Mostrando entradas con la etiqueta futbol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta futbol. Mostrar todas las entradas

viernes, 18 de noviembre de 2011

ENQUESTA 100 % CIENTÍFICA

A vore, respecte les eleccions de diumenge i el partit de dissabte del València contra el Reial Madrid, que creieu més probable:

a) Que Alfredo li guanye a Mariano a l'esprint final (meeeeeeeeeeeeeeu).

b) Que Emery li guanye la partida a Mourinho (esta encara crec que és més difícil).

c) Que Albelda li trenque les cames a Cristiano (si és que el pot alcançar en velocitat, complicat)

d) Que vinga una "pantanà" el dissabte, caiga Mestalla i el València cobre una indemnització i

així acabe el camp nou.

e) Que Mariano "vea la luz" i no fique de ministre a ningún membre del ala dura del partit (si és

que en queda algun.

f) Que Del Bosque no porte a Fernando Torres a l'Eurocopa (no m'he pogut aguantar, és que li

tinc unes ganes al "niño"...)


Deixeu els comentaris i entre els acertants rifarem una butaca per al debat d'investidura de Marianín. Si no voleu identificar-vos podeu votar anònimament, però deixeu alguna pista de la vostra identitat, cabrons!

Desde el lupanar de rica miel (quant de temps).

jueves, 18 de agosto de 2011

De futbol en general

Començant per el més recent, que es el partit d'anit, no vaig a parlar de les diferents polèmiques que hi hagueren, com diu gaurdiola, les imatges estan ahí, només vaig a comentar les cosses que, des de la meua ignorància del futbol em paregueren lamentables:
1.- L'actitud de Mou a la roda de prensa, cadascú que opine el que vullga d'aquest personatge.

2.- Les declaracions de Iker, sobre l'entrada de maçarcelo:

"Habrán hecho una entrada y se habrán tirado al suelo como siempre".


Açò que vol dir, que els jugadors del Madrid ja no tenen personalitat i han de seguir al peu de la lletra el que diga Mou, jo no se a vosaltres, però a mi m'ha defraudat molt apuntant-se al carro de Mou.

3.- El que em pareix pijor de tot açò, es que guardiola te tota la raó quan diu que un dia acabaran mal les cosses, i que serà culpa de tots, del Madrid i del Barça, del jugadors dels entrenadors i de les directives, de tots.



Una vegada he fet tres puntalitzacions sobre la supercopa, vaig al tema que m'ha portat a escriuré esta entrada, que no és un altre que la vaga dels futbolistes. Ahir es podia llegir en alguns comics que diuen que són diaris esportius, la noticia que l'AFE vol impedir que es juger el dilluns el trofeu Joan Gamper, argumentant que la vaga es prolonga de divendres a dilluns, es a dir, des de que el divendres comença el primer partit de segona divisó fins que el dilluns s'acaba el darrer de primera, açò m'ha fet pensar:

1.- Si es suposa que ara els clubs són empresses, el jugadors són treballadors igual que la resta de treballadors de l'estat, no? Més ben pagats, però treballadors al fi i al cap.

2.- Per tant com a treballadors tenen tot el dret del mon a fer vaga, aleshores jo em pregunte, els donaran 3 dies de baixà de la SS i els llevaran el corresponent al sou d'eixos tres dies com farien en qualsevol treballador de l'estat?

3.- Com que els futbolistes són treballadors i tenen dret a fer vaga, també tenen el dret a no fer vaga com la resta de treballadors, que pasa si els futbolistes del Barça decideixen fer vaga el diumengue i no el dilluns? L'AFE els obligaria a no jugar el gamper? Aleshores seria un sindicat terrorista, que no seria digne d'un estat democratic, pense jo, encara que puc estar equivocat.

4.- De moment per a la segona jornada també hi ha vaga, i el divendres 28 el Barça juga la supercopa d'europa contra l'Oporto, que pasa tampoc la podria jugar? Rubiales va dir que la vaga només afectava a la lliga, i no a les competicions europees, però ara per a intentar que no es juge el Gamper diu que no es pot jugar cap de partit entre el divendres i el dilluns, que pasa que ara el Gamper forma part de la lliga i jo no m'enterat? o es que li donen la volta als seus arguments segons més els convinga?


No sé com acabarà el tema de la vaga, però em pareix, que al igual que cada vegada que hi ha un "Classic" en este tema no s'esta donant una bona imatge

sábado, 26 de marzo de 2011

De diaris va l'assunt

No se si recordareu, però en un sopar no fa moltes setmanes, vam estar parlant de diaris, i més concretament del diari esportiu català "El mundo deportivo".

En aquesta conversa, entre d'altres moltes cosses que es van parlar, l'escritor més productiu d'aquest blog ( encara que darrerament està en hores baixes) Lupin va posar damunt la taula que si la possibilitat de que aquest diari fóra propietat del diari "El mundo" publicat a madrid, com ve va dir ell " en aquest nom podria ser", i vam quedar que ja ho investigariem en internet.

