Mostrando entradas con la etiqueta hasta la polla. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta hasta la polla. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de enero de 2012

València, la millor terreta del mon

Visc a una terra amb aeroports sense avions i presidents de Diputació afortunats a la loteria tots els anys; una terra repleta de casos de corrupció (Brugal, Gürtel, Emarsa) on els governants es riuen en la cara dels ciutadans; una terra plena d’obres faraòniques que no seran rentables en la vida i on es detrauen recursos públics de serveis essencials com educació i sanitat per a destinar-los a “grandes eventos” que són una ruina; una terra on els governants porten saquejant les arques públiques amb total impunitat i amb el recolzament majoritari dels votants, i on la televisió pública és poc menys que la televisió del “Règim”; un terra on els que l’han portat a la ruina estan al poder i no a la presó, i on el gendre del cap de l’Estat furta tot el que pot i més; una terra on l’expresident es procesat als tribunals i a la que s’adjudiquen contractes públics a empreses de familiars de consellers sense haver quedat la primera al concurs; una terra on et rebaixen el sou un 30 % i t’amenacen en despatxar-te i no passa res…

I, davant d'açò que faig? Dic alló de me tire al tren o al maquinista?. Li trenque la cara a algú? I, almenys, em quede tranquil. Ho pague amb el mobiliari urbà? Emigre? Ho envie tot a la merda?

De moment, m’indignaré un poc més –si és que es pot-, protestaré, em manifestaré, intentaré posar pressió, però tot açò amb la certessa més absoluta de que no valdrà per a res.

Mentrestant, intentaré calmar-me amb coses meravelloses com aquesta:




Desde el lupanar de rica miel, a punt d’enviar-ho tot a la merda.

viernes, 18 de noviembre de 2011

ENQUESTA 100 % CIENTÍFICA

A vore, respecte les eleccions de diumenge i el partit de dissabte del València contra el Reial Madrid, que creieu més probable:

a) Que Alfredo li guanye a Mariano a l'esprint final (meeeeeeeeeeeeeeu).

b) Que Emery li guanye la partida a Mourinho (esta encara crec que és més difícil).

c) Que Albelda li trenque les cames a Cristiano (si és que el pot alcançar en velocitat, complicat)

d) Que vinga una "pantanà" el dissabte, caiga Mestalla i el València cobre una indemnització i

així acabe el camp nou.

e) Que Mariano "vea la luz" i no fique de ministre a ningún membre del ala dura del partit (si és

que en queda algun.

f) Que Del Bosque no porte a Fernando Torres a l'Eurocopa (no m'he pogut aguantar, és que li

tinc unes ganes al "niño"...)


Deixeu els comentaris i entre els acertants rifarem una butaca per al debat d'investidura de Marianín. Si no voleu identificar-vos podeu votar anònimament, però deixeu alguna pista de la vostra identitat, cabrons!

Desde el lupanar de rica miel (quant de temps).

viernes, 20 de mayo de 2011

viernes, 26 de febrero de 2010

EL GOVERN I ELS FUNCIONARIS

Però bueno, van a congelar el sous dels funcionaris públics, o no? Per què un dia diuen que sí, i a l'endemà es desdiuen i afirmen que "son problemas en la política de comunicación del gobierno". O seria un globo sonda ? Jo comence a estar fart de que un dia diguen una cosa i a l'endemà diguen la contrària. En tota la que està caient i la situació tan crítica per la que estem atravessant, estos "errors" no es poden cometre. Una vegada més, LAMENTABLE !!!


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 22 de febrero de 2010

Ieeeee, pactem o qué?

Immersos com estem en la major crisi internacional des de la Gran Depresió dels anys 30’ del segle passat, que ens reporta unes xifres de desocupacio tremendes, endeutaments tant de les families com de les administracions públiques, tancaments d’empreses, etc; sorprén que al nostre país els grans partits siguen incapaços de posar-se d’acord i decidir i implementar una bateria d’accions emmarcades en un pla organitzat per a traure al país d’aquesta situació, i iniciar les reformes necessàries per a que quan torne la crisi –que tornarà per que açò és cíclic- no ens pille en bragues.

