i la seua traducció al català i al castellà”, és especial, hi podem trobar per exemple que mentre que al castellà es diu ángulo, al català es diu angle, i al valencià s’anomena àngul, home clar!!!

Podria continuar i estar hores i hores tirant-li, però no tinc ganes de perdre més temps en estes coses. Com va dir Pepe Sancho: A mamarla!

Desde el lupanar de rica miel, a tope de dolços nadalencs i d’alcohol.

Diàlegs curts de saliva i llargs de Lugosi (III)

B.L.: LLe, què farem?
Margaret Thatcher: No comprar tangas.
B.L.: Los amantes del gore te lo agradecerán, y los de círculo polar también.
Margaret Thatcher: No te pases, que tengo en el bolso un decreto por el que puedo mandar a la reconversión a 400.000 mineros del West Midlands, y porque no, incluir también a un nihilista.
B.L.: Llámame nihilista, llámame caido en la marmita defectuosa.
Margaret Thatcher: Será mejor así.

SÓN RUMORS

Frase del nou fitxatge del Reial Madrid, el centrecampista francés Lassana Diarrá: “Es un honor que me comparen amb Makelele”. No te jode! Home, que diguen que tens una tranca com la que diuen que té el tio Claude makelele, és per a fardar un rato, eh!

LOTERIA

Hui toca parlar del sorteig de Nadal de la Loteria Nacional. I, clar, toca parlar perquè no ens ha tocat ni mig euro (si m’haguera tocat algo anava jo a estar ací escrivint…) Es sol dir que hui és el dia de la salut, que és amb el que ens tenim que conformar els que no em rascat ni un puto euro a la pedrea. Doncs sí, a mi no m’agrada jugar massa a la loteria ni ningun altre tipus de joc d’atzar, ja tenim prou vicis com per a tindre els propis de la ludopatía. Però collons, com que m’he vist obligat a comprar alguns numerets de loteria, gràcies a inestimables invitacions de companys de feïna, doncs no haguera estat malament que algun d’ells haguera estat premiat, però noooooooo!!!! Ja vos dic que no em tocat ni la claror.

En fi, que açò de la loteria és una puta merda, excepte per a qui li toca, clar. I no me vaig a extendre més, simplement volia deixar constància de la meua mala hòstia. Si algú esperava un post més extens i més currat, mala sort, que consulte el del tio Sulo Resmes, que se m’ha avançat, jeje. http://trescagallonsbaixdunpiano.blogspot.com/

Desde el lupanar de rica miel, del que la loteria no se n’ha enrecordat.

LA PERVERSIÓ A L´ESPORT

Avui mateix els jugadors de la Selecció Basca han fet pública una nota, on es neguen a jugar el partit amistós contra la Selecció d´Iràn. La negativa a jugar s´ha originat per la decissió presa per la Federació de futbol Basca, de tornar a anomenar a la selecció "Selecció d´Euskadi", nom que ha lluit històricament des de la seua fundació allà per l´any 1936, excepte l´any passat, quan a petició d´un grup de jugadors, va canviar-se a "Selecció d´Eukal Herria".

L´actitut d´aquestos jugadors es vergonyosa i perversa per dos motius:

.Per intentar fer política amb l´esport, quan aquestes coses ocorren i es comprenen quan al teu país, el regim de llibertats està restringit, i per tant s´aprofiten els espais de disfunció que tot sistema genera per a "combatre´l"...cosa que no passa a l´autonomia més autónoma d´Europa, tret pels fills de putes d´ETA i amics...

.Perque darrere del nom en qüestió s´amaguen intencions NAZIONALOIDES varies: Euskadi nomena als territoris que conformen el País Basc (Álava, Vizcaya, Guipúzcoa), mentre que Euskal Herria ( literalment País del Euskera o del Vascuence), engloba, Navarra i el Pais Basc Francés...per tant no és en absolut innocent.

I direu, açó és tant important?, al cap i a la fi és un nom!. Doncs és important, perque coneguem a partir del llenguatge, és el nostre vehicle d´accés al món...per aquesta raó tots els règims totalitaris que en el món han sigut, han fet un ús i un abús pervers d´aquest ( se´n recordeu de Goebbels?...), estic fart de les actituts victimistes dels opulents, a aquesta gentola ignorant, que va de pogre per la vida, però en el fons representa el perfil més obscur de la humanitat, jo l´enviaria a l´África una temporada, a veure si després patia tants mal de caps per imbecilitats d´aquest nivell...

Jajaja, ara el sector nacionalista estarà de mala llet, però que hem de fer..."Dios, Patria y Rey", eixe és el credo del Carlisme, mare natural del nacionalisme basc, aixi que menys donar lliçons de progresia i més estudiar...

