SUBNORMALES POR EL MUNDO II

“Sé que me van a criticar, pero lo tengo que decir: Hacen cola para casarse conmigo, pues soy simpático, tengo dinero y la leyenda dice que no lo hago mal”.

Silvio Berlusconi, Il Cavaliere.


Desde el lupanar de rica miel.

BOUS I PALIO

Declaracions de la ministra italiana Brambilla: “el Palio de Siena és com les corregudes de bous: abolir-lo seria un acte de civismo”. Ale, ja la hemos liada parda.


Por cierto, un apunt del Palio de Siena. Es tracta d’una carrera hípica que té lloc dues vegades a l’any: el 2 de juliol es corre il Palio di Provenzano, en honor a la Verge de Provenzano, i el 16 d’agost que es corre il Palio dell’Assunta, en honor a l’Asunció de la Verge. A la competició es desafien les diferents seccions de la ciutat i la rivalitat és enorme i l’afluència de públic és tremenda.

Desde el lupanar de rica miel.

RONALDO VS BECKHAM

Anem a fer una comparativa entre Cristiano Ronaldo i David Beckham. En primer lloc, hi ha que dir que els dos són unes màquines de guanyar diners. Els dos són o han sigut models d'Armani, els dos han guanyat una Champions League amb el Manchester United, però ningú dels dos ha guanyat res amb la seua selecció. Ronaldo té més gol, més remat, té un dispar més potent i més velocitat que Beckham, en definitiva, és un jugador més complet. Però per molt que vulga el portugués, mai de la vida serà capaç de centrar un baló com el jugador anglés. La veritat és que continua sent un plaer contemplar les pilotes que des de la banda posa David Beckham al cap dels davanters del seu equip. La precisió i força amb que colpeja la pilota són tals, que fins i tot el juigador més torpedo rematant de cap, és capaç de marcar un gran gol.

En quant a temes extraesportius, els dos jugadors són ídols de mases, sobre tot, de jovenetes que "se mueren por sus huesos". Però mentre que David representa el glamour, Cristiano Ronaldo fa gala de prepotència i gitanerio, amb els seus cordons d'or i les seues brillants arracades. Ronaldo és un tio polèmic, mentre que Beckham no sembra polèmica amb les seus declaracions. Val, ja ho sé, que l'anglés va de guaperas per la vida, però com dirien al meu poble, ho fa perque pot.

David Beckham està d'actualitat aquestos dies per haver sigut protagonista involuntari d'una "gracieta" d'una periodista italiana. La reportera volia tocar-li "il pacco" al bo de David per a comprovar si era veritat el tamany del seu membre o si a la foto de la publicitat d'Armani, el tio portava un calcetí o coto en pel. En fi, que la reportera italiana va aprofitar que Beckham estava contestant a unes preguntes envoltat per un núvol de periodistes, per a sobar-lo en tota regla. La careta del pobre David és tot un poema, una mostra de sorpresa i mala hostia. Estaria pensant el tio: Si poguera, la mataria.

Després de tocar-li la ouera al jugador anglés, la periodista afirma que a la foto en qüestió el photoshop ha jugat més que menys. Ací la teniu, jutjeu vosaltres mateixos.

Ací vos deixe el video per a que comproveu la jugada de la italiana. Estes coses si no passen al nostre pais, sòls poden passar a Italia, cuna de la mentalitat gitana mediterranea.

Atenció al modelito del periodista que li pregunta a Gattuso en el video, simplement sensacional.

Desde el lupanar de rica miel.

POMPINA

I direu, qué és una pompina? Doncs és la paraula italiana per a designar una “mamaeta”. I açò ve per la següent noticia apareguda a la premsa italiana: “Una xica italiana que celebra els seus 18 anys fent sexe oral a 18 convidats, acaba a l’hospital”.

El tema és que la “generosa ragazza” com l’anomenen a Italia, veïna de San Remo (quan de mal ha fet el festival), va voler celebrar la seua majoria d’edat amb una gesta digna d’actrius porno com Celia Blanco o similars. Diuen els assistens a la festa que la xica cridava després de bufar les veles del pastís: “He cumplit 18 anys i ara puc fer el que vulga”, doncs ale, ale, a mamar polles com si no estagueres be.

Però la festa no va acabar be. I és que la xica, que va voler “menjar-se el mon”, ingressà a l’hospital per a que que li feren un llavat d’estómac, no tenia res la tia ahí dins. Després d’açò una cosa és segura, el proper any la festa d’aniversari de la xica en qüestió serà molt concurrida, i de segur que Il Cavaliere no s'ho perd.

Desde el lupanar de rica miel.

PIRELLI CALENDAR 2010

El Calendari Pirelli és una publicació anual que té el seu orige a l’any 1964. la seua publicació va cesar entre els anys 1974 i 1984, com a resposta economitzadora davant la recesió causada per la crisi del petroli dels anys 73 i 79. el calendari és famós per la seua escasa disponibilitat, ja que no es ven i sòls es dóna com a regal d’empresa a clients importants de Pirelli i VIP’s. Pel calendari Pirelli, que s’ha realitzat a llocs tan dispars com California, Mallorca, les Seychelles, Paris o New York, han passat les millors models, com Naomi Campbell, Gisele Bundchen, Kate Moss, Karolina Kurkova o Adriana Lima.

Ara s’ha publicat una bestreta (gran paraula esta), del que serà el Calendari Pirelli 2010. Les fotografies que composaran finalment el calendari s’estan fent a la platja brasilera de Porto Seguro de la ma del fotógraf Terry Richardson. Les models que participen en aquesta edició són Ana Beatriz Barros, Gracie Carvalho, Lily Cole, Abbey Lee Kershaw, Rosie Huntgindon, Georgina Stojilijtoric, Daisy Lowe, Marloest Horst, Eniko Mihalik, Catherin McNeil i Miranda Kerr. Segons diuen, aquesta va a ser una de les edicions més tòrrides dels últims anys. Ale, vos deixe unes fotos del making-off per a que aneu fent boca i també l’enllaç per si voleu vore edicions anteriors del calendari.

http://www.pirellical.com/thecal/home.html

Desde el lupanar de rica miel, revitalitzant el blog.

SEX AND THE SILVIO

El semanari italià L'espresso ha publicat les converses entre el primer ministre italià Silvio Berlusconi i la prostituta de luxe Patrizia D'Addario. Les converses van ser gravades per Patrizia i ara les ha fet públiques L'espresso. A les converses es poden comprovar quins són els gustos sexuals de Il Cavaliere, així com també com el primer ministre aconsella a D'Addario en temes sexuals.

Els “consells de Silvio”

Patrizia D'Addario: Un jove haguera acabat en un segon. Saps, vull dir, hauria acabat…els joves tenen moltes presions…
Silvio Berlusconi: Però, si me permets (…) la desgràcia, segons el meu paréixer ve de familia.
PD: ¿Quina desgràcia?
SB: Ejacular abans d'hora

PD: ¿Saps quan de temps fa que no practicava sexe com ho hem fet esta nit? Feia molts mesos, des de que vaig deixar al meu home…¿És normal?

SB: Si me permets, tu has de practicar sexe sola…Has de tocar-te amb certa freqüència.

Un altra conversa. Octubre de 2008. Abans d’anar al Palau Grazioli, Gianpaolo Tarantini i Patricia es posen d’acord per a passar la nit a casa de Berlusconi.

Gianpaolo Tarantini: Aleshores…
Patrizia D'Addario: Volies dir-me?
GT: No, volia dir-te…que a les nou i quart vos arreplegue i anem allí…
Un altra xica: Anem allí…després si ell decideix que ens quedem allí…
PD: …i 1.000 € per la nit.
GT: Mil ja te’ls he donat…després si te quedes amb ell…te fa el regal ell…ah…ell no utilitza preservatiu…eh
PD: Però, sense preservatiu?...me puc fiar?
GT: Però….és Berlusconi
PD: I tu qui eres?Mira que…saps quanta gent ha estat amb ell?...
GT: Saps quants anàlisis fa ell?
PD: Ho sé, però…saps…per nosaltres les dones és també més agradable…vull dir…la sensació al natural
GT: Tu decideixes, però ell no t’agafa com a “escort”, val? Tu eres una amiga meua, que he portat…

Desde el lupanar de rica miel. To be continued...

NUNCA DEBAJO DE UNA MUJER

Con frecuencia reflexiono sobre cómo se educa en territorio mafioso: en esos lugares, una gran parte de la formación del hombre y la mujer pasa a través de la sexualidad. Quizás nada explique mejor el código sexual que rige en esas tierras que la imposibilidad de que ningún ámbito se sustraiga a la lógica férrea de pertenencia, jerarquía, poder, control territorial. Reglas complejas, ritos rigurosos, vínculos inquebrantables. Una sintaxis inflexible y eternamente idéntica regula desde la adolescencia el comportamiento sexual de los mafiosos.
"Nunca debajo de una mujer" es el imperativo con el que se educa. Si mientras haces el amor, decides estar debajo, estás eligiendo someterte incluso en la vida de todos los días. "Nunca sexo oral". Recibirlo es lícito, hacérselo a una mujer es de "perros". A este viejo código se atiene todavía gran parte de las nuevas generaciones de adeptos, obsesionados no sólo por su virilidad, sino también por cómo ejercerla. Hacerlo de acuerdo con esas rígidas reglas se convierte en un rito con el que reafirman su poder. Unas normas claras e indelebles que están vigentes en casi todas las zonas de la N'drangheta, Camorra, Mafia y Sacra Corona Unida y que significan algo más que el simple espejo de una cultura machista.

Para las mujeres todo es mucho más complejo. Es un mantenerse en precario equilibrio entre modernidad y tradición, entre jaula moralista y total libertad para afrontar asuntos de negocios. Pueden ordenar una muerte pero no pueden permitirse tener un amante o abandonar a un hombre. Pueden decidir invertir en un sector del mercado pero no maquillarse cuando su hombre está en la cárcel. Vestirse con elegancia, maquillarse mientras su marido está encarcelado quiere decir que lo hacen para otros. Teñirse el cabello equivale a una silenciosa confesión de traición. La mujer existe sólo con relación al hombre. Sin él, es como un ser inanimado. Un ser demediado. Durante los juicios, no es raro ver a mujeres en los espacios reservados al público mandar besos o simples saludos a los acusados que están en las peceras blindadas. Son sus mujeres, aunque muchas veces parecen sus madres. Si, cuando te cruzas con ellas por la calle, van bien vestidas, cuidadas, maquilladas, significa que su hombre está cerca, está libre y manda. Y al mandar refleja su poder sobre su mujer. Sin embargo, las mujeres de los jefes encarcelados, desaliñadas hasta volverse invisibles, son las que muchas veces, de forma vicaria, mandan más.

En tierra criminal, todas las historias de las mujeres se parecen, tanto si tienen un destino trágico como si logran sobrevivir en la normalidad. En general, marido y mujer se conocen desde adolescentes y contraen matrimonio a los veinte o a los veinticinco años. Casarse con la chica que se conoce desde pequeña es fundamental, siempre que sea virgen. Es imposible sustraerse a esta praxis. Y quien crea que puede librarse de ella, está equivocado. Incluso cortejar es marcar territorio. Acercarse a una mujer significa correr el riesgo de invadir territorio ajeno.

En 1994, Antonio Magliulo de Casal di Principe intentó cortejar a una chica, pariente de un hombre del clan de los Casalesi y que estaba prometida a otro miembro del clan. Magliulo le hacía muchos regalos e, intuyendo que quizás la chica no estaba muy contenta con su boda, insistía. Estaba enamorado de esta mujer mucho más joven que él y la cortejaba como es habitual en su tierra: bombones Baci Perugina por San Valentín, un cuello de piel de zorro en Navidad y, siempre, postegge, es decir, como un poste esperándola a la puerta del trabajo. Un día, en pleno verano, un grupo de afiliados del clan de Schiavone le citó en la playa de Castelvolturno para aclarar ciertas cosas. Ni siquiera le dejaron hablar. Mauricio Lavoro, Giuseppe Cecoro y Guido Emilio le dieron un golpe en la cabeza con un palo con clavos, le ataron y le metieron arena en la boca y en la nariz. Cuanta más arena tragaba para respirar, más le metían. Murió ahogado por una pasta de arena y saliva que se le había solidificado en la garganta. Fue condenado a muerte por cortejar a una mujer más joven, consanguínea de un importante afiliado, y prometida. Cortejar, pedir una cita, pasar una noche juntos es compromiso, riesgo, responsabilidad.

Cuando ante el tribunal, los arrepentidos contaron estos y otros asuntos semejantes tratando de vencer la incredulidad de los jueces, dieron una explicación que es una síntesis inigualable: "Señor juez, aquí follar es peor que matar. Es mejor que mates a la mujer de un jefe; a lo mejor te perdonan. Pero si follas con ella, estás muerto". Amar, decidir hacer el amor, besar, hacer un regalo, sonreír, tocar una mano, intentar seducir a una mujer o ser seducido puede ser un gesto fatal. El más peligroso. El último. En un lugar donde todo es ley implacable, los sentimientos y las pasiones que no conocen reglas son, más que cualquier otro factor vital, una condena a muerte.

Roberto Saviano, El País 15.07.2009


Desde el lupanar de rica miel.

CALENTOR AL G-8

Aquestos dies s’ha celebrat a la ciutat italiana de l’Aquila, que va ser arrasada fa uns mesos per un terratrémol de gran magnitud, la reunió anual del G-8. En quan als temes tractats, crisi econòmica, canvi climàtic i lluita contra la pobresa, paraules i compromisos diversos que no es traduiran en fets significatius. El fet més destacable és que s’ha decidit incrementar l’ajuda als països del tercer mon. La reunió començà amb polèmica per la mala organització de l’event a càrrec de l’amfitrió Silvio Berlusconi. Tot açò precedit per les protestes dels grups antiglobalització de rigor.

La organització va ser mala de collons, però el que no faltaren van ser “titis”. Allà per on anaven els mandataris internacionals, hi havien “velines” ataviades amb les seues millors gales. Ara que tenint en compte que l’organitzador era Il Cavaliere, no és d’estranyar. I clar, els polítics (alguns més que altres) no s’han pogut resistir a la temptació de pegar alguna miradeta.

Han aparegut unes imatges a les que es pot vore en un primer moment a una velina pujant unes escales i a Barack Obama mirant-li el cul. Però, quan continua la imatge pareix que Obama no estava mirant-li el culet a la velina, sino que estava deixant passar a un altra xica que baixava les escales. Però qui tenia Obama al seu costat? Doncs estava Sarkozy, i este no va perdre detall del cul de la velina. Ací es pot vore al president francés contorsionant-se i estirant el coll per a disfrutar de la vista del culet de la velina. Les imatges no deixen clar si el president nord-americà està mirant-li el cul a la xica o no, però del que no deixen lloc a dubte és de l’actitud del president francés.

Aquestos dies s’ha celebrat a la ciutat italiana de l’Aquila, que va ser arrasada fa uns mesos per un terratrémol de gran magnitud, la reunió anual del G-8. En quan als temes tractats, crisi econòmica, canvi climàtic i lluita contra la pobresa, paraules i compromisos diversos que no es traduiran en fets significatius. El fet més destacable és que s’ha decidit incrementar l’ajuda als països del tercer mon. La reunió començà amb polèmica per la mala organització de l’event a càrrec de l’amfitrió Silvio Berlusconi. Tot açò precedit per les protestes dels grups antiglobalització de rigor.

La organització va ser mala de collons, però el que no faltaren van ser “titis”. Allà per on anaven els mandataris internacionals, hi havien “velines” ataviades amb les seues millors gales. Ara que tenint en compte que l’organitzador era Il Cavaliere, no és d’extranyar. I clar, els polítics (alguns més que altres) no s’han pogut resistir a la temptació de pegar alguna miradeta.

Haa aparegut unes imatges a les que es pot vore en un primer moment a una velina pujant unes escales i a Barack Obama mirant-li el cul. Però, quan continua la imatge pareix que Obama no estava mirant-li el culet a la velina, sino que estava deixant passar a un altra xica que baixava les escales. Però qui tenia Obama al seu costat? Doncs estava Sarkozy, i este no va perdre detall del cul de la velina. Ací es pot vore al president francés contorsionant-se i estirant el coll per a disfrutar de la vista del culet de la velina. Les imatges no deixen clar si el president nord-americà està mirant-li el cul a la xica o no, però del que no deixen lloc a dubte és de l’actitud del president francés.



Ai Sarkozy, valent, ja vorem el que opina la Bruni de tot açò.



Desde el lupanar de rica miel.

SUCCÉS ESGARRIFÓS A ITALIA

No, no vaig a parlar de la explosió del tren a Viareggio que ha causat 13 morts. El tema és encara més esgarrifós. Els Carabinieri han retirat el carnet de conduir a un capellà, ja que, després de parar-lo a la autopista que uneix Milano i Torino i fer-li la prova d’alcoholemia, donara positiu. El sacerdot de 41 anys va donar 0.8, quan el màxim permés per la llei italiana és de 0.5. Els agent li retiraren el carnet a l’instant, per tant, el pobre home va tindre que cridar a familiars per a que el portaren a casa.

I quina és la justificació que ha posat el capellà? Doncs que durant el dia havia celebrat quatre mises, afegint que és abstemi. D’aquesta manera, el scerdot ha decidit recorrer al jutge de pau per a demostrar que el seu estat no era causa “d’una conscient i voluntaria ingesta d’alcohol.” Però, aquest fet que pareix prou surrealista, compta amb un precedent a la mateixa Italia. Els advocats als que ha acudit el capellà per a que porten el procés, Anna Orecchioni i Giacinto Canzona, ja van aconseguir que a un iman musulmà li tornaren el carnet després de que també donara positiu en la prova d’alcoholemia. Encara que a aquest cas aconseguiren demostrar que la causa del positiu del iman va ser la ingesta d’un medicament per a calmar el asma.

Tant en un cas com en l’altre, l’estat dels dos conductors no era l’adequat per a conduir i les causes són secundaries. En el cas del capellà, el seu estat era fruit dels vinets que s’havia cascat a les mises que havia celebrat, i en el cas del iman era causa d’un medicament. En els dos casos, el fet és que, segons la legislació italiana, no es trovaben en condicions d’agafar el cotxe i, per tant, si han incomplit la llei, els toca pagar. Dóna igual que la causa del positiu siga un medicament, el whisky o la cervesa, el cas és que no estaven per a conduir i, per tant, són culpables. Ara que a Italia pot passar qualsevol cosa, així que vorem com acaba el tema.


Desde el lupanar de rica miel.

ENCARA ELS PASSA POC

Platini, Zico y un tal Maradona se fueron al calcio corriendo después de que Italia ganara en Madrid el Mundial de 1982. Los mejores jugadores extranjeros tenían prisa por jugar en la mejor Liga. Después de que Italia repitiera título en Berlín, en julio de 2006, buena parte de aquel grupo de campeones hizo las maletas y emigró. Cannavaro y Zambrotta, a España; Grosso, a Francia, y Toni, a Alemania. Huían de un calcio tramposo, mermado por el Moggigate. Tres años después también se marchan los talentos extranjeros (Kaká) y los técnicos de casa (Ancelotti). Los que llegan son los que están de vuelta o buscan reencontrarse, caso de Ronaldinho y Beckham.

El fútbol italiano ya no seduce. Es territorio de nadie. No nacen talentos o, si nacen, no tienen salida. Prevalecen el físico y la táctica y se descuida todo lo demás. Algunos clubes, como el Milan, se han convertido en equipos para jubilados. La gente prefiere ver los partidos en casa porque los estadios son muy antiguos, de difícil acceso y cada domingo están más vacíos. Tanto, que la Juve -el equipo con más aficionados de Italia- ha construido uno nuevo con capacidad para 40.000 espectadores (es decir, lo mismo que San Mamés y el nuevo estadio del Espanyol). "Es que la media de los últimos 10 años en el antiguo Delle Alpi era de 35.000..., así que mejor algo más pequeño y acogedor", explica Jean Claude Blanc, director general del Juventus tras sustituir a Moggi. Blanc se resiste a pensar que el fútbol italiano aburre comparado con la Liga española y la Premier. "El problema de los estadios vacíos no es el aburrimiento. Calidad hay. Se juega un gran fútbol, pero se ve poco. El fútbol inglés, en cambio, es un producto mejor vendido. Cuando voy a Francia, casi nadie pone partidos del Inter o del Milan, pero, si quiero ver el Arsenal, no hay problemas", explica.

Su visión, más comercial que deportiva, contrasta con la de los hombres de fútbol, los que han crecido comiendo pan con balón. Carletto Mazzone, el que fuera entrenador de Guardiola en el Brescia, tiene un lema. Lo aplicó incluso cuando militaba en Tercera. "Palla a noi, palla a terra, giochiamo noi". Es algo así como la pelota es nuestra, hay que conducirla a ras de césped y jugarla siempre. "El calcio está perdido, estancado. No avanzamos porque desde hace años aquí lo que importa es la táctica y la fuerza física. Hemos abandonado el resto. Por eso gente como Giuseppe Rossi no encuentra sitio...", dice.

La fuerza física es lo que siempre ha caracterizado a la selección italiana y, de hecho, es una de las virtudes que destaca Marcello Lippi junto al carácter y a la eficacia. Pero la fuerza física por sí sola es la que más daño está haciendo al fútbol base. "Se privilegia el físico más que la técnica. El Inter gana porque, físicamente, es muy fuerte, pero eso en Europa no vale y no es competitivo en la Champions", argumenta Giuseppe Bergomi, defensa del Inter durante 20 años y ahora comentarista televisivo. En sus ratos libres se recorre los campos de las categorías inferiores de su ex equipo: "Se ha hecho tanto hincapié en el físico que ahora, en los filiales, ya no se ficha a gente que mide menos de 1,85 metros. El 1,80 de toda la vida empieza a no ser suficiente. Sin esa característica, no te ficha nadie a menos que seas Messi". Y cuenta con los dedos de dos manos los jugadores del filial del Inter que miden más de 1,85.

"El fútbol italiano tiene dos problemas. Siempre hemos pensado que la preparación física y la táctica eran lo único que valía para resolver cualquier problema. Como ha ido bien, se ha descuidado lo demás. En todo esto influye la herencia de Sacchi: hemos copiado su peor defecto, lo de tener la pelota y esperar y esperar. Si no tienes a jugadores con la personalidad de Gullit o Van Basten, eso es inviable", explica Sandro Mazzola, quien se retiró hace 32 años. Era otra cosa entonces. Y ahora, dice, se queda helado cuando ve a los más pequeños: "El otro día, en un torneo de infantiles, vi una imagen que es el reflejo de nuestro fútbol: un niño de 12 años intentó dos regates seguidos, el segundo le salió mal y el entrenador le echó la bronca. ¡Que le deje! Igual nunca será un Del Piero o un Totti, pero un chico, si no es libre de inventar, se convertirá en un mediocre".

Eleonora Giovio, El País 29.06.2009

Desde el lupanar de rica miel.

MALA PÉCORA

Un altra de videos. Ací podem vore a la Ministra de turisme italiana, Michela Antonia Bambrilla, en un acte amb els Caribinieri a la localitat italiana de Lecco. Ahi està la tia escoltant l'himne italià amb la ma en el cor, i al final no pot resistir la temptació i alça el braç per un segon. En resum, un altra mala pécora del govern de Il Cavaliere que caldria que desapareguera de la terra.

Desde el lupanar de rica miel.

Mi triste Italia

Una més de les noticies amb les que no deixen de sorprendrens a Italia. La presència de patrulles ciutadanes (formades per grups d'ultradreta) que transiten pels carrers de les diferents ciutats italianes amb l'objectiu de "salvaguardar la integridad nacional". I clar, amb lo xulos i "cools" que són per a vestir els italians en general, i els diferents estaments policials en particular (tant els Carabinieri, els membres de la Polizia Provinciale o la Municipale que van més mudats que picasaries), aquestes patrulles ciutadanes van ataviades amb una vestimenta propia de la millor passarel.la paramilitar. La cosa té molt mala pinta, darrere d'aquestes patrulles ciutadanes estan grups d'ultradreta italians. Concretament, darrere de la Guardia Nacional es troba el facha Gaetano Saya, qui en 2006 va fer les següents declaracions: "Hay que expulsar a todos los inmigrantes, porque son un peligro para la pureza de nuestra raza. Los maricas, en cambio, pueden trabajar tranquilamente, pero deben permanecer lo más escondidos posible."

Ací teniu un article que apareix a la prensa de hui, de Juan Arias, en el que relata la situació política que es viu al país transalpí i els canvis que ha patit en uns anys.

"Viví en Italia más que en España: cerca de 50 años. A ese país, que reúne el 36% del arte del planeta según la Unesco, le debo mucho humana y culturalmente. En Italia, donde hice mis estudios, donde respiré por primera vez los aires puros de la libertad -llegado muy joven desde el país de las censuras, de las condenas a muerte arbitrarias, de la inexistencia de partidos políticos-, me dieron la nacionalidad por méritos culturales. Allí voté por primera vez en mi vida. Tenía ya más de 40 años. En España no se votaba, sólo se vivía el terror.

Recordaré siempre aquella mañana en que, por fin, pude introducir mi papeleta en el secreto de una urna. Mi voto, me dijeron, valió miles. Eran unas elecciones en las que los italianos empezaban a cansarse de los políticos, lo que incitaba a no votar. La RAI me entrevistó preguntándome qué sentía un español que podía votar por primera vez. Hablé de mi evidente emoción y me atreví a pedir a los que estaban pensando en no acudir a la cita con las urnas que lo hicieran para resarcir mi pena de no haber podido votar en tantos años. Me llamaron después de la radio para decirme que miles de personas, incluso algunas familias enteras, querían que yo supiera que habían ido a votar por mí.

En Italia pude publicar lo que no podía publicar en mi país. Me abrieron las puertas sus revistas y periódicos. Gocé del privilegio de conocer, tratar y entrevistar a los personajes de la literatura y del arte que hicieron grande en aquel momento al país de Dante y de Leonardo, gente como Fellini, Passolini, Sciascia, Italo Calvino; a estilistas como Valentino, Armani, Missoni; a grandes empresarios como Agnelli o Pirelli; a magníficos editores como Einaudi o Feltrinelli... Y hasta a políticos dignos como Berlinguer o Moro o jueces valientes como Falcone, con quien conversé meses antes de ser asesinado. En mi encuentro con el juez Falcone nos rodeaba una nube de policías armados hasta los dientes y de sirenas desplegadas. "Es todo teatro. Cuando la Mafia lo decida, me matarán igualmente", me dijo el magistrado despidiéndose con una media sonrisa triste. Lo mataron.

Era aquella una Italia que yo amaba apasionadamente y en cuya lengua escribí mis primeros libros. Hasta que llegó Silvio Berlusconi. Lo vi aterrizar en Palermo, capital de Sicilia, corazón de la Mafia, en helicóptero, como un dios pagano. Eran sus primeras elecciones. Pocos creían que aquel histrión, que nunca había estado en la política, en un país tan politizado como lo era Italia, podría ganar. Yo pronostiqué en el periódico que ganaría. Vi aquella mañana en Palermo a casi medio millón de personas levantando los brazos hacia el helicóptero que traía al Salvador.

La Mafia siciliana había cambiado de bandera. Acababa de abandonar a la poderosa Democracia Cristiana, hasta entonces su señora, para ofrecerle el beso y sus votos al empresario del que decían que tenía el arte mágico de crear empleos de la nada. Italia aquel día empezó a entrar en el túnel de la degeneración. Yo me volví a España.

Ahora veo, como en una pesadilla, que los italianos, que a mí me habían otorgado el placer de la libertad de información y expresión, tienen que leer EL PAÍS para poder saber las desvergüenzas cometidas por su Cavaliere. ¿Dónde quedó aquella Italia a la que el mundo amaba y admiraba?

Italia me defendió cuando uno de los Gobiernos de Franco intentó procesarme por un artículo publicado sobre el comportamiento de la Iglesia española durante la dictadura militar. Me convocaron a Madrid. Me recibió el entonces ministro Girón. En su casa. Me contó que un ministro llevó mi artículo a un Consejo de Ministros pidiendo mi cabeza. Franco se limitó al final del Consejo a llamar al ministro Girón y le dijo: "Dejen a ese chico, porque si no lo van a hacer un mártir en Italia. Pero llámele y cuéntele". Era un aviso claramente mafioso. Así era entonces España. Así es hoy, o casi, Italia.

En mis noches sin sueño, me pregunto cómo pudo haberse llevado a cabo tal metamorfosis. Cómo se llegó a esta mi triste Italia actual. Sólo puedo hacerme algunas preguntas tras mi larga experiencia italiana. ¿Por qué ganó Berlusconi por primera vez, cuando ya circulaba un libro sobre sus fechorías e ilegalidades como empresario de la construcción en Milán? ¿Por qué los socialistas de Bettino Craxi, que acabó muriendo en el exilio, buscado por corrupción, cuando llegaron al poder le permitieron a Berlusconi crear su imperio televisivo contra todas las normas de la Constitución? ¿Qué hicieron, o no hicieron, los comunistas, herederos del severo y honrado Berlinguer, cuando después de más de 40 años luchando para llegar al poder lo consiguieron y actuaron tan mal que los italianos volvieron a llamar a Berlusconi? ¿En qué defraudaron a los italianos? ¿Por qué perdieron tan pronto las esencias del que había sido el mayor partido comunista de Europa, el del Eurocomunismo, y que reunía bajo sus alas y protegía de la mediocridad de la derecha a toda la inteligencia, todo el arte y toda la cultura del país? Un partido, insisto, que tenía como líder a un Berlinguer siempre tímido y escondido, como legítimo hijo de la austera Cerdeña, pero recto, digno y tan amado que el día de su muerte se paralizó la ciudad de Roma y dos millones de personas se volcaron en las calles como si su selección nacional hubiera ganado un mundial de fútbol.

Fui en aquella época un crítico severo de la entonces poderosa Democracia Cristiana, que llevaba 40 años en el poder y que acabó barrida al pagar sus escándalos de corrupción. Hoy, a tantos años de distancia, tengo que reconocer que lo que vino después fue peor. Está a la vista de todos. La Democracia Cristiana, profundamente conservadora, poseía, sin embargo, un profundo respeto por la libertad de expresión de los periodistas. Conservo aún algunos tarjetones escritos con la letra grande de Fanfani y la menuda de Andreotti, ambos repetidas veces presidentes del Gobierno. Cada vez que publicaba un artículo crítico sobre uno u otro, llegaba a mi oficina en Roma un motorista llevándome uno de esos tarjetones, en los que me agradecían el haber escrito sobre ellos.

Cuando España estaba para entrar en la Unión Europea, el ministro de Asuntos Exteriores de Italia era Andreotti. En la Embajada de Italia en Madrid, alguien más papista que el Papa decidió hacer un estudio de mis crónicas, concluyendo que era excesivamente crítico con los políticos italianos. Llamaron al embajador de España en Roma y, con evidente cuño mafioso, le recordaron que Italia era fundamental para que España entrara en la Comunidad Europea y que no les gustaban mis crónicas.

La noticia llegó a los oídos de Andreotti, que ignoraba el hecho. Aquella mañana, me llamó para ofrecerme una entrevista. Me recibió con los brazos abiertos. No se habló del asunto suscitado por la Embajada italiana en Madrid. Me contó anécdotas inéditas de sus relaciones con el entonces papa Juan Pablo II. Me dijo que el Papa polaco lo invitaba a veces a comer o a cenar con él y hasta a asistir a la misa en su capilla privada. Antes de despedirme, me autografió un libro con estas palabras: "A mi querido colega periodista Juan Arias, con amistad". Andreotti se jactaba siempre de ser periodista de profesión. Ya en la puerta me dijo: "España va a ser muy importante en la Comunidad Europea. Yo la voy a apoyar". Lo hizo.
Andreotti, no obstante, solía decir que a los políticos españoles les faltaba finezza. Tristemente, esa finezza a quienes les falta hoy es a tantos políticos italianos, empezando por su presidente y su corte faraónica, que tienen horror y pánico de la información libre.

Quizá no sea verdad que a los italianos les guste tanto Berlusconi -no por lo menos a los italianos que yo conozco-, quizá es que tampoco les gustan demasiado los otros políticos. A esos otros, yo les di el primer voto de mi vida. Cosa triste, como diría Saramago."

Juan Arias, El País, 15.06.2009.

PD. Por cierto, no em direu que els dos tios de la foto no pareixen dos gays esperant que els arreplegue la carrossa el dia de l'orgull gay.

Desde el lupanar de rica miel.

MARA CARFAGNA

Ací teniu al tio Berlusconi amb la seua ministra de igualtat, Maria Carfagna, ex-model de 32 anys, que ha sigut entre altres coses portada de Interviu. Igualeta de tipet que la nostra ministra d'igualtat Bibiana Aido/a.

Desde el lupanar de rica miel.

MISS CANDIDATA

Ja en tenim un altra de Berlusconi. Davant les properes eleccions al Parlament Europeu en el mes de juny, el tio Berlusconi vol preparar una llista encapçalada per ell mateix, repleta de gent famosa. I en qui ha pensat, doncs en ballarines, presentadores de TV, actrius i fins i tot, en concursants de Gran hermano.
En fi, que han organitzat una mena de casting, en el que pretenen trobar a la cara perfecta que represente a Italia a Europa. A les candidates es faran preguntes per a demostrar els seues coneixements sobre organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional o la OTAN. Que es pensaveu, que sòls buscaven una cara bonica, noooooooo, que va!!!

De moment, entre les candidates estan la ballarina Barbara Matera, la ex - concursant de Gran hermano Angela Sozio o la actriz Eleonora Gaggioli (que sona a gallota, no?). En total participaren a este casting unes 30 xiques, en fi, este Berlusconi no deixarà de sorprende'ns mai.

Desde el lupanar de rica miel.

RE-MUERTE A…IL CAVALIERE

Com tots sabreu, aquesta setmana s’ha produit un terratrémol de magnitud a la regió italiana dels Abruzos. Les xifres del desastre són espantoses, 278 morts, milers de ferits i aproximadament unes 28.000 persones s’han quedat sense casa. On pitjor és la situació és a l’Aquila, la capital de la regió, la ciutat està completament devastada. I davant d’açò que ha dit el crack de Berlusconi, doncs els ha dit als afectats per la catastropfe que estiguen tranquils, que vegen la situació amb optimisme, que tenen tot el que necesiten, atenció mèdica, medicaments, menjar calent, que és com un cap de setmana de camping!!! Supose que estes declaracions hauran fet poca gràcia als afectats pel terratrémol, ja tenen prou per a que vaja Don Silvio amb les seues gracietes de sempre.

Il Cavaliere, com sempre, cobrint-se de glòria amb les seues declaracions, valent ahí.


Desde el lupanar de rica miel.

¿CHORREO? Nooooooooooo, que va!

Després de la jornada de Champions League d’ahir, he decidit comentar unes cosetes al respecte. Començarem pel Reial Madrid, però tranquils, hi haurà per a tots:

- Ai amic Boluda (que amb eixe cognom podries ser del poble) està clar que la llengua no té os! No sé si les declaracions del tio Boluda tenien la intenció d' intimidar als jugadors del Liverpool (por cierto, quasi ho aconsegueix, sòls li faltaren uns quants gols per a aconseguir-ho, jeje) o la de tranquilitzar a l’afició madridista. Pero, perquè no deixem que de les coses esportives parlen els que han de parlar, entrenadors i jugadors. Be, els jugadors millor que es callen, perquè per al que tenen que dir! Ah, i Mijatovic que es dedique a engordar per a morir i prou (per molt mal que li sente al nostre amic Mirko), perquè dic jo que alguna responsabilitat tindrà en la confecció del planter madridista, no?


