Immersos com estem en la major crisi internacional des de la Gran Depresió dels anys 30’ del segle passat, que ens reporta unes xifres de desocupacio tremendes, endeutaments tant de les families com de les administracions públiques, tancaments d’empreses, etc; sorprén que al nostre país els grans partits siguen incapaços de posar-se d’acord i decidir i implementar una bateria d’accions emmarcades en un pla organitzat per a traure al país d’aquesta situació, i iniciar les reformes necessàries per a que quan torne la crisi –que tornarà per que açò és cíclic- no ens pille en bragues.
I dic sorprenent per que la gran majoria d’analistes i experts en la matèria estan d’acord en el que hi ha fer: 1.Reforma del mercat de treball; 2. Millora del funcionament del sistema creditici –que els bancs solten la pasta- i; 3. Ajustar els comptes del Sector Públic. Val, ja ho sé, que les discrepancies radiquen en el “com” dur-ho a terme. Però la cosa és tan “senzilla” com que se senten els experts de cadascun dels partits i negocien. En este tema fem el que jo dic mentre que en aquest altre ho fem com tu vols. I així s’arriva a un acord sobre els punts calents.
Fer açò no és fácil, però es podria dur a terme si el panorama polític no estaguera tan emmerdat –bonica paraula ésta- i els actuals polítics pensaren en alguna cosa més que en perpetuar-se en el poder. En situacions com aquesta fa falta gent que mire més enllà de les eleccions, “personas de Estado” com es deia abans, gent que pense en el benestar del país per damunt dels interessos particulars. I no per que sí, si no perque el país són persones que no tenen treball, empresaris que es veuen obligats a tancar per falta de demanda, persones que no poden accedir a una vivenda en condicions, etc.
Cal dir que el nivell dels nostres polítics en general és lamentable, els uns tirant merda sobre els altres. El comportament del PP en tot açò és horrible, no colaborant en res esperant que la ceisi s’agreuje un poc més i s’en duga per davant al president. Però, en aquest cas si les dos forces majoritaries han de pactar, el pas inicial l’ha de donar el Govern, és el Govern qui ha de convidar a l’oposició a arribar a acords i deixar-se d’anunciar reformes de pensions on no tenen que fer-ho, deixar-se de globos sonda i de rodes de premsa per a contra-replicar les crítiques del PP.
Uns diuen una cosa i els altres la contrària, uns insulten i els altres repliquen, que sí, que no, ara dic jo blanc i l’altre diu negre. El casé s que el tema est`amolt enrocat i si algú no dóna el primer pas, açò no es soluciona sòl.
Qui ha de tragar-se l’orgull i convidar a Moncloa a Rajuà, és el President del Govern. A continuació que es reuneixquen els experts dels dos partits i quan tinguen una solució, una roda de premsa conjunta (per a repartir-se les medallfs) i a treballar. Però com que estem en un país on s’entén la rivalitat política com una cosa en la que tot val, on és més fácil criticar a l’oponent que treballar i on, en definitiva, predomina la mentalitat gitana mediterranea, crec inviable de moment que s’arribe a un pacte de mínims sobre com s’ha de superar la crisi.
Si no es pacta, les reformes no es podran realitzar per que en un país tan descentralitzat com el nostres, tota reforma requereix de les autoritats autonòmiques i locals per a prendre qualsevol tipus d’acció d’importància. Si el Govern pensa en iniciar les reformes sense comptar amb l’oposició s’equivoca.
Desde el lupanar de rica miel, esperant que deixen de fer el gilipollas (digueu-me ilús)
I dic sorprenent per que la gran majoria d’analistes i experts en la matèria estan d’acord en el que hi ha fer: 1.Reforma del mercat de treball; 2. Millora del funcionament del sistema creditici –que els bancs solten la pasta- i; 3. Ajustar els comptes del Sector Públic. Val, ja ho sé, que les discrepancies radiquen en el “com” dur-ho a terme. Però la cosa és tan “senzilla” com que se senten els experts de cadascun dels partits i negocien. En este tema fem el que jo dic mentre que en aquest altre ho fem com tu vols. I així s’arriva a un acord sobre els punts calents.
Fer açò no és fácil, però es podria dur a terme si el panorama polític no estaguera tan emmerdat –bonica paraula ésta- i els actuals polítics pensaren en alguna cosa més que en perpetuar-se en el poder. En situacions com aquesta fa falta gent que mire més enllà de les eleccions, “personas de Estado” com es deia abans, gent que pense en el benestar del país per damunt dels interessos particulars. I no per que sí, si no perque el país són persones que no tenen treball, empresaris que es veuen obligats a tancar per falta de demanda, persones que no poden accedir a una vivenda en condicions, etc.
Cal dir que el nivell dels nostres polítics en general és lamentable, els uns tirant merda sobre els altres. El comportament del PP en tot açò és horrible, no colaborant en res esperant que la ceisi s’agreuje un poc més i s’en duga per davant al president. Però, en aquest cas si les dos forces majoritaries han de pactar, el pas inicial l’ha de donar el Govern, és el Govern qui ha de convidar a l’oposició a arribar a acords i deixar-se d’anunciar reformes de pensions on no tenen que fer-ho, deixar-se de globos sonda i de rodes de premsa per a contra-replicar les crítiques del PP.
Uns diuen una cosa i els altres la contrària, uns insulten i els altres repliquen, que sí, que no, ara dic jo blanc i l’altre diu negre. El casé s que el tema est`amolt enrocat i si algú no dóna el primer pas, açò no es soluciona sòl.
Qui ha de tragar-se l’orgull i convidar a Moncloa a Rajuà, és el President del Govern. A continuació que es reuneixquen els experts dels dos partits i quan tinguen una solució, una roda de premsa conjunta (per a repartir-se les medallfs) i a treballar. Però com que estem en un país on s’entén la rivalitat política com una cosa en la que tot val, on és més fácil criticar a l’oponent que treballar i on, en definitiva, predomina la mentalitat gitana mediterranea, crec inviable de moment que s’arribe a un pacte de mínims sobre com s’ha de superar la crisi.
Si no es pacta, les reformes no es podran realitzar per que en un país tan descentralitzat com el nostres, tota reforma requereix de les autoritats autonòmiques i locals per a prendre qualsevol tipus d’acció d’importància. Si el Govern pensa en iniciar les reformes sense comptar amb l’oposició s’equivoca.
Desde el lupanar de rica miel, esperant que deixen de fer el gilipollas (digueu-me ilús)
No hay comentarios:
Publicar un comentario