Al cap i a la fi: " El Patriotisme/Nacionalisme és la virtut dels depravats" Oscar Wilde

House´s passant a ganivet

LA GRAN DUDA DE TILA TEQUILA

Este matí he llegit un anunci publicitari a un dels numerosos periòdics gratuits que es reparteixen diariament. El anunci en qüestió reçava la següent frase: “La gran duda de Tila Tequila 2: 15 heteros contra 15 lesbianas, ¿A quién elegirá?” Auauuuuuuuuuuu!!!
Del tema en qüestió no tenia ni idea, però com que Internet és una meravella he decidit informar-me. Doncs be, Thien Nguyen Thi Thanh, nascuda el 24 d’octubre de 1981 és una model nord-americana, animadora i cantant que viu a California. Es coneguda per les seues aparicions a revistes com Staff, Maxim,Time o Penthouse.
La publicitat apareguda a la prensa fa referència a un reality-show de la cadena MTV. No sé exactament de que va, però té una mala pinta que te cagues. A continuació vos deixe les perles amb les que publicitaven el programeta:

La batalla de sexos llega a MTV, ¡Que gane el mejor!
¡¡Estas preparado para la última gran batalla de sexos!! Esperamos que los estés porque esto va a ser un tod@s contra tod@s en busca del amor de la ciberdiosa Tila Tequila.
Aunque Tila haya hecho más de 2 millones de amigos a través de sus perfiles en comunidades online, aún no ha encontrado a su media naranja y está dispuesta a hacer lo que sea para encontrarla. A esta autopoclamada "freak bisexual" le han roto el corazón tanto hombres como mujeres y está cansada de estar sóla. Con nuestra ayuda, invitará a su casa a 16 explosivas lesbianas y a otros tantos hombretones heterosexuales para resolver 'La Gran Duda de Tila Tequila'.
Al principio, chicas y chicos no se conocerán. Pero en cuanto Tila empiece a escoger a sus favoritos les irá dejando las cosas claras. Y en cuanto ambos grupos de concursantes sepan que tienen que pelear entre sí por su afecto... comenzará la batalla de sexos. Habrá tirones de pelo, patadas en las partes bajas y algún que otro empujón con saña. Ah, y no nos olvidemos de los tríos (habrá más de uno)... porque ya se sabe que en el amor y en la guerra, todo vale.
Con la Gran Duda de Tila Tequila la bisexualidad dejará de ser un tabú. Tila quiere tener una relación seria pero... aún no sabe si quiere compartirla con un hombre o con una mujer. ¿Quién conquistará su corazón?
El programa te llevará a donde ningún otro reality show te haya llevado antes. Los concursantes tendrán que superar románticas pruebas para poder centrar su atención y ganar el afecto de Tila.
Pero que ella no sepa qué género le conviene más no quiere decir que no tenga las cosas claras. Sabe exactamente lo que está buscando en una pareja e irá poniendo a prueba a sus aspirantes hasta que encuentra al Señor o a la Señora más adecuada. ¡Que gane el mejor!

Qué! Com se vos ha quedat el cos? El reality este ha de ser la catedral del perreo i un putiferio que te cagues. Visca el perreo!!!

Desde el lupanar de rica miel.

CLEMENTE, A LA PUTA CALLE

Ale xiquets, per fi han despatxat al tio Clemente, a partir d'este moment ja no ens entraran els dubtes fent la quiniela setmanal. A veure si açò és l'inici per a que caiguen en cadena tots els entrenadors amarrateguis, amics del barraquisme i de posar l'autobús des del minut 1 de joc. Mirant el partit del dissabte passat, el proper serà Juande?

Comence a estar preocupat, és el segon post que dedique a Javi Clemente, estaré obsessionat en este gran entrenador i millor persona? I el pitjor de tot és que a l'altre el vaig mig defendre i tot, m'ho tindré que fer mirar! Açò té fàcil solució, proclamar una de les frases més característiques d'aquest blog: MUERTE A JAVI CLEMENTE I A TOTS ELS BARRAQUEROS!!!

Desde el lupanar de rica miel.

BAD SANTA

El Nadal és una època de l’any que des de menut sempre m’ha agradat, supose que pel fet de rebre regals i no anar a l’escola. Però, res comparable a les vacances de Pascua, anavem a fer el cabra per la muntanya, després ens menjavem la mona i per la nit anavem a la fira amb la nostra roba nova. Tranquils que no vaig a possar-me nostàlgic, ja vaig al tema. Açò era una introducció per a que després no digau que des d’aquest blog sempre estem criticant i queixant-nos de tot, que per altra banda és veritat, jeje.

No sóc del tipus de persones que odien els Nadals, la veritat és que molen que te cagues. Tenim vacances, i ens passem els dies entre borratxeres i fartaes, que més es pot demanar? La meua queixa de hui no va en eixe sentit, sino que ve referida a les llums i adorns nadalencs que decoren els balcons de les nostres ciutats aquestos dies. De segur que els heu vist, és impossible no adonar-se’n. Vaja per davant que sóc partidari de pocs adorns, els justos i necesaris i prou. En canvi, els nostres conciutadans s’empenyen cada dia més en adornar els seus balcons amb horribles llums, arbres de Nadal, pares noels escaladors i estreles de tot tipus, sense deixar un milimetre d’espai lliure, visca el barroquisme! L’últim que m’ha cridat l’atenció ha sigut un Pare Noel unflable, de dos metres d’alçada i metre i mig d’amplària, imagineu-se com està el balcó en qüestió. I la gent tan feliç eixint al seu balcó orgullosa de la seua “obra mestra”. Ja sé que sobre gustos no hi ha res escrit i que per a gustos colors, però hi han certs decorats que fan mal a la vista. Fins i tot, la moda ha arrivat als edificis públics, alguns dels quals apareixen estos dies envoltats d’una serie de suposades meravelles de la decoració nadalenca que, no sé a vosaltres, però a mi no me fan precisament aborronar-me de plaer. El que demane és un poc de minimalisme en els adorns, almenys, de portes cap a fora, que és el veiem els altres. A sa casa, cadascú que faça el que vulga, això faltava!

