Després de sentir l’última eixida de to de Luis Aragonés emulant el mític “a la mierda” de Fernan Gómez, sols puc demanar-li que es jubile definitivament i deixe d’aperèixer als mitjans de comunicació fent el ridícul. He de reconéixer que este tio sempre m’ha caigut be, no és que m’haja entusiasmat mai el joc que han practicat els seus equips (excepte la selecció espanyola campeona d’Europa), peró sempre m’ha agradat com amb jugadors poc mediàtics ha armat equips competitius. Tal vegada, sempre l’han perdut les formes, però qui li manaria a un senyor de quasi 70 anys iniciar una aventura d’aquestes.
De poder passar a la història com l’entrenador de la millor selecció espanyola de tots el temps, a recordar-lo com a un abuelo amb mala llet, un binguero i un maleducat. Però no és Aragonés un cas aïllat, el mon està ple de gent que no sap deixar na cosa en el moment oportú. I també de gent que no sap aguantar quan està a punt d’aconseguir alguna cosa important.
Me ve a la ment Zinedine Zidane, un dels millor futbolistas de tots els temps, que va vore empanyada la seua imatge al seu últim partit. Pareixia que les coses li eixirien perfectes, anuncia la seua retirada per a quan finalitze el mundial, arriba a la final amb la seua selecció, llança un penalt a l’estil “panenka” que pocs futbolistas estan capicitats per a realitzar i menys a una final d’un mundial, i damunt el marca avançant al seu equip al marcador. Però no, va caure amb la provocació de l’assassí de Materazzi i plasss, cabotà, tarjeta roja i al carrer deixant al seu equip amb deu. Després d’açò penalts i Italia guanyadora.
En fi, del que podia haver sigut al que finalment va ser hi ha una diferència evident.
Desde el lupanar de rica miel, a punt de volar cap a Amsterdam.
De poder passar a la història com l’entrenador de la millor selecció espanyola de tots el temps, a recordar-lo com a un abuelo amb mala llet, un binguero i un maleducat. Però no és Aragonés un cas aïllat, el mon està ple de gent que no sap deixar na cosa en el moment oportú. I també de gent que no sap aguantar quan està a punt d’aconseguir alguna cosa important.
Me ve a la ment Zinedine Zidane, un dels millor futbolistas de tots els temps, que va vore empanyada la seua imatge al seu últim partit. Pareixia que les coses li eixirien perfectes, anuncia la seua retirada per a quan finalitze el mundial, arriba a la final amb la seua selecció, llança un penalt a l’estil “panenka” que pocs futbolistas estan capicitats per a realitzar i menys a una final d’un mundial, i damunt el marca avançant al seu equip al marcador. Però no, va caure amb la provocació de l’assassí de Materazzi i plasss, cabotà, tarjeta roja i al carrer deixant al seu equip amb deu. Després d’açò penalts i Italia guanyadora.
En fi, del que podia haver sigut al que finalment va ser hi ha una diferència evident.
Desde el lupanar de rica miel, a punt de volar cap a Amsterdam.
No hay comentarios:
Publicar un comentario