Mostrando entradas con la etiqueta lamentable. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lamentable. Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de enero de 2012

L’última del Consell de la Generalitat.

Que la situació financera de la Generalitat era, és i serà un desastre és sabut per tot el mon, bo, tots menys els nostres governants, que pareix que fins a aquesta setmana no se’n havien adonat, o això és el que semblava pel que deien i feien. Mentre que assistiem a retallades a la majoria de les Comunitats Autònomes, la nostra Comunitat pareixia aliena a la corrent retalladora que domina el panorama nacional (tan sòls es limitava a la supresió dels lliberats sindicals institucionals i a la no cobertura de les baixes a l’administració).

Però ha sigut arribar Mariano a La Moncloa i pareix que s’ha obert la veda a la nostra comunitat. El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, anuncia al seu discurs del 1 de gener, un pla amb el que pretén retallar 1.000 milions a l’administració autonòmica. De sobte, desapareixen 40 de les 46 empreses públiques de l’Administració valenciana (sí, ho heu llegit be, de 46 passen a 6). A més, s’anuncia la paralització de la carrera profesional per al personal sanitari (que és l’únic sector al que s’havia aplicat este complement), la supresio dels dies d’asunts propis, l’eliminació de les aportacions als plans de pensions, pujada de l’IRPF i altres impostos, etc.

Però la mesura estrela és la reducció de la jornada dels funcionaris interins a 25 hores setmanals, amb la reducció de salaris corresponent, of course! Clarament es tracta d’un Expèdient de Regulació d’Ocupació encobert, amb la finalitat de reduir el salari d’un important grup de funcionaris durant 2 anys. La gran diferència és que, a tots els ERE’s té lloc obligatoriamente una negociació entre empresari i representants dels treballadors per a intentar atenuar o suavitzar les mesures proposades, procés negociador que a aquest cas no ha existit.

Després de la baixada de sous de l’any passat i la congelació per al present exercici, l’aument del IRPF i el presumible increment de l’IVA, aquesta mesura afecta a un dels sectors que més ha patit la crisi, i no precisament perquè l’haja provocada, si no per les retallades que ha patit.

Aquesta mesura, a banda de ser injusta, és una estafa i una mentida. Fa tan sols 3 setmanes que s’han aprovat els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 i en ells no es contempla ninguna d’aquestes mesures. Aleshores, qué ha canviat en tres setmanes? Hi ha que recordar que els pressupostos els prepara el Consell i els porta al Parlament per a que els representants dels ciutadans introduixquen esmenes i els aproven o no. És a dir, que fent-ho com ho han fet, han evitat que les mesures passen per Les Corts, lamentable. El que s’anomena un Decretazo.

I clar, és més fàcil retallar als pobres empleats públics que a Calatrava, Ecclestone, Gürtel, Brugal, València C.F., alts càrrecs, cotxes oficials, fastos diversos, salari dels diputats de Les Corts, organitzar l’Administració per a reduir despeses inútils, etc.

Una pregunta, cal comptar amb el Palau de les Arts per a quatre que escolten òpera. I no és que jo tinga res contra “il bel canto”, però crec que hi han coses esencials que estan davant de coses com aquestes.

Ja pare.

Desde el lupanar de rica miel, encenent-me per moments.

jueves, 21 de julio de 2011

CRÒNICA DEL DIA D'AHIR

Le apoyó por delante, por detrás, al lado, se tragó todos los sapos por él, vinculó el futuro político de ambos, le aclamó en plazas de toros cuando todo el mundo sabía que lo quería ver dimitido. Nunca le pidió que se fuera. Esperó y esperó, confiado en que algún momento la presión lo reventaría. En que moriría sin que nadie lo matase. Y sobre todo sin que él se manchase las manos. Tuvo que esperar dos años, cuatro meses y un día, pero Mariano Rajoy, sin mover un músculo, vio ayer cómo caía por su propio peso, y sin hacer él nada, como pasó con el extesorero Luis Bárcenas, la última gran pieza del caso Gürtel: dimitió Francisco Camps.

El presidente de la Generalitat se resistió hasta el último momento. Y Rajoy, consciente de que no podía forzar su dimisión directamente, buscó una salida intermedia, aunque muy difícil de defender. En varias conversaciones en los últimos días, tanto el líder del PP como otros interlocutores le explicaron a Camps que la dirección nacional no podía permitirse un juicio en otoño, en plena campaña. Así que, si no quería dimitir —y no quería— solo quedaba una salida: declararse culpable, aceptar la multa más alta que le pidieran, y evitar el juicio.

Rajoy aceptaba así que Camps se convirtiera en el único presidente autonómico con antecedentes penales de la democracia española, nada menos que por cohecho, esto es por corrupción. Es más, le dejaba a él decidir. Pero para facilitar las cosas, Génova empezó a trabajar para que saliera adelante ese apaño. “Es el mal menor”, explicaban.

Rajoy ya había renunciado a su oportunidad real para resolver el problema en marzo, cuando podía no haberle confirmado como candidato. Los estatutos del PP le dan ese último poder al líder. Pero una vez más, no lo ejerció, prefirió esperar, como siempre, y entonces quedó a merced del president. Él tenía la última palabra.

Además de Camps, que nunca estuvo del todo convencido, porque quería ir a juicio, el problema principal era Ricardo Costa. El exsecretario general no quería admitir su culpabilidad porque eso podía facilitar su condena en el caso de financiación ilegal, con penas no de multas sino de cárcel.

El equipo de Rajoy puso en marcha la red para afianzar el apaño. Dolores de Cospedal llamó a última hora de la noche del martes a Costa, y le pidió un sacrificio. A cambio, le garantizó una compensación, un reconocimiento y un buen trato político en el futuro. Costa aceptó, a regañadientes y contra el criterio de su abogado.

Todos, Rajoy y Cospedal incluidos, se fueron a la cama pensando que el president se declararía culpable. Rajoy y Camps hablaron también a última hora, y aunque ambos coincidieron en que la solución no era buena, decidieron seguir adelante. Nadie en los últimos días descartaba la dimisión del todo, porque veían a Camps muy tocado, pero le habían visto tantas veces resistir y resistir que no lo querían creer. Por eso se resolvió que se declaraba culpable. Allí estaba Federico Trillo, siempre cerca de Camps desde el martes por la tarde, para garantizar que su entorno, mucho más resistente, no le convencía de que fuera a juicio. Rajoy no controló nunca la situación, todo estaba en el aire hasta el último momento.

Nada más despertar, comenzó una mañana de esperpento. Costa ya había cedido, pero con una condición: que él iba a firmar con Camps. En ningún caso antes. No se fiaba. Ya le habían engañado otras veces. El president llegó a prometerle que le metería en el Gobierno autonómico. Nada.