El pare noel que jo he vist és el doble de gros i igual d'alt que el de la primera foto.

I clar, el pitjor de tot és quan barrejem açò amb els temes religiosos. Francisco Pérez González, arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, ha obert una campanya per aconseguir que les families adornen l’exterior de les seues cases amb simbologia cristiana durant les properes festes nadalenques per a, segons ell, “recuperar el sentit cristià de la festivitat.” El tio diu que “si en cada balcó, en cada casa o pis, o edifici i en lloc visible es posara un adorn nadalenc, estariem recordant el que és el Nadal”. L’arquebisbe opina que el Nadal és un moment per a recordar i festejar el naixement de Déu, i aboga per no deixar-se portar per l’ambient consumista i pagà que s’ens vol imposar cada vegada més. Jo, després de llegir aquestes perles, sols puc dir que estic desitjant agafar la primera "cogorza" nadalenca i així trencar-li els plans a l’arquebisbe este de collons.

Desde el lupanar de rica miel, que per descomptat escasament decorat.

FANFARRONERIA NACIONALISTA

Tota la vida he admirat als ciclistes i els he considerat poc menys que herois, pel valor que sempre han demostrat dalt de la bicicleta en proves com el Tour de França, la Vuelta a Espanya o el Giro d’Italia. Vore com afronten ports de muntanya com el Tourmalet, l’Alp d’Huez o el mític Mortirolo en ple estiu, baix d’un sol de justicia, mentre tu estàs al sofa de casa, amb l’aire acondicionat, resulta impresionant. Me venen a la ment imatges de les mítiques etapes de muntanya a les que Perico protagonitzava els seus famosos “demarrajes”, acompanyats en alguna que altra ocasió per les no menys famoses “pájaras”; o les cinc victories de Miguel Indurian a la ronda gala. També per al record queden personantges mítics del mon del ciclisme com Claudio Chiapucci (il diavolo), Logan Fignon o Gianni Bugno. Ara pareix que torna Lance Armstrong, a vore si torna a arrasar o que passa.
Però, als últims anys, el ciclisme s’ha vist deslluit pels escàndols de dopatge, amb sancions per a corredors, per a directius i per a equips. El tema del dopatge ha arrivat fins al punt en que fins i tot els corredors amateurs (els que van pels pobles participant en carreres de menor nivell) es prenen substancies per a rendir més dalt de la bicicleta. Evidentment, per sort no tots ho fan, molts altres disfruten dels matins dels diumenges per a eixir en bici i fer esport sense preses. Alguns altres empren la bicicleta com a excusa per anar d’esmorçar pels diferents pobles de la nostra geografía (una pràctica que no està malament del tot).
La veritat és que jo sóc més del Tour de França que de la Volta a Espanya, tal vegada pel major nivell del participants o per l’època de l’any en la que té lloc. El cas és que per unes coses o altres no m’havia percatat que la Vuelta no passa pel Pais Basc. La setmana passada va apareixer la noticia de que els grups del tripartit vasc (PNV, EA, EB) i EHAK rebutxaren al Parlament basc una proposta del PP per a que la propera edició de La Vuelta a España passara por Euskadi, coincidint amb el 30 aniversari de la última vegada que la ronda va passar pel Pais Basc. La proposta del PP va comptar amb el suport del PSE, peró no va ser prou per a tirar-la endavant. I direu, quin va ser el motiu que esgrimiren els partits nacionalistes per a rebutxar la proposta, doncs denegaren la proposta al crit de “esto no es España”.
Aleshores i, seguint el mateix raonament que fan els nacionalistes, l’Athletic de Bilbao, la Reial Societat, l’Alavés i la resta d’equips del Pais Basc, haurien de jugar una lliga separada de la resta del equips nacionals, que en lloc d’anomenar-se Liga BBVA, deuria de dir-se Kutxa. I en básquet, el Tau Vitoria, el Bruesa i companyia, haurien de fer una cosa similar. Home, serien lligues interesants perquè totes les setmanes hi hauria derbis, que emocionant! I segur que els clubs rebrien diners de La Sexta per a retransmetre els partits, segur que si! I clar, l’Athletic i la Reial Societat jugarien Champions League tots els anys, i, fins i tot tindria la possibilitat de jugar-la l’Eibar, te cagues. Ara, que no se si el seu camp cumpleix les mesures UEFA per albergar competicions europees. I en lloc de jugar la Copa del Rei, ells jugarien la “Copa del Lehendakari”. En quant al trofeu pichichi no hi hauria problema, pequè esta guardó rep el nom del mític jugador de l’Athletic Rafael Moreno Aranzadi, anomenat futbolísticament Pichichi, que feia por entre els porters de principis de segle XX. S’hauria de canviar també el nom del trofeu al porter menys golejat, que passaria d’anomenar-se Zamora a Iribar o Zubizarreta. I així, tantes i tantes coses a les altres esferes de la societat que demostren a equivocació que representa aqueste decisió.
Una vegada més, els nacionalistes bascs fent gala d’una tremenda idiotesa perjudiquen clarament a tots els aficionats al ciclisme del Pais Basc. Aupa Patxi!!!