Doncs bé, ja se que han passat uns quants dies, però al final ho he buscat en internet i el que he trobat és el següent:

EL MUNDO DEPORTIVO

El Mundo Deportivo és el diari de premsa esportiva del Grupo Godó. Va néixer l'1 de febrer del 1906,[2] primer com a setmanari i el 1929 com a diari. És la publicació esportiva més antiga que encara s'edita a l'estat espanyol i la segona més antiga del món, tot just després de la italiana Gazzetta dello Sport fundada el 1896.[3]

Es publica a Barcelona en llengua castellana, amb el FC Barcelona com a club de referència, i a Madrid, essent allà un diari especialitzat per als aficionats de l'Atlético de Madrid. També edita edicions especials per al País Basc a Biscaia, Guipúscoa i Àlaba.

El seu primer director fou el pioner de la premsa esportiva Narcís Masferrer, i el primer propietari Jaume Grau. El van seguir al capdevant del diari el seu fill Ricard Grau, Josep Torrents, José Luís Lasplazas, Juan José Castillo, Manuel Tarín i Santi Nolla, que n'és l'actual director. Ricard Grau va vendre les seves participacions a l'amo de Tele/eXprés, Jaume Castells i aquest, uns anys després les vengué a Carlos Godó Valls, propietari deLa Vanguardia.


EL MUNDO


El Mundo és un diari en llengua castellana editat a Madrid. Té un suplement per aCatalunya i una edició per les Illes Balears, dirigida per Agustín Pery. Fou publicat per primera vegada el 1989 i fou fundat per Alfonso de Salas, Pedro J. Ramírez, Balbino Fraga i Juan González.

Va aparèixer per primera vegada el 23 d'octubre de 1989 i va ser fundat per Alfonso de Sales, Pedro J. Ramírez, Balbino Fraga, Juan González i Melcior Miralles. Seguint l'estela de l'anterior periòdic dirigit per Pedro J. Ramírez, Diario 16, El Mundo ha dedicat des de sempre importants esforços a la investigació periodística. En este sentit, van desvelar els escàndols de corrupció del govern de Felipe González, com el cas Ibercorp i el terrorisme d'Estat del GAL.


Aquestes dates em porten a pensar que el mundo no es ni el creador ni el propietari ni res semblant del mundo deportivo, no se vosaltres que opineu.

lunes, 18 de octubre de 2010

MOURINHO

Probablement hui no siga el millor dia per a escriure este post, perquè el Reial Madrid guanyà el seu partit contra el Màlaga de forma clara i contundent. Però ja feia algunes setmanes que volia parlar de Mourinho i aprofitant dos articles de la premsa d’este cap de setmana, he decidit aboradar el tema.

No negaré la evidència de que Mourinho és un tècnic competitiu que fa que els seus equips lluiten fins al minut 90 de cada partit. Els resultats l’avalen. Però una cosa són els resultats i altra la forma en que s’aconsegueixen. Sí ja ho sé, mentre vaja guanyant imagine que a molts aficionats madridistes els importarà poc si l’equip juga be o juga mal.

Però és que la cosa no es queda tan sòls en l’estil de l’equip. El que me molesta més encara és l’estil del portugués fora del terreny de joc. Tan sòls hi ha que vore’l a les rodes de premsa per a agafar-li animadversió. Mourinho es dedica a parlar mal, a fer-se l’interessant, a voler saber més que ningú, a contestar mal als periodistes –que en molts casos no dic jo que no s’ho mereixquen-. Pareix que per a ser bo a la seua feina, s’ha de ser un xulo, prepotent i estùpid.

I el pitjor de tot, és que aquest carácter és el que transmet a l’equip i açò és el que es reflexa en el joc. En fi, que com ja he dit al principi, tal vegada tot açò no tinga molt de sentit hui dilluns després de la golejada de dissabte, però no vindria mal que mirara a la banqueta del seu màxim rival. Guardiola és tot el contrari, no dic jo que siga una bona persona i tal, no parle d’això, i tampoc m’importa si ha matat a algú o és més bo que un tros de pa. Del que parle jo és de la complicitat que demostra amb els jugadors, del respecte que demostra davant la premsa, de la seua forma d’actuar en general, que al final es transmet al camp. Parle d’actitud, no sé qui serà millor entrenador, Pep o Mourinho, però el que està clar és que no s’és millor per fer-se l’interessant i per polemitzar continuament.

Ací deixe uns articles de dos madridistes confessos.

El triste que lo contamina todo

El librero Antonio Méndez me lo venía reclamando desde hacía ya semanas, lo mismo que su joven hijo Borja. Les contesté: “Hombre, aún es pronto, acaba de iniciarse la temporada”. Mis compañeros de la Academia José Manuel Sánchez Ron y Luis Mateo Díez, caballeros ponderados, se dividieron: el segundo me recomendó paciencia; el primero, tras dudar, se decidió a animarme: “Sí, quizá ya es hora”. La verdad es que abrigaba la esperanza de llegar por lo menos hasta la mitad de la Liga sin tener que escribir este artículo. Incluso deseaba –contra todo pronóstico– no escribirlo en absoluto, pese a que anuncié aquí mismo hace unos meses, cuando todavía no se había materializado la amenaza, que, si se consumaba, me costaría seguir siendo del Real Madrid este curso, tras mi fidelidad desde los siete años. La razón de mis dudas tenía nombre: José Mourinho, el prototipo de entrenador que no soporto y el más antimadridista de todos los imaginables. En las últimas campañas he ido contra sus equipos, y para ello he debido violentarme un poco en un caso, nada en el otro. El Chelsea era, de toda la vida, mi club inglés favorito, por mis afinidades con el barrio de Londres al que representa. Al comprarlo el magnate ruso Abrámovich y convertirlo en una empresa que destacaba sólo a golpe de talonario, mis simpatías empezaron a decaer, pero se las mantenía. Cuando adquirió como “cerebro” a Mourinho, y en consecuencia desplegó un juego feo, rácano y soporífero, se me agotó la reserva. Al Inter de Milán, en cambio, le profesaba antipatía desde que, en 1964, fue el causante indirecto de la salida del Real Madrid de Di Stéfano. Hoy en día, además, no me gusta que no alinee a un solo jugador italiano en sus filas. Siempre he creído que los equipos deben ser un poco de sus ciudades, o por lo menos de sus países.

