martes, 21 de febrero de 2012
VIOLÈNCIA POLICIAL
Bo, açò ho pensava fins a ahir, perquè el que vaig vore a València és vergonyós, uns policies que provocaren als manifestants, xiquets la majoria d’ells (hi havia que vore les cares de por que tenien, donaven llàstima).
Sí, val que els estudiants no havien demanat permís per a manifestar-se, sí, val que estaven a la vía pública, però no és veritat que la policia ha d’intentar pacificar, calmar i reduïr a la gent, respectant el principi de proporcionalitat? És a dir, no val que pel simple fet de protestar es posen a repartir sense mirar pèl.
En els primers moments de la vesprada els estudiants no manifestaren ninguna actitud violenta, de fet, quan els policies els deien que pujaren a la vorera ells pujaven, quan els policies els deien que deixaren un passadís per a que passara la gent, els estudiants deixaven un passadís.
Per contra, els policies –sense neurones- mostraren des del primer moment una actitud xulesca, provocadora, violenta, agressiva i prepotent. Que una mare volia protegir al seu fill, doncs la mare a terra i el fill al furgó policial. Que els estudiants estaven dalt la vorera, doncs venia la policia corrent i emprenia a porraes en ells. No cal reduïr, calmar, tranquilitzar, no home no, primer pega i després pregunta, bo, al menys hagueren preguntat, encara que haguera sigut després. Alli carregà tot el mon, periodistes de Radio Nacional, vianants que anaven tan tranquils passejant, estudiants, pares, mares, xiquets, professors, alumnes, tot el mon, no s’escapà ni el “tato”. De fet jo vaig ser testimoni de com, en un carrer allunyat, on no hi havia perill algun, sis policies, dic 6 policies, estaven pegant-li a un xiquet indefens que la única cosa que feia era fugir, en ningun moment es revelà ni li plantà cara als policies.
Com a exemple d’uns i d’altres posaré un cas que vaig viure en primera persona. Així, després de rebre infinitats d’agressions, un xic va agafar una cadira d’una cafeteria de la plaça de l’Ajuntament amb l’intenció de tirar-li-la als policies, doncs be, quan els altres estudiants el van vore, el van convéncer per a que deixara la cadira a terra i un altre estudiant la va tornar a la cafeteria. Esta és l’actitud que tenien la gran majoria dels manifestants d’ahir.
En canvi, els policies empraen la tàctica d’acorralar als xiquets i, una vegada acorralats, en lloc de reduir-los pacíficament, com és la seua obligació, començaven a colpejar-los amb les porrres i les pilotes de goma, quina vergonya!
I per a rematar-ho, les dclaracions del Cap Superior de la Policia. En primer lloc, tractant als manifestants d’enemics. I després diguent falsetats com la següent: “En todo momento hemos intentado reconducir a los manifestantes ilegales por la vía pacífica”. Com diuen en el meu poble, “mentira i merda”. De fet, va ser la policia la que va provocar els altercats amb la seua actitud xulesca i provocadora i amb l´ús abusiu de la violència,
Sí, ja ho sé, que després hi hagueren llançaments de botelles i contenedors cremats, però açò va ser molt després i ja se sap que quan passen estes coses apareixen els de sempre per a rebentar-ho tot. Però ja vos dic, la provocació va córrer a càrrec de la policia. Bo, la provocació, la intimidació, les patades, les porrades, les pilotaes de goma. En fi, que es van comportar de manera indecent, més propia del blanc i negre, de l'època franquista, que del segle XXI.
Espere que les coses no passen a pitjor, o sí, ja no sé el que vull.
Ací vos deixe unes fotos, no són molt bones, però representen el meu punt de vista a peu de carrer.
Un afegit: Observant a la policia com l’he pogut observar de molt a prop, tinc que dir que són inútils. No saben fer la seua feina, no saben inmovilitzar i controlar a la gent, no saben ni tan sòls utilitzar la porra. En fi, que a la carència de neurones acompanyen una inutilitat tremenda en la seua feina. Estem bons si ens tenen que salvar ells d’algun perill.
