PRINCIPI D'HOMENATGE

Hui s'ha conegut la noticia de la mort de Sir Bobby Robson, el sempre elegant entrenador angles, que es conegut a espanya per haver entrenat al Barça a l'any 1996, on va tindre entre d'altres jugadors destacats a Ronaldo i Guardiola ( actual entrenador del Barcelona ), ha mort a la edat de 76 anys a causa d'un tunor celebral.

Vaja per davant aquest petit homenatge, però el verdader homenatge el deixarem en mans del nostres especialista en la matèria futbolística ( seguint l'estela de Pitxi Alonso) i milllor col·laborador del bloc Lupin.

RATÓN

Vaja per davant que, encara que alguna vegada he assistit a alguna corregida de bous i que he disfrutat d’alguna capea entre amics, no sóc massa aficionat als bous. Qué collons, no m’agraden. No m’agrada vore com fan patir a l’animal, tant en corregudes de bous, com en espectacles diversos de “Bous al carrer”. Apropar-se al mon del bou no és com aficionar-se a un esport, és més complicat. La terminología taurina resulta complicada, i el món del bou és prou hermètic. A més a més, la legislació en temes taurins és complicada i està repartida entre lleis estatals i decrets autonòmics, a quin de tots més complicat. Sòls per a entendre les definicions bàsiques ja hi ha que dedicar-li hores al tema.

De fet, quan un servidor ha acudit (per motius que no venen al cas) a alguna correguda de bous, s’ha sentit com un pato marejat, tractant d’entendre les diverses accions que tenien lloc a la plaça. I ahí me tenies a mi i als meus acompanyants, que disfrutaem d’una posició privilegiada a la plaça, preguntant el significat de les més insignificants accions. Per a que vos feu una idea, és com si a una persona que no haja vist mai un partit de futbol la coloquen en tribuna del Bernabeu, i comença a preguntar coses de l’estil de, per qué hi ha un tio per equip que porta guants i la camisa de diferent color a la resta que agafa el baló amb les mans?, o que significa això de fora de joc?, o per què hi ha un tio amb un pito i dos tios amb banderins que corren per fora del camp? En fi, que ens sentiem prou inútils allí.

Tot açò era per a introduir la noticia que volia destacar. Encara que un no siga un aficionat als bous, de segur que el nom de Ratón li sona de alguna cosa. Ratón és el bou més famós i més temut de la zona. Vos pose en antecedents, Ratón va saltar a la fama quan a l’any 2006 va causar la mort a cornades a un home de 50 anys a les festes del Port de Sagunt. Les imatges van ser vistes per moltíssima gent a través de la televisió i d’internet. A partir d’ací, es conten més de 30 cornades en Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Navarra, on no és obligat sacrificar al bou després de la correguda. D’aquesta manera, les cornades de Ratón són comentades pels diferents pobles, com si dels assassinats d’un pistoler del Vell Oest es tractara.

I en que s’ha traduït tot açò? En un aument del caché de Ratón, clar. Els seus propietaris s’estan forrant amb el bouet, en lloc dels 1.000 € que costa llogar un bou per a un espectacle taurí, per Ratón s’en demanen 6.000 €, i la gent els paga. Ratón no deixa de fer bolos durant tot l’estiu.

La bravura, l’instint i l’agilitat de Ratón, han forjat la seua llegenda d’assassí, encara que al voltant de la seua figura hi han opinions contradictories. Mentre els seus seguidors opinen que és un bou brau i valent, altres aficionats opinen que es tracta d’un bou covard que s’aprofita de retalladors inexperts. Però, uina cosa comparteixen uns i altres, el seguiment que fan de Ratón poble a poble.

Ara s’anuncia que Ratón penjarà els cuernos per a convertir-se en semental una vegada finalitze la temporada taurina. En fi, que a partir d’ara és quan Ratón va a disfrutar de veritat. I no es penseu que és moco de pavo el cas de Ratón, arriven ofertes pel seu semen fins i tot des de Mèxic i Colombia.