Pero claro, la violencia a que hube de someterme para no ir con el Chelsea no es nada comparada con la que tendría que hacerme para ir contra el Madrid: un imposible y un absurdo. Y sin embargo ha bastado un mes de competición (seis partidos de Liga y dos de Copa de Europa) para saturarme, y creo reflejar el sentimiento de muchísimos merengues. Salvo contra el depauperado Dépor, el juego ha sido espantoso. Insustancial, vulgar, torpón, aburrido, sin apenas marcarse goles y con el único mérito (propio de las escuadras medrosas y conservadoras) de no recibirlos. El defensa Carvalho, mano derecha de Mourinho, ha dicho bien clara la tontería: “Es más importante no sufrir ningún gol que meter cuatro”. Ni siquiera saben de números: un equipo que empatara a cero sus treinta y ocho partidos de Liga quedaría imbatido, sí, pero descendería a Segunda, con tan sólo treinta y ocho puntos. Mourinho vino con la fama de que motivaba mucho a los jugadores, los liberaba de presión y daba la cara por ellos. De que les era enormemente leal, cargaba con las responsabilidades y jamás los culpaba. Hasta la fecha ha sido todo lo contrario: tras varios encuentros, manifestó que a Xabi Alonso “no lo he visto jugar todavía”; criticó por omisión a Ramos; confió en la “inteligencia” de Benzema, una manera de insinuar que aún no se la había notado; menospreció a Pedro León y de paso al Getafe. Dudó de la honradez del Sporting de Gijón y rebajó los merecimientos del Barça. Cuando las cosas van mal, se comporta como si no fueran con él. Su actitud es de permanente desprecio hacia cuanto ve u oye. Como se sabe espiado por las cámaras, actúa como un mal actor incesantemente: cuando estampa una botella contra el banquillo, se ve que el gesto no le ha salido de dentro, sino que es una pantomima estudiada, quién sabe si ensayada en casa ante el espejo.

Pero, sobre todo, es triste, casi cenizo. Estamos acostumbrados a que los tremendos horteras de nuestras televisiones califiquen de “glamuroso” a cualquier individuo o individua pedestres y más bien dignos de lástima. Aparte de espúreo y erróneo, es un adjetivo devaluado. Que se pueda considerar “glamuroso” a Mourinho rebasa los límites de mi comprensión. Un hombre con un sempiterno gesto agrio y un injustificado desdén en la mirada; de una personalidad tan gris como sus feos trajes (en España se cree, extrañamente, que mostrarse avinagrado equivale a poseer una “personalidad fuerte”); que ansía la notoriedad y se complace en ella como si fuera un acomplejado o el jurado malasombra de todo concurso televisivo. Todo eso hace de él una figura deprimente y triste y poco inteligente, y lo peor es que esos atributos se los contagia a los jugadores. El Madrid ha sido siempre un equipo alegre: atacante, generoso y al que nunca le ha bastado ganar (a Beenhakker, Capello y Schuster no les bastó para conservar el puesto), sino que ha procurado brindar un fútbol deslumbrante y divertido. Sus representantes han solido ser personas más bien afables y educadas (Molowny, Valdano, Del Bosque), y los patanes nunca fueron en él bien recibidos. Es inexplicable que Florentino Pérez haya creído que un engreído sombrío como Mourinho, ninguno de cuyos equipos ha causado admiración, podía ser el rostro de su club, que es el mío. Da pena ver a Valdano hablar tras cada tedioso partido, con cara de circunstancias y verbo dubitativo, como si tuviera plena conciencia del gravísimo error cometido. Antes de su contratación, un 80% de madridistas expresaron su oposición a Mourinho. De seis partidos, el equipo lleva ya dos sin marcar, y ante rivales muy menores. Y en Chamartín casi no ha habido tarde en la que no se oyeran abucheos. La tristeza de Mourinho lo contamina todo, hasta las gradas.

Javier Marías

Chulazo

Alguien muy lúcido estaba convencido de que Billy Wilder tenía cuchillas de afeitar en el cerebro y que la transmisora de esa cualidad o defecto era su lengua. Afirmaba que eso lo definía. No hablaba de su piedad, de su subterráneo lirismo, de su sabio conocimiento del anverso y el reverso de los seres humanos, de su certidumbre de que el amor puede lograr que las ratas actúen como héroes. A ese ser tan venenoso le fue muy bien en su arte y en su vida (entre comillas, ya que gasearon a su madre en un campo de concentración), el injustamente descrito como un cínico y creador de tantos perdedores fue un triunfador absoluto.