Desde el lupanar de rica miel.

EL CLÀSSIC PER EXCEL.LÈNCIA

Com tots sabem hui toca derbi, al Camp Nou s’enfronten el F. C. Barcelona i el Reial Madrid. Este tipus de partits són dels que fan afició, i no tan sols pel joc dels dos equips, que no tots els anys és tan brillant, sino per tot el que rodeja al partit. En la nostra memòria queden records com la cola de vaca de Romario a Alkorta, la imatge de Raul fent callar al Camp Nou, o el dia en el que retornava Luis Figo i li tiraren des d’un cap de porc, a botelles de JB (lamentable açò últim, que serà objecte d’un post específic, en una altra ocasió).

El partit arriba marcat per la destitució de Bern Schuster. Un tio que, per damunt de les seues qualitats com a entrenador, cau mal. Glorioses les seues rodes de premsa a les que reparteix palos als periodistes (que no dic jo que s’ho mereixquen), als àrbits i al mon futbolístic en general, per a justificar les derrotes i el mal joc del seu equip. La veritat és que s’estava guanyant a pols la destitució i, clar, dos tios tan “inteligents” com el director esportiu blanc Pedja Mijatovic i el president de la entitat merengue, Ramón Calderón, se l’han carregat en un obrir i tancar d’ulls. El que no s’imagina el montenegrí és que com el Reial Madrid no millore, el proper en caure serà ell.

M’havia proposat fer una comparativa entre els dos equips a tot els nivells, però la destitució de l’alemany fa que el tema no siga tan interesant a nivell esportiu, però be, de totes formes, alguna cosa direm al respecte. Comencem pel nivell directiu. La diferència entre la forma de gestionar els dos clubs és més que evident. En la banda del Barça tenim a Joan Laporta, un tio jove (per a ser president) que començà creant unes espectatives tremendes amb les primeres mesures que va posar en pràctica. Tal vegada, les més recordades van ser l’expulsió dels Boixos Nois del Camp Nou i el fet de comptar per a la directiva amb gent jove, professional, amb capacitat de treball i ganes de fer-ho be. I al principi tot molt be, amb el vent a favor tot és molt bonic, però quan les coses empitjoraren, cal recordar les divisions a la junta directiva blaurana, l’escàndol de les escoltes al despatx de Laporta o la actuació lamentable que va dur a terme a l’aeroport del Prat a l’any 2005. Així és que pareix un tio amb coneixement, bones idees, i capacitat per a ser president del Barça, però que quan les coses no van be, perd els papers, les formes i alguna cosa més. A l’altre racó tenim al gran Ramón Calderón, un mafiós que te cagues, que va arribar a la presidència blanca mitjançant l’escàndol del vot per correu. Este tio, per contra, lluny de desmarcar-se dels aficionats més radicals, es val dels mateixos per a aconseguir els seus objectius, com així es demostrà l’altre dia a la Junta Extraordinaria madridista, com be s’encarregà d’informar-nos el tio house’s. En fi, que són dos formes totalment oposades de guiar un club.

En quant a la banqueta, fins a que despatxaren a Schuster no hi havia color. Per una banda l’alemany, un tio agre, sec, amb males formes i que utilitza qualsevol cosa per a justificar les derrotes del seu equip. En quant al joc es refereix, no ha aconseguit que el Madrid desplegue un bon joc ni quan guanyava els partits. Per altra banda, tenim a Josep Guardiola, un tio que ho ha sigut tot com a jugador i que promet una carrera gloriosa com a entrenador. Pareix un tio proper, que no va de sobrat per la vida, amb sentit del humor, i les seues rodes de premsa no tenen res a veure amb les de Bernardo. A més a més, per com veia i entenia el futbol quan estava dins dels terrenys de joc, està clar que domina perfectament tots els àmbits del futbol. És un tio que ha aprés les millors coses dels entrenador que ha tingut. Ha heretat el bon joc de Johan Cruyff i el saber estar dins i fora dels terrenys de joc de Sir Bobby Robson (que està lluitant com un campeón contra el càncer que pateix). Pep ha sabut combinar el joc de toc, de balons als espais, els jugadors que saben ocupar perfectament els camp, amb la serietat i el rigor tàctic. Ha agafat les millors coses de Cruyff i de Frank Ryjkaard. Ja vorem si quan les coses no vagen tan be, conserva la compostura, però de moment, la cosa pinta be.

