Poseu-se en situació. Entres a una botiga de roba, d’aquelles a les que els venedors són uns tocapilotes, que no et deixen respirar tranquil amb allò de “Le puedo ayudar en algo”, “si quiere alguna talla dígamelo y la busco”. I tu dius la famosa frase “no gracias, estoy mirando” o “vale gracias, ya le aviso”. Açò és soportable si t’ho diuen una vegada, però si es posen pesats i no et deixen tranquil comença a entrar-te mala llet i a unflar-se la vena que dóna gust. I dic tot açò perquè sense anar més lluny, estava jo tan tranquil l’altre dia a “La capital del Túria” intentant fer unes compres mentre es feia l’hora d’entrar al cinema, quan vaig experimentar una vegada més aquesta experiència quasi religiosa.
Doncs be, estava jo tan tranquil tirant de VISA quan vaig entrar a una d’aquestes botigues a les que els venedors són uns niñatos i uns hijos de la fiesta que no saben ni doblar la roba quan te la posen a la bossa, i no digam ja aconsellar-te sobre una peça de roba o una determinada combinació, quan vaig escoltar la famosa frase ¿le puedo ayudar en algo? I jo, “no gràcies”, i vaig continuar mirant. Als dos minuts, me va paréixer que algú em tornava a dir la mateixa frase, i vaig pensar, no serà a mi, quan escolte a un altre capullo, amb una quantitat de gomina per metre quadrat que superava la densitat de població de Singapur, necesita alguna talla? I jo, que començava a mosquejar-me, li conteste molt amablement, “ja t’avisaré si necesite algo, gràcies”. Però, com la cosa anava de record, passats altres dos minuts, ix del magatzem el tercer capullín en discordia i me solta allò de ¿le ayudo en algo? I clar, a la tercera ja no me vaig poder resistir i me vaig desfer del tio d’una forma no tan amable com les anteriors. Almenys vaig aconseguir que ningún altre venedor me dirigira la paraula. I el cas és que vaig trobar una coseta que em va agradar, i vaig pensar, ara de ràbia no me la compre. Al final, l'agafe, me la prove i vaig a la caixa a pagar, i allí no hi havia ningú, i ningú se m’acostava, clar després de la última contestació ja tenien clar que jo no volia que me molestaren. Al final, s’apropà l’encarregat de la caixa i es disposà a cobrar-me, allí ja em vaig relaxar, i vaig pensar que tots no eren igual de torpes. Però este pensament durà pocs segons, exactament fins a que va posar la camisa en qüestió tota arrugada i mal doblada a una bossa. En fi, que els mals pensaments eren acertats, si és que ja ho diuen, pensa mal i acertaràs.
Que se n’ha fet dels venedors profesionals amb extensos coneixements d’allò que venen? Als empresaris del mon de la moda baratera, els resulta més rentable contractar a cuatre mascachapes, pagar-los quatre duros i fer-los fora als pocs mesos d’agafar-los per a treballar. Si és que de vegades val la pena pagar un poc més per roba de més qualitat i per un millor servei.
Després d’açò, no me queda més remei que proclamar públicament la muerte de tots els venedors/dependets de botiguetes de roba, que no saben ni lligar-se els cordons de les sabates, i fer una proposta als amos d’aquestes botigues: Ja posats a tindre gent poc competent, almenys contrateu dones guapes.
Desde el lupanar de rica miel.
Doncs be, estava jo tan tranquil tirant de VISA quan vaig entrar a una d’aquestes botigues a les que els venedors són uns niñatos i uns hijos de la fiesta que no saben ni doblar la roba quan te la posen a la bossa, i no digam ja aconsellar-te sobre una peça de roba o una determinada combinació, quan vaig escoltar la famosa frase ¿le puedo ayudar en algo? I jo, “no gràcies”, i vaig continuar mirant. Als dos minuts, me va paréixer que algú em tornava a dir la mateixa frase, i vaig pensar, no serà a mi, quan escolte a un altre capullo, amb una quantitat de gomina per metre quadrat que superava la densitat de població de Singapur, necesita alguna talla? I jo, que començava a mosquejar-me, li conteste molt amablement, “ja t’avisaré si necesite algo, gràcies”. Però, com la cosa anava de record, passats altres dos minuts, ix del magatzem el tercer capullín en discordia i me solta allò de ¿le ayudo en algo? I clar, a la tercera ja no me vaig poder resistir i me vaig desfer del tio d’una forma no tan amable com les anteriors. Almenys vaig aconseguir que ningún altre venedor me dirigira la paraula. I el cas és que vaig trobar una coseta que em va agradar, i vaig pensar, ara de ràbia no me la compre. Al final, l'agafe, me la prove i vaig a la caixa a pagar, i allí no hi havia ningú, i ningú se m’acostava, clar després de la última contestació ja tenien clar que jo no volia que me molestaren. Al final, s’apropà l’encarregat de la caixa i es disposà a cobrar-me, allí ja em vaig relaxar, i vaig pensar que tots no eren igual de torpes. Però este pensament durà pocs segons, exactament fins a que va posar la camisa en qüestió tota arrugada i mal doblada a una bossa. En fi, que els mals pensaments eren acertats, si és que ja ho diuen, pensa mal i acertaràs.
Que se n’ha fet dels venedors profesionals amb extensos coneixements d’allò que venen? Als empresaris del mon de la moda baratera, els resulta més rentable contractar a cuatre mascachapes, pagar-los quatre duros i fer-los fora als pocs mesos d’agafar-los per a treballar. Si és que de vegades val la pena pagar un poc més per roba de més qualitat i per un millor servei.
Després d’açò, no me queda més remei que proclamar públicament la muerte de tots els venedors/dependets de botiguetes de roba, que no saben ni lligar-se els cordons de les sabates, i fer una proposta als amos d’aquestes botigues: Ja posats a tindre gent poc competent, almenys contrateu dones guapes.
Desde el lupanar de rica miel.
1 comentario:
Pret-a-porter...els venedors es pensen que estan a una pasarel.la i es dediquen a exhibir-se en comptes de treballar.Haurien d'estar a un magatzem repuntant gallumbos!!!
Publicar un comentario