CONVERSES AMB UNA FINESA

Al tercer dia de viatge i, després d'emprar tan sòls el meu "anglés de Oxford" per a les coses indispensables, vaig decidir que era el moment de llançar-me. I clar, fent memòria dels meus coneixements del país -que no eren molt extensos i es reduïen a poc més de les pel.lícules de Aki Kaurismäki i els llibres de Arto Paasilinna-, vaig decidir provar fortuna amb l'escriptor, ja que segons les contraportades dels seus llibres és un autor de "extraordinario éxito en su país".

Total, que allà que vaig i, preguntada una universitaria de 22 anys, la resposta va ser algo així com que l'havia estudiat a l'escola, però que no havia llegit res d'ell.

Després d'açò vaig decidir no preguntar-li per Kaurismäki, per si de cas...

Desde el lupanar de rica miel.

EL TEST DE LA PÀGINA 99

Supose que tots tenim alguna tàctica quan de comprar un llibre es tracta. Seguim la recomanació d'algú en qui confiem, comprem en funció de l'autor, del títol del llibre, de la temàtica, etc. Jo personalment compre principalment en funció de l'autor. De vegades ho faig en funció del tema sobre el que tracta el llibre en qüestió, però informant-me abans sobre l'autor i la qualitat de l'obra.

A mi m'agrada anar a les llibreries i fullejar els llibres, llegir la contraportada, la informació sobre l'autor, investigar a internet. Doncs be, és en aquestos casos on pot tenir sentit una proposta que he trobat a la xarxa per a esbrinar si un llibre ens agradarà abans de cmprar-lo. S'anomena el "Test de la pàgina 99" i fou propasada per l'escriptor i editor anglés Ford Madox Ford. La cosa consisteix, com el seu nom indica, en llegir la pàgina 99 del llibre i d'aquesta manera sabrem si el llibre ens agradarà o si per contra farem be no comprant-lo.

Açò ve argumentat pel fet de que a la majoria dels casos és un terç del llibre més o menys i la trama ja estarà construida, els personatges ja tindran la suficient força i la novel.la ja tindrà el seu ritme.

De fet, ja hi ha un web on es vol que els escriptors publiquen la pàgina 99 dels seus llibres (http://page99test.com/)

Vos deixe l'enllaç de la notícia per si voleu aprofundir en el tema: http://www.papelenblanco.com/animacion-a-la-lectura/para-saber-si-te-gusta-un-libro-lee-la-pagina-99

Personalment, ho veig una "tontà", per moltíssimes raons, així que per a desmuntar la teoria provaré a fer-ho i ja vos contaré.

Desde el lupanar de rica miel.

PER FI

Al final s'ha fet justícia, després d'estar durant molts anys a totes les quinieles, al final se li ha concedit el premi Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa, ja era hora !!!

Altres del favorits eren Cormac Mc Carthy i Haruki Murakami, a vore si hi ha sort i algú dels dos és el guanyador el proper any. Mèrits no els en falten als dos.



Desde el lupanar de rica miel.

ADÁN Y EVA

"Esta nueva criatura de pelo largo se entromete bastante. Siempre está merodeando y me sigue a todas partes. Eso no me gusta; no estoy habituado a la compañía. Preferiría que se quedara con los otros animales. Hoy está nublado, hay viento del este; creo que tendremos lluvia… ¿Tendremos? ¿Nosotros? ¿De dónde saqué esta palabra…? Ahora lo recuerdo: la usa la nueva criatura".

"Los diarios de Adán y Eva", Mark Twain.


Desde el lupanar de rica miel.

FIRA DEL LLIBRE

Desde el lupanar de rica miel.

