COLECCIÓN: GRANDES ESTADISTAS

Hui és el dia d'inaugurar una nova secció, la secció grandes estadistas. Ací ens podrem fer resò de declaracions de polítics de tres al cuarto, que tenen una talla política comparable a la destresa natatoria de Moussanbani. Bo, anem al tema. Hui es publica un article al diari italià “Il giornale”, de José María Aznar. Un diari que fou creat per Indro Montanelli a l’any 1974, en oposició a la linea progresista que va prendre el periòdic per al que treballava, “Il Corriere della sera”. A l’any 1977 (bona anyà, por cierto), el tio Montanelli va aceptar el finançament de Silvio Berlusconi, que va passar a controlar el periòdic. Açò és per a que es feu una idea de que precisament comunista no és el diari. Be, doncs Ansar dedica l’article en qüestió a la lloança de l’economista Milton Friedman i a defensar les bondats del mercat. Jose Mari critica les politiques adoptades pel Govern espanyol i les califica com excesivament intervencionistes, a diferència de la política que va implementar ell a la seua època de govern. Critica l’increment de la desocupació a Espanya, i que aquesta és superior a la de països com Alemanya o França. Ohhh, que bo que és este Ansar, acaba de descobrir una cosa que ningú no conexia. El nostre país, a diferència d’altres com Alemanya és intensiu en ma d’obra, traducció, que per a fer un producte s’empleen més treballadors. Conseqüència, que quan l’economia creix aumenta la ocupació en major proporció, però en èpoques de ralentització del creixement o de recesió, l’atur també s’incrementa més. Açò és així al nostre país durant tota la vida, així és que no vinga ara xemari i afirme que ell ha sigut el gran creador d’ocupació a Espanya.

I quines són les causes d’aquest fet, doncs la baixa productivitat en comparació amb altres països desenvolupats i la importància que el sector serveis té al nostre país, així com la composició del mateix. La nostra societat està dominada per la construcció, l’hosteleria i per activitats d’oci, subsectors aquestos als que és molt complicat un increment de la productivitat (peró no imposible). Açò requereix inversió pública i també un canvi de mentalitat dels empresaris, que estan governats per la mentalitat que vaig anomenar a un altre post com “la mentalitat gitana mediterranea”. Bàsicament hi han dues formes per a eixir de la crisi, i como muestra un botón. Davant la important crisi del petroli dels anys 1973 i 1979, la industria castellonenca va apostar per la inversió i per la renovació del seu teixit productiu. Resultat, Castelló ha gaudit durant molts anys de plena ocupació, induida per una important industria taulellera i química. En canvi, devant la mateixa crisi, al sector textil a la Vall d’Albaida apostaren per reduir despeses, acomiadament de treballadors i per l’economia sumergida i el mercat negre. Así les luce el pelo, el resultat ha sigut que el sector viu a una crisi permanent, i el pitjor de tot, de la que no hi han perspectivas d’eixir.

I ací tornem a les paraules de Txemari, que defensa la total llibertat de mercat, la desregulació i la lliberalització absoluta. Si alguna cosa hem aprés de la història econòmica, és que l’Estat ha d’intervindre a l’Economia enfatitzant les coses positives del mercat, atemperant el cicle econòmic i tractant de posar solució als aspectes negatius del mercat. Si açò no es du a terme, qué passa? Que sectors com el de la construcció, després d’un aument desmesurat entren en caiguda lliure, amb totes les implicacions que suposa per a la resta de l’economia. Però clar, el gran estadista (i millor persona) Jose María Aznar no pensa el mateix. Així és que, encara que ja se li va donar la corresponent muerte per part de house’s, jo, per si de cas reviscola, me’l torne a carregar.

Desde el lupanar de rica miel.