Visc a una terra amb aeroports sense avions i presidents de Diputació afortunats a la loteria tots els anys; una terra repleta de casos de corrupció (Brugal, Gürtel, Emarsa) on els governants es riuen en la cara dels ciutadans; una terra plena d’obres faraòniques que no seran rentables en la vida i on es detrauen recursos públics de serveis essencials com educació i sanitat per a destinar-los a “grandes eventos” que són una ruina; una terra on els governants porten saquejant les arques públiques amb total impunitat i amb el recolzament majoritari dels votants, i on la televisió pública és poc menys que la televisió del “Règim”; un terra on els que l’han portat a la ruina estan al poder i no a la presó, i on el gendre del cap de l’Estat furta tot el que pot i més; una terra on l’expresident es procesat als tribunals i a la que s’adjudiquen contractes públics a empreses de familiars de consellers sense haver quedat la primera al concurs; una terra on et rebaixen el sou un 30 % i t’amenacen en despatxar-te i no passa res…
I, davant d'açò que faig? Dic alló de me tire al tren o al maquinista?. Li trenque la cara a algú? I, almenys, em quede tranquil. Ho pague amb el mobiliari urbà? Emigre? Ho envie tot a la merda?
De moment, m’indignaré un poc més –si és que es pot-, protestaré, em manifestaré, intentaré posar pressió, però tot açò amb la certessa més absoluta de que no valdrà per a res.
Mentrestant, intentaré calmar-me amb coses meravelloses com aquesta:
Desde el lupanar de rica miel, a punt d’enviar-ho tot a la merda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario