martes, 30 de junio de 2009

DE BURKA I NIQAB...


A la France, aquest dies s´ha obert un debat al voltant d´una queixa presentada per un diputat comunista, sobre la necessitat de prohibir l´ús del burka i el niqab en llocs públics...

Com sol esser habitual quan es plantejen aquestes questions surten veus diverses...els uns reivindiquen la llibertat per damunt de qualsevol altre valor i per tant, pretenen prohibir-ne l´ús per considerar-lo degradant per a la dona. D´altres es mostren més comprensius, i creuen que prohibir no és la millor manera d´integrar a aquestes dones en societat, a mes a mes, miracle de miracles sempre son decissions legítimes d´elles, en cap cas hi ha impossició patriarcal...

Aquest debat recorda un altre que va produir-se fa uns anys sobre la necessitat de legislar l´ús del "chador" a les escoles...si aleshores la prohibició no semblava una opció massa factible des del punt de vista de la integració, malgrat que a mi em sembla igual de degradant que pel fet d´esser dona haja de dur una prenda que dignifique la seua persona davant la societat, ara és de sentit comú que no es pot deixar al lliure albir el tema del burka i el niqab, perque atenten directament contra el més elemental dels principis de la comunicació( i per tant de la civilitazció), saber qui és el nostre interlocutor...

És evident que La France té una tendència a la grandeur que pot resultar molt incòmoda, però no hi ha dubte que quan es tracta de defensar els valors suprems de les democràcies modernes, són els primers a fer-ho deixant de banda debats ideològics, perque aquesta mesura està recolzada per comunistes, socialistes i diputats del partit de Sarkozy...igualet que aci a Espanya, on la vicepresidenta preguntada pel tema, ha dit que el govern serà respectuos amb les tradicions de quadascú, sempre que no vagen en contra de la legislació vigent...i els buits legals???...

Visca el pensament feble, i el multiculturalisme de mercat.


House´s fent de les seues

SUCCÉS ESGARRIFÓS A ITALIA

No, no vaig a parlar de la explosió del tren a Viareggio que ha causat 13 morts. El tema és encara més esgarrifós. Els Carabinieri han retirat el carnet de conduir a un capellà, ja que, després de parar-lo a la autopista que uneix Milano i Torino i fer-li la prova d’alcoholemia, donara positiu. El sacerdot de 41 anys va donar 0.8, quan el màxim permés per la llei italiana és de 0.5. Els agent li retiraren el carnet a l’instant, per tant, el pobre home va tindre que cridar a familiars per a que el portaren a casa.

I quina és la justificació que ha posat el capellà? Doncs que durant el dia havia celebrat quatre mises, afegint que és abstemi. D’aquesta manera, el scerdot ha decidit recorrer al jutge de pau per a demostrar que el seu estat no era causa “d’una conscient i voluntaria ingesta d’alcohol.” Però, aquest fet que pareix prou surrealista, compta amb un precedent a la mateixa Italia. Els advocats als que ha acudit el capellà per a que porten el procés, Anna Orecchioni i Giacinto Canzona, ja van aconseguir que a un iman musulmà li tornaren el carnet després de que també donara positiu en la prova d’alcoholemia. Encara que a aquest cas aconseguiren demostrar que la causa del positiu del iman va ser la ingesta d’un medicament per a calmar el asma.

Tant en un cas com en l’altre, l’estat dels dos conductors no era l’adequat per a conduir i les causes són secundaries. En el cas del capellà, el seu estat era fruit dels vinets que s’havia cascat a les mises que havia celebrat, i en el cas del iman era causa d’un medicament. En els dos casos, el fet és que, segons la legislació italiana, no es trovaben en condicions d’agafar el cotxe i, per tant, si han incomplit la llei, els toca pagar. Dóna igual que la causa del positiu siga un medicament, el whisky o la cervesa, el cas és que no estaven per a conduir i, per tant, són culpables. Ara que a Italia pot passar qualsevol cosa, així que vorem com acaba el tema.


Desde el lupanar de rica miel.

EL FOLLONERO I ARNALDO OTEGUI

Algun perl del senyor Otegui:

Las televisiones españolas tienen una asignatura pendiente: Aumentar la cultura democrática del pueblo español, hay que explicar al pueblo español que las cosas en el siglo XXI se resuelven de manera civilizada. Açò me sona al nom d'una pel.lícula... Ací deixe l'enllaç de la entrevista per si algú la vol vore, per que no es pot penjar: http://www.youtube.com/watch?v=-fAzUtUmfrA


I el follonero tan cabró com sempre.


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 29 de junio de 2009

ENCARA ELS PASSA POC

Platini, Zico y un tal Maradona se fueron al calcio corriendo después de que Italia ganara en Madrid el Mundial de 1982. Los mejores jugadores extranjeros tenían prisa por jugar en la mejor Liga. Después de que Italia repitiera título en Berlín, en julio de 2006, buena parte de aquel grupo de campeones hizo las maletas y emigró. Cannavaro y Zambrotta, a España; Grosso, a Francia, y Toni, a Alemania. Huían de un calcio tramposo, mermado por el Moggigate. Tres años después también se marchan los talentos extranjeros (Kaká) y los técnicos de casa (Ancelotti). Los que llegan son los que están de vuelta o buscan reencontrarse, caso de Ronaldinho y Beckham.

El fútbol italiano ya no seduce. Es territorio de nadie. No nacen talentos o, si nacen, no tienen salida. Prevalecen el físico y la táctica y se descuida todo lo demás. Algunos clubes, como el Milan, se han convertido en equipos para jubilados. La gente prefiere ver los partidos en casa porque los estadios son muy antiguos, de difícil acceso y cada domingo están más vacíos. Tanto, que la Juve -el equipo con más aficionados de Italia- ha construido uno nuevo con capacidad para 40.000 espectadores (es decir, lo mismo que San Mamés y el nuevo estadio del Espanyol). "Es que la media de los últimos 10 años en el antiguo Delle Alpi era de 35.000..., así que mejor algo más pequeño y acogedor", explica Jean Claude Blanc, director general del Juventus tras sustituir a Moggi. Blanc se resiste a pensar que el fútbol italiano aburre comparado con la Liga española y la Premier. "El problema de los estadios vacíos no es el aburrimiento. Calidad hay. Se juega un gran fútbol, pero se ve poco. El fútbol inglés, en cambio, es un producto mejor vendido. Cuando voy a Francia, casi nadie pone partidos del Inter o del Milan, pero, si quiero ver el Arsenal, no hay problemas", explica.