FRANCISCO AYALA

Ahir ens va deixar als 103 anys l’escriptor Francisco Ayala. Home lúcid com pocs, ens ha deixat una obra extensa, membre de la Real Academia de la Lengua, traductor, articulista, també ens ha deixat grans contes, defensor de la llibertat i la democracia. Estes i moltes altres són raons per admirar a l’escriptor granadí. Ayala comentava que el secret de la seua longevitat eera la mel –que en prenia tots els dies- i el whisky. En aquest blog ja li rendirme un xicotet homenatge pel seu 103 aniversari http://ibnfayum.blogspot.com/search/label/whisky, però millor deixarem que parlen d’ell aquells que el conegueren i pasaren moments amb ell.



Paco

Nos habíamos conocido en Nashville, Tennesse, al hilo de unas conferencias sobre la Transición en nuestro país poco antes de que Tejero y sus conmilitones descargaran la zarpa sobre el Congreso de los Diputados. Entonces hablamos, entre canapés y bebidas de cola, del amargo destino que amenazaba a España a cada vuelta del camino. Nos hicimos amigos porque lo habíamos sido antes sin conocernos, ya que habitábamos desde antaño los mismos sueños y desdichas que mantenían la historia de nuestro país en la permanente zozobra en que nos habíamos acostumbrado a vivir. Yo le respetaba hasta la veneración, pero en seguida me sorprendí a mí mismo, frente a quienes reverencial o educadamente le llamaban don Francisco, tratándole de tú, con una camaradería que ni la edad ni nuestras respectivas biografías debían permitirme, pero que él agradeció enseguida. Mantuvimos la amistad hasta el final enriquecida por las sesiones académicas en las que nos sentábamos codo a codo y a las que no faltaba ni un solo jueves. En los descansos, se posaba en medio de la sala erguido como un palo, presumiendo de no usar el bastón a sus cien años, y departíamos sobre lo humano y lo divino, aturdidos quienes le oíamos por su sabiduría precisa, bienhumorada e incombustible. “Llevo vivo más de la cuenta”, comentaba sarcástico cuando le interrogábamos por su salud, y a veces le fallaba el oído, o la vista, antes de que le operaran de cataratas casi centenario ya, pero nunca la cabeza (en la que los médicos se habían visto obligados a hurgar para deshacer un coágulo), ni mucho menos las piernas, hasta bien entrado ya el tiempo de su adiós.

Creador de una obra inmensa en la narrativa, en el ensayo, en el periodismo, Francisco Ayala era el último intelectual que podía presumir de haber sido a la par testigo y autor de la vida de España durante todo el siglo XX. Su aportación a la cultura hispana en todos los ámbitos, desde la docencia a la creación literaria, pasando por el análisis político, la crítica social y la investigación literaria o histórica, difícilmente admite parangón alguno. Irreductible en sus convicciones morales, inmarcesible en sus afectos, desmesurado en la calidad y cantidad de sus obras, vivió el exilio y el retorno con la dignidad de los maestros y la humildad de los buenos ciudadanos. En esta hora tan triste para cuantos aman nuestra cultura y saben de la magnitud de su pérdida, quienes tanto le hemos debido y admirado sólo podemos añadir que, sobre todo, le queríamos, le queríamos mucho. Y añoraremos esos ojos burlones, esa media sonrisa sobre las corbatas a la última que a menudo le regalaba Carolyn, haciéndonos un guiño cómplice, entre admonitorio y divertido, al tiempo que decía: “Yo en realidad tendría que estar muerto”.

Pero los elegidos como él nunca perecen, su rastro es perdurable y fecundo. Su ejemplo, irrepetible.

Juan Luis Cebrián.


Ayala, los jueves

Era previsible, pero nos resistíamos a creerlo porque, aunque él desde que cumplió los cien años aseguraba que vivía de prestado, nosotros lo encontrábamos igual de lúcido y animoso. Hace pocos días, cuando nuestro compañero Pedro García Barreno fue a atenderlo, le dijo: “Arrégleme usted para que pueda volver a la Academia; es lo único que me apetece”. En el Anuario figura con 1.441 asistencias.

Hasta hace pocos años, todos los jueves venía caminando desde su casa de Marqués de Cubas hasta nuestra Casa de Felipe IV. En cierta ocasión, le pregunté cómo se había arreglado para llegar firme y vigoroso a tan alta edad. “Nunca hice deporte –me contestó- y el whisky lo venden en las farmacias”. Cuando ingresó en la Academia, en el recreo anterior a las sesiones plenarias se tomaban pastas que, según se decía, Dámaso Alonso compraba en Ribadeo, en aquellas cajas cúbicas de hojalata. Y con ellas, vino dulce. Ayala reclamó whisky y cambiaron las cosas.

Hace algún tiempo, en una de las comisiones académicas de los jueves, revisábamos la definición del término generación. “Ahora dicen por los años que acabo de cumplir”, apuntó Ayala, “que yo soy de la generación del 98”. Nos reímos, presagiando que él se saldría, como en efecto se salió, de los esquemas generacionales; pero, de inmediato, Ayala comenzó a hablar desde su propia “generación”, la del 27, cuyo último superviviente era.

“Éramos jóvenes y nos oponíamos a todo lo anterior, queríamos hacer tabla rasa de todo, con el propósito de construir –en dos patadas, digamos- un mundo nuevo, dinámico y brillante”. Purificar la palabra fue lo que entonces permitió, primero, oponerse a todo lo gastado, a la miseria intelectual de España, y más tarde, hacer vibrar esa palabra en el tiempo histórico y sus apremios. Pero llegó la Guerra Civil y todo se desmoronó. Ya en el exilio, en 1939, escribió Ayala su Diálogo de muertos. Elegía española. Allí alumbraba la lucidez intelectual y el temple moral que iban a forjar la figura de quien en las letras españolas estaba llamado a convertirse en referente de toda convivencia y de concordia.

Nos engañaríamos si pensáramos que la ciudad de la concordia es un lugar exento de tensiones. No. la ciudad de la concordia es la ciudad de las palabras de la que hablaba Platón, en la que los unos necesitamos a los otros. La palabra concordadora de Ayala agavilla todas las perspectivas de palabras diversas, la que se refleja en la estructura compositiva, tan abierta, de sus obras, y manifestaba a cada paso en sus intervenciones académicas.

En los últimos años, en repetidas ocasiones sintió Ayala la necesidad de manifestar lo que él pensaba y sentía de la Real Academia Española. Había sido para él un descubrimiento: el de “una institución ejemplar en la que conviven personas de las más variadas ideologías en un clima de respeto y de sencilla cordialidad que supera las naturales dimensiones”. Por eso la sentía como casa propia y la amaba tanto.
Francisco Ayala ha sido uno de los intelectuales que más ha hecho por la concordia de los pueblos que hablan español. Cuando me hice cargo de la dirección de la Academia, me dijo: “Esta Casa, Víctor, y este país no se han dado cuenta de la importancia que para la política española de verdad tienen la lengua y la relación con los países de Hispanoamérica”. Tuvo un ocaso de patriarca y se fueron apagando su mirada y su voz. En la Casa de Felipe IV ondea la bandera de España a media asta y está entornada la puerta principal en señal de duelo. Dentro hay silencio, pero todo está lleno de su recuerdo y su palabra.

Víctor García de la Concha, presidente de la Real Academia Española.


Defensa de la libertad y la democracia

Francisco Ayala vivió el siglo XX, en sus miserias, sus violencias y también por supuesto en sus ilusiones y grandezas. Y de todo ello dio cuenta en sus ensayos y novelas. Fue un hombre universal, desde muy joven se interesó por la filosofía, la literatura, la historia, la sociología y con su dominio de lenguas extranjeras trajo a España mediante traducciones y artículos la mejor literatura de su tiempo. Además de sus cuentos y novelas fue un magnífico traductor y a él se deben por lo menos tres excelentes versiones al español de obras maestras de Thomas Mann. Siempre defendió la libertad y la democracia y sólo deja a su muerte amigos y admiradores en todo el orbe de la lengua española. Lo vamos a extrañar.