Nada de lo que ha conseguido Mourinho merecerá el amor de alguien que conciba el fútbol como un arte, o como uno de los más incuestionables espectáculos del mundo. El enorme mérito de que un juego rocoso y tan vulgar como el del Oporto, el poderío físico y mental de ese Chelsea hecho a la medida del todopoderoso gánster ruso, o ese Inter mezquino y pragmático que logra vencer a los buenos sin tirar una sola vez a puerta durante el definitivo combate, hayan logrado el poder, no significa que se hayan acercado a la gloria.

Tiene un reto muy jodido el guaperas desdeñoso en el Bernabéu. Existe no solo hambre de títulos, sino de que estén acompañados de belleza y de orgullo. Y puedes reconocer a un villano de primera fila, a un esgrimista mental, a alguien tan afilado y tan perverso, cuando responde a la agresiva pregunta de un periodista cuando visita en plan imperial el feudo en el que su camino iniciático se reducía al papel de traductor del entrenador, de chico avispado para funciones mínimas con un demoledor (la cita no es exacta): "Yo era traductor en este equipo, pero resulta que vuelvo después de muchos años habiéndolo ganado todo y me encuentro con que usted sigue preguntándome lo mismo sin que se haya alterado su puesto de trabajo". Qué mal enemigo el portugués errante, cuánta capacidad para humillar al bocazas débil.

El arrogante mercenario y muy profesional Mourinho ha negado tres despreciativas veces que sus gladiadores pierdan el tiempo recibiendo honores principescos. ¿Sabe lo que significa el palco del Bernabéu, la cantidad de negocios que puede legitimar la sagrada presencia de los Reyes? Se lo traducirá un ser superior, el constructor Florentino.

Carlos Boyero

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 2 de septiembre de 2010

CARBONERO A ITÀLIA

Ben sabut és que la televisió italiana es caractaritza, entre altres coses, pel gran nivell de les seues presentadores. I no parle de alta professionalitat, si no del físic. Dóna igual que siga un programa per a xiquets, pre la vesprada, de matí o per la nit. El cas és que van totes guapíssimes, escotadíssimes i lluint cos.

I dins del panorama televisiu italià destaquen, com no podia ser d’altra manera, les televisions de Silvio Berlusconi. Il Cavaliere ompli els seus programes de models, velines i de reporteres sexys. A l’últim fitxatge el coneguem molt be al nostre pais, ha sigut la periodista més famosa de l’estiu. Si, Silvio ha fitxat a l’atractiva Sara Carbonero per a fer una secció sobre la lliga espanyola dins d’un programa de futbol. El programa en qüestió s’anomena Premium Calcio i s’emet a un canal especialitzat en futbol.

Que me digueu, Il Cavaliere està tonto, eh? De moment, la Carbonero haurà de millorar el seu italià, com es pot comprovar al següent video.




Desde el lupanar de rica miel.

martes, 10 de agosto de 2010

STJARNAN

En la lliga islandesa hi ha un equip que està fent-se famós a la carrera per les celebracions dels gols que fan els seus jugadors. L’equip en qüestió és el Stjarnan, i els seus futbolistes s’han especialitzat en celebrar estrambòticament els gols. Primer va ser la peixca del salmó, i després han vingut Rambo, la bicicleta humana o les birles.

Els xics s’han fet ràpidament famosos al penjar els videos en Internet, fins i tot estan penjats els assajos de les celebracions.








Desde el lupanar de rica miel.

martes, 13 de julio de 2010

WE ARE THE CHAMPIONS













Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 5 de julio de 2010

CAMACHO TORNANT-SE LOCO




Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 30 de junio de 2010

MUERTE A...MISTER SATÁN




Vaja per davant que fer d’entrenador des de casa és molt fácil, ja ho sé. I que opinar a posteriori també és molt senzill, també ho sé. Però com que l’única cosa que podem fer és opinar i a este blog dic el que pense, doncs vaig a parlar un poquet de la selecció espanyola i, més concretament, del seu seleccionador Vicente Del Bosque.

L’entrenador espanyol, Mr. Satán, s’ha carregat el joc de la selecció. Jo el vinc criticant des de que va agafar l’equip després de la passada Eurocopa, per què no ha apostat decididament pel joc que tan bons resultat ens va donar.

Els jugadors actúen a posicions canviades. Insisteix en posar a Torres en punta, quan es veu clarament que no té ritme de joc. Si ja no m’agrada el joc del “niño”, encara menys si no està en forma. De fet, ahir va millorar el joc de la selecció a partir del moment en que el va substituir Llorente. A més, el fet d’alinear a Torres en punta provoca que el davanter més perillós de cara a porta, David Villa, siga desplaçat a la banda esquerra, on no és tan desequilibrant com quan juga en punta. Al jugar per banda, inicia les carreres molt alluynat de la porteria rival, fet este que fa que es canse més al fer més quilòmetres.

Com que Villa juga per banda esquerra, Iniesta es veu desplaçat a banda dreta, des d’on és menys perillós que per la dreta tirant diagonals i movent-se lliurement. A més, al jugar iniesta per la dreta, Silva ha estat relegat a la banqueta –pareix que ha pagat els plats trencats per la derrota contra Suïssa-.