En referència a les plantilles, podem dir que compta amb jugadors de toc i de qualitat, i el sistema de joc que aplica és el que millor li va a este tipus de jugadors. El Barça disposa de gent amb experiència darrere, no exenta de qualitat, de gent al centre del camp amb molta visió de joc, un toc en curt de moltíssima qualitat i que sap sacrificar la seua forma de jugar en benefici del colectiu, i gent al davant tremendament desequilibrant. Tal vegada, compta amb dos dels jugadors més importants del panorama futbolísitc actual, Lionel Messi i Samuel Eto’o. Per la seua part, el Reial Madrid també disposa de jugadors importants. Està un dels tios amb més gol del futbol internacional, Ruud Van Nistelrooy. També estan Robben, Van Deer Bart, Casillas, Cannavaro o Sergio Ramos. Després tenim a Guti, del qual no vaig a descubrir les virtuds tècniques, però el qual ja no crec que es converteixca en el jugador decisiu que podria haver sigut (per diferents causes, que tampoc vaig a relatar ara). En fi, que el Madrid no és que tinga un mal planter, però el que si que està és un poc descompensat. Açò, juntament amb la plaga de lesions que pateix, i els problemes de comunicació entre Schuster, els jugadors, Mijatovic i el president, han avocat a l’equip a l’actual situació.

Ara, amb el canvi d’entrenador i l’arribada de Huntelaar, les coses poden canviar. De fet, encara queda molta lliga, però esperem que, pel be del futbol, i com va passar a la passada Eurocopa, triomfe el bon futbol.


Per finalitzar este post, sols volia fer un comentari referent als cracks mundials. Cal recordar, que per molt bon futbolista que siga un jugador, al fi i al cap és una persona, (si, forrada de pasta fins als budells), però com a tal persona que és, pot ser un bon tio, un cabró o un fill de puta. De fet, la única cosa que reflexa és que juga be al futbol, però açò no vol dir que a les altres facetes de la vida siga bo. A mi també m’agrada disfrutar del joc de determinats jugadors, però fora del camp, hi han que me cauen millor, pitjor o que directament no puc soportar. Així és que a veure si anem desmitificant als futbolistes!!!

Després de tota esta parrafada, sols espere que esta nit hi haja un bon espectacle i, com sol dir-se, que guanye el millor.


Desde el lupanar de rica miel.

SERÀ PER DINERS !!!

Esta frase típica de qualsevol sopar d’amics o de tertulia cafetera, és la que pareix definir millor al Consell de la Generalitat, encapçalat pel beato Camps. La segona edició del festival MTV Winter de Valencia, que es celebrarà el proper 24 de febrer a la Ciutat de les Arts i les Ciencies, i que compta com a cap de cartell amb el grup escosés Franz Ferdinand, ens va a costar a tots els valencians la marejadora xifra d’un milió d’euros, poca cosa.

No està mal portar a un dels grupos més destacats del rock alternatiu, o indie rock, o com collons es diga, la banda d’Alex Kapranos, però no d’aquesta forma. Per altra banda, el 24 de febrer és dimarts i bon dia, per tant, no tota la gent que vulga anar podrà asistir al concert. Ara, el lloc si que està ben triat, la Ciutat de les Arts i les Ciencies. Per a despilfarrar, quin lloc millor que el paradigma del despilfarro, Calatrava’s house (no se com li sentarà al tio house’s açò de fer broma amb el seu nom i el del seu arquitecte “preferit”, jeje)

La idea de promocionar la ciutat de València com a seu de concerts a nivell internacional és una cosa interesant, ara be, això de fer-ho a costa de tots, en moments de crisi econòmica i tirant de cartera tan descaradament, resulta una decisió complicada d’explicar. Digueu-me demagògic si voleu, però a veure qui li explica a un dels tants i tants parats que colapsen les oficines de l’INEM i del SERVEF, que no hi han diners per a implementar mesures per a paliar els seus problemes econòmics, però en canvi tirem de cartera per a portar a un grup escosés, que per molt bo que siga, la gran majoria de públic no coneix. Ja he comentat abans que la idea no me pareix mala, la promoció d’activitats culturals a la ciutat contribuirà a l’increment futur del turisme i, per tant, serà beneficiós per a tots. De fet, és un concert al que m’agradaria anar. Però les coses es poden fer de moltes maneres, i gastar-se un milió d’euros en un concert no me pareix la més adeqüada. Com sempre el fons és important, però les formes no ho són menys!

De moment l’únic grup confirmat per a l’event és Franz Ferdinand, però si els organitzadors volen cumplir les espectatives de públic, uns 35.000, s’haurà de comptar amb altres artistes capaços d’atraure a tant de públic. En fi, el que deia, serà per diners! i per collons!

Desde el lupanar de rica miel.

CENSURA A LA ITALIANA

La veritat és que a Italia no paren de sorprendren’s. Quan no són els seus mandataris polítics, són les histories de compra de partits al calcio, els escàndols de dopatge, o les noticies relacionades amb la Camorra, la Cosa Nostra o la Ndràngheta calabresa. Esta setmana han aparegut noticies d’Italia amb resò internacional. Recentment, la pel.lícula “Gomorra” del director Matteo Garrone s’ha emportat els guardons més importants, en total ha sigut 5, a la Gala dels premis de l’Académia del Cinema Europeu. Un altra noticia relacionada amb el pais de Il Cavaliere, ha sigut la detenció d’una red que distribuia per diverses provincias espanyoles bitllets falsificats per la mafia calabresa. Però la última, i no per això menys sorprenent noticia que ha colpit al pais dels Ferrari, la pasta i el tiramisú, ha sigut la censura practicada pel segon canal de la televisió pública italiana, la Rai 2. El passat dilluns es va emetre la pel.lícula Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005), un film que com tots sabem va, entre altres coses, de la relació entre dos vaquers. No vaig a comentar la pel.lícula, però la cinta en qüestio ha rebut diversos premis així com el beneplàcit de la crítica.

