A.T.C

Vaig a parlar avui de l'altre gran debat que te dividida a tota espanya, a part de l'expulsió de CR9, i que ha provocat la divisó de pobles en dues mitats amb grans manifestacions a favor i en conta del famós cementiri nuclear. ("Almacén Transitorio Centralizado")

Ja fa uns quants dies que aquest tema apareix a les noticies, i jo que com sabeu els que hem conegeu se m'unfla la vena fàcil cada vegada que veig les noticies acabe per explotar i encendrem en flama.

Anem a posar-se en antecedents, avui en dia, la vida ha progressat molt hem millorat moltíssim el nivell de la qualitat de vida i açò ha sigut en gran part gracies als avenços tecnològics que ens han permés tenir una gran evolució, per a que ens entegam, avui en dia la vida és molt més comoda que al segle XV, al segle XIII i que a principis del segle XX.

La cara amable d'aquest progrés, és que la gent vius més i millor, hem tingut un gran increment de l'esperança de vida i hem augmentat la qualitat d'aquesta. La cara dolenta és que açò implica un consum energètic, energia doncs que cal produir.

Jo no estic massa posat en el tema de la producció d'energia, però que jo sàpiga les principals fonts d'energia són el petroli, els embassaments i les centrals nuclears, a més de l'energia que s'obté de les fonts renovables, que darrerament estan al alça al mon en general i a Espanya en particular.

Es sabut que Espanya és capdavantera al món en la producció d'energia eòlica i solar, però malgrat tot, a dia d'avuí no podem passar sense l'energia nuclear.

Les centrals nuclears generen un residu radioactiu que cal tractar. En general, aquest residus es dipositen a una piscina que es troba a la central nuclear on s'ha generat l'energia on romanen per un temps que pot ser indefinit, el que és sol fer a la resta de països és deixar els residus a les piscines durant 10 anys, durant aquest període disminueix la radiació emesa pels residus i aleshores es transporta a un cementiri nuclear centralitzat.

Fins al moment a Espanya el que és feia era deixar els residus a les piscines de les centrals nuclears, perquè aquestes foren dissenyades per a tenir una vida de 25 anys, i per tant les piscines es van dissenyar amb la mateixa vida útil. La situació en la qual ens trobem ara és que passats aquests 25 anys, el país encara no esta preparat per a obtenir tota l'energia que ens fa falta apagant les centrals nuclears, açò implica que van a continuar generant residus, però les piscines estan apunt de saturar-se, d'ací la necessitat de l'A.T. C.

Açò ha creat una gran controvèrsia enfrontant la societat, entre partidaris i detractors del cementiri, però el que ha de quedar clar, és que mentre necessitem abastir-mos de l'energia nuclear, aquesta és una instal·lació necessària i que, per tant, s'haurà de dur a terme en algun lloc. A no ser que es tanquen les 8 centrals nuclears que hi ha a espanya, però a les hores no es generaria la suficient quantitat d'energia i ens costaria viure com als països de la gran majoria del continent africà on hi ha llum artificial a les principals ciutats en el millor dels cassos.

Aquest article ha estat provocat per una entrevista que ha fet Manuel Fuentes, al programa els matins de Catalunya Radio, on entrevistava a un enginyer industrial expert en energia nuclear i al portaveu de la plataforma anti cementiri nuclear, on cadascú s'enrocava en els seus arguments per a defensar la seua postura i aportaven més bé poques solucions, però aquesta espècie de tertúlia, la comentaré en una altra entrada algun dia d'aquests, si algú està interessat en sentir-la, la pot trobar a http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=408179

HASTA LA POLLA DE LA EXPULSIÓ DE CRISTIANO RONALDO

Ale, ja la hem liat en la puta expulsió de Cristiano Ronaldo en el partit contra el Málaga el passat diumenge. De nou tenim al pais dividit entre els que pensen que la expulsió era merescuda i els que opinen que la tarjeta roja és injusta. Els diaris i les televisions no trauen altra cosa, fins i tot pareix que a Haiti ja no passe res. Però recapitulem.

Partit Reial Madrid – Málaga, diumenge 24 de gener de 2010. El Madrid necesita guanyar per seguir la estela del Barça i el Málaga per eixir de les últimes posicions de la taula. En una jugada de contraatac Ronaldo és agafat insistentment per Mtiliga, impedint-li avançar. Cristiano fart de tants estirons intenta desfer-se del jugador rival, i com a resultat impacta una colzada al nas de Mtiliga, que acaba amb el nas trencat. L’àrbitre, que estava al costat de la jugada i per tant, va la vore perfectament, decideix que l’acció és mereixedora de tarjeta roja.


A paritr d’ací tot el mon comença a emetre juis de valor al voltant de la expulsió i hi ha qui, com Jorge Valdano, teoritza fins i tot sobre el càstig que deben rebre els jugadors que segons ell “van en contra de l’espectacle”. Des de la prensa de la capital es comenta que la expulsió és injusta, i es comença a tirar de memòria per a vore si algun jugador del Barça ha fet el mateix. Com a resultat hui tenim un video en el diari Marca en que es veu a Messi en una jugada similar, amb la diferència de que no li trenca el nas a ningú. Des de Barcelona, també es realitza una treball d’hemeroteca per a rememorar totes les expulsions de Cristiano Ronaldo ha patit al llarg de la seua carrera, i apuntar el suposat carácter violent del jugador portugués.

Si anallitzem la jugada en deteniment, veiem clarament com Ronaldo, en un intent per desempallegar-se del jugador del Málaga, li propina una bona colzada trencant-li el nas. L’àrbitre està al costat de la jugada i decideix expulsar a Ronaldo. I ací s’acaba tot. Poodm teoritzar sobre el càstig que reben els bons jugadors en forma de patades durant els partits i que els àrbitres haurien de tenir en compte este fet. Però una cosa que ha de quedar clara és que a futbol juguen estrelletes a clubs grans, però també hi participen jugadors modestos en equips de baix presupost, i que cadascú ha d’emprar les seues armes per a intentar guanyar els partits. Si Florentino decideix tirar de cartera, i el Málaga posem per cas, compta amb jugadors més modestos que no tenen la velocitat ni la tècnica del jugador portugués, és correcte que s’apliquen de la manera més oportuna que creguen, sempre que no vagen a fer mal al rival. A la famosa jugada de diumenge, Mtiliga agafa a Cristiano per la camiseta, doncs pitjor haguera sigut que li haguera donat una patada i li haguera trencat una cama, no?

Però per altra banda hi ha que entendre als jugadors que reben tantes i tantes patades al llarg dels partits. És normal que alguna vegada perden els papers i propinen un bon colp al rival que els ha estat tocant els collons durant tot el partit. Al fi i al cap, per molts milions que tinguen, tots som humans i en un moment donat podem llançar-ho tot per l’aire.

En el futbol té cabuda la provocació, els piques entre rivals, les putaetes, les tècniques per a desconcentrar als rivals, i així un fum de coses més. I tot açò és igual de vàlid que un pontet, una folha seca, un colp de tacó o un penalti de Panenka. Fet que no lleva que per als espectadors ens agraden més éstes últimes accions que les primeres. Per la seua banda, el que han de fer els àrbitres és sancionar el que veuen, les accions sense pilota les quals impliquen un seriós perill per als contraris, han de ser penades amb la expulsió i amb la posterior sanció del comité corresponent. I tant val, si la jugada violenta la protagonitza Ronaldo, com Messi, com Patxi Salinas.

Des de Barcelona s’apunta el caràter violent de Cristiano Ronaldo, però que en dirien si l’acció l’haguera protagonitzat Henry o Ibrahimovic? De segur que farien igual que el Marca. Amb tot açò el que es demostra és que la gran part de la prensa esportiva espanyola és basura, pura merda, i que han de inventar polèmiques de tots els llocs per a vendre diaris. En fi, lamentable.

Desde el lupanar de rica miel.

VIDEOS

Açí vos deixe un anunci divertit dedicat a conscienciar sobre la protecció contra la sida.




Desde el lupanar de rica miel.

ELS SIMPSON AL CABANYAL

Desde el lupanar de rica miel.

MAD MEN

Mad Men és la serie que porta arrassant en els Golden Globe als USA tres anys consecutius. Aquest any ha tornat a guanyar en la categoria de millor drama de TV. Però, de qué va la serie? “Está basada en la historia de aquellos hombres que dieron forma a las esperanzas y sueños diarios de los americanos de la época”, això és el que diu la publicitat. Del que tracta és de la vida dels treballadors d’una empresa de publicitat al Nova York de prinicipis dels anys 60’.