Desde el lupanar de rica miel, indignat és dir poc.
martes, 17 de enero de 2012
València, la millor terreta del mon
Visc a una terra amb aeroports sense avions i presidents de Diputació afortunats a la loteria tots els anys; una terra repleta de casos de corrupció (Brugal, Gürtel, Emarsa) on els governants es riuen en la cara dels ciutadans; una terra plena d’obres faraòniques que no seran rentables en la vida i on es detrauen recursos públics de serveis essencials com educació i sanitat per a destinar-los a “grandes eventos” que són una ruina; una terra on els governants porten saquejant les arques públiques amb total impunitat i amb el recolzament majoritari dels votants, i on la televisió pública és poc menys que la televisió del “Règim”; un terra on els que l’han portat a la ruina estan al poder i no a la presó, i on el gendre del cap de l’Estat furta tot el que pot i més; una terra on l’expresident es procesat als tribunals i a la que s’adjudiquen contractes públics a empreses de familiars de consellers sense haver quedat la primera al concurs; una terra on et rebaixen el sou un 30 % i t’amenacen en despatxar-te i no passa res…
I, davant d'açò que faig? Dic alló de me tire al tren o al maquinista?. Li trenque la cara a algú? I, almenys, em quede tranquil. Ho pague amb el mobiliari urbà? Emigre? Ho envie tot a la merda?
De moment, m’indignaré un poc més –si és que es pot-, protestaré, em manifestaré, intentaré posar pressió, però tot açò amb la certessa més absoluta de que no valdrà per a res.
Mentrestant, intentaré calmar-me amb coses meravelloses com aquesta:
Desde el lupanar de rica miel, a punt d’enviar-ho tot a la merda.
jueves, 5 de enero de 2012
A foc pepita
No tenia ganes d’escriure res sobre la situació econòmica, les eleccions i les actituds d’uns i altres, però ja estic fart. Crec que s’està enredant la situación de mala manera.
A vore, la cosa està mal, molt mal, però no pel deute i la prima de risc. En qüestió de deute, l’estat espanyol està molt millor que altres països, entre ells la totpoderosa Alemania. I, en quant a la prima de risc, és un variable que depén de l’oferta i la demanda i, per tant, es susceptible d’especulació. Així les coses, els grans inversors aprofiten el mínim resquici per onejar la bandera de la inestabilitat i provocar que el preu puje ràpidament. D’aquesta manera, el govern no pot taponar totes les fugues, perquè quan creu que n’ha controlat una, apareix un altra. Per aquesta raò és molt important una bona política de comunicació dels poders públics i liders amb autoritat i credibilitat.
El que hi ha de fer és governar sense mirar tant al deute i a la prima de risc, i pensant més en els problemes reals dels ciutadans.
Amb l’excusa de controlar el dèficit (fonamentalisme del dèficit zero), s’ha creat una coartada per a carregar-se el Sector Públic. S’estan venent les retallades i el control pressupostari com a única solució, quan en realitat, als manuals d’economia es diu que l’actual situació (estancament econòmic i gran nivell de desocupació) es soluciona fomentant el consum, estimulant la demanda per a que, a base de creixement econòmic, es cree ocupació.
Però clar, quan s’anteposa la ideologia a la ciència, tenim açò, una Europa dominada per polítics de tercera venuts a les entitats financeres i a les grans corporacions, que aboguen pel dèficit zero i la reducció del Sector Públic per a poder forrar-se sense cap dificultat.
Així que tot es redueix a açò, a ideologia, però el problema és que la gent traga i traga i traga, i, pot ser, quan vulga adonar-se’n, ja serà massa tard.
Desde el lupanar de rica miel.
L’última del Consell de la Generalitat.
Que la situació financera de la Generalitat era, és i serà un desastre és sabut per tot el mon, bo, tots menys els nostres governants, que pareix que fins a aquesta setmana no se’n havien adonat, o això és el que semblava pel que deien i feien. Mentre que assistiem a retallades a la majoria de les Comunitats Autònomes, la nostra Comunitat pareixia aliena a la corrent retalladora que domina el panorama nacional (tan sòls es limitava a la supresió dels lliberats sindicals institucionals i a la no cobertura de les baixes a l’administració).
Però ha sigut arribar Mariano a La Moncloa i pareix que s’ha obert la veda a la nostra comunitat. El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, anuncia al seu discurs del 1 de gener, un pla amb el que pretén retallar 1.000 milions a l’administració autonòmica. De sobte, desapareixen 40 de les 46 empreses públiques de l’Administració valenciana (sí, ho heu llegit be, de 46 passen a 6). A més, s’anuncia la paralització de la carrera profesional per al personal sanitari (que és l’únic sector al que s’havia aplicat este complement), la supresio dels dies d’asunts propis, l’eliminació de les aportacions als plans de pensions, pujada de l’IRPF i altres impostos, etc.
Però la mesura estrela és la reducció de la jornada dels funcionaris interins a 25 hores setmanals, amb la reducció de salaris corresponent, of course! Clarament es tracta d’un Expèdient de Regulació d’Ocupació encobert, amb la finalitat de reduir el salari d’un important grup de funcionaris durant 2 anys. La gran diferència és que, a tots els ERE’s té lloc obligatoriamente una negociació entre empresari i representants dels treballadors per a intentar atenuar o suavitzar les mesures proposades, procés negociador que a aquest cas no ha existit.
Després de la baixada de sous de l’any passat i la congelació per al present exercici, l’aument del IRPF i el presumible increment de l’IVA, aquesta mesura afecta a un dels sectors que més ha patit la crisi, i no precisament perquè l’haja provocada, si no per les retallades que ha patit.
Aquesta mesura, a banda de ser injusta, és una estafa i una mentida. Fa tan sols 3 setmanes que s’han aprovat els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 i en ells no es contempla ninguna d’aquestes mesures. Aleshores, qué ha canviat en tres setmanes? Hi ha que recordar que els pressupostos els prepara el Consell i els porta al Parlament per a que els representants dels ciutadans introduixquen esmenes i els aproven o no. És a dir, que fent-ho com ho han fet, han evitat que les mesures passen per Les Corts, lamentable. El que s’anomena un Decretazo.
I clar, és més fàcil retallar als pobres empleats públics que a Calatrava, Ecclestone, Gürtel, Brugal, València C.F., alts càrrecs, cotxes oficials, fastos diversos, salari dels diputats de Les Corts, organitzar l’Administració per a reduir despeses inútils, etc.
Una pregunta, cal comptar amb el Palau de les Arts per a quatre que escolten òpera. I no és que jo tinga res contra “il bel canto”, però crec que hi han coses esencials que estan davant de coses com aquestes.
Ja pare.
Desde el lupanar de rica miel, encenent-me per moments.
Me cague en la mare que ha parit a uns quants.
Me cague en mare que ha parit a Eduardo Zaplana, que començò la era de "despilfarro" a la Comunitat Valenciana.
Me cague en la mare que ha parit a José Luis Olivas, que després de presidir la Generalitat durant quatre dies, ha gestionat Bancaixa de manera deplorable.
Me cague en la mare que ha parit a Francisco Camps, el Beato, per haver continuat i incrementat el "despilfarro" a la Generalitat. Per haver gestionat de manera lamentable la Generalitat i per haver-se beneficiat de la trama Gürtel.
Me cague en la mare que ha parit al PSPV-PSOE, per no ser capaç de fer una oposición de trellat i amb la seua poca lucidesa i manca de liders amb capacitat, ganes d’implicar-se i voluntat de plantar-li cara al PP valencià.
Me cague en la mare que ha parit als periodistes venuts als polítics, per tal d’aferrar-se al poder i a la mamelleta que els dóna diners i conservar així el seu status.
Me cague en la mare que ha parit als sindicalistes que es passen els dies debatint sobre coses inútils que no vana a ningun lloc i no tracten els temes verdaderamente importants per als treballadors.
Me cague en la mare que ha parit als funcionaris que no treballen i que es passen el temps aprofitant-se dels seus privilegis, contribuint així a la mala fama al gremi.
Me cague en la mare que ha parit a tots els que no fem tot el que cal per a que les coses canvien.
Me cague en la mare que ha parit a Walking Dead.
Desde el lupanar de rica miel.