Mostrando entradas con la etiqueta facherio que te crio. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta facherio que te crio. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de enero de 2012

València, la millor terreta del mon

Visc a una terra amb aeroports sense avions i presidents de Diputació afortunats a la loteria tots els anys; una terra repleta de casos de corrupció (Brugal, Gürtel, Emarsa) on els governants es riuen en la cara dels ciutadans; una terra plena d’obres faraòniques que no seran rentables en la vida i on es detrauen recursos públics de serveis essencials com educació i sanitat per a destinar-los a “grandes eventos” que són una ruina; una terra on els governants porten saquejant les arques públiques amb total impunitat i amb el recolzament majoritari dels votants, i on la televisió pública és poc menys que la televisió del “Règim”; un terra on els que l’han portat a la ruina estan al poder i no a la presó, i on el gendre del cap de l’Estat furta tot el que pot i més; una terra on l’expresident es procesat als tribunals i a la que s’adjudiquen contractes públics a empreses de familiars de consellers sense haver quedat la primera al concurs; una terra on et rebaixen el sou un 30 % i t’amenacen en despatxar-te i no passa res…

I, davant d'açò que faig? Dic alló de me tire al tren o al maquinista?. Li trenque la cara a algú? I, almenys, em quede tranquil. Ho pague amb el mobiliari urbà? Emigre? Ho envie tot a la merda?

De moment, m’indignaré un poc més –si és que es pot-, protestaré, em manifestaré, intentaré posar pressió, però tot açò amb la certessa més absoluta de que no valdrà per a res.

Mentrestant, intentaré calmar-me amb coses meravelloses com aquesta:




Desde el lupanar de rica miel, a punt d’enviar-ho tot a la merda.

jueves, 5 de enero de 2012

A foc pepita

No tenia ganes d’escriure res sobre la situació econòmica, les eleccions i les actituds d’uns i altres, però ja estic fart. Crec que s’està enredant la situación de mala manera.

A vore, la cosa està mal, molt mal, però no pel deute i la prima de risc. En qüestió de deute, l’estat espanyol està molt millor que altres països, entre ells la totpoderosa Alemania. I, en quant a la prima de risc, és un variable que depén de l’oferta i la demanda i, per tant, es susceptible d’especulació. Així les coses, els grans inversors aprofiten el mínim resquici per onejar la bandera de la inestabilitat i provocar que el preu puje ràpidament. D’aquesta manera, el govern no pot taponar totes les fugues, perquè quan creu que n’ha controlat una, apareix un altra. Per aquesta raò és molt important una bona política de comunicació dels poders públics i liders amb autoritat i credibilitat.

El que hi ha de fer és governar sense mirar tant al deute i a la prima de risc, i pensant més en els problemes reals dels ciutadans.

Amb l’excusa de controlar el dèficit (fonamentalisme del dèficit zero), s’ha creat una coartada per a carregar-se el Sector Públic. S’estan venent les retallades i el control pressupostari com a única solució, quan en realitat, als manuals d’economia es diu que l’actual situació (estancament econòmic i gran nivell de desocupació) es soluciona fomentant el consum, estimulant la demanda per a que, a base de creixement econòmic, es cree ocupació.

Però clar, quan s’anteposa la ideologia a la ciència, tenim açò, una Europa dominada per polítics de tercera venuts a les entitats financeres i a les grans corporacions, que aboguen pel dèficit zero i la reducció del Sector Públic per a poder forrar-se sense cap dificultat.

Així que tot es redueix a açò, a ideologia, però el problema és que la gent traga i traga i traga, i, pot ser, quan vulga adonar-se’n, ja serà massa tard.

Desde el lupanar de rica miel.

L’última del Consell de la Generalitat.

Que la situació financera de la Generalitat era, és i serà un desastre és sabut per tot el mon, bo, tots menys els nostres governants, que pareix que fins a aquesta setmana no se’n havien adonat, o això és el que semblava pel que deien i feien. Mentre que assistiem a retallades a la majoria de les Comunitats Autònomes, la nostra Comunitat pareixia aliena a la corrent retalladora que domina el panorama nacional (tan sòls es limitava a la supresió dels lliberats sindicals institucionals i a la no cobertura de les baixes a l’administració).

Però ha sigut arribar Mariano a La Moncloa i pareix que s’ha obert la veda a la nostra comunitat. El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, anuncia al seu discurs del 1 de gener, un pla amb el que pretén retallar 1.000 milions a l’administració autonòmica. De sobte, desapareixen 40 de les 46 empreses públiques de l’Administració valenciana (sí, ho heu llegit be, de 46 passen a 6). A més, s’anuncia la paralització de la carrera profesional per al personal sanitari (que és l’únic sector al que s’havia aplicat este complement), la supresio dels dies d’asunts propis, l’eliminació de les aportacions als plans de pensions, pujada de l’IRPF i altres impostos, etc.

Però la mesura estrela és la reducció de la jornada dels funcionaris interins a 25 hores setmanals, amb la reducció de salaris corresponent, of course! Clarament es tracta d’un Expèdient de Regulació d’Ocupació encobert, amb la finalitat de reduir el salari d’un important grup de funcionaris durant 2 anys. La gran diferència és que, a tots els ERE’s té lloc obligatoriamente una negociació entre empresari i representants dels treballadors per a intentar atenuar o suavitzar les mesures proposades, procés negociador que a aquest cas no ha existit.

Després de la baixada de sous de l’any passat i la congelació per al present exercici, l’aument del IRPF i el presumible increment de l’IVA, aquesta mesura afecta a un dels sectors que més ha patit la crisi, i no precisament perquè l’haja provocada, si no per les retallades que ha patit.

Aquesta mesura, a banda de ser injusta, és una estafa i una mentida. Fa tan sols 3 setmanes que s’han aprovat els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 i en ells no es contempla ninguna d’aquestes mesures. Aleshores, qué ha canviat en tres setmanes? Hi ha que recordar que els pressupostos els prepara el Consell i els porta al Parlament per a que els representants dels ciutadans introduixquen esmenes i els aproven o no. És a dir, que fent-ho com ho han fet, han evitat que les mesures passen per Les Corts, lamentable. El que s’anomena un Decretazo.

I clar, és més fàcil retallar als pobres empleats públics que a Calatrava, Ecclestone, Gürtel, Brugal, València C.F., alts càrrecs, cotxes oficials, fastos diversos, salari dels diputats de Les Corts, organitzar l’Administració per a reduir despeses inútils, etc.

Una pregunta, cal comptar amb el Palau de les Arts per a quatre que escolten òpera. I no és que jo tinga res contra “il bel canto”, però crec que hi han coses esencials que estan davant de coses com aquestes.

Ja pare.

Desde el lupanar de rica miel, encenent-me per moments.

Me cague en la mare que ha parit a uns quants.

Me cague en mare que ha parit a Eduardo Zaplana, que començò la era de "despilfarro" a la Comunitat Valenciana.

Me cague en la mare que ha parit a José Luis Olivas, que després de presidir la Generalitat durant quatre dies, ha gestionat Bancaixa de manera deplorable.

Me cague en la mare que ha parit a Francisco Camps, el Beato, per haver continuat i incrementat el "despilfarro" a la Generalitat. Per haver gestionat de manera lamentable la Generalitat i per haver-se beneficiat de la trama Gürtel.

Me cague en la mare que ha parit al PSPV-PSOE, per no ser capaç de fer una oposición de trellat i amb la seua poca lucidesa i manca de liders amb capacitat, ganes d’implicar-se i voluntat de plantar-li cara al PP valencià.

Me cague en la mare que ha parit als periodistes venuts als polítics, per tal d’aferrar-se al poder i a la mamelleta que els dóna diners i conservar així el seu status.

