PER FI

Al final s'ha fet justícia, després d'estar durant molts anys a totes les quinieles, al final se li ha concedit el premi Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa, ja era hora !!!

Altres del favorits eren Cormac Mc Carthy i Haruki Murakami, a vore si hi ha sort i algú dels dos és el guanyador el proper any. Mèrits no els en falten als dos.



Desde el lupanar de rica miel.

¿QUÉ ES EL CINE?: "EL APARTAMENTO"

"Me llevo un sobresalto al ver en estado somnoliento imágenes de El apartamento en un informativo de televisión. La primera impresión al ver algo tan desterrado en la televisión actual como el blanco y negro es que huele a necrológica. Me pongo nervioso y no encuentro el mando a distancia para que el sonido me aclare qué ha ocurrido. Recuerdo que la única superviviente entre la gente que creó esa obra maestra es Shirley MacLaine y que aunque siempre figurará en tu retina con la juventud, la mirada y la sonrisa de la ascensorista Fran Kubelik, es ya una mujer cercana a los 80 años. Afortunadamente, no la ha palmado nadie. Esas imágenes se limitan a conmemorar que hace cincuenta años nació una criatura perfecta y con luz inextinguible llamada El apartamento.

Así como una parroquia con principios irrenunciables y fidelidad extrema hace su gozoso recorrido en Dublín todos los años y en la misma fecha por los lugares en los que está ambientada su Biblia, rememorando a Leopold Bloom, los que estaremos enamorados mientras que haya luz de la tragicomedia más sublime que ha parido el cine tenemos derecho a revisitarla cuando nos plazca gracias al DVD. En momentos de desánimo o en momentos de alegría, como ritual o pactando una feliz tregua de dos horas con el aburrimiento, descubriéndosela a los que imperdonablemente no la conocían o recobrando idénticas y maravillosas sensaciones aunque nos la sepamos de memoria.

Es el retrato más penetrante, duro y compasivo que se ha hecho nunca de un trepa patético e indigno al que un amor no correspondido transforma en un hombre digno, capaz de despreciar su escalera hacia el éxito si éste le exige el envilecimiento moral. Billy Wilder nos habla con lenguaje inmejorable de las eternas relaciones de poder, de un degradado y astuto ratón que presta su casa para los juegos sexuales de los gatos con la esperanza de que éstos le devuelvan el favor admitiéndole en su gremio, de cómo un Robinson Crusoe urbano puede recobrar la esperanza de huir de la soledad al descubrir unas milagrosas huellas en el asfalto, del permanente desencuentro entre lo que se anhela y lo que conviene, del cochambroso esfuerzo que exige al desclasado astuto trepar a la montaña y la facilidad para que el poder le despeñe si en nombre de su honor se rebela contra la sumisión, de los seres genética y vocacionalmente adorables que solo pueden enamorarse de la persona equivocada, de cómo preparar unos espaguetis con la ayuda surrealista de una raqueta de tenis al ser amado para aliviarle la depresión por habeer intentado suicidarse al comprobar que los reyes follan con sus enamorados vasallos pero no se casan con ellos, de la lacerante convivencia de miseria y grandeza, claudicación y rebeldía , resignación y sueños en algo tan complejo como la naturaleza humana, del dilema entre lo que aconseja el cerebro y lo que dicta el corazón. La épica que empapa al brioso aspirante a ejecutivo C. C. Baxter, entregando la llave que le permitía el acceso al lavabo de los directivos, a cambio de que el gran jefe no siga degradándole, tiene una grandeza a la altura de Homero.

No conozco ningún final tan emocionante (incluidos los de ese poeta del fracaso llamado John Ford) como el de la señorita Kubelik abandonando su inútil amor para entrar en el apartamento del eterno náufrago que pagó un precio muy caro por su redención, pidiéndole al comprensiblemente embobado que siga jugando a las cartas, que ya veremos lo que pasa. No conozco ninguna película tan romántica, realista, soñadora, triste, mordaz, sensata, cabrona y bonita como esta.

Consulto fechas y descubro que Psicosis, esa genialidad sobre la incertidumbre y el horror, fue parida el mismo año que El apartamento. Mi idea más perfecta de la felicidad es ver este programa doble en un desaparecido cine de barrio, en una tarde de invierno, compartiendolo con la persona amada. Pero tambien sería impagable en soledad. El gran cine la espanta. Es una droga irremplazable. Y no deja resaca".

Carlos Boyero, El País, 18.06.2010

Desde el lupanar de rica miel.

MAD MEN

Mad Men és la serie que porta arrassant en els Golden Globe als USA tres anys consecutius. Aquest any ha tornat a guanyar en la categoria de millor drama de TV. Però, de qué va la serie? “Está basada en la historia de aquellos hombres que dieron forma a las esperanzas y sueños diarios de los americanos de la época”, això és el que diu la publicitat. Del que tracta és de la vida dels treballadors d’una empresa de publicitat al Nova York de prinicipis dels anys 60’.