Su visión, más comercial que deportiva, contrasta con la de los hombres de fútbol, los que han crecido comiendo pan con balón. Carletto Mazzone, el que fuera entrenador de Guardiola en el Brescia, tiene un lema. Lo aplicó incluso cuando militaba en Tercera. "Palla a noi, palla a terra, giochiamo noi". Es algo así como la pelota es nuestra, hay que conducirla a ras de césped y jugarla siempre. "El calcio está perdido, estancado. No avanzamos porque desde hace años aquí lo que importa es la táctica y la fuerza física. Hemos abandonado el resto. Por eso gente como Giuseppe Rossi no encuentra sitio...", dice.

La fuerza física es lo que siempre ha caracterizado a la selección italiana y, de hecho, es una de las virtudes que destaca Marcello Lippi junto al carácter y a la eficacia. Pero la fuerza física por sí sola es la que más daño está haciendo al fútbol base. "Se privilegia el físico más que la técnica. El Inter gana porque, físicamente, es muy fuerte, pero eso en Europa no vale y no es competitivo en la Champions", argumenta Giuseppe Bergomi, defensa del Inter durante 20 años y ahora comentarista televisivo. En sus ratos libres se recorre los campos de las categorías inferiores de su ex equipo: "Se ha hecho tanto hincapié en el físico que ahora, en los filiales, ya no se ficha a gente que mide menos de 1,85 metros. El 1,80 de toda la vida empieza a no ser suficiente. Sin esa característica, no te ficha nadie a menos que seas Messi". Y cuenta con los dedos de dos manos los jugadores del filial del Inter que miden más de 1,85.

"El fútbol italiano tiene dos problemas. Siempre hemos pensado que la preparación física y la táctica eran lo único que valía para resolver cualquier problema. Como ha ido bien, se ha descuidado lo demás. En todo esto influye la herencia de Sacchi: hemos copiado su peor defecto, lo de tener la pelota y esperar y esperar. Si no tienes a jugadores con la personalidad de Gullit o Van Basten, eso es inviable", explica Sandro Mazzola, quien se retiró hace 32 años. Era otra cosa entonces. Y ahora, dice, se queda helado cuando ve a los más pequeños: "El otro día, en un torneo de infantiles, vi una imagen que es el reflejo de nuestro fútbol: un niño de 12 años intentó dos regates seguidos, el segundo le salió mal y el entrenador le echó la bronca. ¡Que le deje! Igual nunca será un Del Piero o un Totti, pero un chico, si no es libre de inventar, se convertirá en un mediocre".
Eleonora Giovio, El País 29.06.2009
Desde el lupanar de rica miel.

APUNTS SOBRE LA CRISI

En un país como España cuesta sobremanera tomarse en serio la actual crisis económica, no digamos las políticas encaminadas a combatirla, sean la del Gobierno o la de la oposición, aunque la de esta última ni siquiera sepamos en qué consiste. Lo cierto es que no se habla de otra cosa desde hace diez meses y sin embargo, en conjunto, nada cambia ni se prevé que lo haga. Claro que hay muchos más parados, y que a bastantes se les están ya acabando las ayudas al desempleo y se ignora qué será de ellos. Pueden añadir las dificultades de numerosas empresas, el previsto desmoronamiento de las inmobiliarias salvajes (contra cuyos abusos no hizo nada ningún político, pese a las incontables advertencias de quienes no somos políticos ni economistas, era una cuestión de mero sentido común), la falta de escrúpulos de la banca y lo que ustedes prefieran. Pero no hay manera de tomarse en serio esta crisis cuando yo me siento a escribir esta pieza el jueves 11 de junio y resulta que en mi Comunidad vuelve a ser fiesta, lo cual invitará a muchos ciudadanos a tomarse libre mañana, viernes –es decir, a hacer puente–, y a no reincorporarse a sus tareas hasta el lunes 15. Esto no es algo excepcional, sino la norma. En Madrid, en menos de tres meses, fue festivo el 19 de marzo, jueves, con el consiguiente puente hasta el lunes 23; a continuación, el viernes 3 de abril se inició la “operación salida” de Semana Santa, la cual terminó aquí el lunes 13, pero en muchas zonas del país el martes 14; el viernes y sábado 1 y 2 de mayo volvieron a ser fiesta, y de nuevo lo fue el viernes 15 de mayo, San Isidro; y, como si todo esto no bastara, hoy otra vez, Corpus Christi (?). Esto significa que entre el 15 de marzo y el 15 de junio, han sido más o menos inhábiles 39 fechas, contando sábados, domingos y la Semana Santa entera (pero no el Lunes de Pascua). O, lo que es lo mismo, el 43% de los días, cerca de la mitad de los transcurridos.
¿Es esto serio? ¿Es aconsejable? ¿Es propio de una sociedad inmersa, según se nos repite a diario con cabellos mesados y vestiduras rasgadas, en la más grave emergencia económica desde la Segunda Guerra Mundial? ¿Tiene algún sentido que la producción y la actividad se interrumpan a lo bestia, cada dos por tres? (Y ya verán cómo en verano ninguna población suspende sus jornadas de holganza y ruido llamadas “fiestas patronales”.) Entre las medidas contra la famosa crisis, ¿cómo es que ni a un solo político se le ha ocurrido revisar el disparatado calendario y alterarlo temporalmente? (Confesaré al instante, para los suspicaces, que, al ser yo autónomo, lo normal es que trabaje todos los días, sábados, domingos y Semanas Santas incluidos, cuando me lo permiten las procesiones de los desocupados.)
Tampoco ayuda a tomársela en serio saber que mucha gente que gana al mes 1.500 euros de media está acudiendo a Cáritas a pedir comida porque necesita el dinero para pagar la hipoteca y las letras del coche. Y uno se pregunta quién diablos obliga a nadie a tener un piso en propiedad o a poseer un coche, o quién lo ha convencido de que esas dos cosas se cuentan entre las necesidades básicas e irrenunciables. Igualmente, cada vez que alguien va al paro y sale en televisión contando la miserable situación en que se queda, no suele dolerse de la falta de dinero para comer, o para vestir a sus hijos y llevarlos a la escuela, o para pagar la luz y el agua, sino que, machaconamente, se lamenta de las dificultades que lo aguardan para cumplir con la hipoteca y con los plazos del automóvil. Y vuelvo a preguntarme quién lo obligó a meterse en la adquisición de tales bienes prescindibles. Bueno, los bancos, que ahora escatiman los créditos, fueron los grandes tentadores hasta hace cuatro días, desde luego, pero no obligaban. (También para los suspicaces, me apresuro a decir que vivo en régimen de alquiler y que jamás he tenido coche.)
La morosidad se ha multiplicado en los últimos años, mucho antes de la crisis. ¿Qué clase de sociedad es esta en la que se considera normal vivir permanentemente por encima de las propias posibilidades, y solicitar créditos no para lo esencial ni para lo excepcional, sino para cualquier chuminada o capricho, para celebrar por todo lo alto la comunión de la niña, como si fuera una miniboda, o irse de vacaciones no aquí cerca, sino a Cancún o a Bali? Parece haber, además, una absoluta incapacidad para bajar de las nubes. ¿Cómo voy a renunciar a esto y aquello, si ya lo he tenido?, piensa casi todo el mundo, y, con el habitual espíritu pueril de nuestra época, se vuelve hacia el Estado, como si fuera el progenitor, para que ponga remedio a sus frustraciones particulares. Y el Estado, pusilánime e imbecilizado, da ayudas para que la gente siga comprándose coches (sólo de lujo y contaminantes, si se trata de esperanzaguirreños) y continúa manteniendo todos los improductivos y demenciales puentes que jalonan nuestro calendario. ¿Cómo pretenden los políticos, los economistas, los banqueros, los empresarios y los sindicatos que nos los tomemos en serio?
Javier Marías. El País Semanal 28.06.2009.
Aquestes reflexions de Marías es poden compartir o no, però no hi dubte de que són interessants, i són una mostra més de la mentalitat gitana mediterranea que tenim a este país.
Desde el lupanar de rica miel.

