Mostrando entradas con la etiqueta cinema. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cinema. Mostrar todas las entradas

domingo, 5 de diciembre de 2010

CONVERSES AMB UNA FINESA

Al tercer dia de viatge i, després d'emprar tan sòls el meu "anglés de Oxford" per a les coses indispensables, vaig decidir que era el moment de llançar-me. I clar, fent memòria dels meus coneixements del país -que no eren molt extensos i es reduïen a poc més de les pel.lícules de Aki Kaurismäki i els llibres de Arto Paasilinna-, vaig decidir provar fortuna amb l'escriptor, ja que segons les contraportades dels seus llibres és un autor de "extraordinario éxito en su país".
Total, que allà que vaig i, preguntada una universitaria de 22 anys, la resposta va ser algo així com que l'havia estudiat a l'escola, però que no havia llegit res d'ell.
Després d'açò vaig decidir no preguntar-li per Kaurismäki, per si de cas...
Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 18 de junio de 2010

¿QUÉ ES EL CINE?: "EL APARTAMENTO"

"Me llevo un sobresalto al ver en estado somnoliento imágenes de El apartamento en un informativo de televisión. La primera impresión al ver algo tan desterrado en la televisión actual como el blanco y negro es que huele a necrológica. Me pongo nervioso y no encuentro el mando a distancia para que el sonido me aclare qué ha ocurrido. Recuerdo que la única superviviente entre la gente que creó esa obra maestra es Shirley MacLaine y que aunque siempre figurará en tu retina con la juventud, la mirada y la sonrisa de la ascensorista Fran Kubelik, es ya una mujer cercana a los 80 años. Afortunadamente, no la ha palmado nadie. Esas imágenes se limitan a conmemorar que hace cincuenta años nació una criatura perfecta y con luz inextinguible llamada El apartamento.

Así como una parroquia con principios irrenunciables y fidelidad extrema hace su gozoso recorrido en Dublín todos los años y en la misma fecha por los lugares en los que está ambientada su Biblia, rememorando a Leopold Bloom, los que estaremos enamorados mientras que haya luz de la tragicomedia más sublime que ha parido el cine tenemos derecho a revisitarla cuando nos plazca gracias al DVD. En momentos de desánimo o en momentos de alegría, como ritual o pactando una feliz tregua de dos horas con el aburrimiento, descubriéndosela a los que imperdonablemente no la conocían o recobrando idénticas y maravillosas sensaciones aunque nos la sepamos de memoria.

Es el retrato más penetrante, duro y compasivo que se ha hecho nunca de un trepa patético e indigno al que un amor no correspondido transforma en un hombre digno, capaz de despreciar su escalera hacia el éxito si éste le exige el envilecimiento moral. Billy Wilder nos habla con lenguaje inmejorable de las eternas relaciones de poder, de un degradado y astuto ratón que presta su casa para los juegos sexuales de los gatos con la esperanza de que éstos le devuelvan el favor admitiéndole en su gremio, de cómo un Robinson Crusoe urbano puede recobrar la esperanza de huir de la soledad al descubrir unas milagrosas huellas en el asfalto, del permanente desencuentro entre lo que se anhela y lo que conviene, del cochambroso esfuerzo que exige al desclasado astuto trepar a la montaña y la facilidad para que el poder le despeñe si en nombre de su honor se rebela contra la sumisión, de los seres genética y vocacionalmente adorables que solo pueden enamorarse de la persona equivocada, de cómo preparar unos espaguetis con la ayuda surrealista de una raqueta de tenis al ser amado para aliviarle la depresión por habeer intentado suicidarse al comprobar que los reyes follan con sus enamorados vasallos pero no se casan con ellos, de la lacerante convivencia de miseria y grandeza, claudicación y rebeldía , resignación y sueños en algo tan complejo como la naturaleza humana, del dilema entre lo que aconseja el cerebro y lo que dicta el corazón. La épica que empapa al brioso aspirante a ejecutivo C. C. Baxter, entregando la llave que le permitía el acceso al lavabo de los directivos, a cambio de que el gran jefe no siga degradándole, tiene una grandeza a la altura de Homero.

No conozco ningún final tan emocionante (incluidos los de ese poeta del fracaso llamado John Ford) como el de la señorita Kubelik abandonando su inútil amor para entrar en el apartamento del eterno náufrago que pagó un precio muy caro por su redención, pidiéndole al comprensiblemente embobado que siga jugando a las cartas, que ya veremos lo que pasa. No conozco ninguna película tan romántica, realista, soñadora, triste, mordaz, sensata, cabrona y bonita como esta.

Consulto fechas y descubro que Psicosis, esa genialidad sobre la incertidumbre y el horror, fue parida el mismo año que El apartamento. Mi idea más perfecta de la felicidad es ver este programa doble en un desaparecido cine de barrio, en una tarde de invierno, compartiendolo con la persona amada. Pero tambien sería impagable en soledad. El gran cine la espanta. Es una droga irremplazable. Y no deja resaca".

Carlos Boyero, El País, 18.06.2010
Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 25 de enero de 2010

MAD MEN

Mad Men és la serie que porta arrassant en els Golden Globe als USA tres anys consecutius. Aquest any ha tornat a guanyar en la categoria de millor drama de TV. Però, de qué va la serie? “Está basada en la historia de aquellos hombres que dieron forma a las esperanzas y sueños diarios de los americanos de la época”, això és el que diu la publicitat. Del que tracta és de la vida dels treballadors d’una empresa de publicitat al Nova York de prinicipis dels anys 60’.

El protagonista principal és Don Draper, el cap del departament de creatius. És un tio guapo, inteligent i hermètic com pocs. Fa gala d’una retòrica excepcional. Aparentment és un triunfador, té una carrera professional meteòrica, es valorat i temut pels companys de feïna. Tracta a la gent en cert despreci. Està casat en una dona espectacular, una rubia guapísima a lo Grace Kelly i, a més, qualsevol dona cau rendida als seus peus. Però tot açò és l’aspecte exterior del personatge. Per dins és un tio complex, insegur, no és qui aparenta ser, oculta un oscur passat que el persegueix. Internament viu en una caiguda constant.



Així, la serie gira al voltant de Draper i de la resta de treballadors de Sterling Cooper, que és com s’anomena la empresa de publicitat on treballa. Fent un repàs a la fauna que ens podem trobar allí, ens trobem en primer lloc als dos propietaris de la companyia. Bertram Cooper és un tio excèntric, té un yoroi (armadura japonesa) al despatx, es paseja descalç i obliga a tot aquell que entra al seu despatx a descalçar-se. L’altre soci, Roger Sterling és tot el contrari. És un vividor que està liat en la cap de les secretaries, Joan Holloway, una tia exuberant.

En quant als empleats, tenim a Peggy Olsen, la nova secretaria de Don, que anirà agafant protagonisme a mesura que avança la serie. És rara, rara, rara. Després estan els creatius de la companyia. Pete Campbell (en un primer moment el típic trepa, però poc a poc se li endevina una personalitat molt complexa), Paul Kinsey (el Che Guevara de la oficina), Salvatore Romano (el dibuixant gay, sempre a punt per a eixir de l’armari), Ken Cosgrove (que es transforma en escriptor una vegada abandona l’oficina), i Harry Crane (el cap del departament de TV)



Hem de fer una menció especial per a Betty Draper, la dona de Don. És una rubia d’una bellessa i un estil difícilment igualables. Es passeja per la pantalla amb uns modelets espectaculars i les ungles sempre pintades de roig. A més, hi ha que vore la manera que té de fumar. En principi pareix la típica dona que no treballa per què no li fa falta i que es dedica a cuidar dels fills i de la casa. Però, poc a poc anirà descobrint-se com una persona dura i complexa.


En cada episodi de Mad Men pareix que no passe res, però si poses un poc d’atenció te n’adones de tot el qui hi ha darrere. Com en les millors pel.lícules de cinema clàssic, les coses més importants no es diuen, si no que s’intueixen, es deixen entreveure amb una mirada, un gest, un silenci, una copa de més de whisky, una imatge, etc. Els personatges es passen el dia fumant i beguent, a totes hores beuen, de matí, a mig dia, per la vesprada, a la feïna, quan ariben a casa, després de sopar. I fumen, però com fumen, es passen el dia encenent cigarrets. És peculiar fin i tot la manera en la que agafen la copa quan beuen.

Mad Men retrata una època, tracta de persones que aparentment tenen tot allò que sempre han desitjat, però que se n’adonen que a pesar de tot no són feliços. Una serie de la qual val la pena gaudir en tranquilitat.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 13 de enero de 2010

EL EQUIPO A

Pareix que ja té forma la pel.lícula sober la mítica peli dels 80' "El Equipo A". el film està dirigit per Joe Carnahan. Els actors que donen vida als mítics Hannibal Smith, Murdock, M.A. Barracus i Templeton Peck són, per ordre, Liam Neeson, Sharlto Copley , Quinton “Rampage” Jackson i Bradley Cooper. Ja vorem que tal queda la pel.lícula, que s'estrena el proper 10 de juny. De moment, este és el trailer:





Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 8 de enero de 2010

SAM PECKINPAH


Ací vos deixe un article sobre el gran Peckinpah, director de obres mestres com "Pat Garrett y Billy The Kid" o "Grupo Salvaje". L'article té ja uns dies, però el reprodueixc per què sempre és un bon moment per a parlar d'aquest director que ens ha fet passar tan bons moments.



SAM PECKINPAH, EL POETA DE LA VIOLENCIA


"Ocurre en el arte y en la vida que determinados creadores y seres anónimos que están lejos de la perfección, en los que transiges con sus defectos casi tanto como admiras sus virtudes, poseen el don de enamorarte siempre, conectan con tus fibras más íntimas, te hacen sentir, se te pone un nudo en la garganta cuando desaparecen de este mundo, mantienen un lugar imborrable en tu memoria, los vas a echar de menos hasta tu último día.


