Mad Men és la serie que porta arrassant en els Golden Globe als USA tres anys consecutius. Aquest any ha tornat a guanyar en la categoria de millor drama de TV. Però, de qué va la serie? “Está basada en la historia de aquellos hombres que dieron forma a las esperanzas y sueños diarios de los americanos de la época”, això és el que diu la publicitat. Del que tracta és de la vida dels treballadors d’una empresa de publicitat al Nova York de prinicipis dels anys 60’.
El protagonista principal és Don Draper, el cap del departament de creatius. És un tio guapo, inteligent i hermètic com pocs. Fa gala d’una retòrica excepcional. Aparentment és un triunfador, té una carrera professional meteòrica, es valorat i temut pels companys de feïna. Tracta a la gent en cert despreci. Està casat en una dona espectacular, una rubia guapísima a lo Grace Kelly i, a més, qualsevol dona cau rendida als seus peus. Però tot açò és l’aspecte exterior del personatge. Per dins és un tio complex, insegur, no és qui aparenta ser, oculta un oscur passat que el persegueix. Internament viu en una caiguda constant.
Així, la serie gira al voltant de Draper i de la resta de treballadors de Sterling Cooper, que és com s’anomena la empresa de publicitat on treballa. Fent un repàs a la fauna que ens podem trobar allí, ens trobem en primer lloc als dos propietaris de la companyia. Bertram Cooper és un tio excèntric, té un yoroi (armadura japonesa) al despatx, es paseja descalç i obliga a tot aquell que entra al seu despatx a descalçar-se. L’altre soci, Roger Sterling és tot el contrari. És un vividor que està liat en la cap de les secretaries, Joan Holloway, una tia exuberant.
En quant als empleats, tenim a Peggy Olsen, la nova secretaria de Don, que anirà agafant protagonisme a mesura que avança la serie. És rara, rara, rara. Després estan els creatius de la companyia. Pete Campbell (en un primer moment el típic trepa, però poc a poc se li endevina una personalitat molt complexa), Paul Kinsey (el Che Guevara de la oficina), Salvatore Romano (el dibuixant gay, sempre a punt per a eixir de l’armari), Ken Cosgrove (que es transforma en escriptor una vegada abandona l’oficina), i Harry Crane (el cap del departament de TV)
Hem de fer una menció especial per a Betty Draper, la dona de Don. És una rubia d’una bellessa i un estil difícilment igualables. Es passeja per la pantalla amb uns modelets espectaculars i les ungles sempre pintades de roig. A més, hi ha que vore la manera que té de fumar. En principi pareix la típica dona que no treballa per què no li fa falta i que es dedica a cuidar dels fills i de la casa. Però, poc a poc anirà descobrint-se com una persona dura i complexa.
En cada episodi de Mad Men pareix que no passe res, però si poses un poc d’atenció te n’adones de tot el qui hi ha darrere. Com en les millors pel.lícules de cinema clàssic, les coses més importants no es diuen, si no que s’intueixen, es deixen entreveure amb una mirada, un gest, un silenci, una copa de més de whisky, una imatge, etc. Els personatges es passen el dia fumant i beguent, a totes hores beuen, de matí, a mig dia, per la vesprada, a la feïna, quan ariben a casa, després de sopar. I fumen, però com fumen, es passen el dia encenent cigarrets. És peculiar fin i tot la manera en la que agafen la copa quan beuen.
Mad Men retrata una època, tracta de persones que aparentment tenen tot allò que sempre han desitjat, però que se n’adonen que a pesar de tot no són feliços. Una serie de la qual val la pena gaudir en tranquilitat.
Desde el lupanar de rica miel.