Me cague en la mare que ha parit als sindicalistes que es passen els dies debatint sobre coses inútils que no vana a ningun lloc i no tracten els temes verdaderamente importants per als treballadors.

Me cague en la mare que ha parit als funcionaris que no treballen i que es passen el temps aprofitant-se dels seus privilegis, contribuint així a la mala fama al gremi.

Me cague en la mare que ha parit a tots els que no fem tot el que cal per a que les coses canvien.

Me cague en la mare que ha parit a Walking Dead.

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 25 de agosto de 2011

REFORMA CONSTITUCIONAL

És agost, estic a la feina i estic més aborrit que una mona. Després de revisar el email per quinta vegada, repassar el facebook i twitter, demanar un referèndum per a ratificar la reforma constitucional i comentar un post de l’amic Sulo Resmes (http://www.tcbup.blogspot.com/), he decidit escriure alguna cosa al voltant de la limitació de la despesa pública que es vol incloure a la Constitució.

Primer que res aclarim el tema de la reforma constitucional. Hi han dos procediments per a reformar la Constitució, en aquest cas, el més senzill, que requereix aprovació per una majoria de 3/5 del Congrés dels Diputatas i del Senat, i si s’aconsegueixen aquestes majories, la reforma serà sotmesa a referèndum per a la seua ratificació si així ho sol.licita, en un termini de 15 dies, 1/10 part dels membres de qualsevol de les Càmares (ale, que es note que tinc les opos frasquetes, jeje).

Anem ara a la qüestió de fons, que no és altra que qué suposa la limitació del déficit públic. Doncs be, com molt be explica el professor Vicenç Navarro, aquesta limitació suposaria limitar l’Estat de Benestar, perquè el pes que aquestes partides (educació, sanitat, prestacions per desocupació, etc) tenen dins de la totalitat de la despesa pública és molt elevat.

Així, qué passarà si en un moment puntual s’arriba al sostre d’endeutament? Deixarem de gastar en educació i sanitat? No tindrem metges ni professors? Deixarem d’ajudar als desocupats? Malament.

I, una vegada més, entenc que aquesta mesura siga proposada pel Partit Popular, però que provinga d’un govern “d’esquerres”, me resulta difícil d’acceptar.

Recordem un moment les dues grans corrents de pensament econòmic. La clàssica, representada per Adam Smith, i la Keynesiana, encapçalada per John Maynard Keynes. Mentre que els clàssics propugnen l’equilibri pressupostari com a dogma i més encara els seus hereus, els neoclàssic, neoliberals o neocons, que són uns talibans del déficit zero; els keynesians o postkeynesians, aboguen per un equilibri presupostari al llarg del cicle econòmic, de manera que el lògic i necesari déficit d’èpoques de recesió econòmica, sigua compensat pel superávit de les fases expansives.

Així les coses, no s’entén molt be que un govern progresista propose aquestes mesures, bo, sí que s’entén, perquè li venen imposades per la Merkel, Sarkozy i Trichet. El que passa és que jo ja estic cansat, bo, ja fa temps que estic cansat, de tenir que claudicar davant els “mercats”, la Merkel o el Banc Central Europeu.

Qué sí, que Alemania és la “locomotora”ª de la UE, ja ho sé, però sense els països com el nostre, Alemania no podria funcionar tan be. Que probablement nosaltres els necesitem més a ells, que ells a nosaltres, però si països com Espanya no absorviren les seues exportacions, tampoc tindrien una economia tan dinàmica. A més, la Merkel esta tampoc és que siga una gran estadista, de fet pareix que governe a colp d’enquestes electorals, així que tampoc tenim que dir-li a tot que sí, al menys que ens deixen opinar i propasar solucions alternatives. O, al menys, si la Merkel ha de continuar decidint l apolítica espanyola, que ens deixen votar a les eleccions alemanes, no?

En fi, que ja m’he desfogat, que demane que es vote en referéndum la reforma constitucional i que seguiré indignant-nos si les coses segueixen d’aquesta manera.