Con los seres cercanos sólo te sirve el recuerdo para evocarlos. Con los libros, la música y las películas no existe esa limitación, ya que la desaparición de sus autores no es impedimento para que puedas seguir gozando de todo lo que crearon.


Esta semana hace 25 años que murió Sam Peckinpah. No poseo ningún director vivo, incluidos los extraordinarios Clint Eastwood, Woody Allen y Martin Scorsese, con la dimensión mítica y tan cercano a mis emociones (aunque nunca haya disparado un tiro ni montado un caballo) como este juglar de los espacios abiertos, épico y lírico, bronco y tierno, retratista incomparable de la violencia interna y externa y de perdedores con aura o exclusivamente cochambrosos, de desesperados con causa o sin ella, de profesionales que no van a morir en la cama, de amistades traicionadas que parecían inquebrantables, de principios morales y códigos de conducta en matadores presuntamente amorales, de gente que vive o sobrevive en el límite, cercana al ocaso.


Mi bautizo en ese cine de aroma y personalidad inconfundible ocurrió en Duelo en Alta Sierra. La muerte de Joel McCrea despidiéndose de su socio y de las montañas podría llevar la firma del mejor John Ford. Las grandes películas de Peckinpah siempre acaban con la muerte. De los malos y de los buenos. Lo segundo es inexacto, ya que cualquiera de sus personajes buenos no dudaría en meterle un balazo en la sesera a cualquier impedimento con forma humana. El legendario Pike Bishop, el jefe del grupo salvaje, advertía a los rehenes de su asalto al banco: "Si se mueven, mátalos".


El mayor Amos Dundee lograba finalmente acabar con el apache Charriba y cruzar la frontera de Río Grande a costa de perder en su obsesivo viaje a su sudista álter ego, el capitán Benjamin Tyreen, y a la única mujer que podría haber arreglado su torturada existencia. El suicidio que más me ha impresionado en la historia del cine es el de Bishop y su banda. Consecuentemente, mueren matando, gritando "¿Por qué no?" (expresión nihilista y habitual en el mundo de Peckinpah), con el pretexto de que intentan liberar a su socio mexicano.


Cable Hogue, el desamparado de Dios y de los hombres, el agonizante cuya fe encontró agua en el desierto, también acaba trágicamente sus días, pero éste tiene el consuelo de ser enterrado por la puta que ama y de que el predicador canalla que ha sido su problemático socio le dedique el más hermoso y complejo sermón fúnebre.


El reconvertido Pat Garrett rompe el espejo que le devuelve su indeseada imagen después de matar al forajido Billy The Kid, a su antiguo amigo, al tipo que se negó al pragmático cambio que le exigían los nuevos y arteros tiempos. El volcánico borracho que iba a triunfar por primera vez en su vida entregando la cabeza de Alfredo García decide montar el infierno y que éste se lo trague en nombre de una anhelada dignidad.


El maltrecho jinete de rodeo Junior Bonner no muere, pero sabe que lo tiene muy crudo para seguir tirando. Tampoco el acorralado matemático que acaba cargándose a los feroces perros de paja, pero ya nunca podrá identificar el camino de su casa.


Peckinpah también hizo películas olvidables, mediocres caricaturas de sí mismo. En las últimas, los estragos de la vida le pasaron factura a su arte. Da igual. Cuando estuvo en forma su cine fue duro, complejo, emocionante, poético e inmejorable. Creó escuela, pero sus esencias no admiten el plagio. Es uno de los grandes
."

Carlos Boyero, El País 31.12.2009


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 20 de noviembre de 2009

HORROR EN “LA SEXTA”




Es veu que en “La Sexta” es gasten tota la pasta en futbol i en tien bones per a presentar els informatius i els altres programes, per què en qüestió de pel.lícules està clar que no. I és que en poc més d’una setmana han fet la saga de “Desaparecido en combate” i “Delta Force”. En total 5 ó 6 pelis a vore quina de totes pitjor.

No sé si es tractava de fer-li un homenatge a Chuck Norris i a les seues patadetes voladores -per fer açò ja tenim a Canal 9-, però posats a programar films d’acció per a que la gnt passe una estona sense pensar en res i sense calfar-se massa el cap, podrien posar pelis amb un poc més de qualitat, tampoc cal grans obres mestres, però al menys algo que es puga vore.

Ara, que si per fer açò ens han de llevar de la graella a les ties bones, millor que ho deixen com està, que sempre tindrem el DVD per a vore alguna peli interessant.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 19 de noviembre de 2009

INVICTUS



El 29 de gener de 2010 s'estrena a les carteleres del nostre pais "Invictus", la última pel.lícula de Clint Eastwood. El film tracta de la vida de Nelson Mandela, interpretat per Morgan Freeman, i de la campanya que va fer per a organitzar la copa del mundial de rugby de l'any 1995. L'altre protagonista de la peli és Matt Damon.