El protagonista principal és Don Draper, el cap del departament de creatius. És un tio guapo, inteligent i hermètic com pocs. Fa gala d’una retòrica excepcional. Aparentment és un triunfador, té una carrera professional meteòrica, es valorat i temut pels companys de feïna. Tracta a la gent en cert despreci. Està casat en una dona espectacular, una rubia guapísima a lo Grace Kelly i, a més, qualsevol dona cau rendida als seus peus. Però tot açò és l’aspecte exterior del personatge. Per dins és un tio complex, insegur, no és qui aparenta ser, oculta un oscur passat que el persegueix. Internament viu en una caiguda constant.

Així, la serie gira al voltant de Draper i de la resta de treballadors de Sterling Cooper, que és com s’anomena la empresa de publicitat on treballa. Fent un repàs a la fauna que ens podem trobar allí, ens trobem en primer lloc als dos propietaris de la companyia. Bertram Cooper és un tio excèntric, té un yoroi (armadura japonesa) al despatx, es paseja descalç i obliga a tot aquell que entra al seu despatx a descalçar-se. L’altre soci, Roger Sterling és tot el contrari. És un vividor que està liat en la cap de les secretaries, Joan Holloway, una tia exuberant.

En quant als empleats, tenim a Peggy Olsen, la nova secretaria de Don, que anirà agafant protagonisme a mesura que avança la serie. És rara, rara, rara. Després estan els creatius de la companyia. Pete Campbell (en un primer moment el típic trepa, però poc a poc se li endevina una personalitat molt complexa), Paul Kinsey (el Che Guevara de la oficina), Salvatore Romano (el dibuixant gay, sempre a punt per a eixir de l’armari), Ken Cosgrove (que es transforma en escriptor una vegada abandona l’oficina), i Harry Crane (el cap del departament de TV)

Hem de fer una menció especial per a Betty Draper, la dona de Don. És una rubia d’una bellessa i un estil difícilment igualables. Es passeja per la pantalla amb uns modelets espectaculars i les ungles sempre pintades de roig. A més, hi ha que vore la manera que té de fumar. En principi pareix la típica dona que no treballa per què no li fa falta i que es dedica a cuidar dels fills i de la casa. Però, poc a poc anirà descobrint-se com una persona dura i complexa.


En cada episodi de Mad Men pareix que no passe res, però si poses un poc d’atenció te n’adones de tot el qui hi ha darrere. Com en les millors pel.lícules de cinema clàssic, les coses més importants no es diuen, si no que s’intueixen, es deixen entreveure amb una mirada, un gest, un silenci, una copa de més de whisky, una imatge, etc. Els personatges es passen el dia fumant i beguent, a totes hores beuen, de matí, a mig dia, per la vesprada, a la feïna, quan ariben a casa, després de sopar. I fumen, però com fumen, es passen el dia encenent cigarrets. És peculiar fin i tot la manera en la que agafen la copa quan beuen.

Mad Men retrata una època, tracta de persones que aparentment tenen tot allò que sempre han desitjat, però que se n’adonen que a pesar de tot no són feliços. Una serie de la qual val la pena gaudir en tranquilitat.


Desde el lupanar de rica miel.

RONALDO VS BECKHAM

Anem a fer una comparativa entre Cristiano Ronaldo i David Beckham. En primer lloc, hi ha que dir que els dos són unes màquines de guanyar diners. Els dos són o han sigut models d'Armani, els dos han guanyat una Champions League amb el Manchester United, però ningú dels dos ha guanyat res amb la seua selecció. Ronaldo té més gol, més remat, té un dispar més potent i més velocitat que Beckham, en definitiva, és un jugador més complet. Però per molt que vulga el portugués, mai de la vida serà capaç de centrar un baló com el jugador anglés. La veritat és que continua sent un plaer contemplar les pilotes que des de la banda posa David Beckham al cap dels davanters del seu equip. La precisió i força amb que colpeja la pilota són tals, que fins i tot el juigador més torpedo rematant de cap, és capaç de marcar un gran gol.

En quant a temes extraesportius, els dos jugadors són ídols de mases, sobre tot, de jovenetes que "se mueren por sus huesos". Però mentre que David representa el glamour, Cristiano Ronaldo fa gala de prepotència i gitanerio, amb els seus cordons d'or i les seues brillants arracades. Ronaldo és un tio polèmic, mentre que Beckham no sembra polèmica amb les seus declaracions. Val, ja ho sé, que l'anglés va de guaperas per la vida, però com dirien al meu poble, ho fa perque pot.

David Beckham està d'actualitat aquestos dies per haver sigut protagonista involuntari d'una "gracieta" d'una periodista italiana. La reportera volia tocar-li "il pacco" al bo de David per a comprovar si era veritat el tamany del seu membre o si a la foto de la publicitat d'Armani, el tio portava un calcetí o coto en pel. En fi, que la reportera italiana va aprofitar que Beckham estava contestant a unes preguntes envoltat per un núvol de periodistes, per a sobar-lo en tota regla. La careta del pobre David és tot un poema, una mostra de sorpresa i mala hostia. Estaria pensant el tio: Si poguera, la mataria.

Després de tocar-li la ouera al jugador anglés, la periodista afirma que a la foto en qüestió el photoshop ha jugat més que menys. Ací la teniu, jutjeu vosaltres mateixos.

Ací vos deixe el video per a que comproveu la jugada de la italiana. Estes coses si no passen al nostre pais, sòls poden passar a Italia, cuna de la mentalitat gitana mediterranea.

Atenció al modelito del periodista que li pregunta a Gattuso en el video, simplement sensacional.

Desde el lupanar de rica miel.

INTERECONOMIA

Els lectors d’aquest blog –que no en seran més de dos o tres- ja coneixen la nostra secció “Muerte a…”. I si, a més són usuaris de Facebook, podrien pensar que el grup “Muerte a Intereconomia” és obra nostra. Però nooooooooooooooooooo, no som nosaltres els responsables. Esta pàgina del Facebook es dedica a posar a parir al canal televisiu i a reproduir alguns dels videos més escandalosos que han retrasmés. El creador d’aquesta pàgina no està molt clar. Des del periòdic “La Gaceta” acusen a “Omnium Digital” de ser la responsable de la pàgina en qüestió, la qual ja ha anunciat accions judicials per la noticia publicada i han negat en tot moment l’acusació.

Des de Intereconomia han presentat una denúncia davant un jutjat d’instrucció de Madrid a la que s’acusa d’un posible delicte d’amenaces al grup “Muerte a Intereconomia” i demanen que es desvetlle la identitat dels que estan darrere del grup. En la denúncia argumenten que: “En dicho grupo se van incorporando comentarios, no ya tan solo vejatorios y calumniosos, sino que van más allá de lo tolerable y permisible, convirtiéndose en un tablón de amenazas a los miembros del Grupo Intereconomía, sus colaboradores e incluso sus tertulianos".

Després de llegir açò, tinc que estar agraït a tots aquells que no llegeixen aquest blog, perque no sé que passaria si tinguerem molts seguidors, ja que després de les “Muertes a…” que hem dedicat a alguns dels col.laboradors dels canal de televisió, estariem engironats més d’algun de nosaltres, jeje

Desde el lupanar de rica miel.

ELS ORÍGENS DE LA CRISI

Vos deixe un article de Joaquín Estefanía del diari El País del passat 10 de gener, al que parla sobre la negació que fan els banquers de les causes de la crisi econòmica. Alguns banquers manifesten que la causa de l’actual situació econòmica és la mala supervisió financera i no les pràctiques abusives i irresponsables que realitzaren les entitats financeres durant els anys d’expansió. Açò és com si un assassí culpa a la policia del seus actes per no haver-los impedit. Val, alguna responsabilitat tindrà en evitar el delicte, però el qui mata és l’assassí. Doncs en el cas de les institucions financeres passa algo similar. Els banquers, que han practicat accions i conductes irresponsables i abusives, ara culpen a la “policia financera” per no haver-los impedit que feren el que els donara la gana.

Ara, açò no lleva que hi haja que exigir responsabilitats a les entitas de control i supervisió financera, així com a les empreses de rating, per la laxitud en els seus controls i per legitimar les conductes irregulars de les entitas financeres. Bo, a continuació el senyor Estefanía ho explica millor que jo.

LOS ORÍGENES

"Conforme algunos países comienzan a salir de la peor fase de la crisis en términos de decrecimiento económico y dificultades financieras, arrecia la batalla ideológica sobre sus orígenes y responsabilidades. Después de muchos meses escondidos, algunos empiezan a decir que lo importante no es que en el estallido de la burbuja hubiera banqueros con prácticas abusivas y opacas, empresarios sin reglas del juego, ejecutivos que se aprovecharon para enriquecerse, agencias privadas de calificación que se equivocaron o engañaron, paraísos fiscales donde se refugiaban quienes no querían pagar impuestos, etcétera, sino que el principal problema fue que no funcionaron los sistemas de regulación y supervisión. Como si esos sistemas no hubieran sido demediados antes por una determinada filosofía que no creía en ellos, que los prefería incompetentes, débiles o incluso cómplices.

