PRINCIPI D'HOMENATGE

Hui s'ha conegut la noticia de la mort de Sir Bobby Robson, el sempre elegant entrenador angles, que es conegut a espanya per haver entrenat al Barça a l'any 1996, on va tindre entre d'altres jugadors destacats a Ronaldo i Guardiola ( actual entrenador del Barcelona ), ha mort a la edat de 76 anys a causa d'un tunor celebral.

Vaja per davant aquest petit homenatge, però el verdader homenatge el deixarem en mans del nostres especialista en la matèria futbolística ( seguint l'estela de Pitxi Alonso) i milllor col·laborador del bloc Lupin.

ADÉU VICENT...

EL SHERIFF: NEGRO ATLÉTICO FRAUDULENTO (NAF)

Estem farts d’escoltar a futbolistes i entrenadors soltar frases de tot tipus, eixides de to o reflexions que millor es podrien callar. Tots em sentit alguna vegada les típiques frases futboleres, aquelles a les que recorren entrenadors i futbolistas quan no saben com explicar alguna acció del partit. Allò de “futbol es futbol”, “no hay rival pequeño”, “el fútbol es así”, etc.

Però, tal vegada, tenim oblidat el mon del básquet, on hi ha un personatge que destaca per damunt de la resta, i no és un altre que l’entrenador Manel Comas, el Sheriff. Nascut a Barcelona l’any 1945, este entrenador caracteritzat pel seu mostacho, la melena i el seu fort carácter, ha passat per més de deu equips de la lliga espanyola. Conegudes són la seua mala llet, les seues teories sobre el básquet i les seues declaracions on no té problema en criticar a tot el mon.

Ací teniu algunes de les seues perles:

-"Hay equipos en el liga femenina que tienen más ovarios que nosotros."

-"Este TAU me suena a Fito y fitipaldis, que no hay tema que no sea bueno."

-"La Liga es mi asignatura pendiente. Bo Derek es una tía muy buena, pero por qué los bajitos no podemos aspirar a conquistarla. Si le dicen hace un año a Joan Plaza que iba a ligar con Bo Derek..."

-"Sobre el entrenador Edu Torres comentan que es mucho Ferrari para tan poco conductor y que hay un técnico que actualmente comenta partidos en Televisión Española cuyos comentarios dan ganas de dormir (el comentarista de TVE per a la ACB és Javier Imbroda) que puede entrar en ese equipo muy pronto."

-“Se ha visto a un equipo de baloncesto contra un grupo de hombres en pantalón corto. No reconozco a mi plantilla.”

-"El 2,13 que tenemos, yo creo que a mi edad puedo coger más rebotes que él y tener más espíritu porque no ha cogido un rebote en todo el partido", referint-se al pivot Charles Gaines. Al que també li dedicà la següent frase: "Ha parecido un animal de bellota, y lo digo con todo el cariño."

Per acabar, ací teniu un video on el tio Comas ens deleita amb algunes de les seues perles, i sense acalorar-se.

Desde el lupanar de rica miel.

PD. El proper post el dedicaré a frases dites per gent relacionada amb el mon del futbol, que deixen clar l'altura intelectual a la que es troben.

MUERTE A...GLORIA MARÍA TOMÁS Y GARRIDO

El passat 31 de març va tindre lloc, al Paraninf de la Universitat d'Alacant la conferència de la professora Gloria María Tomás y Garrido, dins del V Curs de Ciència i Societat. La tal Gloria María és titular de Bioètica de la Universitat Catòlica San Antonio de Murcia. A la UA va deleitar als asistents amb una serie d'atacs als homosexuals, als quals tildà, entre altres coses, de malalts i indignes. Les barbaritats que va dir arriben al punt de relacionar la homosexualitat amb un "gatillazo" a la adolescència. També va calificar la masturbació com a "una tonteria", aleshores de tontos en som uns quants (i quantes, que no m’en oblide de vosaltres xiques, je je). També ataca a la bisexualitat, a la que considera un altra perversió.

Be, ací vos deixe el video de la conferència en qüestió per si teniu ganes de droga dura i desitgeu deleitar-vos amb les paraules d’aquesta eminencia, que de segur coneix el clítoris d’oides, i més caldria que es dedicara a buscar-se’l i es deixara de donar classes.