I dic sorprenent per que la gran majoria d’analistes i experts en la matèria estan d’acord en el que hi ha fer: 1.Reforma del mercat de treball; 2. Millora del funcionament del sistema creditici –que els bancs solten la pasta- i; 3. Ajustar els comptes del Sector Públic. Val, ja ho sé, que les discrepancies radiquen en el “com” dur-ho a terme. Però la cosa és tan “senzilla” com que se senten els experts de cadascun dels partits i negocien. En este tema fem el que jo dic mentre que en aquest altre ho fem com tu vols. I així s’arriva a un acord sobre els punts calents.

Fer açò no és fácil, però es podria dur a terme si el panorama polític no estaguera tan emmerdat –bonica paraula ésta- i els actuals polítics pensaren en alguna cosa més que en perpetuar-se en el poder. En situacions com aquesta fa falta gent que mire més enllà de les eleccions, “personas de Estado” com es deia abans, gent que pense en el benestar del país per damunt dels interessos particulars. I no per que sí, si no perque el país són persones que no tenen treball, empresaris que es veuen obligats a tancar per falta de demanda, persones que no poden accedir a una vivenda en condicions, etc.

Cal dir que el nivell dels nostres polítics en general és lamentable, els uns tirant merda sobre els altres. El comportament del PP en tot açò és horrible, no colaborant en res esperant que la ceisi s’agreuje un poc més i s’en duga per davant al president. Però, en aquest cas si les dos forces majoritaries han de pactar, el pas inicial l’ha de donar el Govern, és el Govern qui ha de convidar a l’oposició a arribar a acords i deixar-se d’anunciar reformes de pensions on no tenen que fer-ho, deixar-se de globos sonda i de rodes de premsa per a contra-replicar les crítiques del PP.

Uns diuen una cosa i els altres la contrària, uns insulten i els altres repliquen, que sí, que no, ara dic jo blanc i l’altre diu negre. El casé s que el tema est`amolt enrocat i si algú no dóna el primer pas, açò no es soluciona sòl.

Qui ha de tragar-se l’orgull i convidar a Moncloa a Rajuà, és el President del Govern. A continuació que es reuneixquen els experts dels dos partits i quan tinguen una solució, una roda de premsa conjunta (per a repartir-se les medallfs) i a treballar. Però com que estem en un país on s’entén la rivalitat política com una cosa en la que tot val, on és més fácil criticar a l’oponent que treballar i on, en definitiva, predomina la mentalitat gitana mediterranea, crec inviable de moment que s’arribe a un pacte de mínims sobre com s’ha de superar la crisi.

Si no es pacta, les reformes no es podran realitzar per que en un país tan descentralitzat com el nostres, tota reforma requereix de les autoritats autonòmiques i locals per a prendre qualsevol tipus d’acció d’importància. Si el Govern pensa en iniciar les reformes sense comptar amb l’oposició s’equivoca.

Desde el lupanar de rica miel, esperant que deixen de fer el gilipollas (digueu-me ilús)

miércoles, 27 de enero de 2010

A.T.C

Vaig a parlar avui de l'altre gran debat que te dividida a tota espanya, a part de l'expulsió de CR9, i que ha provocat la divisó de pobles en dues mitats amb grans manifestacions a favor i en conta del famós cementiri nuclear. ("Almacén Transitorio Centralizado")

Ja fa uns quants dies que aquest tema apareix a les noticies, i jo que com sabeu els que hem conegeu se m'unfla la vena fàcil cada vegada que veig les noticies acabe per explotar i encendrem en flama.

Anem a posar-se en antecedents, avui en dia, la vida ha progressat molt hem millorat moltíssim el nivell de la qualitat de vida i açò ha sigut en gran part gracies als avenços tecnològics que ens han permés tenir una gran evolució, per a que ens entegam, avui en dia la vida és molt més comoda que al segle XV, al segle XIII i que a principis del segle XX.

La cara amable d'aquest progrés, és que la gent vius més i millor, hem tingut un gran increment de l'esperança de vida i hem augmentat la qualitat d'aquesta. La cara dolenta és que açò implica un consum energètic, energia doncs que cal produir.

Jo no estic massa posat en el tema de la producció d'energia, però que jo sàpiga les principals fonts d'energia són el petroli, els embassaments i les centrals nuclears, a més de l'energia que s'obté de les fonts renovables, que darrerament estan al alça al mon en general i a Espanya en particular.

Es sabut que Espanya és capdavantera al món en la producció d'energia eòlica i solar, però malgrat tot, a dia d'avuí no podem passar sense l'energia nuclear.

Les centrals nuclears generen un residu radioactiu que cal tractar. En general, aquest residus es dipositen a una piscina que es troba a la central nuclear on s'ha generat l'energia on romanen per un temps que pot ser indefinit, el que és sol fer a la resta de països és deixar els residus a les piscines durant 10 anys, durant aquest període disminueix la radiació emesa pels residus i aleshores es transporta a un cementiri nuclear centralitzat.

Fins al moment a Espanya el que és feia era deixar els residus a les piscines de les centrals nuclears, perquè aquestes foren dissenyades per a tenir una vida de 25 anys, i per tant les piscines es van dissenyar amb la mateixa vida útil. La situació en la qual ens trobem ara és que passats aquests 25 anys, el país encara no esta preparat per a obtenir tota l'energia que ens fa falta apagant les centrals nuclears, açò implica que van a continuar generant residus, però les piscines estan apunt de saturar-se, d'ací la necessitat de l'A.T. C.

Açò ha creat una gran controvèrsia enfrontant la societat, entre partidaris i detractors del cementiri, però el que ha de quedar clar, és que mentre necessitem abastir-mos de l'energia nuclear, aquesta és una instal·lació necessària i que, per tant, s'haurà de dur a terme en algun lloc. A no ser que es tanquen les 8 centrals nuclears que hi ha a espanya, però a les hores no es generaria la suficient quantitat d'energia i ens costaria viure com als països de la gran majoria del continent africà on hi ha llum artificial a les principals ciutats en el millor dels cassos.

Aquest article ha estat provocat per una entrevista que ha fet Manuel Fuentes, al programa els matins de Catalunya Radio, on entrevistava a un enginyer industrial expert en energia nuclear i al portaveu de la plataforma anti cementiri nuclear, on cadascú s'enrocava en els seus arguments per a defensar la seua postura i aportaven més bé poques solucions, però aquesta espècie de tertúlia, la comentaré en una altra entrada algun dia d'aquests, si algú està interessat en sentir-la, la pot trobar a http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=408179

viernes, 4 de diciembre de 2009

HASTA LA POLLA !!!

Vos pose en situació. A Benifaió hi han dos passos a nivell en la via del tren dins de la població. Des de feia molt de temps es venia reivindicant que substituiren aquestos passos per túnels, posant així fi als embusos de tràfic que continuament es produeixen als voltants i a diversos accidents que han tingut al llarg dels anys.

Ara, després de molt de temps, s’han decidit a fer l’obra. Fins ací tot correcte, ja tocava, ja ho tenien be. Però, clar, les coses es poden fer be, mal o rematadament mal. I adivineu de quina manera s’estan fent aquestes obres. Doncs sí, heu endevinat, s’estan fent rematadament mal.

Vaja per davant que és perfectament normal que unes obres de millora, fastidien un poc al personal, però tot siga per que després les coses estiguen millor, aquestes incomoditats s’han d’aguantar. Però una cosa és aguantar estoicament els lògics inconvenients de tota obra, i un altra que tingam que aguantar la ineficiència d’uns inútils, que no tenen ni puta idea de com s’han de fer les coses.

I és que com be deia aquell, “es de ser inútiles”. Abans de començar tota obra, s’haurien de contemplar tots els posibles problemes que la mateixa causaria i, intentar així donar una solució per a que els perjudicats siguen els menys posible. Això és el que caldria, per què un altra cosa és el que es fa habitualment.

La situació en aquest moment a la estació de Benifaió és la següent: Quan baixes del tren que ve de la capital del Túria, no pots creuar la via per on normalment es venia creuant. I com passes a l’altra banda? O, com accedeixes al parking? Doncs seguint el camino de baldosas amarillas com Dorothy ja vos ho dic jo que no. Has de creuar per l’altra banda, trepitjant vies de tren, fustes trencades, pedres de considerable tamany, i així tota una serie d’entrebancs, que fan complicat el normal trànsit dels vianants.