Varios periódicos daban cuenta en sus portadas del apaño, y los comentaristas empezaban a criticarlo. En el entorno de Camps se instalaba una realidad: el arreglo no eliminaría la presión mediática, lo que peor lleva un president que en los últimos dos años apenas ha aceptado preguntas de la prensa y que llevaba cinco días encerrado cancelando agendas. Su estado anímico se deterioraba por minutos, según los muchos dirigentes que han hablado con él en las últimas horas.

Aún así, a primera hora de la mañana, todo marchaba según lo previsto. Los abogados de tres de los cuatro imputados, Víctor Campos, Rafael Betoret y Francisco Camps llegaban al Tribunal Superior de Justicia de Valencia con sus documentos para “conformarse”, el término técnico para reconocer el delito. El letrado de Camps, y por tanto no un hombre enviado por Génova sino alguien de su absoluta confianza, llegó a presentar en el tribunal el escrito en el que reconocía el delito y anunció que estaba a la espera de que su cliente viniera a firmarlo. Costa esperaba acontecimientos, y nunca presentó el escrito.

El documento sin la firma del imputado no vale. Así que empezaron a desfilar. Primero Campos, que firmó, después Betoret, que también lo hizo... ¿Y Camps? Todo el mundo le esperaba, la expectación iba creciendo, y también la presión. El tribunal se llenó de cámaras y redactores que aguardaban a pleno sol. Pasaban las horas, y el juzgado iba a cerrar.

Entonces el esperpento alcanzó su cénit. El juzgado anunció que el abogado de Camps había comunicado que el president se disponía a acudir para firmar el documento que había presentado su abogado, esto es para reconocerse culpable. Pidió así el favor de que ampliaran el horario de cierre. Le había costado mucho decidirse, pero parecía hecho. El juzgado aceptó esperar nada menos que para recibir al president de la Generalitat, que seguía refugiado en el palacio presidencial con Trillo y Juan Cotino, dos hombres religiosos como él, cercanos al Opus Dei, que han estado casi siempre con él en los días más duros.

Muchos de los que han hablado con él estos meses aseguran que Camps se ha llegado a tomar el caso como una especie de martirio, como un prueba, y que se ha refugiado en la fe para resistir. Algunos incluso señalan que realmente estaba al límite de la resistencia psíquica.

Cuando todo parecía decidido, algo pasó. Se repitió el caso de Bárcenas. El extesorero dimitió un día en que su mujer lloraba porque no podía salir de casa con todas las cámaras esperando a la puerta. Camps se rindió al ver que tenía que declararse culpable y hacer el paseíllo rodeado de cámaras, admitir su falta, pagar la multa y explicarlo antes los ciudadanos. Acorralado, consciente de que casi todo el partido quería que se marchara hace mucho tiempo, se derrumbó. Decidió dimitir para no declararse culpable, para seguir con el juicio y tratar de defenderse. Para no admitir ante todos lo que ya todos reconocen incluso en público: que mintió, ante el juez, el Parlamento y los ciudadanos. “No quería ser un presidente condenado, ahora se siente liberado”, comentaba alguien que habló con él.

Su decisión, comunicada a las 17.30 con su gobierno en pleno a la espalda y Trillo y Rita Barberá de espectadores, deja a los pies de los caballos a Campos y Betoret. Ambos se han declarado culpables —y eso no tiene marcha atrás— porque el PP les dijo que Camps también lo haría. Costa se salvó por su desconfianza, y ahora él y Camps tratarán de defender su inocencia en el futuro juicio mientras otros dos imputados con las mismas pruebas reconocen su culpabilidad.

Sin haber jugado el partido, el resultado puede parecer muy bueno para Rajoy. Se quita el peso de Camps, que pese a su dimisión de ayer del Gobierno y del PP pretende mantener su escaño en el Parlament de cara al futuro; despeja su camino a La Moncloa y coloca de sucesor a Alberto Fabra, que siempre fue el favorito de Génova una vez que Rita Barberá rechazó el encargo. Se le colocó en las listas autonómicas por si acaso, aunque nadie contempló nunca en serio que Camps cayera.

Sin embargo, aunque políticamente empezó a resolverse ayer, el caso Gürtel en Valencia no ha hecho más que empezar. Queda por juzgar toda la financiación ilegal, las desviaciones y comisiones en la visita del Papa, y los contratos irregulares de todo tipo con la trama. El caso de los trajes era solo el principio. Pero ha sido suficiente, dos años después, para hacer dimitir al responsable de haber llevado la trama a Valencia: Francisco Camps, el amigo del alma de Álvaro Pérez, el Bigotes.

El País.

TORNA LATIGASOS


Després de molt de temps sense escriure res a aquest blog no podem deixar passar l’oportunitat de comentar els fets d’ahir.

Després de tot el merder del cas Gürtel i de “la causa de los trajes” i les reiterades mentides de Francisco Camps, la setmana passada el jutge Flors va decidir sentar al “banquillo” a Camps, juntament amb Víctor Campos, Rafael Betoret i el megapijo Ricardo Costa.

Així, la situació del Beato Camps s’havia tornat insostenible i amenaçava seriosament en convertir-se en un entrebanc en el camí de Mariano Rajoy a la Moncloa. La cúpula del PP ha intentat presionar a Camps per a que es declarara culpable i pagara la multa, però el Poc Honorable ha preferit dimitir i no admetre la seua culpabilitat.

Ara be, una vegada presentada la dimissió, Camps insisteix en que és innocent: “Inocente, completamente inocente de todas las barbaridades que se han dicho estos años sobre mi…no podrán demostrar nada, porque no hay nada”. Així que, ara que farà? Perquè segons les seues declaracions “Yo estoy liberado para defenderme de todas las mentiras e insidias”, no pareix que vaja a declarar-se culpable. Aleshores, que farà Ricardo Costa? Recordem que és un dels principals imputats en la causa del finançament il.legal del PP valencià i no li vindria gens be tindre antecedents penals. I que passarà amb Víctor Campos i Rafael Betoret que hui mateix es declaraven culplables devant el jutge. Camps els ha fet una bona jugada, eh? Si, si, anem a declarar-nos tots culpables, però vosaltres primer, i després, ai ai ai, ara no vaig.

Esta vesprada, el Poc Honorable ha comparegut devant els mitjans de comunicació amb una actitud altiva i prepotent, com ve fent el president des de fa uns anys. De fet, no ha deixat que la seua comparecencia s’emetera en directe, obstaculitzant el treball dels operaris de TVE.

Ací van algunes de les perles que el Beato ha soltat aquesta vesprada:

Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del Gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. Guaaaaaaauuuu!!!