Per tot açò crec els motius per a la seua mort són més que evidents. Mala sort House, me he avançat, és que aquesta tia me posa negre.

Desde el lupanar de rica miel.

Auto-DEFINITS: EL PARADIGMA DEL PERREO II.

Com que ho vaig prometre ahir i, un mascle de la Ribera no renega de la seua paraula així com així, hui me toca relatar alguns dels fets que passaren anit al sopar. Comencem pel principi, nit de Reis, i el tio Blanc i Negre, Oe! organitzà un soparet, al qual s’apuntarem ràpidament.

Però el més cridaner de la nit no estava a la nostra taula sino a la del costat. Pareix ser que era un sopar d’amigues, no sé si per a celebrar l’aniversari d’alguna d’elles, o simplement perquè era la nit de Reis. El cas és que es posaren fins a les celles d’alcohol. I clar, ja se sap, quan l’alcohol fa el seu efecte, tot va al vol. Les xiques en qüestió començaren a cridar i a cantar, i conforme passaven els minuts els càntics anaven derivant a temes calentets. Aleshores, una d’elles agafà el protgonisme i no el va soltar ja en tota la nit. Porteu-me un micro, porteu-me un micro, cridava la valenta. Però si la cosa que no li feia falta era micròfon, amb la veu que tenia se la escoltava desde l’altra banda del poble! I començà així el repertori de frases que ens feren riure fins a no poder més. Vamos, que pareixia Pepe Reina a la celebració de la victoria de la selecció espanyola de futbol a la passada Eurocopa. Ací vos deixe algunes de les perles que va soltar la tia:

 - Eiii, porte el tenga al revés i se me veuen els llavis!!! Espesial

 - Ei xiques, qué cantaven Sonia i Selena? Ahh si, yo quiero follar, toda la noche…

 - Un altra cançoneta: Quiero, follarme al mundo entero….

 - Jo sóc capaç de fer quatre cubanes al mateix temps, açò no ho dubte, serà per regata!, ni la america’s cup.

 - I la última per a rematar: A mi me posen una polla en la boca i me sobra per a dir Pamplona, tota una declaració d’intencions.

El seu repertori va ser més ampli, però entre que es va diluir amb la cervesa que vaig beure i que no he dormit molt, no me n’enrecorde de més frases célebres. Si algú s’en recorda, que faça comentaris. Igual llegir açò no vos fa molta gràcia, però vos asegure que si haguéreu estat allí encara vos faria mal la panxa de riure.

En fi, que després els tios som uns animals i sempre estem pensant en el mateix (cosa que tampoc és mentira) però elles no es queden molt al darrere.

Desde el lupanar de rica miel, on pareixia que estavem sopant anit.