I direu vosaltres, no serà per a tant, no? Home, doncs si agafes el tren una vegada a la vida, tira que te va, però si agafes el puto tren tots els dies per anar a treballar o estudiar, comences a estar fins a les “balls” d’aquesta colla de subnormals de la pradera amb carnet de tècnics de “nosequé”.

I per acabar de rematar la feina, posen per a ordenar el tràfic de vianants a dos segurates amb jupetí groc, que van indicant per on pots o no pots anar. Ja el que faltava: “lo más próximo a la derecha posible” van dient els tios. A vore si així te trenques una cama o t’esclafa un tren que venia per l’altre costat.

I la cosa no es queda ahí. La mala hostia va en aument quan has de soportar tindre tot el poble en obres pel puto Plan E, que no diré jo que no haja creat llocs de treball i, per tant, haja contribuit a suavitzar un poc la crisi, però és que la cosa ja és inaguantable i ja comença a tocar les pilotes. Carrers tallats, rotondes a meitat fer, direccions prohibides per tot arreu, carrers per asfaltar…

En fi, que com diria Rita Barberà: “Que bonita estan dejando Valencia”, i que ineptes, torpes i patosos que són alguns.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 4 de junio de 2009

MUERTE A… PEPÍN BLANCO


Des de que el senyor Látigo Negro creara aquest blog allà pel passat mes de juliol, tenia pendent la muerte d’aquest personatge de la política espanyola. Dedicar-li una “muerte a…” a este tio me feia especial il.lusió. Les raons són múltiples, perquè és un “bocazas” que sempre diu i fa el que no toca, per la seua cara de rata, per estar sempre buscant la polèmica i per ser un dels pitjors polítics que tenim.

Pareixia que des de que va ser anomenat Ministre de Foment es dedicava a treballar i s’havia calmat en les seues declaracions incendiaries. Però, ha sigut obrir-se la campanya electoral i traure tots els polítics el pitjor que porten dins. I clar, Pepín no podia ser menys. Després de la polèmica oberta al voltant de l’ús de l’avió Falcon pel president Zapatero per acudir als mitins electorals, el tio Blanco ha respost amb unes declaracions a les que afirma que l’expresident Aznar compta amb 51 persones encarregades de la seus seguretat que paguem tots. I després d’açò va afirmar: “Y no me parece mal. Yo no lo acuso, simplemente lo digo…” Doncs si no vols acusar tanca la boca i no digues res, capullo, i així a vore si te mosegues la llengua, t’enverines i eixim guanyant tots.

Açò és una mostra més del poc interés que tenen les eleccions al Parlament Europeu i el poc que s’està debatent al voltant dels temes que realment importen per a les eleccions europees. Perquè recordem que aquestes eleccions són importants per que seran els postres representants a Europa els que juntament amb la Comisió i El Consell Europeu dirigiran la política dels europeus en els propers anys.


Desde el lupanar de rica miel.

domingo, 29 de marzo de 2009

UN ALTRA VEGADA

Una vagada més, torna a aparéixer Carlos Fabra a la premsa i clar, es torna a meréixer la mort al nostre blog. Ara be, com que estic fins als nasos de matar-lo, rematar-lo i tornar-lo a rematar, i no tinc ganes de perdre més temps en aquest personatge, i aprofitant que Javier Marias dedica la seua columna a “El Pais Dominical” al president de la Diputació de Castelló, me limitaré a reproduir l’article de Marías, que de segur supera el que puga dir jo sobre el tema. D’aquesta manera deixarem que parle sobre Fabra a un ilustre de los lletres espanyoles que sempre té el ganivet esmolat i sempre fa gala d’una col.leció excepcional de dards enverinats. L’article en qüestio fa referència al grau de gent col.locada pel senyor Fabra i per extensió (açò ho dic jo) a l’alt número d’asesors que té en nòmina el govern valencià