Total, que acaben les correries de Ratón per les places i carrers, i comencen les altres correries, a lo Rocco Siffredi.

Des de el lupanar de rica miel, llarga vida a Ratón!!!

Aniversari, of course

Jo supose que arrivat el punt on es trovem tal volta deuriem de re-anomenar açò com "el blog de Lupin". I es que el funcionariat es nota, i molt!
Gracies a ell el blog s'ha convertit en un tema cuasi seriós i tot... Per si de cas, ahí van dos vídeos de Sasha Grey que faran que ens tiren de Blogger.
Ah, i Bárcenas ha dimitit de tesorero...

Així s'ho monta el Berlusconi.

ANIVERSARI

Pareix que va ser ahir, i ja fa un any que està en funcionament este blog.

Tambe volem felicitar a un lector habitual d'aquest blog que acaba de ser pare d'una xiqueta molt boniqueta, enhorabona JOSELEXXX !!!

COGE EL "BONUS" Y CORRE

A continuació, l'opinió d'un dels economistes més lúcids del nostre pais, sobre el comportament dels alts directius dels grans bancs, i de la seua incidència en la crisi econòmica.

Si me vuelvo a encarnar, ya sé lo que quiero ser en la siguiente vida: banquero. Y si es posible, banquero de un banco grande.

Permítanme esta boutade para llamar la atención sobre un hecho que tiene cada vez más probabilidades de convertirse en una inquietante realidad. Se trata de la posibilidad de que, al final, la mayor parte de los que nos han metido en esta crisis se salgan de rositas. Y, lo que es peor, que salgamos de ella sin haber solucionado una de las causas que más han contribuido a generarla: el mecanismo de retribución mediante bonus a los altos directivos de las instituciones financieras. Sería la forma más segura de garantizar la próxima crisis.

No es demagogia. Es evidente que los banqueros no tienen ningún sentimiento de culpa. Ni de mala conciencia por el hecho de estar utilizando masivamente recursos públicos procedentes de los impuestos de los ciudadanos. De ahí que quieran volver a las andadas. Vean si no el anuncio de Goldman Sachs, una de las grandes empresas financieras de Wall Street que ha recibido ayudas públicas. Ha anunciado que tienen intención de volver a repartir enormes bonus entre la alta dirección de la empresa. Es decir, la conducta que ha sido uno de los factores que más ha contribuido a lo que estamos sufriendo.

La rabia que ha producido ese anuncio ha obligado al presidente Barak Obama a denunciar la falta de "remordimiento" de los banqueros por los "riesgos excesivos" y la "irresponsabilidad" con que actúan. Aunque, de momento, no ha pasado de la denuncia.

En ninguna otra profesión sucede lo que en estas instituciones que forman el núcleo del nuevo capitalismo que se desarrolló en el último cuarto de siglo al calor de la desregulación financiera. Una enfermera o un médico que con su inexperiencia o negligencia provocan daños a un paciente son apartados de su puesto de trabajo, pierden su reputación profesional y han de responder civil y penalmente por las consecuencias de su conducta. Igual sucede con cualquier otro profesional. Excepto con los banqueros. Cuanto más gorda la arman, más probabilidad tienen de que las autoridades vengan en su auxilio. Ya saben, a un banco no se le puede dejar caer por sus "consecuencias sistémicas". Es el paraíso de la irresponsabilidad profesional.

Vean el caso español. Con los avales públicos y con la creación del Fondo de Reestructuración Ordenada de la Banca (FROB) (¡vaya nombre!), nuestras autoridades han dejado claro que no permitirán que caiga ninguna institución bancaria. Y se sobreentiende que cuanto más grande sea el banco o caja, más se le ayudará. No se habla de que esas ayudas públicas vayan a tener algún tipo de consecuencias para los malos gestores. Al parecer, sólo será así en el caso de que la institución tenga que ser intervenida por la autoridad monetaria. Pero ni aun en esos casos tendrán que responder por su mala gestión, ni mucho menos devolver los bonus cobrados anteriormente por una buena gestión que se ha demostrado no ser tal. Y hasta cobrarán por salir. El mundo al revés.