Es decir, que la crisis no devino en primera instancia por fallos de mercados incompletos, información asimétrica y competencia imperfecta, sino por la actuación de los funcionarios públicos y de la política económica de los gobiernos. Fantástica versión.

No es la primera vez que se polemiza sobre las causas de un gran desastre económico. Todavía hoy se discuten los por qué de la Gran Depresión, y si fue producto de una mala política monetaria o de la situación de la economía real. Durante muchos años fueron dominantes las tesis defendidas por Milton Friedman y Anna Schwartz, que en el libro Historia monetaria de EEUU plantearon que el origen de la Gran Depresión era monetario y que podría haberse combatido casi exclusivamente con una política monetaria adecuada. Otras doctrinas tienen más en cuenta la debilidad estructural de la economía americana de los años veinte y su sistema bancario, el estancamiento de la inversión, el proceso de acumulación subyacente, y hasta la rigidez de los salarios.

En el actual debate es especialmente relevante la posición del presidente de la Reserva Federal (Fed), Ben Bernanke, que estos días defiende la renovación de su mandato. Bernanke, que adquirió su reputación como estudioso de la Gran Depresión, rechaza que haya sido la estrategia de dinero barato de la Fed el aliciente de la burbuja inmobiliaria que estalló con las hipotecas subprime, sino que los abusos que llevaron al colapso fueron fruto de una supervisión laxa.

En 2002, en un homenaje a Friedman con motivo de su nonagésimo aniversario, Bernanke concluyó su intervención con las siguientes palabras: "Me gustaría decir a Milton y a Anna: tenéis razón, lo hicimos. Lo sentimos mucho. Pero gracias a vosotros no lo volveremos hacer". Ese "lo" era, por supuesto, la Gran Depresión. Hyman Minski, un economista famoso por su hipótesis de una inestabilidad financiera crónica, planteó a principios de los años ochenta una pregunta crítica: "¿Puede eso volver a suceder". Un cuarto de siglo después, la cuestión tuvo su respuesta."

Desde el lupanar de rica miel.

EUROVISIÓN 2010

Atenció a tots els amants de la música en general i dels festivals musicals en particular, des de hui mateix ja estan obertes les votacions per a triar el representant en Eurovisión. A la web de TVE, http://www.rtve.es/television/eurovision/candidatos/a-z/A/?pag=5, es poden votar els diferents “artistes” que es presenten. Si repasem els aspirants ens podem trobar de tot un poc, des d’algun extriunfito, com Álex Casademunt, a famosillos de la televisió -com Karmele Marchante, Two Yupa, Sonia Monroy o Malena Gracia- passant per frikis de tot tipus.

Si repasem la llista és per a flipar en colors. Tenim noms com “Pezón Rojo”, “Rapa Nui”, “Pichichi Musical”, “El Cheche Manchego”, “Gusanito” o el millor de tots, “Car-man y Robin”. I a qui no he nomenat encara però no podia faltar? Doncs al fill predilecte d’Alboraia, el gran Chimo Bayo uaaaauuuuuuuuuuu. Total, un bon grapat de frikis de tota classe i de gent que no té el menor sentit del ridícul.


De moment guanya Popstar Queen, que és el nom artístic que s’ha posat Karmele. Ací teniu una mostra de la cançó amb la que es presenta:



La lletra és impresionant: “Pan con tomate, Botox al horno, Sexo en el carrefour, y ostras con champagne. Y es que yo soy un tsunami, yo soy una chica “in”…"

Els 10 artistes o grups més votats a la web competiran per a representar a Espanya el 29 de maig a Oslo en una gala que emetrà TVE. No sé vosaltres, però jo no me la vaig a perdre, segur. Ara, el que no faré és votar a ningú, sòls votaria si es presentara la gran Paquita la del Barrio amb el seu gran èxit “Rata de dos patas”.

Desde el lupanar de rica miel, y es que yo soy un tsunami, soy una chica in, que burraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaes.

CONSEQÜÈNCIES DEL VENT

Açò són alguns del efectes que el vent ha generat al poble. Que el fort vent tombe arbres pot entrar dintre de la normalitat, però que el vent tire a terra una paret del pavelló municipal és una mostra més de la merda de pavelló que han fet, quan plou hi han goteres i ara que fa vent es cau una paret lateral, la-men-ta-ble.

Desde el lupanar de rica miel.

