LJUBLJANA

Després de separar-se de Yugoslavia a l’any 1999, Eslovenia s’ha convertit en membre de ple dret de la Unió Europea. El pais, que a penes va patir durant els conflictes bèlics de la zona, ha preservat un meravellós estorn natural que complementa una bona oferta cultural i de oci. Situada al centre del pais, la seua capital, Ljubljana, és la ciutat més important, amb uns 276.000 habitants aproximadament.

El símbol de la ciutat és un drac. Es diu a la capital eslovena que este fet està relacionat amb l’heroi grec Jasón. Conta la llegenda que Jasón i els Argonautes fugint des del Mar Negre, va remontar el Danubi, després el Sava i, finalment, el Ljubljanica (riu este últim que passa per Ljubljana), on es va trobar amb un drac, al que va dónar mort, no sense patir grans dificultats. I el lloc on va tindre lloc la lluita va ser precisament l’actual ciutat.

A l’actualitat, Ljubljana s’ha convertit en una ciutat moderna, que viu bàsicament de la industria, fonamentalment la farmacèutica, la petroquímica i la alimentària, i del sector terciari. El riu Ljubljanica, que divideix el centre de la ciutat en dos, li dóna un ambient especial al centre històric, amb els diferents ponts que el travesen, destacant el Pont Triple i el Pont dels Dracs. Sense ser una ciutat excesivament monumental (si exceptuem els seus habitants del sexe femení), el centre de la ciutat compta amb tota una serie d’edificis destacats, com són l’edifici de l’Ajuntament, la casa Schueiger, el Palau Gruber, l’edifici Lontovz, la mansió Cekin o la mansió Sticna. Tot açò sense oblidar el castell que corona el centre històric, des del qual es pot contemplar una bona panoràmica de la ciutat.

Però el que jo destacaria per damunt de tot és l’ambient que es respira a la ciutat i, sobretot, al casc antic de la mateixa. La gent fa vida al carrer, al menys en estiu. El centre està replet de bars, restaurants i diversos locals on acudeix la gent a passar la vesprada amb els amics mentres gaudeix d’una bona cervesa. Sense ser una ciutat que destaque pels preus barats, si que es poden trobar alguns llocs on fer-se una copa a preus prou més baixos que al nostre pais. De fet, alguns locals aprofiten les vesprades d’estiu per a fer la mítica “hora feliz”, en la que tens la possibilitat de consumir cervesa a un preu raonable.

En quan a la cuïna Eslovena, poc que destacar. Cal dir que es tracta d’un pais que no compta amb excesius menjars típics. La seua gastronomia està molt influenciada per la cuïna italiana i germànica. Per altra banda, a la capital eslovena també destaca la xarxa de museus que es poden visitar sense tindre que abandonar el centre de la ciutat.

En quan a les zones de marxa, a banda dels bars i pubs del centre històric, Ljubljana compta amb dues zones més de marxa, formada per discoteques i clubs de música house, minimal o techno, on poden acabar la nit les ànimes més males de gitar. Entre tots aquestos locals hi ha un que destaca per damunt dels altres, no per la qualitat de la musica, sino per les caracteristiques del local en si mateix i les de la gent que ets pots trobar allí. El “TOP” és una discoteca ubicada a la sexta planta d’un edifici del centre de Ljubljana, on es pot gaudir d’un “White Russian” al mateix temps que s’escolta música i es contempla una preciosa panoràmica de la cuitat des de la terrassa de l’edifici.

En resum, una ciutat que val la pena visitar


Desde el lupanar de rica miel.

LAS VACACIONES DE...

Per Vergara, el podeu trobar en http://blogs.publico.es/vergara

Desde el lupanar de rica miel.

Oi quin MOLEstar¡¡¡¡¡¡¡¡

Tot per la mole i eixa promesa¡

LLocs on anar que abans no teniem permesa l´entrada

LLegint:

"La familia Franco deberá abrir al público el Pazo de Meirás.

El Gobierno gallego aprobó hoy el decreto por el que el Pazo de Meirás, ubicado en la localidad coruñesa de Sada, pasa a formar parte de la lista de bienes de interés cultural (BIC) de Galicia, por lo que la familia Franco deberá abrir al público este edificio del siglo XIX y estilo neomedieval cuatro veces al mes de forma gratuita.

Al término del Consello de la Xunta, el presidente de la Xunta, Emilio Pérez Touriño, explicó que la declaración como BIC con la categoría de sitio histórico supone otorgar al Pazo de Meirás el "mayor grado de protección" que existe en la comunidad gallega, y detalló que entrará en vigor a partir de la publicación del decreto en el Diario Oficial de Galicia (DOG).

La Xunta recordó que el Ayuntamiento de Sada solicitó en verano de 2007 la declaración como BIC de este edificio, muy ligado a la figura de la escritora Emilia Pardo Bazán, así como que la Consellería de Cultura tuvo que acudir a los tribunales debido a la "negativa" de la familia Franco, que no permitió la entrada de los técnicos de Patrimonio para inspeccionar el inmueble y conocer su estado.