COPA CONFEDERACIONES

S’ha acabat la Copa Confederacions i és hora de fer balanç. Brasil ha sigut la guanyadora, i els EE.UU. i Sudáfrica han eixit molt reforçades. D’Itàlia millor no direm res. Però, centrant-nos en la nostra selecció, hi ha que dir que la participació de la dels nostres ha deixat prou que desitjar. Quan ha arrivat l’hora de la veritat no han sabut guanyar, no vos sona açó de algo, de quan eren entrenadors Clemente, el de la gorra o Camacho. Anem com a favorits per que tenim un equip molt bo, però quan hi ha que guanyar no se sap competir i un equip notablement inferior és capaç de guanyar-nos. Si, direu, total per un partit que les va eixir malament, doncs no, no es tracta sòls d’un partit.

Encara que la premsa i el propi Vicente Del Bosque afirmen que la selecció no ha canviat la forma de jugar, jo pense que idependentment de que guanye o perda, ha canviat substancialment el plantejament de l’equip. Val que no han estat Iniesta i Senna per lessió (i això es nota molt), però és que els jugadors escollits que a suplir-los impliquen un canvi clar de sistema.

Com millor ens va anar a la Eurocopa va ser amb 4 ó 5 tios de toc al centre del camp amb tal llibertat de moviments, sense interiors. Quan es juntaven Silva, Iniesta, Xavi i Cesc o Cazorla, l’equip era imparable, tornaven bojos a qualsevol equip, inclosos Italia i Alemanya. Ningun equip pot posar en pràctica un marcatge individual a 3 ó 4 jugadors al centre del camp. Açò reforçat per dos laterals amb molt de recorregut, capaços d’arribar a la linea de fons i centrar i crear perill a l’àrea contrària.

Però ara, Del Bosque ha optat per jugar amb un interior esquerrà, Riera, i un fals interior dretà, Cesc (a l’estil de Zidane en el Reial Madrid). Per primera, açò descompensa l’equip i per segona, fa més previsible a la selecció. Riera pot ser un bon jugador, de fet ho és, però no deixa de ser un interior i, per tant, més fácil de marcar que homes de l’estil d’Iniesta, Silva o Cazorla. Al jugar d’aquesta forma l’equip es descompensa i a més, es fa més previsible el seu atac.

Esperem que este sistema siga conseqüència de les baixes i es recupere l’anterior quan estiguen tots. Un servidor ha intentat fer-li aquesta pregunta a Vicente Del Bosque en la entrevista digital que va fer al diari El País el passat divendres, però per mala sort no va entrar la pregunta, així que haurem d’esperar als propers partits per a comprobar-ho.

I que hem dieu de la decisió de jugar els últims minuts del partit contra els USA amb Piqué de davanter centre, tenint un canvi disponible i gent com Llorente i Güiza a la banqueta, que dic jo sabran més que el defensa del Barça de rematar i marcar gols, no?


PD. De Sergio Ramos millor no en parlarem, sols dir que a este tio li fa falta que l’agafe un entrenador de l’estil de Capello o Ranieri per a que li rebaixe els fums i es centre al camp.



Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 25 de junio de 2009

auto-DEFINITS: PARIS HILTON


"El afeminado Ron es demasiado gay para mí", Paris Hilton sobre Cristiano Ronaldo. Altres perles que recull la premsa, que han manifestat fonts properes a la ex-hereva de l'imperi Hilton: "A ella le gustan los hombres machos y ella veía a Ronaldo como un real afeminado. Pensaba que se reirían de ella si salía con un hombre que se pone flores en el pelo".


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 24 de junio de 2009

martes, 23 de junio de 2009

JESÚS NEIRA


Supose que el nom de Jesús Neira li sonorá a tot el mon. Es tracta d’aquell profesor d’universitat que a principis d’agost de l’any 2008 va intentar defensar a una dona quan la seua parella, un tal Antonio Puertas, estava maltractant-la. El resultat d’aquesta intervenció va ser que el pobre Neira acabà en coma al llit d’un hospital, com a consequència d’un colp al cap. Després vingueren les declaracions de la dona maltractada, en les que defensava a la seua parella, a qui considerava com una bellísima persona, i en les que argumentava que si Neira no haguera intevengut, no haguera passat res. La opinió pública es va posicionar, de manera encertada, dels costat de Jesús Neira.

A partir d’ací, es començà a considerar a Jesús Neira com a poc menys que un heroi. El professor Neira va despertar finalment del coma i després de 8 mesos a l’hospital, va ser donat d’alta. Després, s’han succeït tota una serie de reconeixements i homenatges al professor.

Finalment, Neira ha sigut anomenat president del Consell Asesor de l’Observatori Regional de Violencia de Gènere de la Comunitat de Madrid. Un càrrec honorífic per a una persona que intentà evitar l’agressió d’un home a la seua parella.