El protagonista principal és Don Draper, el cap del departament de creatius. És un tio guapo, inteligent i hermètic com pocs. Fa gala d’una retòrica excepcional. Aparentment és un triunfador, té una carrera professional meteòrica, es valorat i temut pels companys de feïna. Tracta a la gent en cert despreci. Està casat en una dona espectacular, una rubia guapísima a lo Grace Kelly i, a més, qualsevol dona cau rendida als seus peus. Però tot açò és l’aspecte exterior del personatge. Per dins és un tio complex, insegur, no és qui aparenta ser, oculta un oscur passat que el persegueix. Internament viu en una caiguda constant.

Així, la serie gira al voltant de Draper i de la resta de treballadors de Sterling Cooper, que és com s’anomena la empresa de publicitat on treballa. Fent un repàs a la fauna que ens podem trobar allí, ens trobem en primer lloc als dos propietaris de la companyia. Bertram Cooper és un tio excèntric, té un yoroi (armadura japonesa) al despatx, es paseja descalç i obliga a tot aquell que entra al seu despatx a descalçar-se. L’altre soci, Roger Sterling és tot el contrari. És un vividor que està liat en la cap de les secretaries, Joan Holloway, una tia exuberant.

En quant als empleats, tenim a Peggy Olsen, la nova secretaria de Don, que anirà agafant protagonisme a mesura que avança la serie. És rara, rara, rara. Després estan els creatius de la companyia. Pete Campbell (en un primer moment el típic trepa, però poc a poc se li endevina una personalitat molt complexa), Paul Kinsey (el Che Guevara de la oficina), Salvatore Romano (el dibuixant gay, sempre a punt per a eixir de l’armari), Ken Cosgrove (que es transforma en escriptor una vegada abandona l’oficina), i Harry Crane (el cap del departament de TV)

Hem de fer una menció especial per a Betty Draper, la dona de Don. És una rubia d’una bellessa i un estil difícilment igualables. Es passeja per la pantalla amb uns modelets espectaculars i les ungles sempre pintades de roig. A més, hi ha que vore la manera que té de fumar. En principi pareix la típica dona que no treballa per què no li fa falta i que es dedica a cuidar dels fills i de la casa. Però, poc a poc anirà descobrint-se com una persona dura i complexa.


En cada episodi de Mad Men pareix que no passe res, però si poses un poc d’atenció te n’adones de tot el qui hi ha darrere. Com en les millors pel.lícules de cinema clàssic, les coses més importants no es diuen, si no que s’intueixen, es deixen entreveure amb una mirada, un gest, un silenci, una copa de més de whisky, una imatge, etc. Els personatges es passen el dia fumant i beguent, a totes hores beuen, de matí, a mig dia, per la vesprada, a la feïna, quan ariben a casa, després de sopar. I fumen, però com fumen, es passen el dia encenent cigarrets. És peculiar fin i tot la manera en la que agafen la copa quan beuen.

Mad Men retrata una època, tracta de persones que aparentment tenen tot allò que sempre han desitjat, però que se n’adonen que a pesar de tot no són feliços. Una serie de la qual val la pena gaudir en tranquilitat.


Desde el lupanar de rica miel.

USAIN BOLT: LA BESTIA PARDA

Increïble, espectacular, meravellós, insuperable, magnífic, esplèndid, majestuós, excel.lent, grandiós, impresionant, fastuós…





Desde el lupanar de rica miel.

PRINCIPI D'HOMENATGE

Hui s'ha conegut la noticia de la mort de Sir Bobby Robson, el sempre elegant entrenador angles, que es conegut a espanya per haver entrenat al Barça a l'any 1996, on va tindre entre d'altres jugadors destacats a Ronaldo i Guardiola ( actual entrenador del Barcelona ), ha mort a la edat de 76 anys a causa d'un tunor celebral.

Vaja per davant aquest petit homenatge, però el verdader homenatge el deixarem en mans del nostres especialista en la matèria futbolística ( seguint l'estela de Pitxi Alonso) i milllor col·laborador del bloc Lupin.

ADÉU VICENT...

HOMENATGE A...MARIO BENEDETTI

El passat 17 de maig ens va deixar l’escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti. Va morir als 88 anys a causa d’una llarga malaltia. Benedetti va abordar tots els gèneres literaris, des de la poesia a la novel.la, passant pels contes i els assatjos. Al llarg de la seua trajectòria va rebre diversos premis, com el “Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana” o el “Internacional Menéndez Pelayo”. Va ser el màxim exponent de la anomenada generació uruguaia del 45, “la generació crítica”.

La seua obra ha arrivat als col.legis i, per tant, està prou extesa i es bastant coneguda arreu del mon. Se l’ha definit com el poeta del compromís, de l’amor i de l’alegria. Va tindre que patir l’exili en diverses ocasions, emigrant de l’Uruguai a l’Argentina, després al Perú, a Cuba i finalment a Madrid.

Benedetti ens ha deixat, però continuarà present amb la seua obra. Ací tenim un del seus poemes.

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría



Desde el lupanar de rica miel.

HOMENATGE A...VICENT FERRER

Com tots sabeu, Vicent Ferrer és un esser humà excepcional. L´any 1952 va decidir anar a la India a fer més suportable el dolor i sofriment dels més dessafavorits, en base al sistema de castes hindú...i les autoritats indies el van expulsar al cap d´uns anys perque estava convertint-se en una "amenaça"..., la companyia de Jesús de la que formava part, no va recolzar-lo en eixos durs moments i després de tornar a la India, gràcies a les gestions de la familia Gandhi, va decidir penjar els habits i crear la fundació que porta el seu nom.

A través d´aquesta fundació més de 2700 pobles reben ajudes per a la millora de les seues condicions de vida i al voltant de 2,5 milions de persones tenen una existència més digna.

El que sempre m´ha sorprés d´ell ha sigut la lucidessa que ha demostrat per afrontar el problema de la fam més absoluta...no amb "caritat cristiana" sino donant peu a projectes on es reconeix la dignitat humana per principi, i es faciliten les eines per al dessenvolupament social i econòmic de les comunitats, intentant aconseguir de forma gradual "autonomia"...eixe és el seu miracle.

Ara, està entre la vida i la mort a causa d´una embolia i el seu futur és incert...però és innegable que els seus 89 anys de vida han permés a molts i molts "esser" i no només "sobreviure".

FELICITATS

Després del post d’ahir i per a que no ens acuseu de que sempre estem pensant en ties, mamelles i culs (acusacions que clarament són certes) la entrada de hui no té res a vore en tot açò. Este post preten ser un homenatge a l’escriptor Francisco Ayala, que hui fa 103 anys, quasi res, és de 1906. Imagineu tot el que haurà vist i viscut el tio. Imagine que li quedaran pocs anys de vida, però per sort tenim la seua obra literària per a poder gaudir de totes les seues vivencies. El tio ha escrit moltísimes novel.les i assajos, ha creat alguna que altra revista i és membre de la Real Academia, entre altres coses. La seua vida ha transcorregut entre el nostre pais i diversos països d’Amèrica, on va tindre que exiliar-se després de la Guerra Civil. Ha estat, entre altres llocs, a Argentina, Puerto Rico, Brasil i Nova York.

No vaig a extendrem molt, perquè no sóc un expert en Francisco Ayala, de fet, sòls he llegit d’ell alguna novel.la curta. Però el cas és que a l’edat de 103 conserva una gran lucidesa, que es pot comprovar a les numeroses entrevistes que aquestos dies apareixen a la premsa amb motiu del seu aniversari.

I quin és el seu secret? Doncs el tio diu que és la mel (en pren tots els dies). Però preguntat per aquesta qüestió afirma també que algo té a vore el whisky. Estes paraules d’Ayala me reconforten, si la longevitat està relacionada amb el whisky, ja tenim algo guanyat, jeje.

Por cierto, el senyor Ayala té perfil a Facebook i jo ja m’he fet fan seu.


Desde el lupanar de rica miel.

A PROPÒSIT DE CLINT...

Comparteixo, paraula per paraula l´homenatge més que merescut a Clint Eastwood, com molt bé ha dit Lupin, l´últim dels clàssics...

I aprofitant el raonament Lupinià, diré...que l´art és de tant més qualitat quan menys "conceptual" és, a no ser que parlem de la conceptualitat sense concepte Kantiana, per tant tots aquells que pretenen jutjar les obres d´art des d´un punt de vista conceptual perverteixen el fonament estètic i amb més motiu visual del cinema i redueixen alló que és estrictament cinematogràfic a apunt costumbrista, en un exercici d´ignorància impròpi de persones alfabetitzades al S. XXI.

En quan a les filies polítiques del tio Clint, diré que el seu cinema destila més progressisme, que qualsevol dels mites cinematogràfics "conceptuals", i jutjar el seu cinema amb una òptica ètico-política és un exercici d´autodefinits per part dels objetors,...que no tenen ni !puta idea, ni de cinema, ni d´ètica!...

House´s èticament incorrecte

Rubianes Solamente

HOMENATGE A...EL FOLLONERO

Aquest crac, va visitar diumenge el "Valle de los Caídos", i amb el seu to humorístic habitual va dipositar damunt la tomba de Franco, tres flors amb els colors de la bandera republicana...amb dos collons!
Per aquest fet, avui mateix es publica al diari "El periódico", les amenaces que la Falange li ha dedicat al pobre Jordi...però, ja se sap, que els dictadors i els seus "amigachos" són poc amants del sentit de l´humor...són més partidaris d´apallissar, torturar, assasinar i fer desapareixer...als qui tenen el coratge i la decència de fer-los front.