IN SINFÍN DE NO SÉ QUÉ

En Castellón hay un señor con permanente cara de pocos amigos y gran papada que sale a menudo en los periódicos. Lo que más recordarán ustedes, sin embargo, es que siempre lleva gafas negras esté donde esté, en un interior o en el exterior, sea de radiante día o de tenebrosa noche. Lo cierto es que estamos hartos de encontrárnoslo en la prensa y nunca le hemos visto la mirada. A menos que tenga unos ojos muy delicados o hirientemente bizcos o padezca fotofobia, la impresión que da es que por nada del mundo quiere que conozcamos eso, su mirada. O tal vez carezca de ella, es posible: hay personas que, aun con ojos, es como si no los tuvieran, porque éstos jamás miran de frente o son inexpresivos, velados o sosos hasta hacerse impenetrables, o anularse.
El individuo en cuestión, no obstante, tiene nombre y cargo: se llama Carlos Fabra y es el Presidente de la Diputación de Castellón y un pez gordo del Partido Popular. Suele aparecer en los diarios asociados principalmente a dineros inexplicables o inexplicados. No he seguido con atención sus aparentes turbiedades, pero, puesto que no está entre rejas ni ha sido destituido, sino que mantiene su flamante poder y con ostentación lo ejerce en su feudo, supongo que nunca se han hallado pruebas de que haya cometido delitos ni irregularidades. Indicios sí parece haber, dada la reiteración de su presencia, pero la cosa no debe de haber llegado más lejos. Hace unas semanas volvimos a toparnos con su cara de pocos amigos y su gran papada y sus gafas. Lo de “pocos amigos” es, desde luego, la conocida expresión figurada, porque sin duda los adquiere a patadas, a tenor de la grabación que ha emitido la SER. En ella se lo oye hablar desenfadada y jactanciosamente con un miembro de su partido, poco antes de las últimas elecciones municipales. “Ni sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años”, afirma ufano. Y cita, entre las entidades en las que ha “colocado” a tantos, la propia Diputación, en la que tiene contratados a más de treinta “asesores”, el Hospital Provincial, el Instituto de Promoción Cerámica (sic), la Escuela Taurina (sic), el complejo socioeducativo (?) de Penyeta Roja y el Puerto de Castellón. Y añade que en esos y otros sitios tan necesarios y fundamentales, se puede “colocar a un sinfín de gente, asesores, secretarios, directores generales, subdirectores, subsecretarios, asesores de los consejeros, directores territoriales, secretarias de no sé qué… Y toda esa gente es un voto cautivo. Ese es un voto cautivo, que lo tengáis muy claro”. A continuación pone un ejemplo, “una tontería”: “Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Burriana”. (Como habla un poco en plan indio, no se entiende si la madre quiere meter a su vástago o si es ella la que ansía ir a la escuela.) “Está muy difícil”, prosigue Fabra. “No hace falta, Fabra llama a Baila y Baila mete en ese colegio y esa señora es un voto agradecido”. (Algo más sabemos ahora del hombre sin mirada: que se refiere a sí mismo en tercera persona, como algunos futbolistas y folklóricas, no precisamente los más listos. En cuanto a “Baila”, explica María Fabra en su crónica de este diario, se trata del entonces Director Territorial de Educación en Castellón y ahora Director General de Centros Docentes de la Generalitat Valenciana.)
Lo primero que uno se pregunta es por qué ese Baila no dejó entrar a la primera a la madre, si valían ella o su vástago, y se responde que porque no se lo había ordenado aún Fabra, que controla hasta las tonterías. Lo del voto agradecido o cautivo se explica por sí solo, lo único es que suena mucho a caciquismo y a tráfico de influencias. Pero de esta conversación tan iluminadora lo decisivo es la expresión “secretarias de no sé qué”, al final de una retahíla (“un sinfín”) de cargos semiimaginarios. Yo estoy convencido de que Fabra no es el único político español –en modo alguno– que “coloca” a gente superflua sin ton ni son, tan sólo para contentarla y darle un sueldo por figurar y asegurarse su voto futuro. Es más, se hace preciso saber cuántas personas innecesarias están así sufragadas por el Estado (que incluye Comunidades, Ayuntamientos y Diputaciones) y por qué éste mantiene con los impuestos de todos a una parte privilegiada de la población que no sirve para nada. ¿“Asesores de los consejeros”? Me imagino que también habrá consejeros de los asesores, y asesores de los subdirectores, y consejeros de los subsecretarios, y secretarias “de no sé qué” para cada uno de ellos, en Castellón y en otras partes. Las palabras un poco sioux de Fabra son mucho más importantes de lo que parecen en primera instancia. Lo que revelan es que el Estado no nos brinda a los ciudadanos lo que necesitamos y basta, sino que utiliza nuestro dinero para crearles empleos fantasmales a unos cuantos –“a un sinfín”, a todas luces–, que maldita la falta que nos hacen. No sé lo que les parece a ustedes, pero yo lo veo como una monumental estafa, me ponga o no las gafas negras, que al fin y al cabo también tengo.
Desde el lupanar de rica miel.

domingo, 8 de febrero de 2009

VIVA LA VITA!!!