¿Quiere decir esto que se debería dejar caer a los bancos y cajas que hayan sido mal gestionados? No. Estoy de acuerdo en que los bancos son una especie de "bien público" que a todos interesa que no caigan y que hay que rescatarlos, aun al coste de utilizar ingentes recursos públicos.

Pero una cosa son los bancos, y otra, los banqueros. La de banquero no puede seguir siendo la única actividad sin riesgo profesional, y placentera a la vista de las elevadas recompensas presentes y futuras (pensiones) que produce.

Algunos piensan que las conductas fraudulentas e imprudentes son casos concretos. Y que casos como el de Madoff ya están pagando por ello. Y que muerto el perro, desaparecida la rabia.

Es verdad, hay banqueros honorables y buenos gestores. Pero hay que reconocer que detrás de las conductas propensas al riesgo y al fraude financiero hay un mecanismo corporativo que actúa como célula cancerosa. Se trata de la forma como se retribuye a la alta dirección, mediante incentivos basados en bonus por los beneficios a corto plazo, aunque sean vendiendo productos fraudulentos. Mientras no se extirpe ese mecanismo, seguirán produciendo metástasis en forma de crisis.

¿Cómo extirpar ese cáncer empresarial? Algunos defienden una mayor autorregulación de las propias empresas. Pero eso es lo que ha fallado estrepitosamente en esta crisis. Es algo sobre lo que comienzan a reflexionar algunos economistas. Hasta ahora, la teoría de la empresa suponía que las grandes corporaciones tipo Enron, Arthur Andersen, Lehman Brothers tenían un capital reputacional que impedía las conductas fraudulentas o de excesivo riesgo de sus directivos. Esa teoría hace aguas. Por otro lado, se suponía que los incentivos en forma bonus eran adecuados para estimular conductas eficientes y responsables. Pero hay un conflicto entre incentivo a corto plazo y ética en los negocios. Cuanto más alto es el incentivo, más coste tiene la ética.

Veo difícil que las cosas cambien. Al menos mientras no se eleve el "límite de indignación" social ante las exageradas retribuciones del que hablan Lucien Bebchuk y Jesse Fried (Pay without performance, 2004).

Mientras tanto, voy comprendiendo mejor algo que de pequeño le escuchaba en Vigo a mi abuela: "El barco, que sea grande, ande o no ande". Por eso, si tienen ocasión de reencarnarse, háganse banqueros. Si es posible, de un banco grande.

Antón Costas Comesaña, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona.

PIRELLI CALENDAR 2010

El Calendari Pirelli és una publicació anual que té el seu orige a l’any 1964. la seua publicació va cesar entre els anys 1974 i 1984, com a resposta economitzadora davant la recesió causada per la crisi del petroli dels anys 73 i 79. el calendari és famós per la seua escasa disponibilitat, ja que no es ven i sòls es dóna com a regal d’empresa a clients importants de Pirelli i VIP’s. Pel calendari Pirelli, que s’ha realitzat a llocs tan dispars com California, Mallorca, les Seychelles, Paris o New York, han passat les millors models, com Naomi Campbell, Gisele Bundchen, Kate Moss, Karolina Kurkova o Adriana Lima.

Ara s’ha publicat una bestreta (gran paraula esta), del que serà el Calendari Pirelli 2010. Les fotografies que composaran finalment el calendari s’estan fent a la platja brasilera de Porto Seguro de la ma del fotógraf Terry Richardson. Les models que participen en aquesta edició són Ana Beatriz Barros, Gracie Carvalho, Lily Cole, Abbey Lee Kershaw, Rosie Huntgindon, Georgina Stojilijtoric, Daisy Lowe, Marloest Horst, Eniko Mihalik, Catherin McNeil i Miranda Kerr. Segons diuen, aquesta va a ser una de les edicions més tòrrides dels últims anys. Ale, vos deixe unes fotos del making-off per a que aneu fent boca i també l’enllaç per si voleu vore edicions anteriors del calendari.

http://www.pirellical.com/thecal/home.html

Desde el lupanar de rica miel, revitalitzant el blog.