Mario Vargas Llosa.


Desde el lupanar de rica miel.

WALLANDER

Després de 7 anys sense l’inpector Kurt Wallander, el 9 d’octubre, el dia de tots els valencians (aborronat estic), arriba a les nostres llibreries l’últim llibre de Henning Mankell, El hombre inquieto.

Henning Mankell, autor de numeroses novel.les de ficció, és a més un dels dramaturgs més coneguts de Suècia. L’escriptor, reparteix el seu temps entre el seu pais natal i Mozambique, on dirigeix el Teatre Nacional de Maputo. A nivell internacional, Mankell és conegut per la saga protagonitzada per l’inspector Kurt Wallander.

Wallander és inspector de policia de la localitat de Ystad, en el sud de Suècia. Està separat de la seua dona, té una filla, amb la que no aconsegueix tindre una bona comunicació. Amb son pare tampoc s’entén molt be. Kurt és un tio despistat, torpe, enamorat de l’òpera, melancòlic, amant de la natura, perdut en mig d’una societat moderna que no entén i un poc borratxo.

Les aventurers de l’inspector Wallander han sigut traduïdes a 37 idiomes i han sigut adaptades al cinema i a la TV.

Després de que Mankell ens deixara orfes fa 7 anys a tos els enamorats de Wallander, arriba ara la onzena novel.la protagonitzada per l’inspector suec. La nova novel.la ens mostra a un Wallander que ja és avi, i que s’enfronta a la desaparició dels sogres de la seua filla Linda. A més, a la novel.la Kurt patirà un problema afegit, la pèrdua de memoria. Esperem amb expectació poder llegir-la i comprobar si és tan bona que les anteriors.

Este és l'inici de la novel.la “La vida del inspector Kurt Wallander ha cambiado: no sólo se ha comprado una casa en el campo -un sueño que llevaba tiempo acariciando- y por fin tiene un perro, sino que su hija Linda, que ya trabaja como policía en Ystad, lo ha convertido hace poco en abuelo de una niña".

Desde el lupanar de rica miel, esperant amb ganes l’arribada del dia de tots els valencians.

FELICITATS

Després del post d’ahir i per a que no ens acuseu de que sempre estem pensant en ties, mamelles i culs (acusacions que clarament són certes) la entrada de hui no té res a vore en tot açò. Este post preten ser un homenatge a l’escriptor Francisco Ayala, que hui fa 103 anys, quasi res, és de 1906. Imagineu tot el que haurà vist i viscut el tio. Imagine que li quedaran pocs anys de vida, però per sort tenim la seua obra literària per a poder gaudir de totes les seues vivencies. El tio ha escrit moltísimes novel.les i assajos, ha creat alguna que altra revista i és membre de la Real Academia, entre altres coses. La seua vida ha transcorregut entre el nostre pais i diversos països d’Amèrica, on va tindre que exiliar-se després de la Guerra Civil. Ha estat, entre altres llocs, a Argentina, Puerto Rico, Brasil i Nova York.

No vaig a extendrem molt, perquè no sóc un expert en Francisco Ayala, de fet, sòls he llegit d’ell alguna novel.la curta. Però el cas és que a l’edat de 103 conserva una gran lucidesa, que es pot comprovar a les numeroses entrevistes que aquestos dies apareixen a la premsa amb motiu del seu aniversari.

I quin és el seu secret? Doncs el tio diu que és la mel (en pren tots els dies). Però preguntat per aquesta qüestió afirma també que algo té a vore el whisky. Estes paraules d’Ayala me reconforten, si la longevitat està relacionada amb el whisky, ja tenim algo guanyat, jeje.

Por cierto, el senyor Ayala té perfil a Facebook i jo ja m’he fet fan seu.


Desde el lupanar de rica miel.

