Quina de les dos imatges vos pareix millor? Jo que havia pensat forrar-me llogant el terrat de ma casa per a que es pogueren suicidar tranquilament alguns constructors i inversionistes financers, i resulta que el tio Bush m’ha desbaratat el negoci tirant-los una maneta amb una intervenció en la economia brutal. És inevitable traure a col.lació el tan oblidat “risc moral”, si jo sé que quan les coses me van a anar malament va a vindre el papa Estado i me va a solucionar la papereta, doncs no tindré cap problema a arriscar-me de manera excesiva i portar a terme operacions poc clares amb la intenció d’obtenir uns beneficis escandalosos. Açò és el que està passant als EE.UU. Segons les línies que marquen, o almenys marcaven, les decisions de política econòmica dels USA i de la UE, sols en casos en els que hi ha possibilitat d’un risc sistèmic, s’accepta una intevenció d’aquest tamany, allò de que cada palo aguante su vela. Per contra, ara davant la crisi internacional s’ha optat, tant per part dels EE.UU com per part de la UE per dur a terme intervencios econòmiques, carregant-se d’aquesta manera la línies d’actuació que regien a les dues bandes del Atlàntic.S’ha decidit intervindre, correcte (bueno molt correcte a mi no me pareix), adduint el risc sitèmic, però el que no pot fer-se és salvar amb diners públics (de tots) als grans bancs i empreses financeres norteamericanes, i no demanar responsabilitats als seus directius. És a dir, fins ara han estat forrant-se, ara els donem diners que són de tots, i després quan superen la crisi tornen a forrar-se. No, no, molt mal.
Ja que s’ha demostrat que no han actuat be, el que podia fer-se és sancionar als responsables dels principals bancs o, almenys, dur a terme la política que es va posar en pràctica a Suècia davant un problema similar. Allí, les autoritats decidiren injectar diners a les grans companyies, però comprant-los les seus accions. D’aquesta manera, una vegada superada la crisi, el govern va vendre les accions, recuperant una part important de tot el que es van gastar. Vorem estos dies en que es tradueix el pla de rescat de l’Administració Bush.
Desde el lupanar de rica miel.






Declare la mort internetil d’aquest locutor radiofònic per defensar a Federico Jiménez Losantos. Ahí van les perles que ha soltat:
Aquest empresari de la construcció, internacionalment conegut per tindre un barco més gran que el del rei, per portar en el seu jet privat a la malalta de sensibilitat química, per l’intent de segrest del seu fill i per construir megaurbanitzacions en secarrals on hi ha ni aigua ni res de res, s’ha despenjat aquesta setmana amb unes declaracions a les que afirma que si volen acabar amb la crisi econòmica, que li pregunten a ell. Ell es defineix com a un empresari de la construcció amb més de 50 anys d’experiència, que ha generat una enorme riquesa per al pais. És evident que riquesa ha generat, però per a ell, jo almenys no l’he vist els diumenges a la plaça repartint una part dels seus beneficis entre els ciutadans després de la "misa de niños." Ara diu que ell acaba amb la crisi en 3 mesos, home clar. Qué com? Doncs lliberalitzant el sòl.
