Fins ací podriem considerar a Jesús Neira com una persona exemplar, però el tio ha començat a cagar-la. I quin millor lloc per a cagar-la que el programa de Sánchez Dragó en Telemadrid. Allí va anunciar que no descarta dedicar-se a la política, i tot seguit va començar a criticar el sistema democràtic espanyol. Evidentment, no direm que el sistema espanyol siga perfecte, ni molt menys, però crec que estem molt millor que a altres països, encara que cadascú pot opinar el que vulga. A continuació es dedicà a soltar perles per a tots. Començà amb Zapatero, al que va calificar com “un jovencito que se dedica a dar mítines y a decir imbecilidades”. Després li va tocar el torn a Obama, qui segons Neira: “És un pelele. No existe. No tiene un conocimiento de la política. No tiene un conocimiento de la historia.”

Evidentment, cadascú és lliure d’opinar el que vulga dels polítics, però tenint en compte el càrrec que ostenta el senyor Neira, el primer que hauria d’aprendre i posar en pràctica és a no crear confrontació amb les seues declaracions, per que, al fi i a la cap, esta és la millor forma d’evitar la violencia de qualsevol tipus. Encara que tenint en compte qui l’ha nombrat en el càrrec, la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, Jesús Neira ha començat ràpidament a fer mèrits per a ingressar en el club de polítics de tercera divisió.

Una mostra més de que les persones no som perfectes i que les que destaquen a una faceta de la vida o fan una determinda cosa bona, com va ser intentar defensar a la dona de l’agressió de la seua parella, no tenen que ser bones en totes les altres. Per exemple, es pot ser un excepcional investigador i ser un perfecte subnormal.










Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 22 de junio de 2009

DAVID VILLA



Anem a analitzar el tema de David Villa. En primer lloc, que Villa és un dels millors davanters del panorama futbolístic mundial és evident, sòls hi ha que vore les seues xifres anotadores en els quatre últims anys, tant en el València com en la selecció espanyola. Un altre fet de sobra conegut són els problemes econòmics que arrastra el València C.F, agreujats considerablement per la horrible gestió realitzada per Juan Bautista Soler, un dels pitjors presidents que han passat pel club.

La necessitat d’obtindre liquiditat per a poder fer front als inminents pagaments que el València ha de fer, és notòria. I clar, la forma més ràpida d’obtindre dinerets és la venda dels futbolistes que compten amb un bon cartell al mercat. S’ha parlat de que més de la meitat de futbolistes de l’equip tenen penjat el cartell de transferibles (Villa, Mata, Silva, Marchena, Albiol, Vicente, Moretti, Miguel, Renan, etc.) Per algú d’aquestos futbolistes, com per exemple Vicentin, no farà ofertes ni sa puta mare, normal. Però per altres, com és el cas de Silva, Villa i Mata, alguns dels clubs europeus més importants estan interessats en la seua contractació.

I clar, mundialment coneguts els problemes financers del club, tots fan ofertes a la baixa pels seus jugadors, amb la intenció d’aprofitar-se’n de les necessitats econòmicques del València. Cosa normal, jo faria igual, és el mercat i ahí prevaleix la llei de la selva, com dirien al meu poble, “qui més puga que arrape”. Si algú té culpa d’açò són els gestors del club, si dones una imatge de inestabilitat, de lluites internes i de problemes econòmics, la única cosa que en podràs traure serà otorgar als altres clubs poder en la negociació pels futbolistes. Ara, jo me pregunte una cosa, tots el consellers del València tenen empreses en les quals guanyen diners "a punta pala”, en canvi, quan es tracta de València, pareix que perden totes les habilitats empresarials, gran incògnita esta.

Doncs en això estavem, en la venda dels millors futbolistes de l’equip a preus inferiors dels que s’en podria traure per ells. Però en això ha arrivat Manuel Llorente a la presidència del club de Mestalla i les coses han canviat radicalment. En primer lloc, ha declarat intransferibles a jugadors importants como David Silva i Juan Mata. Per altra banda, ha endurit la postura del club en les negociacions per Villa amb el Reial Madrid, deixant finalment al jugador al València si no arriva una oferta marejant pel futbolista. La explicació del nou president és que pese als problemes económics que atravesa el club, desfer-se dels seus millors futbolistes no és la solució per a superar la crisi, sino fer un equip potent que guanye títols, cree il.lusió en la afició i genere beneficis. Aplicant les teories d’empresa, desfer-se dels actius no és la millor manera d’afrontar una sitaució difícil, les crisis es superen en inversió i clar, un poc d’austeritat en les despeses. Ara be, la pregunta és si la entitat valencianista es pot endeutar més encara.

En fi, que la postura de Llorente si no serveix per a que es queden al club els futbolistes més potents, si que servirà per a traure un millor preu pels mateixos, i per a que l’afició valencianista estiga contenta amb el president que li ha dit no al Madrid (ací el que no es consola és per que no vol)

En quant a Villa, ara diu que està passant-ho molt mal a la Copa de Confederacions per la incertesa pel seu futur (pobret animalet). Home, ja m’agradaria “disfrutar” d’eixa incertesa cobrant el que cobra Villa. I si vol solucionar la incertesa ho té fácil, que diga publicament en quin equip vol jugar la propera temporada i punto. Que vol quedar-se, que ho diga, tan fácil com això, de segur que la afició no deixaria que es venera al jugador si este diu que vol acabar la seua vida esportiva al València i que vo lser la rata penada de l’escut valencianista. Si, com es probable, vol anar-se’n al Madrid o a l’equip que siga, tan sòls té que dir-ho públicament: Senyors, la meua etapa a València ha finalitzat. Però clar, és més fácil ser el pobret màrtir que ha tingut que anar-se’n per a salvar al club. Si vol anar a un club més gran, on cobre més diners i tinga la possibilitat de guanyar més títols, cosa perfectament comprensible, doncs que siga valent i ho diga i de segur que la seua incertesa s’acaba de seguida.



PD. Italia té mereixcut de sobra tot el que li passa, amb els jugadors que té, i la merda de futbol que fa, a vore si aprenen i canvien la forma de jugar. Encara que pensant-ho be, açò és impsible, com deia fa poc, no sé qui, "ser italià no és una nacionalitat, és una professió". Continuaran igual.






Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 19 de junio de 2009

ADÉU VICENT...


BICHOS Y CIA.

El dimecres passat penjarem un video al que es podia vore al president dels Estats Units, Barack Obama, matant una mosca mentre un periodista li feia una entrevista a la Casa Blanca. La única cosa destacable de tot açò és l'habilitat del president nordamericà per a desfer-se de la pesada mosca. Doncs si algú pensava que un fet tan simple i natural com el de matar una mosca no podria tindre ningun aspecte negatiu, estava equivocat.
Un grup de defensa dels animals ha criticat al president dels USA per matar la famosa mosca. El grup en qüestió s'anomena "Pueblo por el Tratamiento Ético de los Animales" (PETA), i ha anunciat que enviarà un caçamosques al president Obama per a que les agafe i després les allibere. Atenció al que diuen els membres d'aquest grup: "Apoyamos la conmiseración hasta con los animales más pequeños y menos simpáticos." Mira que són gilipolles, de segur que són gent que viu al camp redojada de panderoles, mosques, rates, serracames i altres bichos d'aquest calibre, mira que són "marranos".
Si és que hi ha gent per a tot, en lloc de preocupar-se per coses més importants, perden el temps en bobaes com aquestes.
Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 18 de junio de 2009

CERVEZA, TAPA E INSULTO

L'altre dia es va inaugurar a Cullera la cerveseria “Casa Pocho”, al costat de la platja, tranquils que no tinc accions del local. Simplement és que la cervecería en qüestió presenta una cosa interessant. El tema és que per les vesprades durant quatre hores es pot insultar als cambrers, que també tenen dret de rèplica. A més a més, els insults amb més “salero” tindran premi, tindran la beguda gratis.

Els empresaris, dos xics polonesos, argumenten que s’han tret de la mànega aquesta iniciativa per a que la gent puga desestresar-se en temps de crisi. Vamos, una iniciativa original per atraure a la clientela. Diuen que mentre es faça sense mala llet no hi haurà problema. Però, no sé jo és com quedarà el tema, per què quan el personal vaja carregadet de birres i comencen a insultar-se, vorem si no s’embruta l’asunt i acaben tots a hosties, i comencen a volar gots, plats i cuberts pels aires.

Tot pot començar amb un “ieee fill de puta, porta’m una cervesa i rapidet” i la contestació del cambrer “no me dóna la gana, cabró”, i a partir d’ací, tot pot acabar com el ball de Torrent. Crec que la policia tindrà que fer més d’una ronda per davant del local per a controlar el tema.





Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 17 de junio de 2009

MALA PÉCORA

Un altra de videos. Ací podem vore a la Ministra de turisme italiana, Michela Antonia Bambrilla, en un acte amb els Caribinieri a la localitat italiana de Lecco. Ahi està la tia escoltant l'himne italià amb la ma en el cor, i al final no pot resistir la temptació i alça el braç per un segon. En resum, un altra mala pécora del govern de Il Cavaliere que caldria que desapareguera de la terra.






Desde el lupanar de rica miel.

BARACK "MATAMOSCAS" OBAMA

Ací tenim al crack d'Obama carregant-se una mosca en plena entrevista a la Casa Blanca, ni Daniel San ho haguera fet millor...






Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 15 de junio de 2009

Mi triste Italia



Una més de les noticies amb les que no deixen de sorprendrens a Italia. La presència de patrulles ciutadanes (formades per grups d'ultradreta) que transiten pels carrers de les diferents ciutats italianes amb l'objectiu de "salvaguardar la integridad nacional". I clar, amb lo xulos i "cools" que són per a vestir els italians en general, i els diferents estaments policials en particular (tant els Carabinieri, els membres de la Polizia Provinciale o la Municipale que van més mudats que picasaries), aquestes patrulles ciutadanes van ataviades amb una vestimenta propia de la millor passarel.la paramilitar. La cosa té molt mala pinta, darrere d'aquestes patrulles ciutadanes estan grups d'ultradreta italians. Concretament, darrere de la Guardia Nacional es troba el facha Gaetano Saya, qui en 2006 va fer les següents declaracions: "Hay que expulsar a todos los inmigrantes, porque son un peligro para la pureza de nuestra raza. Los maricas, en cambio, pueden trabajar tranquilamente, pero deben permanecer lo más escondidos posible."


Ací teniu un article que apareix a la prensa de hui, de Juan Arias, en el que relata la situació política que es viu al país transalpí i els canvis que ha patit en uns anys.

"Viví en Italia más que en España: cerca de 50 años. A ese país, que reúne el 36% del arte del planeta según la Unesco, le debo mucho humana y culturalmente. En Italia, donde hice mis estudios, donde respiré por primera vez los aires puros de la libertad -llegado muy joven desde el país de las censuras, de las condenas a muerte arbitrarias, de la inexistencia de partidos políticos-, me dieron la nacionalidad por méritos culturales. Allí voté por primera vez en mi vida. Tenía ya más de 40 años. En España no se votaba, sólo se vivía el terror.


Recordaré siempre aquella mañana en que, por fin, pude introducir mi papeleta en el secreto de una urna. Mi voto, me dijeron, valió miles. Eran unas elecciones en las que los italianos empezaban a cansarse de los políticos, lo que incitaba a no votar. La RAI me entrevistó preguntándome qué sentía un español que podía votar por primera vez. Hablé de mi evidente emoción y me atreví a pedir a los que estaban pensando en no acudir a la cita con las urnas que lo hicieran para resarcir mi pena de no haber podido votar en tantos años. Me llamaron después de la radio para decirme que miles de personas, incluso algunas familias enteras, querían que yo supiera que habían ido a votar por mí.


En Italia pude publicar lo que no podía publicar en mi país. Me abrieron las puertas sus revistas y periódicos. Gocé del privilegio de conocer, tratar y entrevistar a los personajes de la literatura y del arte que hicieron grande en aquel momento al país de Dante y de Leonardo, gente como Fellini, Passolini, Sciascia, Italo Calvino; a estilistas como Valentino, Armani, Missoni; a grandes empresarios como Agnelli o Pirelli; a magníficos editores como Einaudi o Feltrinelli... Y hasta a políticos dignos como Berlinguer o Moro o jueces valientes como Falcone, con quien conversé meses antes de ser asesinado. En mi encuentro con el juez Falcone nos rodeaba una nube de policías armados hasta los dientes y de sirenas desplegadas. "Es todo teatro. Cuando la Mafia lo decida, me matarán igualmente", me dijo el magistrado despidiéndose con una media sonrisa triste. Lo mataron.


Era aquella una Italia que yo amaba apasionadamente y en cuya lengua escribí mis primeros libros. Hasta que llegó Silvio Berlusconi. Lo vi aterrizar en Palermo, capital de Sicilia, corazón de la Mafia, en helicóptero, como un dios pagano. Eran sus primeras elecciones. Pocos creían que aquel histrión, que nunca había estado en la política, en un país tan politizado como lo era Italia, podría ganar. Yo pronostiqué en el periódico que ganaría. Vi aquella mañana en Palermo a casi medio millón de personas levantando los brazos hacia el helicóptero que traía al Salvador.