"Dicha permisividad no va a salir gratis a quienes la permitieron y la realizaron, y los falangistas sabremos muy bien dónde y cómo dar la batalla a estos amigos del asesinato y el tiro por la espalda" Falange dixit

En un dia tan assenyalat com avui, VISCA LA REPUBLICA I RE-MUERTE A F. F I TOTS ELS DICTADORS QUE EN EL MÓN HAN SIGUT.
House´s ergo sum

HOMENATGE A...EL RESPONSABLE DE CASTING DE LA SEXTA

No se si serà directament Emilio Aragón l’encarregat de fer el casting per als seus programes o serà una altra la persona encarregada, però el que està clar és que té ull el molt cabró. A tots els rankings de les millors presentadores de TV (en quan al físic es refereix clar està) apareixerien 3 o 4 de les que treballen a La Sexta. Res que veure amb Canal 9. És el que dic jo, com no saps com te van a eixir les presentadores, almenys que estiguen bones, si després com és el cas de La Sexta a més a més són bones fent la seua feïna millor, peró si no almenys la vista s’alegra. Ale, ahí vos deixe un ranking de les meus presentadores favorites. Com veureu n’he posat 9, la que fa 10 vos la deixe per a que poseu la que més vos agrade. Tranquils, també pose alguna que altra foto.

Ruth Jiménez.

Erika Sanz.

Kira Miró.

Sara Carbonero.

Eva González.

Helena Resano.

Mar Saura.

Vanessa Romero.

Cristina Saavedra.

Desde el lupanar de rica miel, recuperant la secció top 10.

PAUL NEWMAN

Farà alguna cosa més d’un mes, es va fer públic que a Paul Newman (Shaker Heights, Ohio, 1925) li havia sigut diagnosticat un càncer de pulmó i els metges li havien donat dues setmanes de vida. Davant d’açò, el tio Newman va decidir retirar-se per a descansar en pau amb els seus. El senyor Newman va estudiar la carrera d’Economia abans d’ingressar a la escola d’interpretació de Yale allà pel 1951. Després d’açò es va dedicar completament al món del sèptim art, protagonitzant numeroses grans pel.lícules, tals com “La gata sobre el tejado de zinc” (Richard Brooks, 1958), “El buscavidas” (Robert Rossen, 1961), “Cortina rasgada” (Alfred Hitchcock, 1966), “Dos hombres y un destino” (George Roy Hill, 1969), “El golpe” (George Roy Hill, 19743) i moltíssimes altres. La veritat és que este home ens ha fet passar estones boníssimes al davant de la pantalla. Qui no s’en recorda de la mítica escena en la que es menjava 50 ous en una hora a la pel.lícula “La leyenda del indomable” (Stuart Rosenberg, 1967), o de les memorables partides de billar que jugaven ell i “el gordo” al Buscavidas.

Però, més enllà de les facultats interpretatives, i dels seus atributs físics, que deixarem per a les xiques, una de les coses a destacar d’aquest amant de l’automobilisme, és la seua capacitat per a saber envellir, i no tan sòls en l’aspecte físic. El cas és que, poc a poc, ha anat abandonant el mon del cinema, no abans de deixar-nos una excel.lent interpretació a la seva última pel.lícula, “Camino a la perdición” (Sam Mendes, 2002). El tio continua casat des de 1958 amb la seua dona, la també actriu Joanne Woodward, sense protagonitzar escàndols amb la prensa del cor, ni amb altres dones. Tampoc direm que el senyor Newman haja sigut un sant, supose que les seus histories extramatrimonials haurà tingut, però, al menys, no ha sigut una persona caracteritzada pels escàndols i les excentricitats, com altres estrelletes que amb molt menys es creuen els reis del mambo i que són “les mares de déus” del cinema internacional, muerte per a elles.

Ara als 83 anys, els metges li han donat dues setmanes de vida, a causa d’un càncer pulmonar. En fi, aquesta puta malaltia s’enporta a un gran del cinema, així com també a un gran del mon del futbol, Sir Bobby Robson, que també anuncià aquest estiu que estava a punt de palmar-la per culpa d’aquesta mortífera malaltia. El record a Robson estarà més complicat, en canvi, a Newman el continuarem veient a les seues pel.lícules. A veure si la vida d’aquestes dos persones servix d’exemple a altres entrenadors i actors de cinema, que tan sòls viuen de les excentricitats i de l’escàndol permanent.

Des del lupanar de rica miel fart de personatges que diuen saber i no veuen més enllà dels seus nassos.