Hemos luchado ante un sistema duro y brutal”, en referència a que tot és un muntatge, que no hi ha res de res, aleshores qué passa? que la trama Gürtel és un invent de la prensa i de l’oposició? Ja que vas a dimitir, fes-ho amb certa decència i no culpes de tot a una conspiració nacional. I, per cert, si vas a dimitir, fes-ho abans, perquè si ja hi havia prou desastre a la Generalitat, ara ho has acabat d’arreglar, xaval.

Camps i els seus es pensaven que ho tenien tot controlat, que al final no passaria res –amb la inestimable ajuda de Canal 9 i el jutje De La Rúa-. Però al final, tantes mentides i delictes no poden quedar impunes.

I després d’açò, qué? Podriem pensar que entrarà un nou President –amb tota seguretat l’actual alcalde de Castelló de la Plana, Alberto Fabra, que farà neteja i que, encara que no comulguem amb les seues politiquees conservadores, farà tornar la democràcia a les Institucions valencianes i la tansparència a la gestió del Consell. Però, després de vore amb quina actitud s’ha despedit Camps, no sóc gens optimista, imagine que es cumplirà aquella màxima de “los mismos perros pero con distintos collares”.

En fi, lamentable.


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 7 de junio de 2010

MUERTE A…EDUARDO GARCÍA SERRANO

El canal de TV Intereconomia no deixa de sorprendren’s. La última ha estat protagonitzada pel terrorista de les ondes, Eduardo García Serrano. Ha protagonitzat la polèmica al voltant de la pàgina web de la Conselleria de Salut del Govern de Catalunya, on s’ofereix educació sexual per als adolescents.

Doncs be, al senyor García Serrano, no li pareix be que s’eduque sexualment a la joventut i li ha dedicat unes parauletes a la Caonsellera de Salut, Marina Geli. “Esta señora es una guarra, una puerca y está fabricando degenerados”. Açò és el que, entre altres coses, ha afirmat Eduardo García sobre la consellera. A més, també li dedica el calificatiu de “zorra repugnante”, “enseñarle a un niño que pueda hacer lo que quiera es esclavizarlo de por vida”.

Este tio de segur que és dels que la seua dona no els se la pot mamar, per què això és de guarres, però en canvi se’n van de putes per a que els facen tot allò que no permeten fer a les seues dones. LAMENTABLE.

El periodista de Intereconomia afirma que vivim en un pais “siniestro”, per prohibir fumar als xiquets i al mateix temps ensenyar-los a “meneársela”. I demana perdó per dir meneársela, ohhhhhhhhhh. El que hauria de fer és demanar perdó per existir.

De moment, el tabac mata, en canvi, el que es preten amb la educació sexual és ensenyar als joves a gaudir del sexe amb seguretat. Lamentable, però tan lamentable és este tio, com lamentable és que una persona amb eixos pensaments tinga veu en un programa televisiu, i que no se’l desautoritze d’inmediat.

De la comparació que fa en la antita Roma…millor no dir res, per què…

En fi, raons sobrades per a matar-lo al nostre blog, no vos pareix?

Ací va el video en les seues paraules:




Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 22 de abril de 2010

MUERTE A…EVO MORALES


Evo Morales, el president de Bolivia que en un principi pareixia un pobre campesino boliviano amb els seus jerseis de colors, resulta que poc a poc s’ha anat descobrint com a un gilipollas com un piano.

Morales va de tio que defensa els drets dels indígenes del seu país, però promte s’ha vist que de pobret res de res. Amb l’amistat dels Castro i de Chávez, s’han vist clarament quines són les seues postures.

Ara, per a defensar els productes alimentaris de la seua terra, ha carregat contra els productes transgènics dient que són els responsables de la homosexualitat i la calvicie a Europa, mentre que al seu país –on no prenen productes tranasgènics- tots són mascles i melenuts. I com a exemple fica el seu pelazo pantene.

"El pollo que comemos está cargado de hormonas femeninas. Por eso, cuando los hombres comen esos pollos, tienen desviaciones en su ser como hombres”. Ésta és una de les seues perletes.

Afirma Evo que des de que se n’ha assabentat que els pollastres de granja es crien amb hormones femenines i, per tant, provoquen que les xiquetes desenvolupen prematurament el bust, ha deixat de menjar-ne. No siga cosa que al pobre de Evo pateixca de ginecomàstia.

Tembé carrega contra les creïlles holandeses, que diu que a pesar de ser grans i hermoses, al estar criades amb hormones de peix, no serveixen per a menjar. En canvi, les seues són meravelloses. Home clar!

Ni tan sòls s’escapa la Coca-Cola, de la qual afirma Morales que s’empra com a desatascant per part dels fontaners. Continua Evo carregant contra els medicaments occidentals, que segons el mandatri Bolivià, curen una malaltia però en provoquen dos més.

En fi, que este tio es queixa de tot, però dubte jo que el que ha de fer, que és treballar pel seu poble, en ares de la demoracia, de la superació de la pobresa i de la modernització del seu país; ho faça amb les mateixes ganes que parla de qualsevol tonteria.

Per tot açò, per considerar la homosexualitat una desviació i per molt més es mereix la mort internetil al blog. Descanse en pau.


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 20 de abril de 2010

LA LIDERESA


Hui torna a publicar-se en premsa una noticia que demostra una vegada més com se les gasta la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Els informes policials – que no se si seran de la camarilla de falsificadors dels papers de Laos o no- acrediten els moviments dels agents pagats per la Comunitat de Madrid per espiar als enemics d’Aguirre. En este cas, es relata el seguiment que es va fer a l’exvicepresident madrileny Alfredo Prada, que va ser defenestrat del Govern regional.


Concretament, el 14 d’abril de 2008 (visca la república) seguiren a Prada en un sopar privat. Diu el informe: "Sobre las 22.10 sale del domicilio y se dirige a un restaurante sito en la calle Comandante Zorita, en el cual entra en compañía de su mujer y de una chica muy joven, permanecemos por la zona hasta eso de las 0.50 horas en lo que salen. Al mismo tiempo de la salida observamos un grupo de personas, sin precisar si en tal evento participaron de la compañía de P. Se tomaron matrículas de vehículos con el fin de comprobar propietarios".


Al informe, basat en dades suministrades per Telefónica, es comprova com José Oreja, un dels asesors de confiança del Consejero de Interior, realitza diverses cridades telefòniques situat junt al domicili de Prada. El móvil d’un altre dels asesors de Granados el sitúa al restaurant on Alfredo Prada va sopar amb la seua familia.


Però cóm que “se tomaron datos de matrículas de vehículos con el fin de comprobar propietarios”. Però açò que és? Si pareix que estem en un estat policial!!! Aquestos fets, que pareixen trets d’una pel.lícula de cinema negre de serie B o Z, han tingut lloc durant els últims anys a la Comunitat de Madrid, governada per Esperanza Aguirre, gran lideresa i millor persona. I mentre tot açò ix a la llum, Espe va de bona xica que no sap res i de “señora que destapa escándalos de corrupción”. Una vegada més, lamentable, molt lamentable.


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 19 de abril de 2010

GURTEL

Un exemple de com se les gasten els imputats en el cas Gurtel. Este és un article del El Pais en el que es relata la historia de una empleada de Correa que va denunciar als seus caps i que ara viu amb protecció policial.

La testigo que huyó de la secta Gürtel
El 16 de octubre de 2007, una mujer se presentó ante la Guardia Civil y denunció que la empresa en la que trabajaba tenía una administración irregular. Ella era la administradora. Su jefe, un tal Pablo Crespo, tenía una caja en la que entraba dinero negro de procedencia desconocida y después salía en sobres que acababan en manos de un tal José Luis Izquierdo, el contable de otra empresa. También había descubierto facturas falsas para empresas virtuales. Además, y este era el motivo de su denuncia, había encargado por su cuenta una auditoría y como consecuencia le habían robado el ordenador y los documentos de su despacho.

La empresa era Special Events. Lo que Isabel Jordán estaba describiendo a los agentes era parte de las entrañas de la trama de corrupción política más extensa de la democracia, aunque entonces aún no lo sabía. Al día siguiente, el 17 de octubre, tuvo que volver a llamar a la Guardia Civil de Boadilla a denunciar que la seguían dos coches. Los agentes detuvieron a los individuos, y hallaron una cámara de fotos con imágenes de la hija de ocho años de Jordán, su casa y su colegio.
Su relación con la empresa había empezado en 2004, como empleada, cobrando 1.200 euros. Contactó con ellos a través de Jesús Sepúlveda, entonces responsable de actos del PP. Se estrenó en un acto de homenaje a los voluntarios del 11-M en el que conoció a Alberto López Viejo.

De las declaraciones que figuran en el sumario, y de detalles aportados por personas que la conocen, se puede extraer que la pesadilla de Isabel Jordán comenzó un día de mayo de 2007. El PP acababa de volver a ganar las elecciones en Madrid. Para entonces cobraba 3.200 euros y la habían convencido para figurar como administradora y después, como socia. Jordán acudió a una cena con la cúpula de su empresa. En un reservado del restaurante del Hotel Fénix, se sentó a una mesa en la que estaban Francisco Correa y Pablo Crespo (el dueño de la empresa y el administrador), Ramón Blanco Balín (el asesor fiscal), Tomás Martín Morales (que sería vicepresidente de la Empresa Municipal de Suelo de Boadilla del Monte) y Alfonso Bosch (diputado y gerente de la misma empresa).

Era la primera vez que participaba en una reunión de ese nivel. Por entonces, ya había empezado a hacer preguntas incómodas sobre la contabilidad, a raíz de cosas que le iban contando Javier Nombela (el contable) y José Luis Peñas (concejal de Majadahonda). Pero esa noche, en aquella mesa, vio en directo a qué se dedicaba su empresa. Tomás Martín, el hombre del PP, sacó un pliego de condiciones de un concurso de dos millones de euros para hacer todos los folletos y papelería del Ayuntamiento de Boadilla del Monte y dijo que se iban a presentar. Estaban todos compinchados. Jordán se encaró con los presentes. Le pareció escandaloso. Cuando fue a levantarse, Tomás Martín intentó convencerla con otro papel. Tenía preparada una hoja de costes donde se detallaba que Easy Concept gastaría unos 600.000 euros en el proyecto y tendría un beneficio de 1,5 millones. Ella, como todos los presentes, se llevaría un pellizco. Había entrado en la élite.

Jordán figuraba ya entonces como administradora y firmaría personalmente el contrato. Amenazó con irse de la empresa. Comenzaron a gritarle, que si estaba loca, que era una oportunidad para todos. El diputado Bosch le dio una patada por debajo de la mesa para que se callara. Cuando se levantó para salir del reservado, Correa la cogió por el brazo: "Me esperas que quiero hablar contigo a solas". La llevó a la calle y allí le contó que había amañado un concurso de suelo en Boadilla, que se habían repartido comisiones con el alcalde y que lo tenía grabado en vídeo contando el dinero. Hizo el gesto de un cuenco con la mano y dijo: "Lo tengo comiendo en mi mano". En ese momento, Isabel Jordán se dio cuenta de que no trabajaba para un empresario, sino para un gánster.

Llevaba 15 años en la profesión. Cuentan los que la conocen que le apasionaba su trabajo: montar escenarios, quedarse hasta la madrugada para que unas luces estuvieran perfectas, probar el sonido una y otra vez. Había trabajado hasta 14 horas diarias. Para hacer rico a un gánster.

A partir de ese día, prácticamente no volvió por la empresa. Hasta que lo denunció, en octubre, fueron meses de depresión y amenazas. Ella se quería ir de la empresa, pero no sin un papel que la eximiera de responsabilidad. Correa le dejaba mensajes amenazantes en el contestador a gritos: "Hay muchas administradoras en la cárcel". Fue despedida estando de baja.

El 6 de febrero de 2009, el juez Baltasar Garzón, que ignoraba toda esta historia, ordenó que la detuvieran. Ante Garzón, Isabel Jordán, de 41 años, se desahogó por primera vez.

Hoy intenta trabajar en lo suyo pero su relación con Gürtel lo hace muy difícil. Sigue viviendo en la casa de Boadilla a la que se mudó por recomendación de Pablo Crespo. Costaba 1.200 euros al mes, cuando ella estaba pagando un alquiler de 600 en Valdebernardo. Pero Crespo la convenció de que dejara ese barrio, que no pegaba con el estatus de una directiva. Un estatus del que salió corriendo la noche que oyó a su engominado jefe hablar de alcaldes que comían en su mano. Ahora vive con protección policial, imputada por cohecho y delito fiscal. Sus jefes están en la cárcel.
Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 9 de abril de 2010

FESTIVAL DEL HUMOR: ESPE I LA GÜRTEL

Yo me siento especialmente satisfecha de haber sido, creo que en una parte muy importante, la causante de que este caso se destapara, cuando me opuse a que se vendiera con beneficio para el señor Correa y el resto de los miembros presuntos de esta trama por menos de la mitad de su precio una parcela en Majadahonda".

Esperanza Aguirre sobre el cas Gürtel. Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeuuuu!!!


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 7 de abril de 2010

I PER FI S'HA ALÇAT EL SECRET DE SUMARI

He estat llegint i sentit este matí a Pedro Jota, i revisant el tractament que alguns mitjans de comunicació –que habitualment no mire- estan donant al cas Gürtel. Tranquils, no m’he passat al lado oscuro, ha sigut una miradeta ràpida i ja he borrat les pàgines de l’Historial.

A la pàgina del diari El Mundo podem trobar un video on PJ explica les seues reflexions després de que s’haja alçat el secret de sumari del cas. Primera conclussió: Francisco Correa i Álvaro Pérez (El Bigotes) i companyia formen una organització mafiosa en el fons i en la forma. (passaré d’explicar el fons i la forma per què PJ és molt pessat). Segona conclussió: Alts càrrecs del PP, alcaldes i regidors s’han deixat corrompre. Podriem anomenar, per tant, a Correa “El hombre que corrompió a una ciudad”, com el llibre de Mark Twain. Diu PJ que Rajoy hauria de preguntar-se, ¿porque había tanto golfo en el PP? Pobrets animalets, en lo bones persones que eren -bons xics del PP i de misa- i va tindre que vindre un foraster a incitar-los a delictir. Tercera conclussió: La policia, fiscals i jutges estan convençuts de que el principal corrupte és Luis Bárcenas, cosa de la qual no existeixen proves definitives segons PJ. Quarta conclussió: no existeix prova consistent alguna de que es tracte d’una trama de finançament il.legal equivalent al cas Filesa (no podia deixar de fer referència a este cas). Diu PJ que este fet resta trascendencia al cas, por muchos aspavientos que haga cierta prensa sectaria, pero hace que se entienda cada vez menos la tolerancia de Rajoy con Bárcenas. Quinta conclussió: si que pareix confirmar-se en canvi la existencia d’una “FILESILLA VALENCIANA”.

L’única a qui no ataca és a Esperanza Aguirre, per por o per amistat? Açò no ho sé, però el cas és que després de que es demostre tota la trama a la Comunitat de Madrid, resultaria sorprenent que Espe eixira “de rositas” de tot açò.

Als diaris La Razón y ABC –si és que sóc masoca- continuen la mateixa linea que PJ. Afirmen que no es tracta d’un cas de finançament il.legal i repasen la llista dels imputats, apuntant que tots han dimitit o expulsats del PP. Clar, ací no fan referència al Beato, Richi Costa, Víctor Campos, Esperanza Aguirre i cia.

De Canal 9, serà millor no parlar-ne, pe que és el paradigma de la manipulació i la politització dels mitjans de comunicació.

En fi, que la cosa queda clara a la vista de l’alçament del sumari del cas Gürtel, és el merder que hi darrere de tot açò. Les converses telefòniques entre El bigotes, el Beato i la seua dona són vergonyoses. Demostren els “generosos” regals que rebien els alts càrrecs i les seues families. I dic jo, que els regals serien a canvi d’alguna cosa, no? També apareix a les converses el propietari de la discoteca on va fer la despedida la filla d’Ansar i més i més gent…

Ja vorem com acaba tot, de segur que els del PP intentar desacreditar a les fiscals del cas i així que passe com en Garzón.

Desde el lupanar de rica miel.
PD: He tingut que buscar d'on ve el nom del cas, per què no m'en recordava. Ve de la traducció alemanya. Sembla que "Gürtel" vol dir cinturó, que ve de "Gürt", correa.

jueves, 25 de marzo de 2010

MARIANO - MARIONETA


ETA y Zapatero no son adversarios sino que son aliados potenciales…Se trata que ETA se haga presente en los ayuntamientos y en las instituciones del País Vasco, y una segunda parte en las elecciones generales, donde ETA devolvería el favor a Zapatero para ayudarle a ganar las elecciones”. Estes són les declaracions que ha fet esta setmana Jaime Mayor Oreja

Son aliados potenciales porque ambos buscan una España debilitada… hay muchos signos que indican que estamos en la segunda parte del proceso de resolución de conflictos”. Diu Oreja que el Govern i ETA estan negociant, però clar, no aporta prova alguna.

Hauriem de recordar-li al senyor Mayor que el Govern d’Aznar, quan ell era Ministre de l’Interior, es va sentar amb representant de la banda terrorista a Suïsa, i que el mateix Aznar anomenama per aquell temp a ETA Movimiento de Liberación Nacional. Ai, qué curta és la memòria d’alguns, cosa que es demostra després a les eleccions. A més, cóm pot posar en dubte l’actual política anti-terrorista del Govern, quan s’estan produïnt més detencions d’etarres que mai?

Fins i tot, Pedro J, -el més gran dels conspiradors- ha afirmat que no té informacions al respecte de la posible negociació entre el Govern i ETA.

I que diu Rajuà de tot açò, doncs que Mayor Oreja va ser un gran ministre i que té un gran coneixement sobre la política antiterrorista i, per tant, hi ha que escoltar-lo quan parla sobre el tema. LAMENTABLE.

Per altra banda, tenim a la gran lideresa, la presidenta de la Comunitat de Madrid, que continua guanyant-li terreny a Rajoy. Ara amb el tema del IVA, però abans amb els bous, i la propera setmana segur que es torna a traure algun altre tema per a estar en el “candelero”. Serà inútil este Rajoy, que no es dóna compte de que la presidenta de la Comunitat de Madrid li està guanyant terreny i està invaent territori que no li correspon.

Esperem que la crisi i altres errors del Govern no provoquen que el PP guanye les properes eleccions generals, perque tindrem com a president a Mariano-marioneta, que es dedica a vore-les passar i no té criteri propi. Tot açò si Espe no se’l carrega i acaba ella com a candidata a les eleccions, ja no m’extranya res en este partit.


I per si no hi havia prou, qui faltava per crear polèmica? Doncs si, el gran estadista i millor persona, el Rei “Jose Mari I de España”. I sobre qué ha opinat ara monsieur Aznar? Ha parlat sobre la reforma sanitaria d’Obama. I qué ha dit? Doncs ha fet notar que la inmensa majoria de la opinió pública americana està en contra de la reforma sanitaria. Reforma que, cal recordar, amplia la cobertura sanitaria a 32 milions de ciutadans. Persones que fins ara no tenen accés a la sanitat si no disposen d’assegurança privada.

Ansar es fa resò de la opinió dels que estan en contra als Estats Units, “la salud pública es una responsabilidad individual de cada persona”. En fi, noves declaracions que demostren els grans coneixements de té Aznar de política internacional, així no m’extranya que done classes a la Universitat de Georgetown.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 12 de marzo de 2010

PROBLEMÓN AL CANTO

Ara diuen que hi ha mal rollo entre Cristiano i Higuain, uffff, no sé si podré dormir esta nit. Aconseguirà el diari Marca que destitueixquen a Pellegrini? De segur que sí, sòls és qüestió de temps.
Muerte a la premsa esportiva en general i al diari Marca i al seu director en particular.
Desde el lupanar de rica miel.

martes, 9 de marzo de 2010

CACICADA EN EL MUVIM

"Yo tenía que dimitir por dignidad. Soy catedrático de Estética y no podía dejar de repetir aquellas palabras del profesor Valverde, 'nulla aesthetica sine etica' ('no hay estética sin ética')". Amb aquestes paraules presentava ahir la seua dimissió Román de la Calle com a Director del Museu Valencià de la Il.lustració i la Modernitat (Muvim). La decisió de dimitir ha estat provocada per una decisió política presa per les altes instancies de la Diputació de València.