Doncs no se li va ocórrer una altra cosa als responsables de la televisió pública italiana que emetre una versió a la que les escene més compromeses (per a alguns), les més explícites, aquelles a les que es fa de notar l’amor entre els dos protagonistas, havien sigut tallades. I per qui està dominada la Rai, doncs pels fatxes que governen a aquell pais. Es creuen que poden fer aquestes coses i que la gent no s’entere? Clar, les protestes no s’han fet esperar, i han arrivat a cabassos. Les associacions d’homosexuals italianes s’han tirat al damunt del responsables de la cadena italiana, els quals al vore’s acorralats han argumentat que tot ha sigut un error i que es comprometen a emetre la pel.lícula completa en properes dates. Si home!!! Però es creuen que som idiotes o qué! Resulta que ara es despenjen en que li van encarregar a la distribuidora una còpia amb visat de censura per a una eventual transmisió sense restriccions d’horaris”

Doncs si creuen que la pel.lícula no és apta per a tots els públics, que la emeten en horari nocturne, perquè això d’anar mutilant pelis a diestro i siniestro, no és una pràctica que afavoreixca massa al cinema. Directament és censura pura i dura. A Italia l'han calificada de censura dels anys 50'. Dic jo que si Ang Lee ha rodat una peli que dura 134 minuts serà perquè vol i perquè pot, i perquè pensa que allò que vol dir i filmar és correcte que tinga eixa durada. Així es que reduïnt escenes, el que es fa és trair a l’autor i al públic que espera veure una determinada obra cinematogràfica. Si no els agrada la pel.lícula, doncs que no la emeten i punto!

Però clar, per damunt de tot està la por que tenen a que els seus fills vegen en pantalla que el fet de que dos persones del mateix sexe s’estimen és una cosa normal. A veure si tenen la “desgràcia” de que els ixca un fill del motor (gay).

Un altre agravant és que es tracta d’una cadena pública, subvencionada per tots els italians. Ara sols falta que contracten a Urdaci per a presentar les noticies, de segur que ho faria be el tio.


Desde el lupanar de rica miel.

MUERTE A...CONSELL D´ADMINISTRACIÓ DEL R.MADRID

Com sabeu, aquest cap de setmana passat va celebrar-se l´assemblea blanca, per aprovar els comptes de l´any passat i el pressupost de l´actual temporada.

Doncs bé, el tio Calderón, gran president i millor persona, va tenir a bé deixar entrar a aquesta assemblea de compromissaris a un grapat de Hooligans (patrociants per ell), que van dedicar-se a insultar a tots aquells que prenien la paraula per a mostrar la seua disconformitat amb la manera en que porta la direcció del R. Madrid. Van ser acusats d´antimadridistes i tatxats de fills de puta, per exercir el seu dret legítim a discrepar...

Si tot açó no fos suficient, l´encarregat de donar el torn de paraula, tallava totes les intervencions "crítiques", i feia fora de mala manera als interlocutors molestos, i el vicepresident econòmic va atrevir-se a dir que els que estaven en disconformitat amb els comptes eren, o uns ignorants o uns malintecionats...

Com podeu veure tot un exercici de democracia i civisme...el pitjor de tot és que aquests comportaments es repeteixen amb massa freqüencia als clubs de futbol, on els presidents actuen com si fossem al salvatge oest i tingueren dret a fer tot allò que els plau sense discussió possible.

Per tot açó, Muerte als matons disfressats de presidents de club de futbol...ad eternam.

House´s fent neteja

MUERTE A…JOAN TARDÀ

Després d’escoltar la noticia de la crema de la Constitució l’altre dia, vaig pensar en dedicar-li un auto-DEFINITS als piromans estos, perquè és una acció que per si mateix defineix el caràcter d’una persona o d’un grup de persones. Per a tancar-ho prompte, són uns subsormals de la pradera! Però com que este cap de setmana ha aparegut el tonto de Tardà i ha fet gala de la seua inteligència i categoría política, doncs he decidit agrupar els dos comentaris en una muerte a…Joan Tardà. A este personatge, sols se li va ocórrer tancar la seua intervenció per a demostrar la seua oposició a la monarquia i a la nostra carta magna, amb un “Visca la República, muerte al Borbón.” Este comentari el pot fer una persona que no tinga un càrrec públic al bar, a la tasca o prenent un café amb els colegues, però si eres polític, i membre del Congrés dels Diputats, doncs encara que ho penses, te calles i ja que estàs t’atragantes, t’ofegues i te mors, així la resta de la humanitat serà més feliç.

Però qui s’ha cregut que és el Tardà este dels collons? Ací els únics que tenen patent de corso per a desitjar muertes al personal som nosaltres a este blog. Però qui s’ha pensat que és este per a intentar usurpar les nostres competències. Per estos comentaris, així com per a parar-li els peus i que no es pose al nostre terreny, proclame la mort d’aquest subnormal.