Confiem en que el director nordamericà continue en la bona linea dels seus últims treballs. Este és el trailer de la pel.lícula en castellà:




Desde el lupanar de rica miel.

domingo, 27 de septiembre de 2009

Açò és PULP o calamar ?

Un altre video de este crack que es dedica a subtitular amb accent riberenc escenes de pelis. Ara li toca a Pulp fiction, ahi va:




- I saps com li diuen a l’arròs a banda en Gandia?
- No li diuen arròs a banda?
- En Gandia són madrileños, no sabrien qué collons és l’arròs a banda.
- Pues com li diuen?
- Li diuen una “Paella valenciana.”


Desde el lupanar de rica miel.

EL BRAVEHEART DE LA RIBERA

Pepico walas, el braveheart de La Ribera motivant a la gentola pa anar contra els de la capi.



"I si estaguera ací acabaria en els de la capi a xupitos de casalla i partides de xamelo." Meeeeeeeeeeeeeeeeeuu !!!

Desde el lupanar de rica miel.

sábado, 19 de septiembre de 2009

ROCCO SIFFREDI




El fisco italiano se pone duro con Rocco Siffredi”. Esta noticia apareixia ahir a la prensa espanyola. Resulta que la policia italiana està investigant a l’actor italià, l’acusen d’haver evadit uns 200.000 €. En cas de que es demostre la culpabilitat de Rocco, l’actor i director porno pot ser condemnat a una pena de presó de entre 1 i 3 anys, poca broma.

La carrera de Rocco com a actor porno començà al 1984 i s’ha prolongat fins al 2004, encara que després ha aparegut a algunes pel.lícules que ell mateix ha dirigit. En aquestos 20 anys ha protagonitzat quasi 300 films.

L’any 2006 va protagonitzar un anunci de creïlles fregides per a la marca “Amica Chips” que va ser censurat per vulgar, indecent i denigrant per a les dones. Total l’anunci no era per a tant, es podia vore a Rocco a una piscina en una mansió de l’estil de la mansió de Playboy rodejat per moltes xiques guapes en bikini. La gracia de l’anunci és que a Italia un dels noms pels que es coneix la vagina és “patatina”. Aleshores, eixia Siffredi menjant papes afirmant que no obstant la seua gran experiència, no havia provat “patatine” tan bones com les de la marca que anunciava.

Jo he provat tantes creïlles. Gustoses, sabroses. No puc estar sense elles. Les he provat totes: americanes, alemanyes, holandeses, grans, xicotetes. Agafava fins a tres al mateix temps. Però ninguna com esta. Fiat d’un que les ha provat totes.” Açò és el que deia Rocco a l’anunci.





Ara acusen a Rocco d’haver evadit 200.000 € a través de la creació d’empreses ficticies en paraisos fiscals, ja que la policia italiana considera que “El semental italiano”, com se’l coneix, ha de pagar tots els seus impostos a Italia per que resideix al pais transalpí més de la meitat de l’any. Esta pràctica és la mateixa que fan al nostre pais alguns esportistes, que fixen la seua residència ficticia a Andorra. Se’n recordeu del cas d’Arancha Sánchez Vicario?

En fi, que està vist que ja ni el tindre una bona polla te val per a escapar-se d'hisenda.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 21 de agosto de 2009

AFGANISTAN

Cm a conseqüència de les eleccions a Aganistan estan apareguent reportatges sobre el pais als mitjans de comunicació. L'enviat especial del diari "El Pais" a Afganistan, Ramón Lobo, està fent una serie de reportatges baix englobats com a "Crónicas de Kabul", a través de les quals es pot comprovar la situació en la que deixaren els talibans el pais i com sobreviuen els seus habitants en la actualitat. Este és un dels seus últims articles.
FURIA RELIGIOSA CONTRA EL CINE
En Charicar, un bullicioso pueblo tayiko a los pies del valle del Panchir, es día de mercado. En víspera de la fiesta nacional afgana, que se celebra hoy, hombres, mujeres y niños ocupan sus calles como otros hombres, mujeres y niños del Primer Mundo ocupan las suyas limpias y asfaltadas en los días previos a la Navidad. Estos, con su pobreza absoluta y un halo de dignidad; nosotros, con una insoportable desmemoria sobre la nuestra, que es de antes de ayer.
Los vendedores de Charicar no vocean la mercancía, que debe ser de mala educación. La exponen en sus locales, unos diminutos cubículos de hierro. Los comercios de las especias perfuman la calle de aromas exóticos en un duelo intenso y secreto con los aceites y gasolinas de escasa calidad que escupen los coches al pasar. Hay relojeros, barberos, zapateros, fabricantes de ollas, carniceros, cambistas... Decenas de oficios que comparten metros y bullicio.

Dos policías que protegen el mercado no parecen nerviosos por las explosiones de Kabul, inmersos en el estudio científico de la mejor manera de coronar su todoterreno artillado con una enorme sombrilla de colores. Debe ser que en asuntos de guerra, la solana nubla la vista y yerra los objetivos. Que se lo digan a los pilotos de los aviones estadounidenses. Hay trajín en la parada de los carromatos coloreados que sirven de taxi de distancias cortas. En las tiendas del lado izquierdo se empeñan en ofrecer a la venta unas cuerdas verdes que nadie parece comprar.