La Mafia siciliana había cambiado de bandera. Acababa de abandonar a la poderosa Democracia Cristiana, hasta entonces su señora, para ofrecerle el beso y sus votos al empresario del que decían que tenía el arte mágico de crear empleos de la nada. Italia aquel día empezó a entrar en el túnel de la degeneración. Yo me volví a España.


Ahora veo, como en una pesadilla, que los italianos, que a mí me habían otorgado el placer de la libertad de información y expresión, tienen que leer EL PAÍS para poder saber las desvergüenzas cometidas por su Cavaliere. ¿Dónde quedó aquella Italia a la que el mundo amaba y admiraba?


Italia me defendió cuando uno de los Gobiernos de Franco intentó procesarme por un artículo publicado sobre el comportamiento de la Iglesia española durante la dictadura militar. Me convocaron a Madrid. Me recibió el entonces ministro Girón. En su casa. Me contó que un ministro llevó mi artículo a un Consejo de Ministros pidiendo mi cabeza. Franco se limitó al final del Consejo a llamar al ministro Girón y le dijo: "Dejen a ese chico, porque si no lo van a hacer un mártir en Italia. Pero llámele y cuéntele". Era un aviso claramente mafioso. Así era entonces España. Así es hoy, o casi, Italia.


En mis noches sin sueño, me pregunto cómo pudo haberse llevado a cabo tal metamorfosis. Cómo se llegó a esta mi triste Italia actual. Sólo puedo hacerme algunas preguntas tras mi larga experiencia italiana. ¿Por qué ganó Berlusconi por primera vez, cuando ya circulaba un libro sobre sus fechorías e ilegalidades como empresario de la construcción en Milán? ¿Por qué los socialistas de Bettino Craxi, que acabó muriendo en el exilio, buscado por corrupción, cuando llegaron al poder le permitieron a Berlusconi crear su imperio televisivo contra todas las normas de la Constitución? ¿Qué hicieron, o no hicieron, los comunistas, herederos del severo y honrado Berlinguer, cuando después de más de 40 años luchando para llegar al poder lo consiguieron y actuaron tan mal que los italianos volvieron a llamar a Berlusconi? ¿En qué defraudaron a los italianos? ¿Por qué perdieron tan pronto las esencias del que había sido el mayor partido comunista de Europa, el del Eurocomunismo, y que reunía bajo sus alas y protegía de la mediocridad de la derecha a toda la inteligencia, todo el arte y toda la cultura del país? Un partido, insisto, que tenía como líder a un Berlinguer siempre tímido y escondido, como legítimo hijo de la austera Cerdeña, pero recto, digno y tan amado que el día de su muerte se paralizó la ciudad de Roma y dos millones de personas se volcaron en las calles como si su selección nacional hubiera ganado un mundial de fútbol.


Fui en aquella época un crítico severo de la entonces poderosa Democracia Cristiana, que llevaba 40 años en el poder y que acabó barrida al pagar sus escándalos de corrupción. Hoy, a tantos años de distancia, tengo que reconocer que lo que vino después fue peor. Está a la vista de todos. La Democracia Cristiana, profundamente conservadora, poseía, sin embargo, un profundo respeto por la libertad de expresión de los periodistas. Conservo aún algunos tarjetones escritos con la letra grande de Fanfani y la menuda de Andreotti, ambos repetidas veces presidentes del Gobierno. Cada vez que publicaba un artículo crítico sobre uno u otro, llegaba a mi oficina en Roma un motorista llevándome uno de esos tarjetones, en los que me agradecían el haber escrito sobre ellos.


Cuando España estaba para entrar en la Unión Europea, el ministro de Asuntos Exteriores de Italia era Andreotti. En la Embajada de Italia en Madrid, alguien más papista que el Papa decidió hacer un estudio de mis crónicas, concluyendo que era excesivamente crítico con los políticos italianos. Llamaron al embajador de España en Roma y, con evidente cuño mafioso, le recordaron que Italia era fundamental para que España entrara en la Comunidad Europea y que no les gustaban mis crónicas.


La noticia llegó a los oídos de Andreotti, que ignoraba el hecho. Aquella mañana, me llamó para ofrecerme una entrevista. Me recibió con los brazos abiertos. No se habló del asunto suscitado por la Embajada italiana en Madrid. Me contó anécdotas inéditas de sus relaciones con el entonces papa Juan Pablo II. Me dijo que el Papa polaco lo invitaba a veces a comer o a cenar con él y hasta a asistir a la misa en su capilla privada. Antes de despedirme, me autografió un libro con estas palabras: "A mi querido colega periodista Juan Arias, con amistad". Andreotti se jactaba siempre de ser periodista de profesión. Ya en la puerta me dijo: "España va a ser muy importante en la Comunidad Europea. Yo la voy a apoyar". Lo hizo.
Andreotti, no obstante, solía decir que a los políticos españoles les faltaba finezza. Tristemente, esa finezza a quienes les falta hoy es a tantos políticos italianos, empezando por su presidente y su corte faraónica, que tienen horror y pánico de la información libre.


Quizá no sea verdad que a los italianos les guste tanto Berlusconi -no por lo menos a los italianos que yo conozco-, quizá es que tampoco les gustan demasiado los otros políticos. A esos otros, yo les di el primer voto de mi vida. Cosa triste, como diría Saramago."


Juan Arias, El País, 15.06.2009.



PD. Por cierto, no em direu que els dos tios de la foto no pareixen dos gays esperant que els arreplegue la carrossa el dia de l'orgull gay.




Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 12 de junio de 2009

DAVID CARRADINE

Com tots sabreu, el passat dijous 4 de juny es va trobar el cos de l’actor David Carradine a l’hotel de luxe Park Nai Lert, a la ciutat de Bangkok en extranyes circunstàncies. La primera hipòtesi va ser el suicidi i després es parlà de causes naturals. Però finalment, davant les circumstàncies en que es va trobar el cos, nu, dins d’un armari, amb una corda lligada al coll i als genitals, s’indicà que va ser una mort accidental causada per asfixia autoinfligida amb la finalitat d’aumentar la estimulació sexual durant la masturbació.

L’actor, que contava amb 72 anys quan va morir, es va fer famós als anys 70’ per protagonitzar la famosa serie televisiva Kung fu, on interpretava al mític “pequeño saltamontes” un monjo shaolin que viatjava pel Vell Oest dels Estats Units en busca del seu germà, aplicant les arts marcials i la filosofia oriental. Després d’açò es va dedicar a protagonitzar numeroses pel.lícules de de serie B, fins que Tarantino el recuperà per a la primera linea cinematogràfica en cridar-lo per a protagonitzar Kill Hill.