Desde el lupanar de rica miel, visca la república i muerte a tardà!

Auto-DEFINITS: EMMA WATSON

De segur que conegueu millor que jo a Emma Charlotte Duerre Watson, l’actriu que encarna a Hermione Granger a la saga de Harry Potter, basada en els llibres de la escritora britànica J.K. Rowling. Doncs be, els rumors de que no tardaria molt en passar de protagonista de pelis per a públic infantil, juvenil o no tan jovenet, a convertir-se en una actriu perreril més del mon cinematogràfic adult, s’estan confinrmant a la carrera.

Primer va ser al seu aniversari on celebrava la majoria d’edat, on es va presentar vestida amb roba interior trasparent. I com ho sabem? Doncs perquè hi han testimonis gràfics, com no podia ser d’altra manera.

Ara, la xiqueta en qüestió, ha afirmat que no tindria ningun inconvenient en despullar-se a una pel.lícula, tot depén del director que es pose darrere de la càmera. “Iría desnuda si Bertolucci me lo pidiera. No tengo pensado quitarme la ropa en pantalla tan pronto, pero entiendo que es parte de mi trabajo.”

Ahí estem, que vagen ensenyant-se rapidet.

Desde el lupanar de rica miel.

Muerte a... Alfonso Rus.

El "gran" Alfonso Rus, este personatge que toca la bateria com ningú, president del P.P, de la Diputació, Alcalde de Xàtiva i,per si queda algun càrrec per agafar, president del Olímpic de Xàtiva,acaba de fitxar al gran davanter i millor persona Edgwin Congo però sols fins a que al jugador li isca una oferta de primera o segona divisió (je,je,je...) segons es comenta l'amistat entre els dos ha fet possible aquest fitxatge que en el seu debut ahir contra l'Alginet ja va conseguir marcar MARE MEVA!! DÉU n'hi do!!! que diria Pere Escobar.

Aquest equip punter de la Preferent Valenciana té jugadors que cobren un sou elevadíssim, què fàcil és tindre un equip de futbol amb diners públics eh,Alfons?

Jugadors que han militat en tercera divisió, segona i segona b i desitgen jugar a Xàtiva sols per diners,ja que guanyen molt més que treballant, estarem parlant de sous superior als dos mils euros. I este Congo no crec que jugue debades.

Auto-DEFINITS: ERC

Fent un repàs a la premsa diaria resalten noticies com les següents: La desocupació pels núvols, la crisi financera, econòmica i de la construcció en ple esplendor, les hipoteques al alça, les bolses desplomant-se, ETA continua assassinant al personal, atemptats terroristes a la India, aniversari de la Constitució, dimisió de Michel, mort d’Alexis II, el patriarca de l’església Ortodoxa Rusa, la celebració dels 20 anys de la quinta del buitre; i així, tantes i tantes coses importants que ocorren a l’actualitat mundial. Be algunes més importants que altres.

I davant d’açò, qué és el que passa pel cap dels representants d’Esquerra Republicana de Catalunya? Doncs de tot açò no diuen res, perquè la única cosa que pensen i fan són mamonaes. El senador d’ERC, Miquel Bofill, ha instat hui al Govern a prendre les mesures necesaries per a que el Rei reba clases de català, argumentat que és necesari perquè és el cap d’un Estat plurilingüe. Opinen que el Rei i el príncep d’Asturies haurien de parlar català, i que la web de la Casa Reial s’hauria d’editar tant en castellà com en català. Ahi estem, no hi han coses més importants en les que pensar que en la llengua en que s'ha d'expresar el monarca, ai, ai.

En fi, una mostra més que defineix la lucidesa, inteligencia i responsabilitat dels mandataris d’Esquerra


Desde el lupanar de rica miel.

Muerte a... el victimisme de màrtir

Per tots es sabuda la gran afició de l'església espanyola a fer-se el màrtir a la mínima que els toquen, no ja les creences, sinó la butxaca. Ara està de moda per part de retors i cristians de pa i calbot el dir que a aquest país existeix una mena de "cristiano-fòbia". I jo dic que desde aquest bloc lo que hi ha no es precisament fòbia al cristià, ni odi, sinó més be fòbia al burro ignorant que pot ser el ésser humà.
Ara resulta que a un jutge que jutgen -redunda mas non abunda- li se ha acudit dir quatre subnormalitats de burro ignorant per fer-se el màrtir i buscar la gracia i el perdó de la seva pròpia colla de acòlits degudament amaestrats. Que si l'altre dia amb el rollo dels crucifixos. Que si me fan un debat en CNN+ i el que representa als cristians sembla, barba i romana de gat mort mediante, tret dels anys 60... amb uns arguments de principi de segle.
Es de lo més absurd que el que més mal fa el que més poder té, se dedique a queixar-se i dir lo poc que el volen, lo mal que el tracten, o en el seu defecte i ja que la JETA ha fet acte de presencia, queixant-se de lo molt que els torturen i cohibixen la seva llibertat -cosa que ni s'ha de fer ni es justificable- pero tú, padre de familia, a matar, assassinar, extorsionar i amenaçar vilment en les zones que controles -o siga, en les zones en les que qui tortura i cohibix la llibertat eres tu-.
Per desgracia açò es un tornar al "si estás con ellos no estás con nosotros". I el creure uns i altres que els romans els han tornat a envair o que els volen tirar als lleons, quant ja fa temps que les tornes es giraren.