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 22 de julio de 2011

ESE MÁRTIR


Desde el lupanar de rica miel.

EL QUE ENS ESPERA

Qué casualitat, heu vist qui està darrere del futur president de la Generalitat? Sí, "El Bigotes", més del mateix.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 21 de julio de 2011

CRÒNICA DEL DIA D'AHIR

Le apoyó por delante, por detrás, al lado, se tragó todos los sapos por él, vinculó el futuro político de ambos, le aclamó en plazas de toros cuando todo el mundo sabía que lo quería ver dimitido. Nunca le pidió que se fuera. Esperó y esperó, confiado en que algún momento la presión lo reventaría. En que moriría sin que nadie lo matase. Y sobre todo sin que él se manchase las manos. Tuvo que esperar dos años, cuatro meses y un día, pero Mariano Rajoy, sin mover un músculo, vio ayer cómo caía por su propio peso, y sin hacer él nada, como pasó con el extesorero Luis Bárcenas, la última gran pieza del caso Gürtel: dimitió Francisco Camps.

El presidente de la Generalitat se resistió hasta el último momento. Y Rajoy, consciente de que no podía forzar su dimisión directamente, buscó una salida intermedia, aunque muy difícil de defender. En varias conversaciones en los últimos días, tanto el líder del PP como otros interlocutores le explicaron a Camps que la dirección nacional no podía permitirse un juicio en otoño, en plena campaña. Así que, si no quería dimitir —y no quería— solo quedaba una salida: declararse culpable, aceptar la multa más alta que le pidieran, y evitar el juicio.

Rajoy aceptaba así que Camps se convirtiera en el único presidente autonómico con antecedentes penales de la democracia española, nada menos que por cohecho, esto es por corrupción. Es más, le dejaba a él decidir. Pero para facilitar las cosas, Génova empezó a trabajar para que saliera adelante ese apaño. “Es el mal menor”, explicaban.

Rajoy ya había renunciado a su oportunidad real para resolver el problema en marzo, cuando podía no haberle confirmado como candidato. Los estatutos del PP le dan ese último poder al líder. Pero una vez más, no lo ejerció, prefirió esperar, como siempre, y entonces quedó a merced del president. Él tenía la última palabra.

Además de Camps, que nunca estuvo del todo convencido, porque quería ir a juicio, el problema principal era Ricardo Costa. El exsecretario general no quería admitir su culpabilidad porque eso podía facilitar su condena en el caso de financiación ilegal, con penas no de multas sino de cárcel.

El equipo de Rajoy puso en marcha la red para afianzar el apaño. Dolores de Cospedal llamó a última hora de la noche del martes a Costa, y le pidió un sacrificio. A cambio, le garantizó una compensación, un reconocimiento y un buen trato político en el futuro. Costa aceptó, a regañadientes y contra el criterio de su abogado.

Todos, Rajoy y Cospedal incluidos, se fueron a la cama pensando que el president se declararía culpable. Rajoy y Camps hablaron también a última hora, y aunque ambos coincidieron en que la solución no era buena, decidieron seguir adelante. Nadie en los últimos días descartaba la dimisión del todo, porque veían a Camps muy tocado, pero le habían visto tantas veces resistir y resistir que no lo querían creer. Por eso se resolvió que se declaraba culpable. Allí estaba Federico Trillo, siempre cerca de Camps desde el martes por la tarde, para garantizar que su entorno, mucho más resistente, no le convencía de que fuera a juicio. Rajoy no controló nunca la situación, todo estaba en el aire hasta el último momento.

Nada más despertar, comenzó una mañana de esperpento. Costa ya había cedido, pero con una condición: que él iba a firmar con Camps. En ningún caso antes. No se fiaba. Ya le habían engañado otras veces. El president llegó a prometerle que le metería en el Gobierno autonómico. Nada.