FANFARRONERIA NACIONALISTA

Tota la vida he admirat als ciclistes i els he considerat poc menys que herois, pel valor que sempre han demostrat dalt de la bicicleta en proves com el Tour de França, la Vuelta a Espanya o el Giro d’Italia. Vore com afronten ports de muntanya com el Tourmalet, l’Alp d’Huez o el mític Mortirolo en ple estiu, baix d’un sol de justicia, mentre tu estàs al sofa de casa, amb l’aire acondicionat, resulta impresionant. Me venen a la ment imatges de les mítiques etapes de muntanya a les que Perico protagonitzava els seus famosos “demarrajes”, acompanyats en alguna que altra ocasió per les no menys famoses “pájaras”; o les cinc victories de Miguel Indurian a la ronda gala. També per al record queden personantges mítics del mon del ciclisme com Claudio Chiapucci (il diavolo), Logan Fignon o Gianni Bugno. Ara pareix que torna Lance Armstrong, a vore si torna a arrasar o que passa.
Però, als últims anys, el ciclisme s’ha vist deslluit pels escàndols de dopatge, amb sancions per a corredors, per a directius i per a equips. El tema del dopatge ha arrivat fins al punt en que fins i tot els corredors amateurs (els que van pels pobles participant en carreres de menor nivell) es prenen substancies per a rendir més dalt de la bicicleta. Evidentment, per sort no tots ho fan, molts altres disfruten dels matins dels diumenges per a eixir en bici i fer esport sense preses. Alguns altres empren la bicicleta com a excusa per anar d’esmorçar pels diferents pobles de la nostra geografía (una pràctica que no està malament del tot).
La veritat és que jo sóc més del Tour de França que de la Volta a Espanya, tal vegada pel major nivell del participants o per l’època de l’any en la que té lloc. El cas és que per unes coses o altres no m’havia percatat que la Vuelta no passa pel Pais Basc. La setmana passada va apareixer la noticia de que els grups del tripartit vasc (PNV, EA, EB) i EHAK rebutxaren al Parlament basc una proposta del PP per a que la propera edició de La Vuelta a España passara por Euskadi, coincidint amb el 30 aniversari de la última vegada que la ronda va passar pel Pais Basc. La proposta del PP va comptar amb el suport del PSE, peró no va ser prou per a tirar-la endavant. I direu, quin va ser el motiu que esgrimiren els partits nacionalistes per a rebutxar la proposta, doncs denegaren la proposta al crit de “esto no es España”.
Aleshores i, seguint el mateix raonament que fan els nacionalistes, l’Athletic de Bilbao, la Reial Societat, l’Alavés i la resta d’equips del Pais Basc, haurien de jugar una lliga separada de la resta del equips nacionals, que en lloc d’anomenar-se Liga BBVA, deuria de dir-se Kutxa. I en básquet, el Tau Vitoria, el Bruesa i companyia, haurien de fer una cosa similar. Home, serien lligues interesants perquè totes les setmanes hi hauria derbis, que emocionant! I segur que els clubs rebrien diners de La Sexta per a retransmetre els partits, segur que si! I clar, l’Athletic i la Reial Societat jugarien Champions League tots els anys, i, fins i tot tindria la possibilitat de jugar-la l’Eibar, te cagues. Ara, que no se si el seu camp cumpleix les mesures UEFA per albergar competicions europees. I en lloc de jugar la Copa del Rei, ells jugarien la “Copa del Lehendakari”. En quant al trofeu pichichi no hi hauria problema, pequè esta guardó rep el nom del mític jugador de l’Athletic Rafael Moreno Aranzadi, anomenat futbolísticament Pichichi, que feia por entre els porters de principis de segle XX. S’hauria de canviar també el nom del trofeu al porter menys golejat, que passaria d’anomenar-se Zamora a Iribar o Zubizarreta. I així, tantes i tantes coses a les altres esferes de la societat que demostren a equivocació que representa aqueste decisió.
Una vegada més, els nacionalistes bascs fent gala d’una tremenda idiotesa perjudiquen clarament a tots els aficionats al ciclisme del Pais Basc. Aupa Patxi!!!

Desde el lupanar de rica miel.

COLECCIÓN: GRANDES ESTADISTAS

Hui és el dia d'inaugurar una nova secció, la secció grandes estadistas. Ací ens podrem fer resò de declaracions de polítics de tres al cuarto, que tenen una talla política comparable a la destresa natatoria de Moussanbani. Bo, anem al tema. Hui es publica un article al diari italià “Il giornale”, de José María Aznar. Un diari que fou creat per Indro Montanelli a l’any 1974, en oposició a la linea progresista que va prendre el periòdic per al que treballava, “Il Corriere della sera”. A l’any 1977 (bona anyà, por cierto), el tio Montanelli va aceptar el finançament de Silvio Berlusconi, que va passar a controlar el periòdic. Açò és per a que es feu una idea de que precisament comunista no és el diari. Be, doncs Ansar dedica l’article en qüestió a la lloança de l’economista Milton Friedman i a defensar les bondats del mercat. Jose Mari critica les politiques adoptades pel Govern espanyol i les califica com excesivament intervencionistes, a diferència de la política que va implementar ell a la seua època de govern. Critica l’increment de la desocupació a Espanya, i que aquesta és superior a la de països com Alemanya o França. Ohhh, que bo que és este Ansar, acaba de descobrir una cosa que ningú no conexia. El nostre país, a diferència d’altres com Alemanya és intensiu en ma d’obra, traducció, que per a fer un producte s’empleen més treballadors. Conseqüència, que quan l’economia creix aumenta la ocupació en major proporció, però en èpoques de ralentització del creixement o de recesió, l’atur també s’incrementa més. Açò és així al nostre país durant tota la vida, així és que no vinga ara xemari i afirme que ell ha sigut el gran creador d’ocupació a Espanya.