Després està el tema més calent, el del doble pívot. Mr. Satán s’empenya en jugar amb dos tios (Xabi Alonso i Busquets), fet este que provoca que Xavi jugue més avançat, una posició esta que on no destaca tant. És a dir, tenim probablement al millor centrocampista de creació i el fem actuar a una posició que no és la seua. Muerte a Mr. Satán. A més, es podria suprimir de Xabi Alonso i jugar amb Busquets i Xavi al centre, amb Silva per la dreta i Iniesta per l’esquerra. I davant, a més de David Villa, pot triar entre Cesc, Llorente, Mata o Pedrito.

Tot açò no lleva que els jugadors han arribat cansats al Mundial i que no estan al mateix nivell de l’Eurocopa, però si jugaren en la posició on són capaços de rendir millor, les coses funcionarien molt millor.

El problema és que com que anem guanyant i passant de ronda i Del Bosque no canvia d’idea.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 23 de junio de 2010

NOVA REVISTA PORNO

Aprofitant el Mundial de Sudáfrica, i a falta de fitxatges i de conspiracions intraplanetaries, el diari Marca ha abandonat la vesant estrictament esportiva i ara es dedica a temes més interessants. Entre fotos de novies de jugadors en boles, aficionades de les diferents seleccions lleugeres de roba i fotos de models sudafricanes, el diari Marca s’ha convertit en poc més que una revista porno a l’estil de Playboy o Penthouse.

I no és que me parega mal el tema, per què entre vore i escoltar el videoblog del terrorista d’Eduardo Inda i vore fotos de models sudafricanes, la veritat és que no hi ha color.

Ací vos deixe algunes de les fotos aparegudes últimament per a que es poseu mals.

















Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 17 de junio de 2010

SARA CARBONERO CULPABLE?


Des de la premsa anglesa acusen a la periodista de Telecinco i novia d’Iker Casillas, Sara Carbonero de ser la responsable de que el porter de la selecció espanyola no estiga concentrat en la seua feina. Val, la Carbonero està tremenda i té pinta de que no li agrada ni ná! Si, ja sabem que la Carbonero informa a peu de camp en els partits de La Roja i es dedica a entrevistar a jugadors i tècnics abans i després dels partits. De fet, ahir després del partit va entrevistar al seu amorsito Iker Casillas. La entrevista va ser molt professional, donat el mal ambient que hi ha havia per la derrota.

En quan a les acusacions de la premsa anglesa, crec que no estan ells precisament lliçons. Hui en dia qualsevol jugador dels que està al Mundial pot des de l’habitació de l’hotel, estar conectat amb la seua parella, pot estar ficat a un Chat, pot estar practican sexe telefònic amb la seua novia, la seua amant, o amb una periodista o una aficionada o amb la recepcionista de l’hotel. De fet, hi ha alguns que s’entretenen jugant a la PlayStation.

El que han de fer els futbolistes, al igual que la resta dels mortals quan estan a la feina per la qual són remunerats, és intentar abstraure’s d’aquelles coses que el poden marejar. Hi han coses més difícils de superar que altres, però no crec que la presència de la Carbonero distraga a Casillas, o al menys, no el distrau menys que a altres futbolistes que també tenen parelles famoses i bien rebuenas.

I dic jo, els que critiquen a Iker no serà que el que tenen és enveja…



Dijous 16 de juny després del partit:
Carbonero - ¿Cómo está el vestuario?
Iker – Estamos fastidiados (que no jodidos)
I pensa la Carbonero: Jodido vas a estar esta nit quan jo t’agafe per davant…


Desde el lupanar de rica miel.

ME LO IMAGINO

"Me ha pasado tantas veces, he estado tantas veces en su mismo lugar... Hace unos días les contaba que donde ellos están, yo estuve. Y eso me permite imaginarlos allí, sentados en el suelo del vestuario de Durban, unos buscándose con la mirada, cansados, agotados de haberlo intentado hasta el último minuto. Otros, tal vez, debajo de una toalla, intentando aislarse de todo el ruido, intentando olvidar aquella pelota que se le fue junto al palo o intentando borrar el viento que el balón había dejado en sus dedos justo antes del gol. Alguno buscando el descanso en la camilla del vestuario, cerrando los ojos creyendo que, al abrirlos, el partido estará aún a punto de empezar.

Y entre ellos, mucha gente, unos acercando los líquidos imprescindibles para iniciar la recuperación, ya que nunca se nos debe olvidar que el siguiente partido empieza justo cuando finaliza este; otros llenando bolsas de hielo para aplicar allí donde el contacto físico ha dejado un hematoma; otros, simplemente, ofreciendo una palmada, una caricia, un poco de calor.
Y por allí habrá aparecido alguno de los veteranos para recordar que este era el primer paso, que quedan seis puntos por jugar y un Mundial por ganar, que no es este el momento para que las dudas entren dentro del grupo, para que la cabeza se llene de preguntas sin respuesta, que este es el momento de confiar en cada uno y, sobre todo, en ese que se viste junto a nosotros. Y es el momento de sentir que, aunque esas palabras estén llenas de sentido, estén plenas de lógica, entonces, ¿por qué tengo un agujero tan grande en mi alma y un vacío tan grande en mi ilusión?