CABRONS

El proper 29 de juliol es cumplirà un any des de que Latigo Negro al crit de “ALEA JACTA EST” anunciava al mon que, per fi, després de molt de parlar-ho, ja teniem blog. Des d’aleshores, hem escrit uns quants posts, un millors i altres pitjors, uns amb trellat i uns altres sense. Hem penjat fotos, videos i hem parlat de tot allò que ens ha donat la gana en cada moment sense censures de nigun tipus. Durant tot este temps, s'hem queixat de quasi tot i de quasi tots, emportant-se la palma la secció "Muerte a...", la més prolífica de totes, amb diferència. Ha hagut moments en que la quantitat d’entrades ha sigut molt alt, però als últims mesos el nivell ha baixat considerablement.

Total, que a vore si per a conmemorar el primer aniversari del nostre blog i per a celebrar els fastos oportuns publiqueu algo cabrons, que esteu fets uns gossos, cabrons, cabrons, cabrons.


Desde el lupanar de rica miel, picant al personal.

SEX AND THE SILVIO

El semanari italià L'espresso ha publicat les converses entre el primer ministre italià Silvio Berlusconi i la prostituta de luxe Patrizia D'Addario. Les converses van ser gravades per Patrizia i ara les ha fet públiques L'espresso. A les converses es poden comprovar quins són els gustos sexuals de Il Cavaliere, així com també com el primer ministre aconsella a D'Addario en temes sexuals.

Els “consells de Silvio”

Patrizia D'Addario: Un jove haguera acabat en un segon. Saps, vull dir, hauria acabat…els joves tenen moltes presions…
Silvio Berlusconi: Però, si me permets (…) la desgràcia, segons el meu paréixer ve de familia.
PD: ¿Quina desgràcia?
SB: Ejacular abans d'hora

PD: ¿Saps quan de temps fa que no practicava sexe com ho hem fet esta nit? Feia molts mesos, des de que vaig deixar al meu home…¿És normal?

SB: Si me permets, tu has de practicar sexe sola…Has de tocar-te amb certa freqüència.

Un altra conversa. Octubre de 2008. Abans d’anar al Palau Grazioli, Gianpaolo Tarantini i Patricia es posen d’acord per a passar la nit a casa de Berlusconi.

Gianpaolo Tarantini: Aleshores…
Patrizia D'Addario: Volies dir-me?
GT: No, volia dir-te…que a les nou i quart vos arreplegue i anem allí…
Un altra xica: Anem allí…després si ell decideix que ens quedem allí…
PD: …i 1.000 € per la nit.
GT: Mil ja te’ls he donat…després si te quedes amb ell…te fa el regal ell…ah…ell no utilitza preservatiu…eh
PD: Però, sense preservatiu?...me puc fiar?
GT: Però….és Berlusconi
PD: I tu qui eres?Mira que…saps quanta gent ha estat amb ell?...
GT: Saps quants anàlisis fa ell?
PD: Ho sé, però…saps…per nosaltres les dones és també més agradable…vull dir…la sensació al natural
GT: Tu decideixes, però ell no t’agafa com a “escort”, val? Tu eres una amiga meua, que he portat…

Desde el lupanar de rica miel. To be continued...

EYES WIDE SHUT

Després de dotze anys sense dirigir ninguna pel.lícula, a principis de l’any 1999 s’estrenava el film pòstum del director nordamericà Stanley Kubrick. La pel.lícula, titulada “Eyes Wide Shut”, s’esperava amb gran expactació després del llarg temps transcorregut des de que el director de pel.lícules com “Atraco perfecto”, “Lolita” o “Barry Lyndon” havia dirigit el seu últim film “La Chaqueta Metálica” al 1987. La pel.lícula va rebre el premi de la crítica francesa a la millor pel.lícula estrangera de l’any, encara que als EE.UU. es censuraren algunes escenas de sexe.

La parella protagonista, Tom Cruise i Nicole Kidman, pareixen ser un modèlic matrimoni amb una filla xicoteta, fins que Alice li confesa a Bill el fort desitg de cometre una infidelitat que la va asaltar en una ocasió temps enrrere. A partir d’ací, el doctor Hardford, al que mai se li havia passat pel cap ser-li infidel a la seua dona, comenta a replantejar-se alguns temes al voltant de la relació amb la seua dona i, sense saber molt be com, està a punt de tirar-se a una prostituta i acaba a una orgia de sexe en una mansió en el camp. Tot açò està a punt de des-fer el matrimoni al film, i pareix que a la parella també li afectà a la vida real, per que al poc de temps, Tom i Nicole anunciaren la seua separació, que crack este Kubrick, es veu que abans de morir va dir, ahí vos deixe això!

Segur que qui haja vist la peli recorda les escenes a la mansió. Doncs pareix ser que un grup de milionaris europeus sí que s’enrecorda ve d’aquestes escenes, per que una companyia holandesa alquilà el passat cap de setmana un hotel en la campinya inglesa per a organitzar una orgia entre 350 persones enmascarades emulant la peli de Kubrick. L’hotel, Halswell House, és un edifici del segle XVII en Somerset que s’alquila habitualment per a celebrar bodes i reunions empresarials i, segons afirma el seu propietari, Grahame Bond, era la primera vegada que passava algo així, per a total sorpresa del personal que no sabia de que anava tot allò.

Quan els convidats començaren a arribar en els seus BMW, Porsche o Astor-Martin, els empleats pensaren que es tractava simplement de gent adinerada que havia decidit celebrar allí una festa com tants altres. Però no, de seguida començaren a circular botellas de champán i Kir Royals a “tutti pleni” i l’organitzador de la reunió anuncià als participants que estaven tots ells baix un encissament i al sonar les campanadas de la mitja nit els explicà que tan sòls havia una manera de trencar l’encissament: besar a un altra persona.

"De sobte allò es transformà en un espectacle digne de Eyes Wide Shut", ha explicat el propietari de l’hotel. "Por todas partes había personas copulando. Incluso en las barandillas vi a cuatro parejas". A les tres de la matinada va acabar la bacanal i els participants es retiraren a les seues habitacions.

La empresa que alquilà l’hotel és la holandesa “Little Sins”, que s’especialitza en organitzar festas de "swingers" (intercanvi de parelles) per a rics europeus. Per a poder participar hi ha que tindre més de vint anys, i els homes sòls són admesos si van acompanyats d’una persona de l’altre sexe.

El lloc on es celebrà (http://www.halswellparties.co.uk/house.html) és una passada, una casa rodejada de jardins enormes. Hi ha que vore amb el que s’entretenen els milionaris, és que no hi ha res com estar forrat de pasta.

Les dos primeres fotos són de la mansió en qüestió, i la tercera és del video amb el que promocionaren la festa.

Desde el lupanar de rica miel.

NUNCA DEBAJO DE UNA MUJER

Con frecuencia reflexiono sobre cómo se educa en territorio mafioso: en esos lugares, una gran parte de la formación del hombre y la mujer pasa a través de la sexualidad. Quizás nada explique mejor el código sexual que rige en esas tierras que la imposibilidad de que ningún ámbito se sustraiga a la lógica férrea de pertenencia, jerarquía, poder, control territorial. Reglas complejas, ritos rigurosos, vínculos inquebrantables. Una sintaxis inflexible y eternamente idéntica regula desde la adolescencia el comportamiento sexual de los mafiosos.
"Nunca debajo de una mujer" es el imperativo con el que se educa. Si mientras haces el amor, decides estar debajo, estás eligiendo someterte incluso en la vida de todos los días. "Nunca sexo oral". Recibirlo es lícito, hacérselo a una mujer es de "perros". A este viejo código se atiene todavía gran parte de las nuevas generaciones de adeptos, obsesionados no sólo por su virilidad, sino también por cómo ejercerla. Hacerlo de acuerdo con esas rígidas reglas se convierte en un rito con el que reafirman su poder. Unas normas claras e indelebles que están vigentes en casi todas las zonas de la N'drangheta, Camorra, Mafia y Sacra Corona Unida y que significan algo más que el simple espejo de una cultura machista.