RE-MUERTE A...LOSANTOS, MOA I VIDAL

L´altre dia al programa Salvados, que presenta Jordi Èvole, més conegut per tots, com el "Follonero", van entrevistar Jiménez Losantos aprofitant la presentació d´un llibre anomenat "Por qué dejé de ser de izquierdas", de un tal Javier Somalo y Mario Noya...que no se qui son, però "dime con quien andas, y te diré quien eres..."
Doncs bé, la presentació amenitzada per Losantos, Pio Moa i César Vidal no va tenir desperdici...perque tota ella ho era...
El gran César Vidal, va començar dient que "el bien, la verdad, la justicia y si se me apura la belleza...rara vez han transitado los caminos de la izquierda..." ahi queda.
Aquest tiparraco que va d´intel.lectual, fa gala d´un Platonisme acrític, quan identifica totes aquestes qualitats com a un tot, com si fos impossible, ser un gran escriptor, posem per cas, i amic de dictadors de qualsevol signe...
A més a més, recupera un mite que a estes altures ja fa olor a naftalina, mitjançant el qual s´identifica, o millor es qualifica en funció de la filia política, les activitats, obres... a les persones. No perdre més temps argumentant lo sectari, reaccionari i obertament anti-il.lustrat d´aquestes opinions; però el que resulta preocupant és la cada volta més extesa costum de sesgar les informacions i tirar cap a casa, deixant de banda l´esperit crític.
Que aquest extrem esdevinga, un signe identificatori dels sectors més retrògads de la dreta, és quasi-natural, el que ja no em sembla de rebut és que per a desacreditar-los, s´empren les mateixes tàctiques.
A RIO REVUELTO GANANCIA DE PESCADORES...Y PÉRDIDA DE PECES!!!
house´s ergo sum

Almeria-Emery: de la A a la Y

Amb aquest títol es va presentar ahir a Almeria la biografía d’Unay Emery, el “flamant” entrenador del València. Açò m’ha fet reflexionar un poc al voltant del tema biogràfic, però tranquils que la reflexió no ha durat molt i m’ha permés dormir plàcidament. Gràcies a aquesta meravella de la literatura contemporànea, hem descobert que Emery és net del mític porter del Real Unión de Irún “el pajarito Emery”, que serà molt conegut en sa casa, però el que és a la meua no. Si acudim al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, trobem que el terme biografia significa “Historia de la vida de una persona.” A més a més, les biografies constitueixen un gènere literari. Aleshores, que vol dir això de fer biografies de gent de 37 anys com el cas de Emery, que encara els queda molt per viure i per fer. Si han fet una biografia perquè ha fet un bon paper a l’Almeria, qué passa, que si guanya una lliga amb el València o amb qualsevol altre equip s’haurà de fer una nova, i per cada títol que guanye o cada equip al que estiga, se n’hauria de fer una biografia actualitzada. El resultat d’açò serà que hi haurà persona que dispose de 10 biografies, i total, amb un poc de mala sort, no haurà fet res important que destacar a la seua vida. Però clar, el mon està ple de mitómans, que no poden viure sense els seus idols. Muerte a la mitomania!!!
Me pareix de puta mare (Sollana) que hi haja una serie de persones a les quals els pirre el tio Unai i se mueran por sus huesos. Inclús, si volen escriure sobre ell, allà ells. Però millor seria que si estan tan agraïts a una persona, en lloc d’escriure la seua biografia, que li regalen un bon llibre i que llegeixca, segur que li és més útil a ell, i a la resta de la humanitat també. Que li facen una biografia a Emery, doncs ni fu ni fa, però que li la facen a “niñatos” com a Jorge Lorenzo, sí, el pilot de motos també compta amb una biografia, té delicte. I mira que és gilipollas el tio, eh! Està clar, que tot açò es fa per a guanyar diners, i que cada editorial és lliure de publicar el que vulga, això faltava, però s’haurien de fer mirar perquè publiquen certes coses i d’altres no. Està clar que són empreses privades i, com a tals, el seu objectiu últim és la supervivencia al mercat i, per tant, obtindre beneficis, però a l’objectiu de guanyar diners es pot arrivar de formes molt diferents, i més si tenim en compte el mercat al que es mouen, el de la literatura i la cultura. Certes biografies que es fan a l’albor de l’actualitat, és a dir, aprofitant que un pilot guanya un mundial, que un entrenador està de moda o que un personatge famós està al candelero, són molt poc riguroses, estan mal escrites i, en definitiva, no aporten res al mon de la literatura, sòls pretenen aprofitar el tiró mediàtic de certs personatges. I si fan tot açò, doncs molt be, el problema ve quan se li dona publicitat a aquestes coses, llevant-li, per tant, l’oportunitat a altres que de segur són molt millors.
Baix el meu parèixer, s’haurien de dedicar biografies a persones amb una experiència vital important, que hagen fet coses interessants a la seua vida, i que aquestes hagen repercutit a la vida dels altres, com per exemple escriptors, directors de cinema, actors, personatges històrics o científics del l’alçada de Saramago, José Luis Sampedro, Francisco Ayala, Manuel Aleixandre, o gent per l’estil. Un altre tipus de biografies interessants són les de persones que han tingut una vida molt activa, atractiva, la lectura de les quals pot reportar-nos una estona entretenguda, però la de personatges com Lorenzo o Beyonce, que també té biografia, poc ens aporten. Bo, aquesta última ja voldriem que ens aportara alguna cosa, jeje.