Y en medio del alboroto silencioso se habrá oído la voz del seleccionador, para recordarles que esto del fútbol es así de inexplicable, para recordarles que ya sabían que un Mundial no se gana en el primer partido y que, por tanto, tampoco se pierde en los primeros 90 minutos, para recordarles lo buenos que son, las dificultades que han superado para estar allí, para recordarles que no es importante las veces que caes sino las que eres capaz de levantarte.
Y ahí se irán, poco a poco, desparramándose rumbo a una ducha que, esta vez, no va a ser reparadora, iniciando entre murmullos conversaciones en busca de la respuesta exacta a esa vieja pregunta: ¿qué nos ha fallado?


Y desde la experiencia que da el haber estado metido en varias de estas, me permito sugerirles que el fútbol se construye desde su imprevisibilidad, desde la capacidad de sorprender y sorprendernos, y eso que nos encanta cuando nos toca a favor es harto doloroso cuando nos deja detrás en el marcador. Seguro que ha habido cosas a mejorar, las hay hasta en el encuentro más glorioso, cómo no lo va a haber en los días oscuros. Seguro que cuando se vean en el vídeo van a darse cuenta de tantas jugadas posibles que se quedaron en el limbo del Moses Mabhida de Durban, seguro que algo más pudieron hacer para evitar que Suiza anotara su gol. Pero tras el análisis, tras la reflexión, les sugiero que se miren entre ellos, que vean quienes les acompañan en ese vestuario dolorido, que sientan que allí, entre tanto cuerpo y mente dolientes, están quienes nos van a llevar, primero, a octavos y, a partir de ahí, billete libre para soñar.


Mientras ellos buscan sus respuestas, que me permitan asomarme al balcón de mi casa, que el Nervión amenaza con desbordarse. Y eso sí que es un asunto preocupante
".

Andoni Zubizarreta.

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 3 de junio de 2010

CRISIS? WHAT CRISIS? II

En el mon de la empresa hi ha un concepte que s’anomena “Fons de comerç”, que representa el valor inmaterial de la empresa, considerant factors com la clientela, el prestigi, i altres conceptes no cuantificables. I direu, qué collons té que vore tot açò amb el títol del post? Doncs ara ho explique, tranquilitat.

Estos dies s’ha donat a conéixer la xifra que rebrà cada jugador de la selecció espanyola de futbol si aconseguiex guanyar el mundial. La quantia puja a 600.000 €, una burrada.

En primer lloc, mai he entés be el concepte de les primes als futbolistes. El tema consisteix en que per fer el seu treball, és a dir, jugar i intentar guanyar, a més del que cobren reben un estímul adicional. Els futbolistes que van a la selecció no cobren, al menys no en conceptes materials. Però si recordem el concepte de Fons de comerç aplicable a les empreses, podem fer una analogia amb els futbolistes. No cobren diners, però si fan be el seu treball, i la selecció arriba lluny en el mundial, aquestos futbolistes es revaloritzen en el mercat i de segur voran incrementat en poc de temps el seu sou.

Per un altra banda, amb “el tijeretazo” que ens han pegat a alguns, si ens tenim que apretar el cinturó, no pareix lògic que els nostres futbolistes reben estes quantitas tan elevades. Recordem que estem en temps de crisi, encara que per a uns més que per a altres, com es comprova clarament.

Un altra consideració a fer al respecte, és d’on ixen els diners de les primes de la selecció espanyola. En aquest punt s’ha de remarcar que els recursos de les federacions esportives provenen en part de subvencions públiques i que els pressupostos Generals de l’Estat atorguen una quantitat a este tipus d’entitats.

Tenint tot açò en compte, és més que discutible que els futbolistes de la selcció reben primes i damunt que estes siguen d’unes quantitats tan elevades. El cinturó se l’haurem d’apretar tots, no? No tan sols uns quant. Si s’han de pujar els impostos als més rics, be està que es comence pels futbolistes, persones que en poc més de 20 anyets tenen diners per a aburrir-se.
Està clar que la crisi és per a alguns. És extrany que no s'alcen veus en contra de les primes als futbolistes, tenint en compte el nivell de desocupació.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 13 de mayo de 2010

RE-MUERTE A...MANOLO LAMA

Este Manolo Lama és gilipollas. Per a fer una gracieta i omplir l'informatiu amb alguna noticia, no se li va ocórrer altra cosa que "demostrar que los atléticos son generosos". I per demostrar la seua teoria va reunir a un grup d'aficionats del conjunt espanyol en Hamburg i els va convidar a que donaren diners a un vagabund que estava el pobre passant fred.

I clar, al tio li tiraren bufandes, banderes, mòbils i fins i tot una targeta de crédit. Al final la meravellosa idea de Manolo Lama va sembrar més una broma per al pobre home que altra cosa. i encara haguera pogut ser pitjor, tenint en compte l'estat en el que estan normalment els aficionats dels equips de futbol abans d'una final, és a dir, borratxos perduts. Sort que pillà en gent tranquila.

En fi, que este home hauria de desaparéixer dels programes de televisió per què és més que roin, és horrible i representa el pitjor del periodisme esportiu.



Por cierto, pareix ser que al seu company de Carrusel Deportivo, Paco González se l'han carregat de La Ser per una disputa amb un directiu de la cadena


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 4 de mayo de 2010

MUERTE A…EDUARDO INDA


Este Eduardo Inda, simulacre de periodista, que no sé molt be per quines raons haurà arribat a la direcció del diari Marca, es dedica a carregar-se entrenadors i jugadors amb les seues columnes i calumnies.