Ja ho va dir aquell "quant més màrtirs, menys te fies, que punyalà te fotràn fent-se la moixa"

A fer la ma tot.

Estos sí que saben.

PORRA

Després d’escoltar els rumors sobre el dictador nord-coreà Kim Jong Il i veure les seues últimes aparicions públiques, una cosa queda clara, i és que si no l’ha palmat ja, li queda ben poc. L’altre que també està a les últimes és Fidel Castro. I jo, que sempre penses en coses trascendentals i vitals, jeje, doncs he pensat en fer una porra per a endevinar qui dels dos mor abans. Un bon dia per a rebre la noticia del seu òbit podria ser la nit de capdany, així entre copa i copa podriem brindar a la seua salut. Però no, jo pense que la noticia ens arrivarà entre el dia de Nadal i el 31 de desembre. D’aquesta manera passarem uns nadals aborronats i excitats per la pèrdua d’aquestos personatges. No vos pareix romàntic, els dos dictadors distanciats per tants i tants kilòmetres, però agermanats per compartir una idea particular del que representa el respecte als drets humans, dient adéu a aquest mon tan injust en dates tan assenyalades.

Si és que al final tots els dictadors acaben igual, amb incertesa per la seua mort i amb especulacions de si ja han passat a millor vida o no. I si no, recordeu a F.F, be, millor no recordar-lo. Por cierto, podrien montar una penya o una associació al cel (si és que van allí, Fidel, Kim i F.F.), d’aquesta manera podrien compartir experiències i vivències. El diàleg entre Castro i Kim Jong Il seria interesant, avorrit i llarg, però interesant. Però este tema li’l deixem al Lester minador frappe (a veure si es digna a fer un dels seus diàlegs curts de saliva entre Fidel, Kim i Bela Lugosi)

Ale, doncs ja està la porra en marxa. Jo dic que la palmen entre el 24 i el 31 de desembre els dos, amb tres dies de diferència com a molt. Ja podeu anar dient la vostra opinió. El guanyador no s’emportarà ningún premi tangible però, almenys, tindrà el seu minut de glòria.

Ací teniu unes fotos del dictador nord-coreà, per a que es deleiteu amb el seu careto, mira que és guaperas el tio, eh?

Desde el lupanar de rica miel.

UNA DE OPOS

Tots sabem com funciona l’Administració del Consell de la Generalitat i, en especial, en quant al tema d’posicions es refereix. Be, ho se jo i tots aquells que em senten despotricar continuament. La última té que veure en la convocatoria de Sanitat que s’estan realitzant aqestos dies al campus de Tarongers.

Anem allà. La Oferta d’Ocupació de Personal adscrit a les institucions sanitàries de l’Agència Valenciana de la Salut, va ser aprovada per Decret 39/2006, de 24 de març, del Consell de la Generalitat. No assenyale el decret per abrumar al personal, sino per a que tot el mon puga comprovar que desde l’any 2006, encara s’estan fent els examens en la actualitat, més de dos anys després i encara no han acabat. El tema és que el passat dia 9 de novembre de 2008, es va reallitzar la primera prova de l’oposició d’Infermeria, consistent en un examen tipo test, amb 60 preguntes, en les que per cada tres contestades erròneament, descomptaven una encertada. A banda, hi havien 5 preguntes de reserva per si passava alguna cosa. I clar, la cosa va passar. Resulta que han impugnat el exament perquè pareix ser que a la plana web del sindicat SATSE es podien consultar amb anterioritat algunes de les preguntes de l’examen. ESCANDALÓS!!! Total, que el tema està recurrit i, per tant, pendent.

Ara un altra. El passat cap de setmana tingueren lloc les proves per als celadors. Resulta que els sindicats s’han queixat perquè pensen que la dificultat de l’examen era excesiva. Argumenten que les preguntes eren de legislació i que els aspirants no van tindre temps ni per a llegir-les. Ah pájaro!, però que no estem davant un examen d’oposicions, amb 675 places ofertades i al que es presenten com a 10 voltes més persones que el número de places. A les opos no val en aprovar, sino que s’ha de ser el millor per a tindre plaça, per tant, d’alguna manera s’ha de fer la criba, no vos pareix? Desde CC.OO. (emulant al Urdaci, però no al del poble), pretenen que s’anulen 18 preguntes i argumenten que “el examen ha sido un obstáculo insuperable para muchas personas que llevan años trabajando como interinos y que tienen una formación básica.” I dic jo, eixe serà el seu problema, no? Resulta que a unes opos el temari és el que és que, por cierto, es fa públic en la convocatoria, molt de temps abans de que es facen els examens. Per tant, si no tens temps per a preparate’l o no te dóna la gana estudiar pensant que per estar molt de temps a l’Administració tens el dret de que et regalen la plaça, mala sort, haber elegido muerte. El problema d’açò últim és que als últims temps la gent s’ha acostumat perquè en realitat s’estan, no regalant, però si programant unes convocatòries molt descafeinades.


Desde el lupanar de rica miel, més cremat que la pipa d’un indio.