Però recapitulem. El passat 4 de març s’inaugurà al Muvim la exposició fotogràfica que cada any dedica la Unió de Periodistes Valencians a repasar l’actualitat valenciana. Doncs be, si es tractava de donar un repàs a l’actualitat de l’any 2009 a la Comunitat Valenciana, no podia deixar d’apareixer el cas Gürtel, donat el número de portades que ha ocupat durant l’any passat. Però clar, les altes instancies de la Diutació de València no pensen el mateix i, en una decisió propia de règims totalitaris a l’estil del stalinisme o el franquisme, decidiren mutilar la exposició amb la retirada de les fotos que no consideraven oportunes. A les fotos en qüestió podem vore als protagonistes de la trama Gürtel a la Comunitat Valenciana així com altres protagonistes de la vida política valenciana

De la Calle ha manifestat que no podia ser “partícipe de ninguna mengua de libertad de expresión”. A més, la Diputació amb un acte irreverent, va pretendre involucrar-lo en la decisió al comunicar que la mesura s’havia pres pel diputat de Cultura, Salvador Enguix i pel director del museu.

En fi, una mesura de censura pròpia d’altres èpoques i que demostra que els que han pres la decisió tenen poc d’Il.lustrats i Moderns. Al fi i al cap, la retirada de les fotografies la única cosa que provocarà serà donar-li més importància de la que haguera tingut. En fi, lamentable una vegada més el que fan els nostres polítics i, en especial, els del PP de València. Si és que tenim lo milloret de cada casa. Ara sòls falta que proposen com a candidat a director del Muvim a John Cobra, un altre valencià il.lustre.





Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 5 de marzo de 2010

ATERRIZA COMO PUEDAS


Atenció a la noticia que aparexia ahir a la premsa: “Un niño dirigió el tráfico aéreo del JFK de Nueva York”. Pareix ser que el passat 17 de febrer un pare que no tenia en qui deixar al seu fill, va decidir emportar-se’l al treball. I no haguera passat res si l’home no fora controlador aeri i haguera deixat que el seu fill es comunicara amb diferents avions des de la torre de control. Ara la cadena Fox ha obtingut una còpia de les grabacions i clar, ja està el lio armat.

Aquesta noticia no és masa interessant, tan sòls la he comentat per a parlar del problema dels controladors al nostre pais. El comportament dels controladors és intolerable. Val que tenen una feina que requereix molta concentració i que han d’estar pendents de moltes coses i que si la caguen el resultat pot ser catastròfic. Per tant, el seu treball ha d’estar ben remunerat, però és que els nostres controladors cobren quasi el doble de la mitja europea. Les xifres del ministeri són escandaloses. En tota la red espanyola hi han 2.300 controladros, dels quals 28 cobren més de 700.000 €; 135 guanyen més de 600.000 €; 713 tenen un sou que oscila entre els 360.000 € i els 540.000 € i uns pocs guanyen més de 900.000 €. Açò és consequència, entre altres coses, de l’aplicació del conveni de 1.999 que fixava una jornada laboral molt per baix de la real a fi de cobrar la diferència com a hores extraordinaries, al triple valor que les normals. A més, tenen la posibilitat de jubilar-se als 52 anys cobrant la pensió íntegra.

Ací hauriem de fer-nos algunes preguntes. Si no és recomanable que facen unes jornades de més de 1.200 hores anuals, cóm és psible que facen 600 hores extra de mitja? Açò significa que s’incrementa en un 50 % la jornada diaria de treball en un lloc que requereix de màxima atenció i concentració. I damunt, cobrant el triple. Cóm poden garantir que mantenen el nivell d’atenció totes les hores? I si poden garantir que són capaços de desenvolupar correctament el seu treball fins a 6 o 7 hores diaries, perquè no els aumenten la jornada laboral?

Davant d’aquest panorama, el tantes vegades denostat per mi Pepín Blanco, ha decidit posar fi a aquesta situació i acabar amb part dels privilegis dels controladors. El Govern vol substituir els controladors dels aeroports de menys de 50 operacions diaries –que en total són 12- per un sistema automàtic. A més, a través d’un Decret Llei ha limitat el número màxim d’hores extraordinaries anuals a 80 i a més es lliberalitza el servei de control del tràfic aeri, obrint-se la possibilitat d’adjudicar la gestió de les torres de control a empreses privades. Amb aquestes mesures es reduiran les tases de navegació, el que afectarà als preus dels bitllets. Bo, açò de que baixaran els preus dels bitllets no ho tinc tan clar.

El conveni de 1.999 que és el que està en vigor a l’actualitat a través d’una prórroga, s’acaba el 31 de març i, per tant, els controladros, que han posat el crit en el cel davant les accions del Govern amenacen en fer vaga en setmana santa i paralitzat el país. Vorem com queda tot açò.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 3 de marzo de 2010

MUERTE A…WILLY TOLEDO


No vaig a dedicar este post a criticar les qualitats interpretatives de Guillermo Toledo. No vull mesclar unes coses en les altres, una cosa és que ens parega millor o pitjor actor i l’altra que critiquem la seua vesant política. Els motius pels quals proclame hui la mort internetil d’aquest actor espanyol són le seues declaracions al respecte de la mort del represaliat cubà Orlando Zapata.

El senyor Toledo ha manifestat en referència als cubans empresonats que "No son simples disidentes ni prisioneros políticos". Respecte a Orlando Zapata ha assenyalat que "este señor, al que se llama disidente, no era más que un delincuente común, que ha sido forzado y manipulado por otras personas parece ser que para ponerse en huelga de hambre y llegar al extremo de dejarse la vida".

Després Willy declara que hi ha una persecució internacional contra el govern cubà i coses per l’estil. Si, si, clar, hi ha una conspiración mundial per atacar al règim cubà. I dic jo, no serà que a Cuba no es respecten els drets humans i, per tant, a tot aquell que té dos dits de front no li semblen be les accions del govern dels germans Castro?

Les pràctiques abusives i totalitaries en un país al que no es respecta la llibertat, la crítica, la diversitat, etc., han fet que es perda definitivament el recolzament a la revolució cubana.

