Les isles Seychelles són una destinació turística a la que moltíssima gent voldria anar alguna vegada a la vida, però de segur que més ganes d’arrivar allí que els pescadors del Alakrana no en tenien. Per fi han sigut alliberats els mariners i finalment ahir van arrivar a les Seychelles on els esperaven els seus familiars.
En tot el tema del segrest hi han coses que no estan clares del tot. Pareix ser que s’han pagat uns 2.7 milions d’euros de rescat. Ara be, el que no està clar és d’on han eixit. El Govern no pot pagar un rescat, així que totes les informacions apunten a que la pasta l’ha posada l’armador.
Al final tot ha eixit be, però pel mig del camí han quedat coses sense aclarar. En primer lloc, pareix que en la gestió de la crisi ha hagut un poc de descordinació entre els diferents ministeris. I clar, el PP, que sempre espera l’error de l’adversari com un killer de l’àrea, ha aprofitat per traure rendiment polític del segrest. A més, està tota la polèmica de portar a Espanya als dos segrestadors capturats.
L’actitud del Partit Popular ha sigut la de fer tot el soroll posible per a desgastar un poc més al Govern. La crispació s’incrementà quan els familiars començaren a eixir als mitjans de comunicació exigint l’alliberació dels pescadors. Després van vindre les declaracions de Zapatero exigint tranquilitat i serenitat a tots. Tot seguit, els familiars es van reunir amb el Govern i a partir de este moment tornà la calma. Després d’açò, ja sabem tots el que ha passat, s’ha pagat el rescat i els mariners han sigut finalment alliberats.
En casos com aquestos, hauriem d’arrimar tots el muscle (polítics, premsa…) i una vegada finalitzat el problema exigir informació, transparencia i responsabilitat, perquè els únics beneficiats de la crispació han sigut els pirates.
Un altre tema a debatre, és el fet de que tots tingam que pagar la seguretat de les embarcacions, de propietat privada. Està clar que davant una situació com el segrest del Alakrana s’han d’enviar militars i tot el que faça falta, però el que no es pot consentir és que la protecció ordinaria dels pescadors siga finançada per l’erari públic. Per la mateixa regla de tres, vaig a demanar que me paguen l’alarma de ma casa.
Respecte a este tema, ací deixe un article de Isaac Rosa al seu blog de “Público”.
“Visto que no hay manera de pescar tranquilamente en las aguas del Índico, y que por mucho despliegue militar que haya los piratas siguen capturando barcos, propongo al ministerio de Defensa una medida más audaz: que las fragatas del Ejército pesquen atunes. En vez de enviar más soldados y barcos, ampliar el perímetro, poner seguridad a bordo, formar guardias somalíes o bloquear puertos, sería más barato y eficaz colocarle unas redes a los buques de guerra, que los soldados se remanguen y hala, a coger atunes.
En tot el tema del segrest hi han coses que no estan clares del tot. Pareix ser que s’han pagat uns 2.7 milions d’euros de rescat. Ara be, el que no està clar és d’on han eixit. El Govern no pot pagar un rescat, així que totes les informacions apunten a que la pasta l’ha posada l’armador.
Al final tot ha eixit be, però pel mig del camí han quedat coses sense aclarar. En primer lloc, pareix que en la gestió de la crisi ha hagut un poc de descordinació entre els diferents ministeris. I clar, el PP, que sempre espera l’error de l’adversari com un killer de l’àrea, ha aprofitat per traure rendiment polític del segrest. A més, està tota la polèmica de portar a Espanya als dos segrestadors capturats.
L’actitud del Partit Popular ha sigut la de fer tot el soroll posible per a desgastar un poc més al Govern. La crispació s’incrementà quan els familiars començaren a eixir als mitjans de comunicació exigint l’alliberació dels pescadors. Després van vindre les declaracions de Zapatero exigint tranquilitat i serenitat a tots. Tot seguit, els familiars es van reunir amb el Govern i a partir de este moment tornà la calma. Després d’açò, ja sabem tots el que ha passat, s’ha pagat el rescat i els mariners han sigut finalment alliberats.
En casos com aquestos, hauriem d’arrimar tots el muscle (polítics, premsa…) i una vegada finalitzat el problema exigir informació, transparencia i responsabilitat, perquè els únics beneficiats de la crispació han sigut els pirates.
Un altre tema a debatre, és el fet de que tots tingam que pagar la seguretat de les embarcacions, de propietat privada. Està clar que davant una situació com el segrest del Alakrana s’han d’enviar militars i tot el que faça falta, però el que no es pot consentir és que la protecció ordinaria dels pescadors siga finançada per l’erari públic. Per la mateixa regla de tres, vaig a demanar que me paguen l’alarma de ma casa.
Respecte a este tema, ací deixe un article de Isaac Rosa al seu blog de “Público”.
“Visto que no hay manera de pescar tranquilamente en las aguas del Índico, y que por mucho despliegue militar que haya los piratas siguen capturando barcos, propongo al ministerio de Defensa una medida más audaz: que las fragatas del Ejército pesquen atunes. En vez de enviar más soldados y barcos, ampliar el perímetro, poner seguridad a bordo, formar guardias somalíes o bloquear puertos, sería más barato y eficaz colocarle unas redes a los buques de guerra, que los soldados se remanguen y hala, a coger atunes.
Aquello va camino de convertirse en la guerra del atún. Por si era poco el despliegue militar en la zona, ahora los atuneros van equipados con ametralladoras de largo alcance y unos cuantos guardias de seguridad -de cuyo sueldo nos toca pagar la mitad-. Pero claro, si los barcos se arman, lo esperable es que los piratas renueven su arsenal para estar a la altura. Por dinero no será, y si yo fuera fabricante de armas hace ya tiempo que tendría unos cuantos comerciales trabajando en Somalia.
Hágame caso, ministra: ya que no podemos vivir sin los atunes del Índico, lo más sensato sería dar un cursillo de artes de pesca a nuestros infantes de Marina, y a faenar. Nos ahorraremos mucho dinero, pero también nos evitaremos malos ratos, sustos, disgustos, ridículos y vergüenzas.
Total, una vez hemos aceptado que el Estado se ocupe de proteger la actividad de empresas privadas a miles de kilómetros de casa, incluso si navegan con pabellón extranjero, lo mejor es hacer la gracia completa: les recogemos el pescado por lo militar, y entregamos la carga en puerto. ¿Les parece un disparate? Pues no mucho más que lo que ya está pasando en aquellos mares.”
Desde el lupanar de rica miel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario