LA MATANZA CASTELLANA

Arreplegant el güant llançat per house’s, que no es diga que els mascles riberencs no es piquem amb facilitat, i considerant que com Steven Seagal estic a terra perillosa, vaig a escriure unes paraules sobre un dels personatges més estimats per la meua persona, que no és altre que César Vidal (este no me ix del…). I que puc dir jo d’aquest monstre de les ondes "coperes", historiador rigurós, escriptor magnífic, fascinant, portentós, i millor persona, pel qual m’aborrone tots els matins al postiguet mentre disfrute del despuntar dels dies d’estiu “al pie del bencantil” (açò últim vos sonarà als lectors de la turia). Per a trobar motius per a fer la matança d’aquesta bellísima persona, no he necesitat fer un “brainstorming” de moltes hores, les raons de la mort d’este periodista de tres al cuarto són més que evidents, veient-li la cara i escoltant-lo a la radio t’entren unes ganes d’anar a la cuina a pel cuchillo jamonero que te cagues. Per homófobo (manté que la homosexualitat és una malaltia que cal ser tractada), per acusar al moviment gay de pedòfil, per escriure uns llibres infumables que els historiadors posen en dubte, per ser el gemelo de falete, per capullo, per tindre una homosexualitat latent i no eixir de l'armari, per inundar les llibreries amb una mitja de 12 llibres a l'any, per facha i, sobre tot, perquè me dóna la gana i punto. Por cierto, se’l imagineu amb una toga romana, corona de llorer com si fora un emperador romà i menjant-se un xanglot de raïm. Estaria mataor, o matable.

Exiliat alacantí arreplegant firmes per a que torne el garrote vil.