Más arriba, alejándose de las especias y los tubos de escape, se llega al Parvan Cinema. Es el único cine de Charicar. Fue destruido por los talibanes hace 10 años y así sigue, roto, abandonado y decrépito, sin que ninguna organización gubernamental o extranjera considere importante su rehabilitación. En un país con tanta guerra, pobreza, desempleo y machismo parece una provocación fomentar los sueños de gentes a las que les pesa tanto la realidad.

El patio de butacas, que tenía capacidad para 400 personas y desde el que se vieron grandes películas indias y alguna estadounidense menor, como Rambo, es un amasijo de sillas oxidadas a las que les robaron la madera. Fueron pateadas una a una en 1999 por la furia religiosa y rociadas después con gasolina por los hombres del turbante. Hoy todo huele a orín, excrementos y basura.

En el anfiteatro donde se situaban las mujeres sin la burka para no ser observadas tampoco queda rastro de los viejos proyectores rusos que hace ocho años trataban de reconstruir Jasralá y Kajam, expertos en reparar aparatos de radio. No hay noticias de ellos. Ni de Anwar, que acabó en prisión por el delito de poner películas. En las tres sesiones diarias del Parvan Cinema la gente se agolpaba en los pasillos. Recuerdo que Kajam contaba entonces cómo algunos de los espectadores trataban de escapar espantados de lo que sucedía en la pantalla por miedo a ser pisoteados por un elefante.

El Parvan Cinema fue también teatro-escuela infantil. Los niños y niñas de las escuelas acudían a representar sus pequeños dramas y comedias y a entonar sus himnos patrióticos. Hoy nadie aprende a cantar y a soñar. Parece que todos en Afganistán se cansaron de tener esperanza en un futuro que nunca llega.
Ramón Lobo, El Pais, 19-08-2009. Més en http://www.ramonlobo.com/
Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 17 de julio de 2009

EYES WIDE SHUT

Després de dotze anys sense dirigir ninguna pel.lícula, a principis de l’any 1999 s’estrenava el film pòstum del director nordamericà Stanley Kubrick. La pel.lícula, titulada “Eyes Wide Shut”, s’esperava amb gran expactació després del llarg temps transcorregut des de que el director de pel.lícules com “Atraco perfecto”, “Lolita” o “Barry Lyndon” havia dirigit el seu últim film “La Chaqueta Metálica” al 1987. La pel.lícula va rebre el premi de la crítica francesa a la millor pel.lícula estrangera de l’any, encara que als EE.UU. es censuraren algunes escenas de sexe.

La parella protagonista, Tom Cruise i Nicole Kidman, pareixen ser un modèlic matrimoni amb una filla xicoteta, fins que Alice li confesa a Bill el fort desitg de cometre una infidelitat que la va asaltar en una ocasió temps enrrere. A partir d’ací, el doctor Hardford, al que mai se li havia passat pel cap ser-li infidel a la seua dona, comenta a replantejar-se alguns temes al voltant de la relació amb la seua dona i, sense saber molt be com, està a punt de tirar-se a una prostituta i acaba a una orgia de sexe en una mansió en el camp. Tot açò està a punt de des-fer el matrimoni al film, i pareix que a la parella també li afectà a la vida real, per que al poc de temps, Tom i Nicole anunciaren la seua separació, que crack este Kubrick, es veu que abans de morir va dir, ahí vos deixe això!

Segur que qui haja vist la peli recorda les escenes a la mansió. Doncs pareix ser que un grup de milionaris europeus sí que s’enrecorda ve d’aquestes escenes, per que una companyia holandesa alquilà el passat cap de setmana un hotel en la campinya inglesa per a organitzar una orgia entre 350 persones enmascarades emulant la peli de Kubrick. L’hotel, Halswell House, és un edifici del segle XVII en Somerset que s’alquila habitualment per a celebrar bodes i reunions empresarials i, segons afirma el seu propietari, Grahame Bond, era la primera vegada que passava algo així, per a total sorpresa del personal que no sabia de que anava tot allò.

Quan els convidats començaren a arribar en els seus BMW, Porsche o Astor-Martin, els empleats pensaren que es tractava simplement de gent adinerada que havia decidit celebrar allí una festa com tants altres. Però no, de seguida començaren a circular botellas de champán i Kir Royals a “tutti pleni” i l’organitzador de la reunió anuncià als participants que estaven tots ells baix un encissament i al sonar les campanadas de la mitja nit els explicà que tan sòls havia una manera de trencar l’encissament: besar a un altra persona.

"De sobte allò es transformà en un espectacle digne de Eyes Wide Shut", ha explicat el propietari de l’hotel. "Por todas partes había personas copulando. Incluso en las barandillas vi a cuatro parejas". A les tres de la matinada va acabar la bacanal i els participants es retiraren a les seues habitacions.