I quines són les causes d’aquest fet, doncs la baixa productivitat en comparació amb altres països desenvolupats i la importància que el sector serveis té al nostre país, així com la composició del mateix. La nostra societat està dominada per la construcció, l’hosteleria i per activitats d’oci, subsectors aquestos als que és molt complicat un increment de la productivitat (peró no imposible). Açò requereix inversió pública i també un canvi de mentalitat dels empresaris, que estan governats per la mentalitat que vaig anomenar a un altre post com “la mentalitat gitana mediterranea”. Bàsicament hi han dues formes per a eixir de la crisi, i como muestra un botón. Davant la important crisi del petroli dels anys 1973 i 1979, la industria castellonenca va apostar per la inversió i per la renovació del seu teixit productiu. Resultat, Castelló ha gaudit durant molts anys de plena ocupació, induida per una important industria taulellera i química. En canvi, devant la mateixa crisi, al sector textil a la Vall d’Albaida apostaren per reduir despeses, acomiadament de treballadors i per l’economia sumergida i el mercat negre. Así les luce el pelo, el resultat ha sigut que el sector viu a una crisi permanent, i el pitjor de tot, de la que no hi han perspectivas d’eixir.

I ací tornem a les paraules de Txemari, que defensa la total llibertat de mercat, la desregulació i la lliberalització absoluta. Si alguna cosa hem aprés de la història econòmica, és que l’Estat ha d’intervindre a l’Economia enfatitzant les coses positives del mercat, atemperant el cicle econòmic i tractant de posar solució als aspectes negatius del mercat. Si açò no es du a terme, qué passa? Que sectors com el de la construcció, després d’un aument desmesurat entren en caiguda lliure, amb totes les implicacions que suposa per a la resta de l’economia. Però clar, el gran estadista (i millor persona) Jose María Aznar no pensa el mateix. Així és que, encara que ja se li va donar la corresponent muerte per part de house’s, jo, per si de cas reviscola, me’l torne a carregar.

Desde el lupanar de rica miel.

PACO EL POCERO HONORIS CAUSA

Aquest empresari de la construcció, internacionalment conegut per tindre un barco més gran que el del rei, per portar en el seu jet privat a la malalta de sensibilitat química, per l’intent de segrest del seu fill i per construir megaurbanitzacions en secarrals on hi ha ni aigua ni res de res, s’ha despenjat aquesta setmana amb unes declaracions a les que afirma que si volen acabar amb la crisi econòmica, que li pregunten a ell. Ell es defineix com a un empresari de la construcció amb més de 50 anys d’experiència, que ha generat una enorme riquesa per al pais. És evident que riquesa ha generat, però per a ell, jo almenys no l’he vist els diumenges a la plaça repartint una part dels seus beneficis entre els ciutadans després de la "misa de niños." Ara diu que ell acaba amb la crisi en 3 mesos, home clar. Qué com? Doncs lliberalitzant el sòl.

Ja està ací el mite de que la lliberalització del sòl genera una abaratiment de les vivendes, mentira!!! El excedent de sòl per a posar-lo al mercat no redueix el preu i, fins i tot, en alguns casos el efecte és el contrari. El preu es fixa en funció del producte final al que serveix de soport, i les tensions o rigideses de l’oferta influeixen, de vegades, en sentits contradictoris als habituals, donada la especificitat del mercat inmobiliari.

El que tenen que fer les polítiques públiques de vivenda és establir objectius precisos, tractar de frenar els procesos especulatius, establir un equilibri en el paper dels agents públics i privats en les distintes etapes de producció de l’allotjament i racionalitzar no sols la evolució dels costos derivats de les ajudes públiques, sino que també han de procurar un equilibri raonable entre la vivenda en propietat i la vivenda en lloguer.

Resumint, per aquestes declaracions dignes d’un economista de la Escola de Chicago, propose a Paco “El Pocero” per al Nobel d’Economia d’aquest any, i el doctore honoris causa al nostre blog.


Desde el lupanar de rica miel contra la especulació inmobiliaria.