Varios periódicos daban cuenta en sus portadas del apaño, y los comentaristas empezaban a criticarlo. En el entorno de Camps se instalaba una realidad: el arreglo no eliminaría la presión mediática, lo que peor lleva un president que en los últimos dos años apenas ha aceptado preguntas de la prensa y que llevaba cinco días encerrado cancelando agendas. Su estado anímico se deterioraba por minutos, según los muchos dirigentes que han hablado con él en las últimas horas.

Aún así, a primera hora de la mañana, todo marchaba según lo previsto. Los abogados de tres de los cuatro imputados, Víctor Campos, Rafael Betoret y Francisco Camps llegaban al Tribunal Superior de Justicia de Valencia con sus documentos para “conformarse”, el término técnico para reconocer el delito. El letrado de Camps, y por tanto no un hombre enviado por Génova sino alguien de su absoluta confianza, llegó a presentar en el tribunal el escrito en el que reconocía el delito y anunció que estaba a la espera de que su cliente viniera a firmarlo. Costa esperaba acontecimientos, y nunca presentó el escrito.

El documento sin la firma del imputado no vale. Así que empezaron a desfilar. Primero Campos, que firmó, después Betoret, que también lo hizo... ¿Y Camps? Todo el mundo le esperaba, la expectación iba creciendo, y también la presión. El tribunal se llenó de cámaras y redactores que aguardaban a pleno sol. Pasaban las horas, y el juzgado iba a cerrar.

Entonces el esperpento alcanzó su cénit. El juzgado anunció que el abogado de Camps había comunicado que el president se disponía a acudir para firmar el documento que había presentado su abogado, esto es para reconocerse culpable. Pidió así el favor de que ampliaran el horario de cierre. Le había costado mucho decidirse, pero parecía hecho. El juzgado aceptó esperar nada menos que para recibir al president de la Generalitat, que seguía refugiado en el palacio presidencial con Trillo y Juan Cotino, dos hombres religiosos como él, cercanos al Opus Dei, que han estado casi siempre con él en los días más duros.

Muchos de los que han hablado con él estos meses aseguran que Camps se ha llegado a tomar el caso como una especie de martirio, como un prueba, y que se ha refugiado en la fe para resistir. Algunos incluso señalan que realmente estaba al límite de la resistencia psíquica.

Cuando todo parecía decidido, algo pasó. Se repitió el caso de Bárcenas. El extesorero dimitió un día en que su mujer lloraba porque no podía salir de casa con todas las cámaras esperando a la puerta. Camps se rindió al ver que tenía que declararse culpable y hacer el paseíllo rodeado de cámaras, admitir su falta, pagar la multa y explicarlo antes los ciudadanos. Acorralado, consciente de que casi todo el partido quería que se marchara hace mucho tiempo, se derrumbó. Decidió dimitir para no declararse culpable, para seguir con el juicio y tratar de defenderse. Para no admitir ante todos lo que ya todos reconocen incluso en público: que mintió, ante el juez, el Parlamento y los ciudadanos. “No quería ser un presidente condenado, ahora se siente liberado”, comentaba alguien que habló con él.

Su decisión, comunicada a las 17.30 con su gobierno en pleno a la espalda y Trillo y Rita Barberá de espectadores, deja a los pies de los caballos a Campos y Betoret. Ambos se han declarado culpables —y eso no tiene marcha atrás— porque el PP les dijo que Camps también lo haría. Costa se salvó por su desconfianza, y ahora él y Camps tratarán de defender su inocencia en el futuro juicio mientras otros dos imputados con las mismas pruebas reconocen su culpabilidad.

Sin haber jugado el partido, el resultado puede parecer muy bueno para Rajoy. Se quita el peso de Camps, que pese a su dimisión de ayer del Gobierno y del PP pretende mantener su escaño en el Parlament de cara al futuro; despeja su camino a La Moncloa y coloca de sucesor a Alberto Fabra, que siempre fue el favorito de Génova una vez que Rita Barberá rechazó el encargo. Se le colocó en las listas autonómicas por si acaso, aunque nadie contempló nunca en serio que Camps cayera.

