TIKI-TAKA

Xeeeeeeeeeeeee! I jo que pensava que Del Bosque havia llegit el blog i m’havia fet cas, i resulta que es va tindre que lesionar Fernando Torres per a que posara en pràctica el joc dels “jugones.” Al igual que a la Eurocopa, la selecció espanyola va jugar millor amb 5 centrecampistes i un davanter que amb el Típic 4-4-2. La llàstima és que ningun entrenador tinga la valentia suficient per a sentar a la banqueta a un dels dos davanters, i tinga que ser a partir d’una lesió, Villa a la Eurocopa i Torres al partit d’ahir contra Bèlgica, quan dispose l’esquema que millor li funciona a la selecció espanyola. Una de les coses que jo no entenc és perquè si l’estil de joc que millor li va a la nostra selecció és el de tocar i tocar per tot el camp, total llibertat dels jugadors del centre del camp, i la combinació del joc en curt amb el joc en llarg, ningú té els collons suficients per a sentar a la banqueta a un dels dos davanters. Les característiques de Fernando Torres el fan bon jugador per a partits als que hi han espais per a córrer, perquè és un tio molt ràpid i fort. En canvi, contra els equips que es tanquen al darrere, és més que inoperant, perquè li costa moure’s en espais reduïts. En canvi Villa, que “apanya tanto para un roto como para un descosio”, és més útil per a partits atascats, perquè és capaç de jugar tant en curt com en llarg. Si per mi fóra, Torres no jugaria ni al parchis, però com pareix ser que tots els entrenadors l’idolatren, el que podia fer Del Bosque és, per a partits als que hi han espais jugar amb Torres i per als altres jugar amb Villa. D’aquesta manera, podriem jugar amb 5 centrecampistes, altra cosa és antinatural per als jugadors dels que disposem. És similar a la “Teoria de la Ventaja Comparativa” de David Ricardo, la qual en una versió molt simplificda diu que la millor forma d’actuar és especialitzar-se en la producció d’aquells productes en els que cadascú és comparativament millor i intercambiar-los. D’aquesta manera guante jo, guantes tu i eixim guanyant tots. Be, igual m’he tirat un poc de la moto, la teoria de Ricardo es refereix al comerç internacional, però pense que es aplicable al cas. Si tu eres millor que l’altre equip en tots els aspectes del joc (tècnica, qualitat, força, tècnica, tàctica, estratègia, etc.), però resulta que eres molt millor que l’altre equip en unes coses i en altres eres millor que l’altre, però no tant. Aleshores, perquè no jugues aprofitant allò en el que destaques més que ningú? Açò seria la cosa més adecuada. Si resulta que no hi ha, hui per hui, ninguna selecció que li faça ombra a Espanya en qualitat i bon joc, perquè no aprofitar aquesta capacitat de diferenciaciò i basar el joc en el toc, la qualitat, el bon criteri jugant la pilota i la llibertat de moviments; i, s’obstinem en jugar amb estils de joc per als quals, encara que també superem al contrari, no ho fem de manera tan descarada como en el joc de toc? I si damunt de tot, resulta que d’aquesta forma és l’estil de joc més atractiu, el més efectiu i el que fa aficionats, aconseguint que els xiquets s’aficionen a l’esport, perquè no posar-ho en pràctica? És una pregunta que per a mi no té una resposta clara. Serà per por a perdre o per por a sentar a la banqueta a determinats jugdors mediàtics? No ho se.

A més a més, el bon joc no està confrontat amb el rigor tàctic, cosa esta última que s’hauria d’exigir a qualsevol equip d’un cert nivell, i és la base per a poder competir. Està clar que s’ha de trobar l’equilibri entre el joc de toc i el joc directe en ocasions. En determinats moments, és útil una falta, una colçada, un insult al contrari, jugar be no significa ser un mariquita que es passe el partit fent coles de vaca, ruletes i foques. significa fer el més adequat en cada moment del partit, s’ha de saber llegir el ritme de partit, cada situació requereix una actuació diferent. El problema per a mi, és que la majoria del entrenadors que busquen l’equilibri entre bon joc i joc eficaç, el busquen per la part de baix, és a dir, pecant de pilotades en lloc de pecar de bon joc. De moment, Emery no m’està desagradant en este aspecte, s’ha atrevit a jugar amb dos centrecampistes ofensius a Mestalla. Açò ja és tota una declaració d’intencions, esperarem esdeveniments.


Desde el lupanar de rica miel defensant el bon joc per damunt de tot.