Quant Morfeu t'abandone

Es despertà poc a poc, com qui no vol la cosa, deixà que la poca llum que passava per la persiana li anés obrint els ulls de mica en mica. Notava el cos com entumit, tenia l'estranya sensació d'haver estat dormint durant anys. No reconeixia el sostre, algeps blanc dividit en quadricules amb un disseny d'una espècie d'ones. Estirà els braços despereant-se, quin mal, i acabà tocant a algú que tenia dormint al seu costat. De sobte un esglai i una sensació de nervis que recorren tot el cos per a centrar-se al pit creant un vuit ple d'amargor. La sensació del "què es açò?" i el "qui es aquest?" no va durar més d'un segon, però va ser intensa. Un "ligue" de la discoteca, pensà, tinc que deixar d'emborratxar-me tant. Li va fer una ullada al "ligue", no es que fos molt jove, no, si fins i tot criava panxa i la calvície era més que evident al seu cap. Esglai, com pot ser? Jo amb aquest? De sobte una ombra es deixà veure per la porta que donava al passadís exterior. Un ésser diminut aparegué plantant-se allí mateix, no fent ni mig marc de porta d'alçada. "Mama, pipi", va dir. Tot s'aturà, no podia respirar, no podia pensar, es quedà amb el cap alçat mirant-se a la nena petita com qui mira el fantasma del seu besavi. No podia ser. Allò no era cert. La ombra menuda desaparegué un cop més per on havia vingut i tot i així ella no es va moure.

Gronfen-gronfen, Charles, ¿otra vez te has acostado sin paquete?

El seu marit roncà.

De sobte va saber que no hi havia cap altra solució, es girà cara el cos d'aquell desconegut que era el seu marit, s'abraçà a ell i es va tornar a dormir. Així tot era més fàcil.