Para las mujeres todo es mucho más complejo. Es un mantenerse en precario equilibrio entre modernidad y tradición, entre jaula moralista y total libertad para afrontar asuntos de negocios. Pueden ordenar una muerte pero no pueden permitirse tener un amante o abandonar a un hombre. Pueden decidir invertir en un sector del mercado pero no maquillarse cuando su hombre está en la cárcel. Vestirse con elegancia, maquillarse mientras su marido está encarcelado quiere decir que lo hacen para otros. Teñirse el cabello equivale a una silenciosa confesión de traición. La mujer existe sólo con relación al hombre. Sin él, es como un ser inanimado. Un ser demediado. Durante los juicios, no es raro ver a mujeres en los espacios reservados al público mandar besos o simples saludos a los acusados que están en las peceras blindadas. Son sus mujeres, aunque muchas veces parecen sus madres. Si, cuando te cruzas con ellas por la calle, van bien vestidas, cuidadas, maquilladas, significa que su hombre está cerca, está libre y manda. Y al mandar refleja su poder sobre su mujer. Sin embargo, las mujeres de los jefes encarcelados, desaliñadas hasta volverse invisibles, son las que muchas veces, de forma vicaria, mandan más.

En tierra criminal, todas las historias de las mujeres se parecen, tanto si tienen un destino trágico como si logran sobrevivir en la normalidad. En general, marido y mujer se conocen desde adolescentes y contraen matrimonio a los veinte o a los veinticinco años. Casarse con la chica que se conoce desde pequeña es fundamental, siempre que sea virgen. Es imposible sustraerse a esta praxis. Y quien crea que puede librarse de ella, está equivocado. Incluso cortejar es marcar territorio. Acercarse a una mujer significa correr el riesgo de invadir territorio ajeno.

En 1994, Antonio Magliulo de Casal di Principe intentó cortejar a una chica, pariente de un hombre del clan de los Casalesi y que estaba prometida a otro miembro del clan. Magliulo le hacía muchos regalos e, intuyendo que quizás la chica no estaba muy contenta con su boda, insistía. Estaba enamorado de esta mujer mucho más joven que él y la cortejaba como es habitual en su tierra: bombones Baci Perugina por San Valentín, un cuello de piel de zorro en Navidad y, siempre, postegge, es decir, como un poste esperándola a la puerta del trabajo. Un día, en pleno verano, un grupo de afiliados del clan de Schiavone le citó en la playa de Castelvolturno para aclarar ciertas cosas. Ni siquiera le dejaron hablar. Mauricio Lavoro, Giuseppe Cecoro y Guido Emilio le dieron un golpe en la cabeza con un palo con clavos, le ataron y le metieron arena en la boca y en la nariz. Cuanta más arena tragaba para respirar, más le metían. Murió ahogado por una pasta de arena y saliva que se le había solidificado en la garganta. Fue condenado a muerte por cortejar a una mujer más joven, consanguínea de un importante afiliado, y prometida. Cortejar, pedir una cita, pasar una noche juntos es compromiso, riesgo, responsabilidad.