És sabut que des de principi de temporada abandera la campanya per a destituir al tècnic del Reial Madrid, Manuel Pellegrini. Ni tan sòls el deixà fer demèrits, abans de començar ell ja l’havia sentenciat.

Serà que el tècnic xilé no dóna molts titulars, és un home tranquil, que no fa declaracions polèmiques i que es dedica a treballar sense preocupar-li el component mediàtic del seu treball. I açò últim és un error per al director de Marca.

A continuació reproduiré algunes de les perletes que Indra ha soltat al seu últim video-blog:

- “El fútbol es la ciencia más inexacta que hay”. I no serà per què no és una ciència.

- “Pellegrini no es entrenador para el Madrid ni en el mejor de sus sueños”. Doncs mira, en somnis no sé si ho serà, però a la realitat de moment si que ho és.

- “Si como entrenador es discutible, como orador es indiscutible, indiscutiblemente malo”. I ho diu un tio, que tan sòls hi ha que escoltar-lo tres frases per a adonar-se’n de que no lliga les frases ni amb pegamento Imedio. En fi, que s’expresa de pena. Parla com un aficionat, combinant els tòpics i frases futboleres sense trellat amb frases fetes de tot tipus.


Sí, està clar, tots tenim opinió i som lliures d’expresar-la, i en el cas dels periodistes no podria ser menys. Però, una cosa és la opinió que puga donar un aficionat en una bar després de tres cerveses i un altra, la que hauria de donar un periodista a un mitjà de comunicació. Ésta última, hauria d’estar basada en el rigor i en fets contrastats, i no en subnormalitats profundes i en arguments més propis de la barra d’un bar que d’un diari esportiu.

Lamentablement, tots ens queixem, i en raó, dels nostres polítics, però la talla dels peridistes esportius del nostre païs està en consonància amb el nivell dels polítcs espanyols, i com a mostra este Eduardo Inda, terrorista consumat. El que està clar és que la carrera de periodisme no otorga ningun títol ni carnet d’entrenador. El que han de fer alguns periodistes és informar-se be, deixar els comentaris tècnics als experts en la matèria i formular opinions basades en fets contrastables i no amb criteris subjectius vàlids tan sòls per a tertulies amb els amics.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 22 de abril de 2010

RIBERY, BENZEMA I ZAHIA

S'anucia estos dies a la premsa internacional que el jugador del Bayern de Munich podria estar implicat en un escàndol de prostitució de menors. Hui s'informa al diari francés "Le Monde" que el jugador del Reial Madrid Karim Benzema podria estar també implicat, al haver freqüentat a Zahia D. quan aquesta tenia 18 anys. Cosa esta que no crec que li afecte al Madrid, per què per al que juga el francés...


Bo, ací teniu a la tal Zahia en un programa d'una televisió gala demostrant les seues virtuts






Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 4 de marzo de 2010

ESPANYA - FRANÇA

Pareix que ahir li pegarem un repàs a França, partit clar i tranquil. I sempre que siga guanyar-li als nostres veïns que tradicionalment sempre ens han fotut, és una alegria doble.

Al seleccionador, que està fent un bon treball, m’agradaria dir-li una cosa: Que no Del Bosque, que no has de jugar amb homes de banda! Com millor li va a l’actual selecció és jugar per banda amb tios que ajuden a crear joc associant-se amb Xavi, Marcos Sena, Xavi Alonso i companyia. Ja sé que el seleccionador està fent proves, que és el que ha de fer, i que homes com Santi Cazorla estan lesionats, però espere que finalment Vicente Del Bosque es decideixca per deixar a casa a Jesús Navas.

Sí, d’acord, el jugador sevillà és un tio desequilibrant, un jugador diferent a l’estil dels clàssics extrems. Però este tipus de jugadors no tenen cabuda a l’actual selecció. Val que amb una de les seues espectaculars jugades poden donar una asistencia de gol, però la seua presència a l’onze condiciona negativament el joc de l’equip, restant efectius de creació i de generació de futbol per als companys.

Ja ho sé, me repeteixc més que l’ allioli, però és que jugadors com Navas i Capel –uns tios sobrevalorats- i a jugadors del seu estil que s’obstinen en fer un regat darrere d’un altre per la banda sense ser capaços d’alçar el cap, obstinats en les bicicletes, coles de vaca i demés "mariconaes", no representen el futbol modern. El futbol modern és el que representa el Barça i la selecció espanyola, on la tècnica s’aplica en benefici del conjunt i ningú abusa del baló, la circulació de la pilota és fluida i la movilitat del jugadors és una de les claus del bon joc i les victories.

Seria un greu error no aprofitar el millor que té la selecció i jugar amb equips descompensats amb una banda amb extrem i l’altra amb una cosa diferent. A vore si d’una vegada aconseguim crear una selcció amb una identitat de joc que perdure, al igual que les selccions alemanya, italiana o brasilera, que jugue qui jugue practiquen el mateix futbol. A més, si es dona el cas de que l’estil de joc escollit és el que millor li funciona als jugadors que tenim i a més a més el joc que es practica és atractiu i eficaz, doncs millor que millor.



Desde el lupanar de rica miel.

domingo, 28 de febrero de 2010

MUERTE A ... JUANMA CASTAÑO




Este personatge "periodista" de la Cadena Ser, Cuatro i Canal + i dic "periodista" perquè no te la carrera de periodisme, va estudiar dret a l'universitat d'Oviedo però no la va acabar, es creu un gracioset més de la "caverna mediata madrilenya".