- Ai Juande, que sobrevalorat que estàs des de que passares pel Sevilla! Sense oblidar-nos de que els jugadors del Reial Madrid no estagueren a l’altura del partit d’ahir, el que està clar és que no hi ha color entre Rafa Benítez i Juande Ramos, sòls cal mirar el plantejament que cadascú d’ells va fer. La pregunta és, quanta videos haurà vist Benitez del Reial Madrid d'aquesta temporada? De segur que tenia el partit més estudiat que Juande. El Liverpool va eixir a pel partit des del primer minut. En canvi, el Madrid, no sé a que va eixir. Tenint en compte que necesitava guanyar, en lloc d’eixir a per el partit, va eixir a vore-les vindre, supose que esperant que el Liverpool dominara i ells eixir a la contra. Al menys, això es despren de l’equip que va traure que, por cierto, penós. Sabent que l’equip anglès compta amb un dels centres del camp més poderosos (Gerard, Mascherano i cia), en lloc de buscar les bandes, l’equip es va dedicar a atacar al Liverpool pel centre. I clar, així és molt fácil fer la pressió, sempre es donaven accions de dos contra un, el que propiciava recuperacions de pilota molt ràpides.


- Ai, com deixant treballar a un bon entrenador arriben els resultats! Menció especial per al Vila-Real, el fet de que un equip d’una ciutat de menys de 60.000 habitants arribe a octaus de final de la Champions League, és una cosa a destacar. Està clar que compta amb molts jugadors excepcionals, Diego López (un dels millors porters del panorama futbolístic actual), Marcos Sena, Giuseppe Rossi i tants altres, però guanyar a casa del Panathinaikos no és cosa fácil, encara que l’equip Grec no siga un dels més forts d’Europa, a casa apreten molt amb l’ajuda dels seus aficionats.


- Ai Platini, a vore si com a directiu de la UEFA demostres la mateixa qualitat que com a jugador! Per a finalitzar, dedicarem unes paraules a Michel Platini, el president de la UEFA. Ahir es trobava presenciant a Atenes el partit del Vila-real. Per tant, va comprovar de primera ma, com els aficionats grecs encenien bengales, i no poques, i com feren la ma tot el que pugueren i més amb el laser als jugadors de l’equip castellonenc. Espere que açò acabe amb una sanció, que més enllà de ser econòmica, caldria que consistira en el tancament de l’estadi del Panthinaikos. Si volen jugar a Europa, cal que respecten unes normes i, si estan per civilitzar, doncs que no juguen i punto, com diria Cortés.


Desde el lupanar de rica miel.

VIVA LA VITA!!!

Segur que tots conegueu el cas de la italiana de 38 anys Eluana Englaro, en coma des de l’any 1992, quan va patir un accident de cotxe. Segons el pare d’Eluana, Beppino Englaro, la seua filla sempre havia expresat la voluntat de que se la permetera morir si es produïa un d’aquestos casos. Doncs be, la familia d’Eluana vancomençar una batalla per a que la deixaren morir tranquilament i el tribunal d’Apelació de Milà va autoritzar que es retirara l’alimentació artificial que manté amb vida a Eulana (en vida per dir algo). La decisió va ser confirmada en novembre passat pel Tribunal Suprem italià i el 2 de gener es va traslladar a la xica en qüestió a la Clínica Quiete de Udine, on un equip mèdic format por voluntaris van iniciar ahir la reducció de l’alimentació que la manté amb vida.

Però clar, davant d’açò, el fascista de Silvio Berlusconi no es podia quedar parat, i ha posat en marcha tota la maquinaria jurídica per a intentar canviar aquesta decisió, amb la inestimable col.laboració del Vaticà. El tio ha aprovat amb urgència un decret llei i després un projecte de llei per a intentar que es pare el procés de deixar morir a Eluana. El decret llei es va aprovar pel Consell de Ministres de forma unànime, després de que Il Cavaliere amenaçara als ministres que s’atreviren a abstenirse a la votació. A tot açò, el decret havia de ser ratificat pel president de la República, Giorgio Napolitano, qui havia anunciat que no ho faria perquè segons la Constitució “una actuació d’urgència no pot ser promulgada en oposició a una sentència judicial.” Total, que Napolitano no firmà i Berlusconi va convocar un Consell de Ministres reduït extraordinari a les 20.00 h, al que van acudir 4 dels 21 membres que composen el gabinet. Així, s’aprovà en 15 minuts el projecte de llei que obligarà a alimentar i hidratar a les persones que no puguen valdre’s per elles mateixes. De totes formes, no sé com quedarà el tema perquè en 48 hores el procés de reduir l’alimentació a Eluana serà irreversible, però el que està clar és que aquesta actuació de Il Cavaliere deixa als italians, una vegada més, a una situació vergonyosa davant la resta del mon. Les protestes al pais transalpí no s’han fet esperar, sobre tot, les del pare d’Eluana, que té que reviure una vegada més la tràgica mort de la seua filla.

Jo estic fins a la polla de les “subnormalaes” de Berlusconi, així que no vull imaginar-me com estaran els italians que el pateixen en primera persona. Utilitzar el Parlament i passar-se pel forro dels collons les Institucions públiques és simplement lamentable.

Per una altra banda, tot açò ho ha gestat Il Cavaliere a proposta del Vaticà, o almenys, amb la seua col.laboració. Un altre fet lamentable, que en ple segle XXI l’església continue influint d’aquesta manera en les decisions d’un govern d’un pais desenvolupat. Si anem fent cas a l’església mal anem, sòls cal rcordar algunes de les seues idees més modernes, com per exemple l’oposició a la utilització de condons en les relacions sexuals, l’oposició a l’abort, a la eutanasia, i un llarg etcétera que no tinc ganes d’enumerar.