Cuando ante el tribunal, los arrepentidos contaron estos y otros asuntos semejantes tratando de vencer la incredulidad de los jueces, dieron una explicación que es una síntesis inigualable: "Señor juez, aquí follar es peor que matar. Es mejor que mates a la mujer de un jefe; a lo mejor te perdonan. Pero si follas con ella, estás muerto". Amar, decidir hacer el amor, besar, hacer un regalo, sonreír, tocar una mano, intentar seducir a una mujer o ser seducido puede ser un gesto fatal. El más peligroso. El último. En un lugar donde todo es ley implacable, los sentimientos y las pasiones que no conocen reglas son, más que cualquier otro factor vital, una condena a muerte.

Roberto Saviano, El País 15.07.2009


Desde el lupanar de rica miel.

CALENTOR AL G-8

Aquestos dies s’ha celebrat a la ciutat italiana de l’Aquila, que va ser arrasada fa uns mesos per un terratrémol de gran magnitud, la reunió anual del G-8. En quan als temes tractats, crisi econòmica, canvi climàtic i lluita contra la pobresa, paraules i compromisos diversos que no es traduiran en fets significatius. El fet més destacable és que s’ha decidit incrementar l’ajuda als països del tercer mon. La reunió començà amb polèmica per la mala organització de l’event a càrrec de l’amfitrió Silvio Berlusconi. Tot açò precedit per les protestes dels grups antiglobalització de rigor.

La organització va ser mala de collons, però el que no faltaren van ser “titis”. Allà per on anaven els mandataris internacionals, hi havien “velines” ataviades amb les seues millors gales. Ara que tenint en compte que l’organitzador era Il Cavaliere, no és d’estranyar. I clar, els polítics (alguns més que altres) no s’han pogut resistir a la temptació de pegar alguna miradeta.

Han aparegut unes imatges a les que es pot vore en un primer moment a una velina pujant unes escales i a Barack Obama mirant-li el cul. Però, quan continua la imatge pareix que Obama no estava mirant-li el culet a la velina, sino que estava deixant passar a un altra xica que baixava les escales. Però qui tenia Obama al seu costat? Doncs estava Sarkozy, i este no va perdre detall del cul de la velina. Ací es pot vore al president francés contorsionant-se i estirant el coll per a disfrutar de la vista del culet de la velina. Les imatges no deixen clar si el president nord-americà està mirant-li el cul a la xica o no, però del que no deixen lloc a dubte és de l’actitud del president francés.

Aquestos dies s’ha celebrat a la ciutat italiana de l’Aquila, que va ser arrasada fa uns mesos per un terratrémol de gran magnitud, la reunió anual del G-8. En quan als temes tractats, crisi econòmica, canvi climàtic i lluita contra la pobresa, paraules i compromisos diversos que no es traduiran en fets significatius. El fet més destacable és que s’ha decidit incrementar l’ajuda als països del tercer mon. La reunió començà amb polèmica per la mala organització de l’event a càrrec de l’amfitrió Silvio Berlusconi. Tot açò precedit per les protestes dels grups antiglobalització de rigor.

La organització va ser mala de collons, però el que no faltaren van ser “titis”. Allà per on anaven els mandataris internacionals, hi havien “velines” ataviades amb les seues millors gales. Ara que tenint en compte que l’organitzador era Il Cavaliere, no és d’extranyar. I clar, els polítics (alguns més que altres) no s’han pogut resistir a la temptació de pegar alguna miradeta.

Haa aparegut unes imatges a les que es pot vore en un primer moment a una velina pujant unes escales i a Barack Obama mirant-li el cul. Però, quan continua la imatge pareix que Obama no estava mirant-li el culet a la velina, sino que estava deixant passar a un altra xica que baixava les escales. Però qui tenia Obama al seu costat? Doncs estava Sarkozy, i este no va perdre detall del cul de la velina. Ací es pot vore al president francés contorsionant-se i estirant el coll per a disfrutar de la vista del culet de la velina. Les imatges no deixen clar si el president nord-americà està mirant-li el cul a la xica o no, però del que no deixen lloc a dubte és de l’actitud del president francés.



Ai Sarkozy, valent, ja vorem el que opina la Bruni de tot açò.



Desde el lupanar de rica miel.