Desde el lupanar de rica miel preparant el viatge a Almeria (no és de conya)

GOMORRA. Viaje al imperio económico y al sueño de dominio de la Camorra

Aquest és el títol del llibre escrit per l’italià Roberto Saviano a l’any 2006, que posa al descobert tot l’entramat del clan dels “Casalesi”, una banda mafiosa que inicialment començà a operar a la provincia italiana de Caserta, al nord de Nàpols, però que ja té repartida tota una red d’interessos per quasi tota la geografia italiana, i també comtpa amb negocis per tot el planeta. Doncs be, després de la publicació d’aquest llibre, el tio Saviano viu amagat, amb escorta i canviant continuament de residència, perquè els Casalesi el tenen amenaçat de mort. Bonic preu el que està pagant l’escriptor italià per haver donat a conéixer al públic en general, els negocis d’aquest clan de la Camorra napolitana. A una entrevista publicada al diari Italia “La “Repubblica”, Roberto Saviano ha confesat que està plantejant-se seriosament abandonar el pais per por a ser assassinat, perquè no pot fer una vida normal i perquè no pot viure coses que per a la resta d’humans són normals, de fet, como diu, no pot ni tindre un a relació de parella. Imagineu com està el tema de la Camorra napolitana, que ha assassinat més persones que el IRA, ETA i les Brigades Rojes junts, i moltes més que la “Cosa Nostra” siciliana.

És una llàstima, amb tantes coses bones que té Italia, que aquell pais visca atormentat per la mafia i la Camorra i, a més a més, estiga governada per un capullo de la envergadura de “Il Cavaliere” i els seus amics, que controlen els mitjans de comunicació i estan posant en pràctica una política xenòfoba i prou facha.

Desde el lupanar de rica miel, continuarem fent viatges al pais transalpí per a gaudir de les coses bones que té, que en són moltes.

NOBEL DE LITERATURA

A les 13.00 de hui es donarà a conéixer el Premi Nobel de Literatura 2008. Els favorits són: Mario VArgas LLosa (como no), l'israelí Amos Oz, l'italià Claudio Magris i el nord-americà Philip Roth. Opine que no estaria mal que l'il donen a Philip Roth, perquè últimament he llegit prou coses interessants d'ell. Però, per altra banda, ja estaria be que Vargas LLosa fora el guanyador, perquè indubtablement el té més que merescut. Ale, podeu fer la porra.

Espere que açò valga per a picar a house's, i que dedique una de les seues "Muertes a.." a l'Acadèmia sueca per no haver concedit el premi encara a Vargas LLosa.

Desde el lupanar de rica miel.