Segur que tots conegueu el cas de la italiana de 38 anys Eluana Englaro, en coma des de l’any 1992, quan va patir un accident de cotxe. Segons el pare d’Eluana, Beppino Englaro, la seua filla sempre havia expresat la voluntat de que se la permetera morir si es produïa un d’aquestos casos. Doncs be, la familia d’Eluana vancomençar una batalla per a que la deixaren morir tranquilament i el tribunal d’Apelació de Milà va autoritzar que es retirara l’alimentació artificial que manté amb vida a Eulana (en vida per dir algo). La decisió va ser confirmada en novembre passat pel Tribunal Suprem italià i el 2 de gener es va traslladar a la xica en qüestió a la Clínica Quiete de Udine, on un equip mèdic format por voluntaris van iniciar ahir la reducció de l’alimentació que la manté amb vida.

Però clar, davant d’açò, el fascista de Silvio Berlusconi no es podia quedar parat, i ha posat en marcha tota la maquinaria jurídica per a intentar canviar aquesta decisió, amb la inestimable col.laboració del Vaticà. El tio ha aprovat amb urgència un decret llei i després un projecte de llei per a intentar que es pare el procés de deixar morir a Eluana. El decret llei es va aprovar pel Consell de Ministres de forma unànime, després de que Il Cavaliere amenaçara als ministres que s’atreviren a abstenirse a la votació. A tot açò, el decret havia de ser ratificat pel president de la República, Giorgio Napolitano, qui havia anunciat que no ho faria perquè segons la Constitució “una actuació d’urgència no pot ser promulgada en oposició a una sentència judicial.” Total, que Napolitano no firmà i Berlusconi va convocar un Consell de Ministres reduït extraordinari a les 20.00 h, al que van acudir 4 dels 21 membres que composen el gabinet. Així, s’aprovà en 15 minuts el projecte de llei que obligarà a alimentar i hidratar a les persones que no puguen valdre’s per elles mateixes. De totes formes, no sé com quedarà el tema perquè en 48 hores el procés de reduir l’alimentació a Eluana serà irreversible, però el que està clar és que aquesta actuació de Il Cavaliere deixa als italians, una vegada més, a una situació vergonyosa davant la resta del mon. Les protestes al pais transalpí no s’han fet esperar, sobre tot, les del pare d’Eluana, que té que reviure una vegada més la tràgica mort de la seua filla.

Jo estic fins a la polla de les “subnormalaes” de Berlusconi, així que no vull imaginar-me com estaran els italians que el pateixen en primera persona. Utilitzar el Parlament i passar-se pel forro dels collons les Institucions públiques és simplement lamentable.

Per una altra banda, tot açò ho ha gestat Il Cavaliere a proposta del Vaticà, o almenys, amb la seua col.laboració. Un altre fet lamentable, que en ple segle XXI l’església continue influint d’aquesta manera en les decisions d’un govern d’un pais desenvolupat. Si anem fent cas a l’església mal anem, sòls cal rcordar algunes de les seues idees més modernes, com per exemple l’oposició a la utilització de condons en les relacions sexuals, l’oposició a l’abort, a la eutanasia, i un llarg etcétera que no tinc ganes d’enumerar.

Però tenim que considerar que Berlusconi ha sigut triat a unes eleccions democràtiques, si ja ho sé, que controla els mitjans de comunicació i tot el que vulgau, però alguna culpa tindran els italians que l’han votat, dic jo. Però és que clar, la classe política italiana en general no està per a tirar cotes ni molt menys.

Per sort este blog no el llegeix ni cristian i no té ninguna repercusió, perquè en cas contrari, me considerarien persona non grata a Italia.

Desde el lupanar de rica miel.