La asfixia autoeròtica practicada per David Carradine ve definida com la forma d’obtindre satisfacció sexual a través de la pèrdua de la respiració durant la masturbació. Esta pràctica ja era utilitzada fa segles pels esquimals i pels asiàtics, i va ser introduida en Europa per soldats de la Legió Extrangera Francesa al tornar de la guerra d’Indochina (gabachos tenien que ser). Esta pràctica s’empleava en els putis d’Extrem Orient per aumentar la sensació d’orgasme.

Pareix ser que el pequeño saltamontes s’informà d’aquestes tècniques masturbatories a Tailandia mentre rodava una pel.lícula i va decidir posar-les en pràctica. Però, es veu que s’en passà amb la corda i allí es quedà. Al menys, esperem que la tècnica resultara satisfactòria i morira en el moment de màxim plaer en un èxtasi profund. I ja sabeu xiquets, aneu en coneixement en les pajilles i actes sexuals diversos, si no voleu acabar com Carradine.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 11 de junio de 2009

CR7


El Reial Madrid ja ha fitxat a Cristiano Ronaldo, 96 milions d'euros han tingut la culpa, alaaaaa, serà per diners...
Que se gasten tan diners en un futbolista me dóna igual, sempre que no els haja de pagar jo. Això de Laporta de que en època de crisi hi ha que donar exemple me pareix una subnormalitat profunda, propia d'un tio que moltes vegades estaria millor callaet. Si un té diners i se'ls vol gastar, doncs allà ell. Florentino ha de respondre davant els socis del Reial Madrid, i si a estos els pareix be el fitxatge multimilionari, doncs ole sus huevos, allà ells. Altra cosa ben diferent és que siga bo per al club gastar-se tan diners en un futbolista o no, encara que Florentino (el ser superior) més que un futbolista, busca una màquina de fer diners, a l'estil de David Beckham.
Personalment, el fitxatge me pareix mal, però tan sòls per què Cristiano Ronaldo me cau com el cul, me pareix un xulo i prepotent que te cagues, i com que va a jugar en el Reial Madrid tindrem que aguantar vore'l a la tele tots els dies i aguantar les seues declaracions.
En quant als aspectes esportius i econòmics del fitxatge, ja els analitzarem un altre dia en més calma, hui es tractava de despotricar un poc i prou.
Desde el lupanar de rica miel.

PIRATES DEL SEGLE XXI

De pirates el mon està ple, però que em dieu del fill de puta que ha preferit abandonar a l’empleat que s’havia tallar un braç en la màquina d’amasar farina a les portes de l’hospital i tirar el braç a la basura, abans de que es descubrira que el treballador no tenia contrat? A més, li va demanar al traballador que mentira i que diguera en l’hospital que havia sigut un accident al carrer. Després li ha tirat la culpa acusant-lo d’estar borratxo.

El sou diari que cobra per treballar 10 hores són 23 €, amb l’excusa de la crisi li rebaixaren el sou de 900 € a 690 €

Si el cabró de l’empresari no haguera tiral el braç a la basura, el treballador haguera tingut la possibilitat de que li reimplantaren el braç, però després d’haver transcorregut tan de temps fins que el trobaren, els metges dieun que ara és imposible. Clar, millor asegurar-se que no li posen un paquet que pensar en la vida de l’altra persona, en fi, un comportament lamentable, gitano i “barriobajero”.
A més, la millor forma de superar la crisi no és precisament submergir el procés productiu. Els que sobreviuran a la crisi seran els millors, els que siguen capaços de prestar un servei o produir un be en les millors condicions per al consumidor i no els pirates que es dediquen a abaratar costos reduint la qualitat. En fi, muerte per a este tio gilipollas.

Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 10 de junio de 2009

PAELLA VALENCIANA

Aci tenim un video de la televisió alemanya dels anus 60', al que es descriu com fer una bona paella valenciana.



Desde el lupanar de rica miel.

martes, 9 de junio de 2009

MUERTE A...ALBERTO GIL

I direu, però qui collons és este Alberto Gil? Doncs és el director del documental que ahir va retransmetre Canal 9 "90 anys de sentiments" per a conmemorar els 90 anys del València C.F. Vaig tindre la sort de poder vore tan sòls uns minuts del documental, i dic sort per que el que vaig vore me va paréixer horrible. Va ser un master accelerat en manipulació i falta de rigurositat. Ni Intereconomia ho haguera fet millor.
En els minuts que vaig vore, vaig comprovar com feren responsable a Ronald Koeman de deixar a l'equip en posicions de descens a segona divisió, raó per la qual va ser destituit i substituit en el càrrec per Voro, obviant que ell va ser l'entrenador que portà l'equip a guanyar la final de Copa del Rei de l'any passat. Si, ja ho sé, que són els jugadors els que guanyen, però també són els responsables de que l'any passar es realitzara una de les pitjors temporades de la història. Es veu que al responsable del documental li cau mal l'holandés i va decidir no inclurre'l al mateix.
Per coses com aquestes declare la mort internetil d'Alberto Gil i de tot l'equip que ha fet el documental. I ja que estem, muerte també per a Canal 9 (o Canal Camps) i per a tots els que manipulen la cadena pública valenciana, que cada vegada dóna més asco i es pareix més al Nodo.
I me pregunte jo, i qué opinaran els periodistes de Canal 9 quan donen informacions sesgades i manipulades? Si compartixen afinitat amb el Beato i cia. pues ole sus huevos, són uns cabrons i ja està. Però, i si no són partidaris de la manipulació, que fan, callen i no pateixen contradicció moral o ètica alguna? O es defensaran dient que si alcen la veu els tiren al carrer i no podran mantindre a les seus families? Vaaaaaaaa, mamonaes tot.
Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 5 de junio de 2009

LOS MUNDOS DE YUPI


Després d’escoltar les paraules de la número tres del PSOE, Leire Pajín, al voltant de la coincidència en el temps de la presidència dels Estats Units de Barack Obama i de la presidència de torn del Consell de la Unió Europea per part d’Espanya, sòls puc pensar una cosa: Qué s’ha fumat esta dona? Pajín va dir l’altre dia: “Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en EEUU y Zapatero presidiendo la UE

Home, ja esta be que haja canviat radicalment la política nord-americana, ja ho tenia be el tio Bush i els seus seguidors. Respecte a Europa, recordem que la presidència del Consell es dedica a presidir les reunions i a promoure les decisions legislatives i polítiques, però no és qui decideix, les decisions són acordades entre tots. El que si que ens vindria be a tots és que els partits de ultradreta no aconseguiren representació al Parlament Europeu, cosa que de moment no s’està produint perquè a Holanda el Partit per a la Llibertat, liderat per Geert Wilders ha sigut el segon partit més votat.