PIRATES

Amb el títol "La cara oculta de la economía española", Iganacio Escolar ha publicat el següent article al periòdic Estrella Digital, en el que parla de la economia sumergida, eixa pràctica que sempre s'increment en temps de crisi. L'article està relacionat amb les declaracions del ministre de Treball, Celestino Corbacho, que va xifrar l'altre dia la economia sumergida a España entre un 16 % i 20 % del PIB. Ràpidament va eixir la ministra d'Economia, Elena Salgado, a desmentir eixes xifres.

"Un suponer: imaginemos que en España todos los empresarios pagasen a Hacienda. Imaginemos que todos los trabajadores cotizasen en la Seguridad Social, con sus papeles y sus contratos en regla. Imaginemos que el notario dejase de ausentarse en cada firma de una compraventa de una casa porque ya no se moviesen los fajos de billetes de 500, y que el fontanero nos entregase una factura con su IVA, su base imponible, su NIF y su canesú. Imaginemos, en resumen, que España dejase de ser, también en esto, la excepción en Europa; que la ingente economía sumergida que se mueve en las sombras del dinero negro saliese a la luz; que Hacienda fuésemos todos y no sólo los tontos asalariados. Sería bonito. Si la cara B de nuestra economía a niveles adelgazase hasta niveles algo más presentables para un país que aspiró a entrar en el G8, el déficit público prácticamente desaparecería, incluso en años tan malos como el que acabamos de pasar.

Pero, ¿de cuánto dinero estamos hablando? El ministro de Trabajo, Celestino Corbacho, ha reabierto esta semana este debate al afirmar que, según los datos de su ministerio, la economía sumergida supone en España entre el 16% y el 20% del PIB. Es decir: que una quinta o sexta parte de toda la riqueza, entre 160.000 y 200.000 millones de euros, no paga impuestos, ni siquiera ese simbólico 1% de las famosas SICAVs.

Corbacho se basa en dos cosas para dar esta cifra. Por un lado, en los numerosos estudios, que hace ya tiempo que analizan esta materia oscura de la economía, tan difícil de medir. Por el otro, en un aumento del 30% en las actuaciones de los inspectores de su Ministerio contra este problema. Pasa siempre: en tiempos de crisis, la economía sumergida aumenta; sólo así se explica, por ejemplo, que una parte importante de las ayudas a los parados de larga duración, esos 420 euros que aprobó hace unos meses el Gobierno, se estén quedando sin cubrir. Estas ayudas obligan a presentarse a cursos de formación, y para muchos trabajadores sale más a cuenta seguir formalmente en el paro mientras se cobran algunos apaños sin factura. La propia distribución geográfica del rechazo a las ayudas -más común en Andalucía, más habitual en Barcelona- permitiría incluso pintar un mapa del problema.

Pero las palabras de Corbacho fueran una novedad, no tanto por su cálculo -que coincide con la mayor parte de estudios y estimaciones que se han hecho en España durante los últimos diez años- sino por el hecho de que un miembro del Gobierno admita la situación hasta el punto de cifrarla. Ya desde tiempos de Aznar, la respuesta oficial del Ejecutivo ante este asunto era la defensa avestruz: esconder la cabeza en la tierra, decir que no existen herramientas precisas para calcular el volumen de esta materia oscura. Es un tema espinoso. El último estudio oficial de la Comisión Europea data de 2002, y dejaba a España en evidencia con una economía sumergida del 22%, a la cabeza de Europa sólo por detrás de Grecia, que registraba un 30%. El dato español de aquel estudio era aún más escandaloso cuando se compara con el resto: con Austria (1,5%), Gran Bretaña (2%), Alemania (6%), Francia (6,5%) o incluso Portugal (5%) o Chipre (4,2%). Los numerosos estudios posteriores cantan datos similares.

Tal vez por ello desde el Ministerio de Economía tardaron tan poco en desmentir a Corbacho. Primero habló el secretario de Estado, José Manuel Campa, y después la propia vicepresidenta Elena Salgado, que ha dicho que los datos de su colega de gabinete "no son datos" y "no tienen ninguna base científica". Mejor no mentar esta bicha en plena presidencia europea.

Pero la economía sumergida española no sólo es un problema de fontaneros en paro, ni mucho menos. La parte del león hasta llegar a ese 20% del PIB que apuntaba Corbacho no sale de arreglar inodoros que gotean. Una pista: en España hay guardados cerca de 60.000 millones de euros en billetes de 500. A pesar de la carrera del oro ladrillero que supuso el cambio de la peseta al euro ?que obligó a dar la vuelta a muchos colchones llenos de billetes? todos los estudios apuntan a que la economía sumergida alrededor de la propiedad inmobiliaria no sólo no ha mermado desde entonces, sino que ha ido a más; al menos hasta que la burbuja del ladrillo explotó.

