Com que sou uns cràpules, uns vividors i uns calents, i sempre esteu parlant de mamelles i culs, jeje, este comentari el podia subscriure algú que jo conec, vaig a retornar la serietat al blog parlant de política i temes econòmics. El tema pot ser aborrit, però com que ací, de moment no hi ha censura, vaig a quedar-me a gust. Si vos pareix aborrit i pesat, doncs passeu de llegir-ho i punto. Del que volia parlar és d’un tema que ara que s’han acabat els jocs olímpics, i els polítics estan a punt de tornar de vacances, tornarà al “ojo del huracán” i sobre el que començaran a enredrar els uns i els altres, les balances fiscals i el sistema de finançament de les autonomies.
Comencem parlant del sistema de finançament que tenim desde l’aprovació de la Constitució Espanyola al 1978. Hi han dos tipus de Comunitats Autònomes, les de Règim Comú, i les de Règim Foral, Pais Vasc i Navarra, que es financen, respectivament, pel sistema foral de “CONCIERTO” i “CONVENIO” econòmic. Aquesta diferenciació entre Comunitats Autònomes no obeïx a raons econòmiques, sino a motius polítics i històrics, meccc, el primer craso error. En qué consistixen estos dos sistemes? A les CC.AA. de Règim General, l’Estat recauda diners a través d’uns impostos de la seua propietat i després destina un percentatge a les CC.AA. A més, les autonomies compten amb una serie d’impostos cedits per part de l’Estat. En canvi, les Comunitats del Pais Vasc i Navarra es financen mitjançant un sistema singular de règim foral, a través del qual tots els impostos bàsics son gestionats, recaudats i disenyats, amb certes restriccions armonitzadores, per la Comunitat Foral. A banda, el Territori Foral abona anualment al Govern Central una quantitat anomenada “Cupo”, com a compensació per les despeses que manté l’Estat al citat territori, i com a contribució a la solidaritat entre regions.
Aquest és el sistema que va eixir de l’Estat de les autonomies, a partir del qual s’han fet diverses reformes, l’última l’any 2002, amb el denominat “Modelo Zaplana”. Doncs si, el guardabosques del oso Yogui, va ser qui s’apoderà del model elaborat pel seu Fidel escuder Vicente Martínez Pujalte, i ràpidament involucrà a Jordi Pujol en el projecte per a fer pinya i intentar implicar a la resta de les CC.AA i a l’Estat.
Ara que ja hem analitzat breument l’actual sistema de finançament, és hora de parlar del famós concepte, que últimament està en boca de tots, que no és un altre que el de Balança Fiscal. Doncs be, la Balança Fiscal d’una Comunitat Autònoma és la diferència entre els impostos pagats per aquesta comunitat i els serveis, inversions i transferències que rep. Per pura llògica, les regions més riques tendiran al déficit fiscal, paguen més del que reben, i les regions més pobres tendiran a comptar amb un excedent fiscal. És tan sencill com que qui més guanya més ha de pagar. Açò és el que cap esperar d’un sistema fiscal progresiu i d’una correcta redistribució de la renda mitjançant les despeses públiques.
Ara be, les balances fiscals són una eina perillosa i de difícil maneig que, segons en mans de qui estiga pot ser utilitzada per a manipular les conclusions que de ella es vulguen extraure. No hi ha un únic model de balança fiscal, de fet, des de l’any 1960, s’han fet 36 estimacions de balances fiscals, com així admet el Govern al seu Informe de presentació de les Balances Fiscals de 15.07.2008. Si, perque este Govern és l’únic que s’ha atrevit a fer públiques les balances fiscals, obrint així la caixa dels trons. De fet, no han publicat una sola balança, sino sis deferents, elaborades amb metodologies dispars. I és que la confecció d’una balança fiscal és un fet prou conflictiu i que no aconseguix posar d’acord als economistes, cosa esta última també prou fácil.
La cosa més important de les balances fiscals és la seua interpretació per a poder extraure conclusions correctes. I com be apunta la ex presidenta de l’Institut Nacional d’Estadístic, Carmen Alcaide, el punt de partida conistix en que no són les Comunitats Autònomes les que tributen, sino que ho fan les persones (físiques i jurídiques), és a dir, els contribuents. En aquest sentit, les balances fiscals són el resultat de la suma territorialitzada de les relacions fiscals entre les persones, distribuides per tot el territori nacional, i la Hisenda Pública. Per tant, són els ciutadans els que contribuixen i els que reben els béns, serveis i transferències, i no els territoris.