Sin embargo, aunque políticamente empezó a resolverse ayer, el caso Gürtel en Valencia no ha hecho más que empezar. Queda por juzgar toda la financiación ilegal, las desviaciones y comisiones en la visita del Papa, y los contratos irregulares de todo tipo con la trama. El caso de los trajes era solo el principio. Pero ha sido suficiente, dos años después, para hacer dimitir al responsable de haber llevado la trama a Valencia: Francisco Camps, el amigo del alma de Álvaro Pérez, el Bigotes.

El País.

lunes, 25 de octubre de 2010

CULTURA DE LA DIMISSIÓ

Serà el nostre caràcter, la nostra cultura, la forma de ser, la mentalitat gitana mediterranea que presideix les nostres vides. No sé, el cas és que en aquest pais no dimiteix ningú, ja pots fer una barbaritat, clavar la pata, dir el que vulgues, que ací no passa res.

Tot açò be, com habreu imaginat, per les declaraciones de barra de bar, que va fer l'altre dia l'alcalde de Valladolid. Crec que ja ho he dit alguna vegada, però la opinió al respecte dels "morritos" de Leire Pajín, la puc fer jo amb una cervesa a la ma amb els amics, però no és -o no hauria de ser- pròpia d'un alcalde elegit democràticament.

I, si se t'ha escapat, doncs assumeix la culpa i presenta la dimissió, mamó...


Desde el lupanar de rica miel.


martes, 14 de septiembre de 2010

SUBNORMALES POR EL MUNDO II

Sé que me van a criticar, pero lo tengo que decir: Hacen cola para casarse conmigo, pues soy simpático, tengo dinero y la leyenda dice que no lo hago mal”.

Silvio Berlusconi, Il Cavaliere.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 10 de septiembre de 2010

MARIANO

Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 8 de septiembre de 2010

SUBNORMALES POR EL MUNDO

"Mi partido está formalmente en contra del matrimonio entre homosexuales. Si participase en la cena oficial, significaría que apoyo una unión que va contra la naturaleza y que la Biblia condena, y bajo ninguna circunstancia quiero arriesgarme a que eso ocurra".

Jenis av Rana, lider del Partit Centrista de les Illes Feroe.


El tema és que este home s'ha hegat a anar a un sopar oficial d'aquesta regió autónoma en honor a la primera dama islandesa, perquè ésta anava acompanyada per la seua esposa, amb la que es va casar fa uns tres mesos. Diu jenis av Rana que és una provocació que porte al sopar a la seua parella. El que està clar és que quan este polític islandés va fer estes declaracions s'havia deixat a casa el seu cervell.


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 7 de septiembre de 2010

NEIRA

Jesús Neira, el fins ara president de l’Observatori Regional contra la Violencia de Gènere de Madrid, ha sigut condemnat a 10 mesos de retirada de carnet i multa de 1.800 €. A més, haurà de fer treballs per a la comunitat. I és que el passat dimecres el senyor Neira anava fent eses pel centre de Madrid en el seu cotxe. Al fer-li la prova d’alcoholemia, el tio triplicava la tasa d’alcohol. Bo, açò no està be, però li pot passar a qualsevol.

Però el que ha fet Neira en lloc d’admetre la culpa i demanar perdó, ha sigut inventar-se una milonga sobre un medicament per a la epilepsia. I clar, la mentira s’ha descobert de seguida. Els medicaments poden agravar l’efecte de l’alcohol, però no provoquen un aument de la tasa d’alcoholemia.

Esta és una mostra més de la ineptitud del fitxatge galàctic d’Esperanza Aguirre. Podria prendre exemple del president de Nuevas Generaciones del PP, Nacho Uriarte, que fa uns mesos també va donar positiu a un control d’alcoholemia. Éste, al menys, va aceptar la culpa i va demanar perdó.