Però tenim que considerar que Berlusconi ha sigut triat a unes eleccions democràtiques, si ja ho sé, que controla els mitjans de comunicació i tot el que vulgau, però alguna culpa tindran els italians que l’han votat, dic jo. Però és que clar, la classe política italiana en general no està per a tirar cotes ni molt menys.

Per sort este blog no el llegeix ni cristian i no té ninguna repercusió, perquè en cas contrari, me considerarien persona non grata a Italia.

Desde el lupanar de rica miel.

REBAIXES

Ja portem una setmana de rebaixes, i les botigues continuen estan més plenes que mai. No si serà per la crisi, que la gent s’ha esperat a comprar-ho tot en rebaixes, o perquè els comerciants, que no han venut roba com els anys anteriors, ofereixen uns descomptes excelents. El cas és que l’assumpte està molt mal, per a poder provar-te alguna coseta has de pegar-te amb tot el mon per a veure qui entra primer al provador. I el pitjor de tot és per a pagar, unes cues per a flipar. I vos ho diu un servidor que, com s’imaginareu, ha caigut en la temptació diverses vegades. Que tenim que fer, sóc débil davant les temptacions de la vida i la targeta va més que menys.

Açò passa a València, però imagineu-se com seran les rebaixes a Milà. Doncs ja vos ho dic jo. Reproduint les paraules d’una italiana afincada al nostre pais, coneguda meua, i de cuyo nombre no quiero acordarme, “aveva molta folla”, que encara que sone mal, significa que allò estava petaisim. Imagineu-se com estarà el quadrilàter de la moda (entre via Montenapoleone, via della spiga, borgospesso i Sant’Andrea) on, por cierto, part dels redactors d’aquest blog han estat, i s’han provat roba, ara això de comprar-ne, va estar més malament, és que quan visitarem la botiga de Gucci, no portaem solt, jeje. De tot açò, com no podia ser d’altra manera, hi han testimonis gràfics, que algun dia eixiran a la llum pública.

Diuen que les cues davant de les botigues a Milà aquest any són increíbles, pareix ser que els italians ha esperat per a comprar a les rebaixes i, sabent com són, de segur que es gasten els seus euros italians comprant de tot. Clar, és comprensible, si a Gucci, qualsevol “trapito” te costa 400 € i ara està rebaixat un 50%, doncs “la oportunidad la pintan calva”. De fet, segur que per allí podem trobar a eixe gran futbolista, i millor persona, anomenat Ivan Helguera, fent una de les seues escapadetes habituals per a comprar roba al pais transalpi.

En fin pilarin, que les rebaixes d’aquest any valen la pena, ara be, un s’ha d’armar de valor i preparar-se per a la dura batalla si pensa anar a comprar.

Desde el lupanar de rica miel.

CENSURA A LA ITALIANA

La veritat és que a Italia no paren de sorprendren’s. Quan no són els seus mandataris polítics, són les histories de compra de partits al calcio, els escàndols de dopatge, o les noticies relacionades amb la Camorra, la Cosa Nostra o la Ndràngheta calabresa. Esta setmana han aparegut noticies d’Italia amb resò internacional. Recentment, la pel.lícula “Gomorra” del director Matteo Garrone s’ha emportat els guardons més importants, en total ha sigut 5, a la Gala dels premis de l’Académia del Cinema Europeu. Un altra noticia relacionada amb el pais de Il Cavaliere, ha sigut la detenció d’una red que distribuia per diverses provincias espanyoles bitllets falsificats per la mafia calabresa. Però la última, i no per això menys sorprenent noticia que ha colpit al pais dels Ferrari, la pasta i el tiramisú, ha sigut la censura practicada pel segon canal de la televisió pública italiana, la Rai 2. El passat dilluns es va emetre la pel.lícula Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005), un film que com tots sabem va, entre altres coses, de la relació entre dos vaquers. No vaig a comentar la pel.lícula, però la cinta en qüestio ha rebut diversos premis així com el beneplàcit de la crítica.

Doncs no se li va ocórrer una altra cosa als responsables de la televisió pública italiana que emetre una versió a la que les escene més compromeses (per a alguns), les més explícites, aquelles a les que es fa de notar l’amor entre els dos protagonistas, havien sigut tallades. I per qui està dominada la Rai, doncs pels fatxes que governen a aquell pais. Es creuen que poden fer aquestes coses i que la gent no s’entere? Clar, les protestes no s’han fet esperar, i han arrivat a cabassos. Les associacions d’homosexuals italianes s’han tirat al damunt del responsables de la cadena italiana, els quals al vore’s acorralats han argumentat que tot ha sigut un error i que es comprometen a emetre la pel.lícula completa en properes dates. Si home!!! Però es creuen que som idiotes o qué! Resulta que ara es despenjen en que li van encarregar a la distribuidora una còpia amb visat de censura per a una eventual transmisió sense restriccions d’horaris”

Doncs si creuen que la pel.lícula no és apta per a tots els públics, que la emeten en horari nocturne, perquè això d’anar mutilant pelis a diestro i siniestro, no és una pràctica que afavoreixca massa al cinema. Directament és censura pura i dura. A Italia l'han calificada de censura dels anys 50'. Dic jo que si Ang Lee ha rodat una peli que dura 134 minuts serà perquè vol i perquè pot, i perquè pensa que allò que vol dir i filmar és correcte que tinga eixa durada. Així es que reduïnt escenes, el que es fa és trair a l’autor i al públic que espera veure una determinada obra cinematogràfica. Si no els agrada la pel.lícula, doncs que no la emeten i punto!

Però clar, per damunt de tot està la por que tenen a que els seus fills vegen en pantalla que el fet de que dos persones del mateix sexe s’estimen és una cosa normal. A veure si tenen la “desgràcia” de que els ixca un fill del motor (gay).

Un altre agravant és que es tracta d’una cadena pública, subvencionada per tots els italians. Ara sols falta que contracten a Urdaci per a presentar les noticies, de segur que ho faria be el tio.


Desde el lupanar de rica miel.