ASSASINS EN SÈRIE

No sé vosaltres però jo estic una mica fart de tanta morralla en sessió contínua de sèries de “fabricació pròpia”(made in Mostoles),al matí ,tarda ,nit i fins i tot (ja no ens respecten ni aquestes hores) la matinada.
El Internado,Sin tetas no hay paraíso,Física y química...són alguns dels noms que a bombo i platillo ens venen amb una publicitat , poesia pura, que no té desperdici.
Respecte a aquestes (hi ha d’altres com Lalola,Los hombres de Paco,però formarien part d’una enciclopèdia sencera de despropòsits...) i degut a que en l’aspecte visual estem més que escarmentats (infinits els plànols o seqüències prescincibles) ,només ens podrem centrar en dos trets :els personatges i el guió. Dos trets als quals totes les produccions televisives o películes dels últims anys estan supeditades i el motiu de culte o mitificació de qualsevol film més o menys mediocre(posem per cas les pelis de Tarantino).
Respecte als personatges..........senyors,tots els personatges ha de conformar una xarxa complexa de relacions entramades (ben entramades) dintre de l’historia ,aquí és on apareix la conjunció actor-guió .Els personatges han de formar un col.lectiu,colaborar i aportar exactament allò que l’acció necessite (i m’estic referint a col.laboració cinematogràfica,no la d’una ONG).El que realment presenciem a la pantalla es una fila de mamarratxos que deambulen per la pantalla cadascun al seu rollo,demostrant qui és el mes guapo/a.A açò hem d’afegir el treball dels actors: no es pot delegar el protagonisme en “actorcillos” de medio pelo (adolescents,que segurament surtiran a la tele per a lligar més) amb actors ja treballats que duen a les seves esquenes anys de treball teatral i televisió(Lola Herrera,Juan Diego...etc).A banda ,els comportaments dels protagonistes són de dubtós caràcter moral ,ja que els desamors ,les confusions sentimentals,etc...es resolen de la forma més pueril possible (en molts cops amb baralles típiques d’un after).
El segon aspecte important és el guió , i aquí cal posar en dubte la professionalitat dels qui l’escriuen .La sensació és d’estar davant d’un espectacle de circ, on l’espectador va d’una banda a l’altra veient tot tipus de piruetes circenses i al final el más difícil todavía.La pena és que aquesta técnica de circ és habitual en la majoria de pel.lícules dels 10,15 últims anys (amb un èxit notable).Aquí la destresa dels guionistes radica donar girs i girs i no arribar a situacions surrealistes (com el final d’una pel.lícula de Berlanga).
Per acabar un breu comentari sobre Sin tetas no hay paraíso:Narrar una historia sobre el mon sòrdid de la prostitucio i la màfia ,deixant-ho en mans d’un subnormal acompanyat de dos subnormals més que campa pel món com si estigués en la gala de mister Espanya ,és de jutjat de guàrdia.Si Marlon Brando,Stenling Hayden o Edwar G. Robinson alçaren el cap!!!....ver para creer.