Açò li ha vingut de perles a Esperanza Aguirre per a carregar-se l’Observatori contra la Violència de Gènere, així mata dos pardals d’un tir


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 3 de septiembre de 2010

MÉS GÜRTEL

Ahir eixia a la llum un nou informe policial que denuncia el finançament ilegal del PP valencià. Es tracta d’un informe de més de 100 pàgines i 8 anexos de documentació. L’informe destapa la existencia d’un finançament paral.lel a través d’empreses adjudicataries del Consell.

I és que les xifres són escandaloses. Segons informa la premsa, el PP es va gastar 790.000 € en l’organització del Congrés Regional de 2008. A l’informe de la Unitat de Delictes Fiscals de la Policia (UDFP), es detallen les diferents partides en que es desglosen aquestos 790.000 €. Així tenim: 300.000 € en el diseny, muntatge i desmuntatge de l’escenari; 70.000 € en una festa de catering; 70.000 € més en publicitat del congrés, i així podriem contiuar fins a aburrir-nos.

De l’anàl.lisi de la anomenada “Caixa Barcelona” de Orange Market, s’evidencien pagaments que demostren les monstruoses xifres en que es treballava. 70.000 € per a un concessionari de cotxes de València, 4.800 € en reglas de Nadal, un viatge a Miami i nòmines del personal, 1.000 € per a una sessió de massatge i 140 € per a pagar una multa de trànsit. Com es veu, el Bigotes i companyia disparaven amb pòlvora de rei amb els diners aportats pel PP i per tots nosaltres.

I davant d’açó que diuen al PP? Doncs com es podeu imaginar que tot és una manipulació i que la culpa la té Rubalcaba. Lamentable. I que diu Mariano? Doncs que Camps ha de ser el candidat a les properes eleccions autonòmiques.

En fi, comencem curs polític com l’acabarem, en un merder absolut.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 6 de agosto de 2010

SENSE UN DURO

Com tots sabem el deute de la Generalitat és brutal, de fet, hi han problemes per a pagar les factures de la llum i del telèfon. Ara ha eixit a la llum que la empresa que suministra la senyal del Canal Internacional, va tallar la senyal el passat mes de juny.

Però oblidant-nos de la pasta, com és posible que un cadena de televisió autonòmica tinga 4 canals. Recordem que fins a fa no res la cadena pública valenciana disposava de Canal 9, Punt 2, Canal Internacional i el 24 hores. Desconec si les altres cadenes autonòmiques fan el mateix, però açò és un excesiu a totes llums. Que tigam que mantindre amb fons públics 4 cadenes de cadascuna de les 17 autonomies és clarament una barbaritat que ara que les coses van mal és més evident si cap.

Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 28 de junio de 2010

CRISIS, WHAT CRISIS? III

Inmerses en plena crisi totes les Administracions i endeutades com estan totes fins a les celles, totes ??? Noooooo, l’Ajuntament de València pareix que és alié a la crisi mundial. Dic jo q ha d’estar totalment sanejat i amb un superávit de collons, per què d’altra manera no s’entén que l’Ajuntament de Rita pague un creuer per a la Fallera Major de València i la seua cort d’Honor valorat en 32.000 €

Es tracta d’un creuer pel Mediterrani que partirà de València el proper 31 d’agost i durarà fins al 7 de setembre, passant per Eivissa, Tunisia, Nàpols, Livorno i Montercarlo. Com es veu, un viatge caracteritzat pel patiment.

Desconec quin és el motiu del viatge. Però el que si sé és la poca vergonya que té Rita i els membres de la corporació local, per què inmersos com estem en plena crisi, amb tots els governs retallant despeses per totes bandes, reduint els sous dels funcionaris, congelant les pensions, i va ella i no se li ocorre un altra cosa que pagar-li un creuer a la Fallera Major al crit de SERÀ PER DINERS i AÇÒ HO PAGUE JO.

Que diu Rita Barberà, “yo me cago en la puta crisi, pa mis falleras lo mejor” (i ja ficats a vore si me tire a la Fallera Major.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 11 de junio de 2010

QUÉ BURRAAAAAAAAAAAAAAAAAES !!!