Finalmente, el Tribunal Superior de Xustiza de Galicia resolvió autorizar la entrada de los técnicos, que inspeccionaron el pazo en abril de 2008. En agosto de este año comenzaron los trámites para la declaración como BIC de este espacio, que recibió 105 alegaciones, que no fueron estimadas.

Con la decisión del Gobierno gallego, los propietarios deberán abrir el pazo al público de forma gratuita cuatro días al mes. Además, cualquier intervención en él necesitará una autorización previa por parte de Patrimonio y sus propietarios tendrán la obligación de cuidar y preservar el inmueble.

La declaración de las Torres de Meirás como BIC con la categoría de sitio histórico se basa en que "destaca tanto por su singularidad, como por la significación cultural y simbólica que adquirió con el paso del tiempo". "Ninguno de los edificios de estilo similar iguala al de Meirás en dimensiones, en contexto histórico, en coherencia conceptual y en calidad formal", enfatizó la Consellería de Cultura."

Font:
http://www.europapress.es/galicia/noticia-familia-franco-debera-abrir-publico-pazo-meiras-20081230180219.html



Podem arribar a la conclusió que si cauen cap de setmana podríem anar els quatre díes al mes que està obert. Sino, no.

GRANADELLA, GRANADELLA, ME TOQUES LA MAMELLA

Deu xics del poble són atacats per un exercit despiadat perfectament armat i organitzat amb una tàctica digna de grans estrategs de la història mundial com Eisenhower, Patton o Aníbal (el del Equipo A, res del cartagines eixe amic dels elefants). En primer lloc, ens han vist arribar a la cala, de la que no era fácil eixir amb rapidesa i, una vegada allí, rodejats de penyasegats, ens han acorralat, i han desplegat la seua arma més mortífera: “VERÍ DEL QUINZE”, resultant afectades dos persones de l’equip.

I total, el nostre enemic ha utilitzar la vella, però no per aquest motiu poc efectiva, tàctica de: “Passa al piset… i voràs.” En un primer moment ens han encandilat amb els seus encants i, una vegada estavem confiats, ZAS. En fi, que estavem pensant si entrar o no al aigüa quant, davant del crit de “ANEM A LA PLATAFORMA: VA O QUÉ” de la capitana “Carmele San Laurent”, no s’ho hem pensat dues vegades i a l’aigüa que s’hem tirat (que és la única cosa que ens tirarem aquesta setmana, bo, i la propera també), que no se diga que no som uns mascles de la Ribera. Si, amics, el cas és que a una distància que, segons la policia i els organitzadors oscilava entre 100 i 500 metres de la costa, hi havia un plataforma aquàtica amb trampolí inclòs i, clar, cap a ella que se n’hem anat nadant.
La penya ha anat arribant, quan hem comprovat que un dels seus membres amb més capacitat de patiment, ha pujat “hecho unos zorros”, com dirien els castellans (és que me mola aquesta expresió). I clar, la histèria col.lectiva s’ha apoderat del grup, la gent s’ha posat a pensar amb tàctiques i estratègies per a evadir l’enemic i tornar vius a casa. Que si és millor anar per aci, doncs jo opine que és preferible rodejar la plataforma, que si fem la tàctica tsunami (gran aportació aquesta). I allí que ens trovem cavilant que fem, assetjats pel temut enemic, que nos vos penseu que era un tauró blanc, una bandada de piranyes, o una cèl.lula dorment d' Al Qaeda, que al crit de hamala, hamala, pensava fer volar pels aires la puta plataformeta, no, no, l’enemic en quesito era, ni més ni menys que MEDUSES (jellyfish en anglés, te cagues). Millor dit, cries de medusa, perqué mira que eren petites les cabrones, ara, això si, hi havien a cabassos. Total, que tampoc era per a tant, però clar jo sóc un irresponsable i un temerari marí acreditat, i allí estava la gent histèrica perduda. Al final, hem tornat nadant sense majors problemas.
Però, clar, que no es diga que els mascles de la Ribera s’anaven a acovardir per unes putes medusetes, i allà que hem tornat, con dos cojones. Esta vegada la atacada ha sigut un membre femení del grup, aleshores el nerviosisme s’ha tornat a apoderar del personal, la sang al 10. En aquesta ocasió s’ha arrivat a demanar consell per a superar la situació a un súbdit de “LA PÉRFIDA ALBIÓN” que, amparat amb la millor tradició piratera de Sir Francis Drake, també ha dit la seua. Al final, hem tornat i ens hem dirigit cap a la posta sanitaria per a que remediaren un poc els picors provocats per les meduses.

Res més, ací s’acaba aquesta crònica d’un dia de platja, ameniçat per corsaris, pirates, i més històries per a no dormir, si és que no estem per a eixir de casa !!!

Exiliat a punt de tornar a continuar fent mal per terres alacantines.

Secció videos

Ei bonicos, he estat fent proves per a pujar videos al blog, de moment ací teniu un parell de videos que tenia oblidats. Podria tractar-se del rallye de montecarlo, o be d’una conducció arbonil per l’almaguer, però no, aquestes imatges corresponen al viatge que feren rotefailer, lester minador-frappé i un servidor a Sardegna l’estiu passat. Bo, vaig a veure si funciona açò.