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 26 de febrero de 2010

EL GOVERN I ELS FUNCIONARIS

Però bueno, van a congelar el sous dels funcionaris públics, o no? Per què un dia diuen que sí, i a l'endemà es desdiuen i afirmen que "son problemas en la política de comunicación del gobierno". O seria un globo sonda ? Jo comence a estar fart de que un dia diguen una cosa i a l'endemà diguen la contrària. En tota la que està caient i la situació tan crítica per la que estem atravessant, estos "errors" no es poden cometre. Una vegada més, LAMENTABLE !!!


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 23 de febrero de 2010

NIT DE TERROR A TV

Esta passada nit ha sigut terrorífica en quant a televisió es refereix. Elx xics del canal VEO dedicaren la seua tertúlia a demanar que es torne a jutjar el 11-M. Diuen ara que els explosius no eren Goma 2 Eco com es va afirmar durant tot el procés i, per tant, posen en dubte la autoria dels atentats. Torna la teoria de la conspiració…

Però si canviavem de canal ens podiem trovar amb el gran programa de Intereconomia “El Gato al agua”. Programa caracteritzat com pocs pel gran “pluralisme” que hi ha a la seua tertúlia diaria. Ahir es dedicaren a debatre al respecte de la pitada que es va poder escoltar el diumenge a la final de la Copa del Rei de bàsquet quan sonava l’himne espanyol. Que si estes coses no poden passar a un país democràtic, que si al Rei anà enganyat, que sa Majestat no tenia que haver acudit a la final i tota una serie de despropòsits típics d’aquest programa televisiu.

I mentres tant, en la primera de Televisió Espanyola teniem la elecció del nostre representant per al festival d’Eurovisió. Si no hem tingut prou amb candidats com Karmele Marchante o Chimo Bayo, el que va protagonitzar anit l’escàndol va ser John Cobra, encarant-se al públic i fent gala d’uns modals exemplars.




Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 22 de febrero de 2010

Ieeeee, pactem o qué?

Immersos com estem en la major crisi internacional des de la Gran Depresió dels anys 30’ del segle passat, que ens reporta unes xifres de desocupacio tremendes, endeutaments tant de les families com de les administracions públiques, tancaments d’empreses, etc; sorprén que al nostre país els grans partits siguen incapaços de posar-se d’acord i decidir i implementar una bateria d’accions emmarcades en un pla organitzat per a traure al país d’aquesta situació, i iniciar les reformes necessàries per a que quan torne la crisi –que tornarà per que açò és cíclic- no ens pille en bragues.

I dic sorprenent per que la gran majoria d’analistes i experts en la matèria estan d’acord en el que hi ha fer: 1.Reforma del mercat de treball; 2. Millora del funcionament del sistema creditici –que els bancs solten la pasta- i; 3. Ajustar els comptes del Sector Públic. Val, ja ho sé, que les discrepancies radiquen en el “com” dur-ho a terme. Però la cosa és tan “senzilla” com que se senten els experts de cadascun dels partits i negocien. En este tema fem el que jo dic mentre que en aquest altre ho fem com tu vols. I així s’arriva a un acord sobre els punts calents.

Fer açò no és fácil, però es podria dur a terme si el panorama polític no estaguera tan emmerdat –bonica paraula ésta- i els actuals polítics pensaren en alguna cosa més que en perpetuar-se en el poder. En situacions com aquesta fa falta gent que mire més enllà de les eleccions, “personas de Estado” com es deia abans, gent que pense en el benestar del país per damunt dels interessos particulars. I no per que sí, si no perque el país són persones que no tenen treball, empresaris que es veuen obligats a tancar per falta de demanda, persones que no poden accedir a una vivenda en condicions, etc.

Cal dir que el nivell dels nostres polítics en general és lamentable, els uns tirant merda sobre els altres. El comportament del PP en tot açò és horrible, no colaborant en res esperant que la ceisi s’agreuje un poc més i s’en duga per davant al president. Però, en aquest cas si les dos forces majoritaries han de pactar, el pas inicial l’ha de donar el Govern, és el Govern qui ha de convidar a l’oposició a arribar a acords i deixar-se d’anunciar reformes de pensions on no tenen que fer-ho, deixar-se de globos sonda i de rodes de premsa per a contra-replicar les crítiques del PP.

Uns diuen una cosa i els altres la contrària, uns insulten i els altres repliquen, que sí, que no, ara dic jo blanc i l’altre diu negre. El casé s que el tema est`amolt enrocat i si algú no dóna el primer pas, açò no es soluciona sòl.

Qui ha de tragar-se l’orgull i convidar a Moncloa a Rajuà, és el President del Govern. A continuació que es reuneixquen els experts dels dos partits i quan tinguen una solució, una roda de premsa conjunta (per a repartir-se les medallfs) i a treballar. Però com que estem en un país on s’entén la rivalitat política com una cosa en la que tot val, on és més fácil criticar a l’oponent que treballar i on, en definitiva, predomina la mentalitat gitana mediterranea, crec inviable de moment que s’arribe a un pacte de mínims sobre com s’ha de superar la crisi.

Si no es pacta, les reformes no es podran realitzar per que en un país tan descentralitzat com el nostres, tota reforma requereix de les autoritats autonòmiques i locals per a prendre qualsevol tipus d’acció d’importància. Si el Govern pensa en iniciar les reformes sense comptar amb l’oposició s’equivoca.

Desde el lupanar de rica miel, esperant que deixen de fer el gilipollas (digueu-me ilús)

viernes, 19 de febrero de 2010

XÈEEEEEE, QUIN DIT MÉS BONICO QUE TINC, MIREU-LO !!!



Doncs sí, ací tenim a tot un expresident saludant al respetable al finalitzar una conferència a la Universitat d'Oviedo. Uns joves intentaren rebentar l'acte en el que eixa eminència -eixe gran estadista- i en este cas no diré i millor persona, donava una conferència a la que parlava entre altres temes de la crisi econcòmica. Bo, doncs a la seua eixida Josemari va decidir alçar el ditet i dedicar este gest als joves que s'oposaven a la seua presència a la universitat. En fi, el senyor Aznar una vegada més LAMENTABLE.


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 9 de febrero de 2010

MEDIOCRITAT POLÍTICA

Estic ja més que fart de globos sonda, inconcrecions de les diferents polítiques, dels ara sí ara no, de “un pasito palante un pasito patrás” (nacho Escolar dixit), i així de tantes i tantes coses que denoten una actitud de poca confiança del Govern i, en definitiva, de por al que diran. Al que diran els sindicats i els empresaris i els ciutadans en general. L’actitud del Govern de Zapatero és la d’un govern que pensa més en quines seran les reaccions dels actors socials que en si les mesures que pren són o no les més correctes.

Ara, encara que tard, pareix que s’han posat les piles. Esperem que valga allò de “más vale tarde que nunca”. Tampoc és que hagen concretat molt les accions que van a posar en marxa, de fet seran les que es decideixquen per consens entre el mateix Govern i els sindicats i representants dels empresaris, però al menys és un començament.