En mi doble condición de hombre y católico...





Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 9 de junio de 2010

EL CLAN DE LA GOMINA

Esteban González Pons: "Si yo fuera funcionario, haría huelga".

Jo dic: "Si jo fóra Esteban González Pons, me suïcidaria..."


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 7 de junio de 2010

MUERTE A…EDUARDO GARCÍA SERRANO

El canal de TV Intereconomia no deixa de sorprendren’s. La última ha estat protagonitzada pel terrorista de les ondes, Eduardo García Serrano. Ha protagonitzat la polèmica al voltant de la pàgina web de la Conselleria de Salut del Govern de Catalunya, on s’ofereix educació sexual per als adolescents.

Doncs be, al senyor García Serrano, no li pareix be que s’eduque sexualment a la joventut i li ha dedicat unes parauletes a la Caonsellera de Salut, Marina Geli. “Esta señora es una guarra, una puerca y está fabricando degenerados”. Açò és el que, entre altres coses, ha afirmat Eduardo García sobre la consellera. A més, també li dedica el calificatiu de “zorra repugnante”, “enseñarle a un niño que pueda hacer lo que quiera es esclavizarlo de por vida”.

Este tio de segur que és dels que la seua dona no els se la pot mamar, per què això és de guarres, però en canvi se’n van de putes per a que els facen tot allò que no permeten fer a les seues dones. LAMENTABLE.

El periodista de Intereconomia afirma que vivim en un pais “siniestro”, per prohibir fumar als xiquets i al mateix temps ensenyar-los a “meneársela”. I demana perdó per dir meneársela, ohhhhhhhhhh. El que hauria de fer és demanar perdó per existir.

De moment, el tabac mata, en canvi, el que es preten amb la educació sexual és ensenyar als joves a gaudir del sexe amb seguretat. Lamentable, però tan lamentable és este tio, com lamentable és que una persona amb eixos pensaments tinga veu en un programa televisiu, i que no se’l desautoritze d’inmediat.

De la comparació que fa en la antita Roma…millor no dir res, per què…

En fi, raons sobrades per a matar-lo al nostre blog, no vos pareix?

Ací va el video en les seues paraules:




Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 19 de mayo de 2010

VERGONYA TORERA

Este és un concepte que El Beato Camps no coneix ni d’oides. Després que el Tribunal Suprem haja tornat el cas al TSJCV per a que es torne a jutjar, per què consideren que hi han proves que demostren els regalets rebuts pel Molt Honorable, el Beato ens ha tornat a deleitar amb unes declaracions que me recorden el que ens ensenyava el nostre mestre de socials a l’escola, el Despotismo Ilustrado. Allò de “todo para el pueblo pero sin el pueblo”. Si, per què el senyor Camps pareix estar per damunt del be i del mal. Que el TS l’imputa per “cohecho”, ell va i diu que tot és un muntatge de Zapatero i la Vicepresidenta Fernández de la Vega. Que tot és una “autèntica mentira”, que el PSOE ha organitzat un lio i que “estoy más feliz que ayer, más feliz”.

La veritat és que vore al tio amb tota la que li està caient, amb eixe somriure permanent i eixa morenor constant mentre es burla de tots els valencians, provoca sentiments poc agradables en la meua persona –per dir-ho finament-.

El Beato, al igual que els seus companys de Consell s’omplin la boca manifestant quant que treballen pels valencians i dient quan honrants són. Els dóna igual que el TS els impute o manifeste que hi han proves sobrades de delicte per part del President. Ho neguen tot, diuen que tot és culpa de ZP, concretament l’eurodiputat del PP Carlos Iturgáiz ha afirmat que “las acusaciones partían de unas hienas bolcheviques”. Este Iturgáiz passa massa hores amb mayor Oreja a Bruseles.

I dic jo, que passarà amb tots aquells que, com Iturgáiz o Rajuà, posen la ma en el foc per Camps, si el Beato es declarat culpable???


Desde el lupanar de rica miel.