En el Gobierno, han barajado en varios ocasiones la posibilidad de intentar hacer aflorar estas enormes bolsas de dinero en rama por medio de una amnistía fiscal, que además ayudase a financiar parte de la deuda pública. Sin embargo, esta idea ha sido siempre descartada con el argumento de que podría suponer un retroceso en la (escasa) conciencia fiscal que, lentamente, va calando en la sociedad española. Si los pecadores son premiados con el perdón de sus delitos, ¿qué ejemplo quedará para los justos? La gran duda ahora es por que Corbacho abrió de nuevo ese melón. Si fue un error... o un globo sonda."

És evident que les xifres que representa la economia sumergida al nostre pais no són fiables al cent per cent, però si les considerem com una aproximació, queden en evidència davant la comparació amb les economies europees. En fi, una prova més de la mentalitat gitana mediterrànea que ens caracteritza. Menys mal que estan els grecs que d'açò també en saben un poc.

Desde el lupanar de rica miel.

JODER IRENE, TIENES PENE

Mireu, mireu...




Desde el lupanar de rica miel.

EL EQUIPO A

Pareix que ja té forma la pel.lícula sober la mítica peli dels 80' "El Equipo A". el film està dirigit per Joe Carnahan. Els actors que donen vida als mítics Hannibal Smith, Murdock, M.A. Barracus i Templeton Peck són, per ordre, Liam Neeson, Sharlto Copley , Quinton “Rampage” Jackson i Bradley Cooper. Ja vorem que tal queda la pel.lícula, que s'estrena el proper 10 de juny. De moment, este és el trailer:





Desde el lupanar de rica miel.

SAM PECKINPAH

Ací vos deixe un article sobre el gran Peckinpah, director de obres mestres com "Pat Garrett y Billy The Kid" o "Grupo Salvaje". L'article té ja uns dies, però el reprodueixc per què sempre és un bon moment per a parlar d'aquest director que ens ha fet passar tan bons moments.

SAM PECKINPAH, EL POETA DE LA VIOLENCIA

"Ocurre en el arte y en la vida que determinados creadores y seres anónimos que están lejos de la perfección, en los que transiges con sus defectos casi tanto como admiras sus virtudes, poseen el don de enamorarte siempre, conectan con tus fibras más íntimas, te hacen sentir, se te pone un nudo en la garganta cuando desaparecen de este mundo, mantienen un lugar imborrable en tu memoria, los vas a echar de menos hasta tu último día.

Con los seres cercanos sólo te sirve el recuerdo para evocarlos. Con los libros, la música y las películas no existe esa limitación, ya que la desaparición de sus autores no es impedimento para que puedas seguir gozando de todo lo que crearon.

Esta semana hace 25 años que murió Sam Peckinpah. No poseo ningún director vivo, incluidos los extraordinarios Clint Eastwood, Woody Allen y Martin Scorsese, con la dimensión mítica y tan cercano a mis emociones (aunque nunca haya disparado un tiro ni montado un caballo) como este juglar de los espacios abiertos, épico y lírico, bronco y tierno, retratista incomparable de la violencia interna y externa y de perdedores con aura o exclusivamente cochambrosos, de desesperados con causa o sin ella, de profesionales que no van a morir en la cama, de amistades traicionadas que parecían inquebrantables, de principios morales y códigos de conducta en matadores presuntamente amorales, de gente que vive o sobrevive en el límite, cercana al ocaso.

Mi bautizo en ese cine de aroma y personalidad inconfundible ocurrió en Duelo en Alta Sierra. La muerte de Joel McCrea despidiéndose de su socio y de las montañas podría llevar la firma del mejor John Ford. Las grandes películas de Peckinpah siempre acaban con la muerte. De los malos y de los buenos. Lo segundo es inexacto, ya que cualquiera de sus personajes buenos no dudaría en meterle un balazo en la sesera a cualquier impedimento con forma humana. El legendario Pike Bishop, el jefe del grupo salvaje, advertía a los rehenes de su asalto al banco: "Si se mueven, mátalos".