BICING

Pareix ser que finalment podrem gaudir del servei de lloguer de bicicletes a la ciutat de València. Després de que des de l’Ajuntament es porte molt de temps fent anuncis al respecte, ara s’està arribant al final del procés que finalment permetrà que es pose en funcionament el servei. Des del passat dilluns les dos empreses que aspiren a quedar-se amb el negoci de bicicletes a la ciutat, Decaux i Clair Channel, exhibixen els seus models a la porta principal de l’Ajuntament de la avinguda d’Aragó.

La idea és que els tècnics municipals valoren “in situ” els models de les dos empreses i així també es comprovaran les preferències de la gent. Açò últim no ho tinc jo tan clar. Açò vol dir que es valorarà la opinió de la gent? Dic jo que ha de ser un concurs públics al que opten dos empreses i, per tant, la empresa que es quede amb el contracte ha de ser per raons objectives, com per exemple la relació qualitat-preu dels serveis prestats (com qualsevol altre concurs públic) i no per raons del tipus de “me gusta más la bici rosa por que va mejor con el color de mis ojos”.

El concejal d’Ordenació Urbana ha declarat que el servei es posarà en marxa a la primavera del proper any, i consistirà en unes 2.500 bicis que es podran llogar a uns 250 punts de la ciutat. Serà un servei similar al que ja funciona des de fa temps a la ciutat de Barcelona.

Ara, que dic jo que abans de que el nou servei entre en funcionament, caldrà que es millore el carril bici, que en aquestos moments és molt deficient. D’altra manera, serà una locura si es posen al carrer 2.500 bicicletes i no es fa un carril bici en condicions que arribe a quasi tots els racons de la ciutat, el caos està asegurat.

Caldria fer-se una pregunta, per què una ciutat com València, que compta amb un tamany ideal i unes condicions climatològiques idònies per a circular en bicicleta, té un carril bici propi d’una ciutat del tercer mon. No crec que siga tan complicat articular un circuit per al trànsit de bicicletes aprofitant l’estructura de l’antic llit del riu Túria com a base d’on poden partir les diferents vies. A vore si d’una vegada es fa realitat

Desde el lupanar de rica miel.

POLÍTICA A PORTUGAL

Hi han polítics amb dignitat? Després de vore el que ha passat a Portugal estos dies, la resposta a aquesta pregunta pareix ser afirmativa. Vos pose en antecedents. El Ministre d’Economia i Innovació, Manuel Pinho, ha presentat la dimissió com a conseqüència d'un gest que va fer en el Parlament dirigit a un diputat comunista. El gest en qüestió va ser la simulació d’unes banyes amb les mans dirigit al portaveu dels comunistas lusos, Bernardino Soares, després de que este el recriminara per un problema laboral surgit a les mines de Aljustrel.

El portaveu comunista va sol.litar la dimissió del ministre, qui es va disculpar d’inmediat i justificà la seua reacció per sentir-se ofés per les acusacions rebudes. Hui divendres, el Primer Ministre portugués, José Sócrates, ha acceptat la dimissió de Manuel Pinho.

Bo, el cas és que tal vegada pareix exagerada la decisió de presentar la dimissió per un gest puntual que pot ser fruit d’una discussió acalorada. En demanar disculpes, com també ha fet, pot ser suficient però l’ex-ministre, adonant-se del greu error comés, ha cregut convenient dimitir.

Mirant el que ha passat en el nostre pais veí, podem adonar-se’n que la comparació és odiosa, ací al nostre país passa justament el contrari, tots els malparits de polítics de totes les orientacions polítiques inculpats per delictes diversos, que s’aferren a la cadira recolçats pels seus partits. I no passa res, a les següents eleccions tornen a ser elegits pels votants com si no haguera passat res. Vaja merda de país. O com diria l’amic Sulo Resmes, vivim a “Un país de imbéciles.” Però que tenim que fer, tenim el que ens mereixquem, per gilipolles.


Desde el lupanar de rica miel.