Però és que si mirem a l’altra banda de l’espectre polític, la cosa està pitjor. Preguntat el senyor Rajuá per les seues idees per a superar la crisi, el tio simlement no sabe/no contesta. En contestació a una pregunta sobre els magatzems nuclears, Mariano va respondre l’altre dia a una emisora de radio que no tenia una opinió formada al respecte. Respecte a les pensions tampoc diu res, es limita a dir que tot el que fa el Govern és fruit de la improvisació. Però xaval, proposar mesures no cal, no? Clar, Mariano pensarà, ai, no vaig a banyar-me no siga cosa que la cague i enfade a algun votant. Si jo fora membre d’algun partit polític –que per sort no ho soc- me faria mirar el fet de tindre com a màxim representant a persones que, en general, no donen la talla. Ací vos deixe un article de Juan Carlos Escudier al diari Público, on relata “El Plan secreto de Rajoy”.

"Si quieren que alguien les guarde un secreto, cuéntenselo a Rajoy. Este hombre no es que sea una tumba, es que es el sepulcro del Cid con sus siete llaves. Sabemos que conoce un plan para sacarnos de la ruina a la que nos ha llevado Zapatero, un plan para crear empleo como rosquillas y obligar al Financial Times a sacarnos de su lista de PIGS y joderle el acróstico, pero el líder del PP tiene sus labios sellados, como si la confidencia le hubiera sido revelada en confesión. Queremos que nos salve y se resiste; le urgimos a que encienda su faro de sabiduría para alumbrarnos y nos topamos con las sombras, ya sea por su hermética discreción o porque la bombilla es de bajo consumo y le cuesta calentarse. ¿Qué tenemos que hacer para que suelte prenda?

Por un momento llegamos a pensar que el Gobierno se había pasado al PP y que sus propuestas sobre pensiones y gasto público tenían que ser, por fuerza, las famosas reformas estructurales que Rajoy reclamaba a diario y nunca concretaba por mor de su parquedad. Ahora ya sabemos que estábamos equivocados. A Rajoy lo de las pensiones le parece una ocurrencia, con lo que sugiere que está en contra, y el recorte del gasto le suena a broma. ¿Que cuál es su alternativa? No consta. Hubo un tiempo en el que exigía bajar los impuestos, un asunto del que nunca más se supo. La prudencia guía sus pasos.

Salvando las distancias, Rajoy es como Bunbury, un héroe del silencio. Y conociendo su patriotismo, los motivos para privarnos de su fórmula magistral contra la crisis han de ser muy poderosos. La situación es grave, aunque albergamos la esperanza de que lo nuestro tenga remedio, sobre todo después de escucharle proclamar que basta con que Zapatero deje el Gobierno y él le sustituya para que las puertas del infierno se abran de par en par y podamos salir ordenadamente. A Mariano hay que tenerle fe y si lo sacamos en andas es seguro que llueve.

Entre tanto, sólo cabe esperar. Dos años pasan volando. Si Zapatero lo dejara ahora, él estaría preparado para hacer la mudanza a la Moncloa y ordenar un cambio de cortinas, pero no conviene precipitarse. Lo de presentar una moción de censura está descartado, no sólo porque no la ganaría sino por el riesgo de que, en el fragor dialéctico, diera alguna pista sobre cómo piensa socorrernos. Al enemigo, ni agua. Rajoy tiene un plan y eso debería bastarnos."

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 5 de febrero de 2010

HISTÒRIA DE UN “HURTO”

I dic hurto per què, segons me va informar ahir molt amablement un membre de la Policia Nacional de la Comisaría d’Alzira, el que vaig patir ahir no és una robatori si no que es tracta d’un “Hurto.”

Però recapitulem. Ahir de vesprada alguns graciosos m’obrirren el cotxe quan estava estacionat a un lloc aparentment segur i me furtaren – que dic hurtaren- diverses coses que portava al vehicle. I clar, com que el que me van sustraure ho portava al maleter, no me’n vaig adonar fins a que no vaig arribar a casa. El primer que penses és, m’hauré deixat la motxilla a casa. I puges a casa i allí no està per ningun lloc. I crides a la teua mare per a vore si la motxilla està a sa casa i te diu que allí no hi ha res. I aleshores penses, el cas és que quan he pujat al cotxe he notat una cosa rara que no sé molt be que era, caguenlaputa! I dius, ja està jilipollas, t’han obert el cotxe i les teues coses han volat. Aleshores, la mala llet per no trobar la motxilla se transforma en mala hòstia i ganes de matar als responsables.

Total, que te’n vas cap a la Comisaría de Policia a posar la corresponent denúncia i, davant l’actitud poc amable d’un poli (la empatia brillava per la seua absència), comences a encendre’t per dins i per fora, i te veus plantant-li cara al poli i explicant-li quatre coses.
- Pareix que han forçat la porta del conductor, li dic jo.
I respon ell: - Això ho has pogut fer tu amb la clau al obrir.
- Però so jilipollas, si el cotxe l’òbric amb el comandament a distància i mai s’ha obert posant la clau al pany!

En fi, que decideixc comptar fins a 10, fins a 20, fins a 30, fins a 40... (relaxat lupin, relaxat) i rebaixar un poc el to en vista de que no trauré res en clar, i intente esbrinar quienes són les opcions que tinc en eixa situació.
- Però no van a prendre empremtes dactilars o algo així, que jo veig C.S.I, eh? Que noooooooo, que com és un hurto i no hi ha “força”, no s’investiagrà més, que si troben les meues coses ja m’avisaran.

Com els polis no van a fer res més i, com jo soc fidel lector de novel.les negres i creient-me per un moment Sam Spade, decideixc anar al lugar de los hechos a vore si trobe alguna cosa. I clar, per allí no hi ha ni Cristian, així que després de rebuscar per la zona, repensar les meues teories i no trobar res, me’n vaig cap a casa sense poder llevar-me del damunt la cara de jilipollas. I me console pensant que el proper dia tornaré a la mateixa hora que han tingut lloc el succés esgarrifós i com pille al fill de puta que ho ha fet li pegaré, el degollaré, el mataré, li deformaré la cara a hosties, el penjaré dels ous a una senyal de STOP, li trauré el fetge, mel menjaré per a berenar i després li pixaré la cara.

Resumint, que després d’un cas com aquest se te queda una cara d’idiota que no te la pots llevar del damunt en dos dies. Menys mal que a CUATRO passaven anit La jungla de cristal i me vaig poder relaxar definitivament.
Desde el lupanar de rica miel.

PD 1: De les pensions ja parlarem un altre dia que estiga més relaxat, que també en tinc ganes.

PD 2: En próximas entregas de Latigasos un post sobre el maravilloso y moderno cuerpo de policia.