L'ultima tonteria que va dir es " Para que Villa no juegue en un grande como el Barça o el Madrid vale la pena que juegue en el Sporting". SENSE COMENTARIS, ELL SOLS SE DESCALIFICA.

martes, 9 de febrero de 2010

TACONEJA GUSTINET

Molt s'ha parlat esta setmana del "taconaso" de Guti contra el Depor. Però com este de l'àrbitre Álvarez Izquierdo res. El tio intercepta involuntariament la pilota quan anava a un jugador del Xérez i en alçar-se i en un acte "involuntari ", passa el baló al jugador al que li anava la pilota. Un crak este Álvarez Izquierdo.





Desde el lupanar de rica miel.

martes, 26 de enero de 2010

HASTA LA POLLA DE LA EXPULSIÓ DE CRISTIANO RONALDO

Ale, ja la hem liat en la puta expulsió de Cristiano Ronaldo en el partit contra el Málaga el passat diumenge. De nou tenim al pais dividit entre els que pensen que la expulsió era merescuda i els que opinen que la tarjeta roja és injusta. Els diaris i les televisions no trauen altra cosa, fins i tot pareix que a Haiti ja no passe res. Però recapitulem.

Partit Reial Madrid – Málaga, diumenge 24 de gener de 2010. El Madrid necesita guanyar per seguir la estela del Barça i el Málaga per eixir de les últimes posicions de la taula. En una jugada de contraatac Ronaldo és agafat insistentment per Mtiliga, impedint-li avançar. Cristiano fart de tants estirons intenta desfer-se del jugador rival, i com a resultat impacta una colzada al nas de Mtiliga, que acaba amb el nas trencat. L’àrbitre, que estava al costat de la jugada i per tant, va la vore perfectament, decideix que l’acció és mereixedora de tarjeta roja.


A paritr d’ací tot el mon comença a emetre juis de valor al voltant de la expulsió i hi ha qui, com Jorge Valdano, teoritza fins i tot sobre el càstig que deben rebre els jugadors que segons ell “van en contra de l’espectacle”. Des de la prensa de la capital es comenta que la expulsió és injusta, i es comença a tirar de memòria per a vore si algun jugador del Barça ha fet el mateix. Com a resultat hui tenim un video en el diari Marca en que es veu a Messi en una jugada similar, amb la diferència de que no li trenca el nas a ningú. Des de Barcelona, també es realitza una treball d’hemeroteca per a rememorar totes les expulsions de Cristiano Ronaldo ha patit al llarg de la seua carrera, i apuntar el suposat carácter violent del jugador portugués.

Si anallitzem la jugada en deteniment, veiem clarament com Ronaldo, en un intent per desempallegar-se del jugador del Málaga, li propina una bona colzada trencant-li el nas. L’àrbitre està al costat de la jugada i decideix expulsar a Ronaldo. I ací s’acaba tot. Poodm teoritzar sobre el càstig que reben els bons jugadors en forma de patades durant els partits i que els àrbitres haurien de tenir en compte este fet. Però una cosa que ha de quedar clara és que a futbol juguen estrelletes a clubs grans, però també hi participen jugadors modestos en equips de baix presupost, i que cadascú ha d’emprar les seues armes per a intentar guanyar els partits. Si Florentino decideix tirar de cartera, i el Málaga posem per cas, compta amb jugadors més modestos que no tenen la velocitat ni la tècnica del jugador portugués, és correcte que s’apliquen de la manera més oportuna que creguen, sempre que no vagen a fer mal al rival. A la famosa jugada de diumenge, Mtiliga agafa a Cristiano per la camiseta, doncs pitjor haguera sigut que li haguera donat una patada i li haguera trencat una cama, no?




Però per altra banda hi ha que entendre als jugadors que reben tantes i tantes patades al llarg dels partits. És normal que alguna vegada perden els papers i propinen un bon colp al rival que els ha estat tocant els collons durant tot el partit. Al fi i al cap, per molts milions que tinguen, tots som humans i en un moment donat podem llançar-ho tot per l’aire.

En el futbol té cabuda la provocació, els piques entre rivals, les putaetes, les tècniques per a desconcentrar als rivals, i així un fum de coses més. I tot açò és igual de vàlid que un pontet, una folha seca, un colp de tacó o un penalti de Panenka. Fet que no lleva que per als espectadors ens agraden més éstes últimes accions que les primeres. Per la seua banda, el que han de fer els àrbitres és sancionar el que veuen, les accions sense pilota les quals impliquen un seriós perill per als contraris, han de ser penades amb la expulsió i amb la posterior sanció del comité corresponent. I tant val, si la jugada violenta la protagonitza Ronaldo, com Messi, com Patxi Salinas.

Des de Barcelona s’apunta el caràter violent de Cristiano Ronaldo, però que en dirien si l’acció l’haguera protagonitzat Henry o Ibrahimovic? De segur que farien igual que el Marca. Amb tot açò el que es demostra és que la gran part de la prensa esportiva espanyola és basura, pura merda, i que han de inventar polèmiques de tots els llocs per a vendre diaris. En fi, lamentable.


Desde el lupanar de rica miel.