La empresa que alquilà l’hotel és la holandesa “Little Sins”, que s’especialitza en organitzar festas de "swingers" (intercanvi de parelles) per a rics europeus. Per a poder participar hi ha que tindre més de vint anys, i els homes sòls són admesos si van acompanyats d’una persona de l’altre sexe.

El lloc on es celebrà (http://www.halswellparties.co.uk/house.html) és una passada, una casa rodejada de jardins enormes. Hi ha que vore amb el que s’entretenen els milionaris, és que no hi ha res com estar forrat de pasta.





Les dos primeres fotos són de la mansió en qüestió, i la tercera és del video amb el que promocionaren la festa.


Desde el lupanar de rica miel.

sábado, 18 de abril de 2009

SECCIÓ: COMO HEMOS CAMBIADO

Ací teniu les fotos de Kim Basinger i Mickey Rourke a la estrena de la seua última pel.lícula, "The Informers". La peli va de set histories entrellaçades que transcorren a Los Ángeles. Mireu amb deteniment les fotos, no són dos ninots de cera, són els actors que fa uns anys eren uns guaperes. Bueno, ell no sé si ha sigut alguna vegada un guaperas, però ella no fa tans anys encara ho era. Però el temps passa, i per alguns més que per a altres. Estos dos concretament estan horribles, pareixen eixits d'una peli de terror.





Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 11 de marzo de 2009

HOMENATGE A… CLINT EASTWOOD



Els homenatges a aquest blog estan molt cars, però un dels que teniem pendent és el del director i actor Clint Eastwood, l’últim dels classics. Fa temps que volia fer-ho, però el cas és que la causa per la qual vaig a dedicar-li unes frases (moltes menys de les que es mereix), no és un altra que un conat de discusió que he tingut hui. Al final de tot, ens piquem per qualsevol cosa. M’han definit al tio Eastwood com a un “derechito viejecito”, apel.lant a la seua edat i a la seua condició de suposat home conservador. Respecte a l’edat, cal dir que a l’aspecte físic es troba prou be per als 78 que té, i en quant a la edat cerebral, de segur que guanya a qualsevol persona més jove al Braintraining. En quant a la política es refereix, dic lo de suposat conservador perquè encara que el propi Clint haja sigut alcalde de la ciutat de Carmel pel partit republicà, el meu pensar és que hui per hui, el tio va prou per lliure. Al menys, és el que demostra a les seues pel.lícules.

Ja voldrien molts directors dels suposats progres (que es dediquen a fer pel.lícules que ni sa mare entén, amb la intenció de demostrar les seues bones intencions davant la vida i les persones), tindre la sensibilitat i la lucidesa per a tractar temes com la eutanasia, les relaciones intergeneracionals o, per a triar les bandes sonores, els colors, la situació de la càmera a les diferents escenes, etc. que té el senyor Eastwood. Al final, tot es mescla, cinema i política. Però a mi, la única cosa que m’interessa de Clint Eastwood són les seues pel.lícules.

Vaja per davant que encara no he vist les seues últimes dos pel.lícules, “Gran Torino” i “Changelling”, cal destacar que pelis com “Sin Perdón”, “Los puentes de Madison”, “Medianoche en el jardín del bien y del mal”, “Million Dollar Baby”, “Mystic River”, “Banderas de nuestros padres” o “Cartas desde Iwo Jima” són pel.lícules excepcionals.

Ale, ja m’he quedat a gust. No, se m'oblidava, aquest post va dedicat a Spike Lee, que va acusar de republicà i racista al bo de Clint.


Desde el lupanar de rica miel, desitjant (per pur egoisme) llarga vida a Clint Eastwood.

jueves, 29 de enero de 2009

EL EQUIPO A

Fa molt de temps que s’escolten rumors sobre la realització de la versió cinematogràfica de una de les series que va marcar la nostra infancia, “El Equipo A”. S’escolten rumors sobre els posibles protagonistas així com també sobre el director que encapçale el projecte. Finalment pareix que el projecte va prenent forma. La productora de Ridley Scott, que s’encarregarà de dur endavant el film, ha triat al director Joe Carnahan per a filmar la pel.lícula.
La idea és respetar l’esperit de la serie televisiva, però actualitzant-la, de manera que en lloc de ser veterans de la Guerra del Vietnam, seran de la Guerra d’Irak. Entre els actors que es barallen com a protagonistas, venen sonant des de fa molt de temps Bruce Willis com a Hannibal Smith, Woody Harrelson com a Murdock, o Ice Cube com a M.A. Barracus. Sobre el paper del més piuer de tots, Tempelton Peck no sabem res, però serà curiós vore qui és el valent que encarna al mític Fénix, qui és capaç de posar-se les seues vestimentes coentes, eixes sabatilles de tenis, eixos panatalons de mariquitarrrrr. El tio era un coent que te cagues, però se les emportava a totes amb la seua careta de bon xic.
En fi, a vore, si hi ha sort, i no fan una versió cutre, i d’aquesta manera podem disfrutar dels records d’una serie que sí, era molt cutre, a pesar de disparar 30.000 tirs no moria ningú, les trames sempre eren les mateixes, els actors que feien de dobles dels protagonistas no es pareixien res als doblats (cal recordar al doble rubiales de Hannibal), i tot el que vulgar, però de la qual tots s’en recordem i tots en parlem en nombroses ocasions.

Ací teniu una parodia sobre el Equipo A de la Hora Chanante.






TORRENTE 4

Ara una mala noticia, Santiago Segura està preparant la quarta part de Torrente. Després de tres pel.lícules sobre el “brazo tonto de la ley”, de les quals en sobraven 2 ó 3, amenaça amb una quarta entrega. I a qui està utilitzant com a reclam, doncs a l’actor Hugh Laurie. Diu que són amics des de que coincidiren al rodatje de “La chica del río” a l’any 2001, i que l’actor britànic li va prometre fer alguna aparició a Torrente, i clar, aprofitant que ara el protagonista de House és megafamós, vol fer-lo servir per a publicitar el film.
Assegura Santiago Segura que ja té preparada la primera escena de Torrente 4. Diu que serà un homenatge a Rocky Balboa i que Torrente estarà lamentant-se de que hi haja un negre a la Casa Blanca, de que tot ha canviat molt i de que des de que el Fary va morir la vida ja no és el mateix.
Resumint, la pel.lícula serà una puta merda, però serà la més taquillera de la història del cinema espanyol, fem apostes?


Desde el lupanar de rica miel.

martes, 9 de diciembre de 2008

Auto-DEFINITS: EMMA WATSON

De segur que conegueu millor que jo a Emma Charlotte Duerre Watson, l’actriu que encarna a Hermione Granger a la saga de Harry Potter, basada en els llibres de la escritora britànica J.K. Rowling. Doncs be, els rumors de que no tardaria molt en passar de protagonista de pelis per a públic infantil, juvenil o no tan jovenet, a convertir-se en una actriu perreril més del mon cinematogràfic adult, s’estan confinrmant a la carrera.

Primer va ser al seu aniversari on celebrava la majoria d’edat, on es va presentar vestida amb roba interior trasparent. I com ho sabem? Doncs perquè hi han testimonis gràfics, com no podia ser d’altra manera.

Ara, la xiqueta en qüestió, ha afirmat que no tindria ningun inconvenient en despullar-se a una pel.lícula, tot depén del director que es pose darrere de la càmera. “Iría desnuda si Bertolucci me lo pidiera. No tengo pensado quitarme la ropa en pantalla tan pronto, pero entiendo que es parte de mi trabajo.”

Ahí estem, que vagen ensenyant-se rapidet.

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 28 de noviembre de 2008

QUANTUM OF SOLACE

La setmana passada s’estrenà la nova pel.lícula de James Bond, "Quantum of Solace". Després de vore-la, podriem discutir i divagar sobre si és bo que les noves aventures de l’agent 007 s’aparten definitivament del que tradicionalment representava l’agent secret anglés; de si el nou Bond va de cachitas però en realitat és una nenaza sentimental; de si és adeqüat el director que han triat per a filmar esta nova entrega de la saga; o, si sobra acció i escenes inverosímils. Però no vaig a ser jo, o almenys no ho faré ara, el que dedique temps a açò. Donaré regna solta als instints més terrenals i animals i dedicarem este post a la nova xica Bond, la ucraïnesa Olga Kurylenko. La tia va nàixer l’any 1979 i començà la seua vida profesional com a actriu a França. Després, va protagonitzar papers a pelis com "Paris je t'aime" o “Hitman”, fins a convertir-se en una actriu més que famosa amb la seua aparició a “Quantum of Solace”. En fi, ací vos deixe unes fotos de la xica en qüestió per a que gaudiu.


Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 14 de noviembre de 2008

FENT NETEJA

Amb motiu d’una reforma que he realitzat a la meua habitació, he trovat amagades a un armari unes quantes pel.lícules en format VHS gravades a la TV durant molts anys. Ja ni m’en recordava que les tenia. La primera intenció en veure-les ha sigut tirar-les al fem, perquè el reproductor de video que tinc està trencat i no pense portar-lo a reparar ni tampoc comprar-ne un de nou, i a la meua habitació ja no m’en caben més. A més a més, la majoria d’elles les tinc també amb format DVD. Però una vegada les he tingut al davant i he decidit netejar la pols que tenien al damunt, m’ha fet llàstima tirar-les. Repasant els títols que tenia al davant, he vist que tenia grans obres mestres, com per exemple La Diligencia (John Ford, 1939), Los siete samuráis (Akira Kurosawa, 1954), El mundo en sus manos (Raoul Walsh, 1952), Topaz (Alfred Hitchcock, 1969), Las hermanas Munekata (Yasujiro Ozu, 1950), El buscavidas (Robert Rossen, 1961), Centauros del desierto (John Ford, 1956), La dolce vita (Federico Fellini, 1960), i així moltes més. Be, no en són tantes, però almenys si són unes quantes. Pel.lícules éstes que m’han fet amar el cinema, la majoria d’elles gravades de programes com el desaparegut per obra i gràcia del govern del senyor ZP “Que grande es el cine”. El programa, dirigit i presentat per José Luis Garci (que ens pot caure millor o pitjor i el cinema del qual ens pot agradar molt o poc), va estar a la 2 de TVE durant 10 anys. Al programa en qüestió es programava una pel.lícula semanalment. Abans de posar-la, es feia la presentació i, en finalitzar, es realitzava un debat i parlaven sobre la mateixa directors, crítics de cinema i amants del sèptim art. Podem discutir si el format del programa era millorable, si ens agradaven més o menys els convidats, però el que està clar es que era el programa referència en qüestió de cinema a la televisió pública. Des de que el van llevar, s’hem quedat un poc òrfes en temes cinematogràfics a la televisió. Si algun iluminat decideix carregar-se el programa, perquè no soporta a Garci (per la seua orientació política o perquè no li agrada el seu careto), almenys podrien substituir-lo per un altre. Però no, el llevaren de la graella, i no s’han dignat a posar en marxa un programa del mateix estil. A més a més, s’han carregat a Antonio Gasset, el mític presentador del programa “Días de cine”. En fi, que s’han cobert de glòria amb aquestes decisions. Molt de recolçar el cinema espanyol i molt de subvencionar-lo, i una de les millors maneres que tenen de promocionar el cinema i la cultura, que no és altra que projectant bones i creant una cultura cinematogràfica, i no la porten a terme. Mira que arriven a ser ignorants i patatereos!!!

Bo, el tema és que m’ha donat llàstima tirar les pel.l.ícules, perquè m’han fet passar estones molt agradables al davant de la televisió, i moltes de elles m’han acompanyat al llarg dels anys. Però be, ja hi ha prou de melancolia i nostalgia, por cierto, muerte a la melancolia i a la nostalgia. Al final, m’he armat de valor i he decidit que demà les tiraré. Ara, el que no me lleva ningú és la sessió de cinema clàssic que me vaig a pegar esta nit.

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 18 de septiembre de 2008

PAUL NEWMAN


Farà alguna cosa més d’un mes, es va fer públic que a Paul Newman (Shaker Heights, Ohio, 1925) li havia sigut diagnosticat un càncer de pulmó i els metges li havien donat dues setmanes de vida. Davant d’açò, el tio Newman va decidir retirar-se per a descansar en pau amb els seus. El senyor Newman va estudiar la carrera d’Economia abans d’ingressar a la escola d’interpretació de Yale allà pel 1951. Després d’açò es va dedicar completament al món del sèptim art, protagonitzant numeroses grans pel.lícules, tals com “La gata sobre el tejado de zinc” (Richard Brooks, 1958), “El buscavidas” (Robert Rossen, 1961), “Cortina rasgada” (Alfred Hitchcock, 1966), “Dos hombres y un destino” (George Roy Hill, 1969), “El golpe” (George Roy Hill, 19743) i moltíssimes altres. La veritat és que este home ens ha fet passar estones boníssimes al davant de la pantalla. Qui no s’en recorda de la mítica escena en la que es menjava 50 ous en una hora a la pel.lícula “La leyenda del indomable” (Stuart Rosenberg, 1967), o de les memorables partides de billar que jugaven ell i “el gordo” al Buscavidas.

Però, més enllà de les facultats interpretatives, i dels seus atributs físics, que deixarem per a les xiques, una de les coses a destacar d’aquest amant de l’automobilisme, és la seua capacitat per a saber envellir, i no tan sòls en l’aspecte físic. El cas és que, poc a poc, ha anat abandonant el mon del cinema, no abans de deixar-nos una excel.lent interpretació a la seva última pel.lícula, “Camino a la perdición” (Sam Mendes, 2002). El tio continua casat des de 1958 amb la seua dona, la també actriu Joanne Woodward, sense protagonitzar escàndols amb la prensa del cor, ni amb altres dones. Tampoc direm que el senyor Newman haja sigut un sant, supose que les seus histories extramatrimonials haurà tingut, però, al menys, no ha sigut una persona caracteritzada pels escàndols i les excentricitats, com altres estrelletes que amb molt menys es creuen els reis del mambo i que són “les mares de déus” del cinema internacional, muerte per a elles.

Ara als 83 anys, els metges li han donat dues setmanes de vida, a causa d’un càncer pulmonar. En fi, aquesta puta malaltia s’enporta a un gran del cinema, així com també a un gran del mon del futbol, Sir Bobby Robson, que també anuncià aquest estiu que estava a punt de palmar-la per culpa d’aquesta mortífera malaltia. El record a Robson estarà més complicat, en canvi, a Newman el continuarem veient a les seues pel.lícules. A veure si la vida d’aquestes dos persones servix d’exemple a altres entrenadors i actors de cinema, que tan sòls viuen de les excentricitats i de l’escàndol permanent.

Des del lupanar de rica miel fart de personatges que diuen saber i no veuen més enllà dels seus nassos.