La dada més important que s’ha de treure de les balances fiscals és si un ciutadà, amb una determinada renda, soporta la mateixa pressió fiscal independentment del lloc al que tinga la seua residència. Si açò es cumplix, podem dir que el sistema de finançament garantix els principis d’equitat i solidaritat. Per contra, si no es cumplix, aleshores el sistema fiscal falla en els seus principis, be per la via del ingressos o per la de les despeses.
D’altra banda, hauriem de posar en dubte o, almenys, en “cuarentena” els estudis sobre balances fiscals, perquè hi han una serie d’ingressos i despeses que no són territorialitzables. Així, per exemple, els ingressos procedents d’impostos directes (aquells que graven la generació de renda, com l’impost de societats o el IRPF) s’imputen en base al domicili fiscal. Aleshores, les grans empreses que tenen filials per tota la geografia, generen riquesa a més d’una comunitat. Per contra, als estudis es contabilitzen tots els ingressos on té el seu domicili fiscal, que sol ser a Madrid, Barcelona o el Pais Vasc. Si parlem d’impostos indirectes (aquells que graven el consum, com per exemple l’IVA), també hi han errors, perquè si per exemple jo compre un llibre per Internet a casadellibro.com, que té el seu domicili fiscal a Madrid, l’ingrés no es fa on té el domicili fiscal la companyia, sino que l’import el pague jo al poble.
Per la banda de les despeses també es produixen una serie d’errors. Per exemple, la construcció de la unitat de cremats del hospital La Fe de València, s’ha d’imputar sols a València o a tot l’Estat? tenint en compte que allí s’atenen pacients d’altres territoris. Les obres del AVE que travessen Castilla La Mancha, s’han d’imputar sols a eixa Comunitat, o també a València, Alacant o Castelló, que és on acaba la línea? (bo, on acabarà algun dia). I així podriem continuar amb molts més exemples, per tant, és evident que no està clara del tot la contabilització dels ingressos i de les despeses.
Tenim que ser conscients de que el sistema de fiançament espanyol està basat en un concepte d’Espanya com a nació i no en un sistema federal com el model Alemany, amb qui alguns pretenen comparar-lo. D’acord amb la Constitució, el sistema fiscal està basat en un principi de solidaritat, i intentar que les balances fiscals estiguen equilibrades trencaria aquesta solidaritat i aniria en contra de la Cosntitució. Un altra cosa és que es pretenga canviar el concepte. Per tant, la primera cosa que té que fer el PSOE és aclarir quin model vol, que no diguen que són federalistes per a guanyar vots del ala més radical del partit i després públicament mantinguent un dicurs diferent per a recaptar als votants que estan més prop del centre. Que s’aclarixquen d’una punyetera vegada. Una qüestió ben diferent és la reforma de l’actual sistema de finançament, ja que amb l’intens procés d’inmigració dels últims anys la distribució de la població espanyola ha canviat dràsticament, i el sistema utilitza l’any 1999 com a any base de referència per a fer els càlculs de trasferències de l’Estat a les Comunitats Autònomes i, per tant, la població ha de ser un factor amb major ponderació en el càlcul.
La conclusió de tot açò és que ja hi ha prou de llançar-se dards enverinats entre els polítics i de tractar d’inculcar als ciutadans la idea que paguen més que els altres i que són ells els que estan mantenint a l’Estat, per a reclamar més finançament, quan aquesta és una cosa que no està tan clara. Per tant, reforma del sistema de finançament, SI, però res de preses, amenaces i intents intimidatoris dels polítics posant el canvi de model de finançament com a condició “sine qua non” per a l’aprovació dels Presupostos Generals de l’Estat per a l’any 2009. Que prenguen nota Rajoy, Puigcercós, Mas, Antoni Castells i la resta de fauna que conforma el nostre panorama polític.
Tranquils, per a compensar esta gallofa infumable promet que la pròxima entrada serà amb fotos de ties o similars.
Exiliat alacantí hasta los webs de polítics mediocres.