El mayor Amos Dundee lograba finalmente acabar con el apache Charriba y cruzar la frontera de Río Grande a costa de perder en su obsesivo viaje a su sudista álter ego, el capitán Benjamin Tyreen, y a la única mujer que podría haber arreglado su torturada existencia. El suicidio que más me ha impresionado en la historia del cine es el de Bishop y su banda. Consecuentemente, mueren matando, gritando "¿Por qué no?" (expresión nihilista y habitual en el mundo de Peckinpah), con el pretexto de que intentan liberar a su socio mexicano.

Cable Hogue, el desamparado de Dios y de los hombres, el agonizante cuya fe encontró agua en el desierto, también acaba trágicamente sus días, pero éste tiene el consuelo de ser enterrado por la puta que ama y de que el predicador canalla que ha sido su problemático socio le dedique el más hermoso y complejo sermón fúnebre.

El reconvertido Pat Garrett rompe el espejo que le devuelve su indeseada imagen después de matar al forajido Billy The Kid, a su antiguo amigo, al tipo que se negó al pragmático cambio que le exigían los nuevos y arteros tiempos. El volcánico borracho que iba a triunfar por primera vez en su vida entregando la cabeza de Alfredo García decide montar el infierno y que éste se lo trague en nombre de una anhelada dignidad.

El maltrecho jinete de rodeo Junior Bonner no muere, pero sabe que lo tiene muy crudo para seguir tirando. Tampoco el acorralado matemático que acaba cargándose a los feroces perros de paja, pero ya nunca podrá identificar el camino de su casa.

Peckinpah también hizo películas olvidables, mediocres caricaturas de sí mismo. En las últimas, los estragos de la vida le pasaron factura a su arte. Da igual. Cuando estuvo en forma su cine fue duro, complejo, emocionante, poético e inmejorable. Creó escuela, pero sus esencias no admiten el plagio. Es uno de los grandes

."

Carlos Boyero, El País 31.12.2009

Desde el lupanar de rica miel.

ELS COMENTARISTES GALÀCTICS

Feia temps que no escribia algo al blog i el que més de dol és que el primer post de l'any estiga dedicat a Canal 9, però és que els molt cabrons s'ho mereixen. Tots sabem que Canal 9 és una puta merda, així de clar, tant per estar polititzada a unes cotes inigualables, com per alguns dels programes que emeteix, que són autèntica basura. No és la primera vegada que me queixe obertament en aquest blog de la televisió pública valenciana, però tinc que tornar a fer-ho, no puc resistir-me més.

Ahir vaig presenciar el partit València – Deportivo, corresponent al octaus de final de la Copa del Rei. Un partit que no passarà a la història del futbol. Un ordenat Depor va maniatar al València, que no va trobar la forma de controlar la pilota ni el ritme de partit. De l’encontre res més a dir, ara be, de la retransmisió que va fer Canal 9 hi ha que dir que va ser lamentable. Resulta que des del departament d’esports de la cadena pública, s’ha pensat que els dos experts en futbol més apropiats per a comentar els partits de futbol són dos expresidents del València C. F., Pedro Cortés i Jaume Ortí, els comentaristes galàctis com els anomenen ara.

I direu vosaltres, quins són els mèrits que han portat a estos dos personatges dal cap i casal valencianista a comentar els partits de l’equip dels seus amors? El tema començà en el programa de Radio 9, la Taula Esportiva, programa dedicat als esports de la nostra comunitat, bàsicament al futbol. A este mateix programa hi ha una secció anomenada “L’altra Taula”, espai on a base d’imitacions dels principals personatges del nostre esport, es repassa en clau d’humor l’actualitat esportiva. La veritat és que els tios ho fan be, els personatges de Bonico Ortí, Pedro Cortés, J.B. Soler, i d’alguns jugadors són prou bons.

Doncs be, este precisament és el germen dels dos expresidents com a comentaristas. Com són dos personatges que a L’altra Taula fan gràcia, des de la cadena pública s’ha pensat que són bons per a comentar els partits valencianistes. Abans Canal 9 retransmetia els partits sense ningun expert en la matèria, dedicant-se els periodistes a fer els suposats comentaris experts, i açò era un ruina. Però és que ara el tema no ha millorat, els suposats experts que han buscat són lamentables, i es dediquen a fer comentaris de bar.Com dic, la cosa és horrible. Jo sempre intente buscar una alternativa a Canal 9, però és que ahir era la única cadena que el retransmetia. La pròxima volta, o no veig el partit o ho faig sense veu a la tele, que els donen.


Desde el lupanar de rica miel.

J.J Santos