Tampoc entrarem a descalificar a Leire Pajín al nivell d’un tal Antonio Burgos, columnista del diari ABC, qui la califica de la sugüent manera: “Si juzgamos por la cara, Leire Pajín tendría que ser actriz porno. Leire Pajín tiene cara de actriz porno, pero de las depravadas, de las que hacen el número de la cabra o se dedican a dar conciertos de flauta dulce en las nocturnas de Canal 47…


Jo personalment no la veig d’actriu porno, encara que crec que la tia se n’ha passat un poc en els seus comentaris, no?


Desde el lupanar de rica miel, volant cap al Benelux.

EL SABIO DE HORTALEZA

Després de sentir l’última eixida de to de Luis Aragonés emulant el mític “a la mierda” de Fernan Gómez, sols puc demanar-li que es jubile definitivament i deixe d’aperèixer als mitjans de comunicació fent el ridícul. He de reconéixer que este tio sempre m’ha caigut be, no és que m’haja entusiasmat mai el joc que han practicat els seus equips (excepte la selecció espanyola campeona d’Europa), peró sempre m’ha agradat com amb jugadors poc mediàtics ha armat equips competitius. Tal vegada, sempre l’han perdut les formes, però qui li manaria a un senyor de quasi 70 anys iniciar una aventura d’aquestes.

De poder passar a la història com l’entrenador de la millor selecció espanyola de tots el temps, a recordar-lo com a un abuelo amb mala llet, un binguero i un maleducat. Però no és Aragonés un cas aïllat, el mon està ple de gent que no sap deixar na cosa en el moment oportú. I també de gent que no sap aguantar quan està a punt d’aconseguir alguna cosa important.

Me ve a la ment Zinedine Zidane, un dels millor futbolistas de tots els temps, que va vore empanyada la seua imatge al seu últim partit. Pareixia que les coses li eixirien perfectes, anuncia la seua retirada per a quan finalitze el mundial, arriba a la final amb la seua selecció, llança un penalt a l’estil “panenka” que pocs futbolistas estan capicitats per a realitzar i menys a una final d’un mundial, i damunt el marca avançant al seu equip al marcador. Però no, va caure amb la provocació de l’assassí de Materazzi i plasss, cabotà, tarjeta roja i al carrer deixant al seu equip amb deu. Després d’açò penalts i Italia guanyadora.

En fi, del que podia haver sigut al que finalment va ser hi ha una diferència evident.






Desde el lupanar de rica miel, a punt de volar cap a Amsterdam.

jueves, 4 de junio de 2009

MUERTE A… PEPÍN BLANCO


Des de que el senyor Látigo Negro creara aquest blog allà pel passat mes de juliol, tenia pendent la muerte d’aquest personatge de la política espanyola. Dedicar-li una “muerte a…” a este tio me feia especial il.lusió. Les raons són múltiples, perquè és un “bocazas” que sempre diu i fa el que no toca, per la seua cara de rata, per estar sempre buscant la polèmica i per ser un dels pitjors polítics que tenim.

Pareixia que des de que va ser anomenat Ministre de Foment es dedicava a treballar i s’havia calmat en les seues declaracions incendiaries. Però, ha sigut obrir-se la campanya electoral i traure tots els polítics el pitjor que porten dins. I clar, Pepín no podia ser menys. Després de la polèmica oberta al voltant de l’ús de l’avió Falcon pel president Zapatero per acudir als mitins electorals, el tio Blanco ha respost amb unes declaracions a les que afirma que l’expresident Aznar compta amb 51 persones encarregades de la seus seguretat que paguem tots. I després d’açò va afirmar: “Y no me parece mal. Yo no lo acuso, simplemente lo digo…” Doncs si no vols acusar tanca la boca i no digues res, capullo, i així a vore si te mosegues la llengua, t’enverines i eixim guanyant tots.

Açò és una mostra més del poc interés que tenen les eleccions al Parlament Europeu i el poc que s’està debatent al voltant dels temes que realment importen per a les eleccions europees. Perquè recordem que aquestes eleccions són importants per que seran els postres representants a Europa els que juntament amb la Comisió i El Consell Europeu dirigiran la política dels europeus en els propers anys.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 3 de junio de 2009

EL HONORABLE PACO

Érase una vez un Paco tan honorable, tan honorable, tan honorable, que…

I és que ja cansa l’empalagós recolçament que està rebent el President Camps per part dels seus companys de partit. Ahir, al mitin central de campanya electoral del PP al Parlament Europeu que, com no, es va celebrar a València, Mayor Oreja ens va regalar aquestes paraules sobre Francisco Camps: “Paco Camps es el más honorable de todos los valencianos, el más honorable de España.” Ja serà un poc menys, no?

I ara les paraules de Mariano Rajoy: “Querido Paco, yo creo en ti, te he visto actuar muchas veces y creo en ti…Siempre estaré detrás de ti, delante o al lado, me da igual, quiero que me oigan todos en la plaza.”

I a açò afegim les paraules que Camps dedicava als assistents al miting: “Con vuestro empuje, con vuetro apoyo venceremos todos los obstáculos…”

Per acabar de arraglar-ho, Fabra també a dit la seua. Preguntat per una periodista sobre si creu que cal que Rajoy li faça un recolçament públic, Fabra ha respost: "Me siento respaldadísimo, ¿más explícito?¿qué quiere que le diga?¿qué quiere, que se me declare?¿que me diga: Fabra te quiero?...No sé que apoyo explícito quiere; no querrá que me acueste con él?
Total, que entre les posturetes de Rajoy (por detrás me gusta más, pero también me da igual de lado que por delante), el “empuje” de Camps, i el apoyo de Fabra, ja m’imagine la pel.lícula que podria rodar Almodóvar amb tot açò: “Camps, Fabra y Rajoy y otros peperos del montón." S'imagineu als tres fent el trenet? A Fabra amb les inseparables ulleres de sol donant-li a Camps i este a la seua vegada fent-li una guarrerida española a Rajoy? Ahhhh, millor no tindre imaginació en alguns casos, que asco!

Com el tio Camps siga declarat culpable pel cas Gürtel (cosa que no passarà), Rajoy i els seus quedaran un poc mal després de recolçar públicament i amb eixa insistència al President Camps.


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 2 de junio de 2009

GLADIATOR II




Desde el lupanar de rica miel.