martes, 6 de julio de 2010

TORNA EL MITE ???

Algú s'enrecorda del vell mite de les hostesses de vol? Eixes dones que, es suposava, eren amables, servicials, guapes, altes, cachondes, etc. I dic es suposava per què o tinc jo molt mala sort i als vols que jo agafe les hostesses no valen res, o és que els castings que fan les companyies actualment no són molt exigents.

On són les hostesses del calendari de Ryanair? On no estan és als seus avions.

Parlant de tot açò, estos dies es presenta una campanya publicitaria de l'aerolinea rusa AVIANOVA, on unes hostesses d'escàndol en bikini netejen els avions de la companyia mentre uns bombers es deleiten amb els seus moviments. En fi, una forma ésta d'allargar el mite de les hostesses, que la realitat s'encarrega de desmuntar.

Ací va el video en qüestió:




Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 5 de julio de 2010

CAMACHO TORNANT-SE LOCO




Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 2 de julio de 2010

EL POCHOLO DE L'ALBUFERA

Ací va una mostra del programa Callejeros sobre l'Albufera de València. Els reporters, prou cabrons ells, es trobaren per allí a alguns personatges prou frikis. El més curiós l'anomenat Pocholo de la Ribera, ahi va






Desde el lupanar de rica miel.

TECNOLOGIA PUNTA

Unes mostres de tecnologia punta per a obrir cotxes:

:

Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 30 de junio de 2010

MUERTE A...MISTER SATÁN




Vaja per davant que fer d’entrenador des de casa és molt fácil, ja ho sé. I que opinar a posteriori també és molt senzill, també ho sé. Però com que l’única cosa que podem fer és opinar i a este blog dic el que pense, doncs vaig a parlar un poquet de la selecció espanyola i, més concretament, del seu seleccionador Vicente Del Bosque.

L’entrenador espanyol, Mr. Satán, s’ha carregat el joc de la selecció. Jo el vinc criticant des de que va agafar l’equip després de la passada Eurocopa, per què no ha apostat decididament pel joc que tan bons resultat ens va donar.

Els jugadors actúen a posicions canviades. Insisteix en posar a Torres en punta, quan es veu clarament que no té ritme de joc. Si ja no m’agrada el joc del “niño”, encara menys si no està en forma. De fet, ahir va millorar el joc de la selecció a partir del moment en que el va substituir Llorente. A més, el fet d’alinear a Torres en punta provoca que el davanter més perillós de cara a porta, David Villa, siga desplaçat a la banda esquerra, on no és tan desequilibrant com quan juga en punta. Al jugar per banda, inicia les carreres molt alluynat de la porteria rival, fet este que fa que es canse més al fer més quilòmetres.

Com que Villa juga per banda esquerra, Iniesta es veu desplaçat a banda dreta, des d’on és menys perillós que per la dreta tirant diagonals i movent-se lliurement. A més, al jugar iniesta per la dreta, Silva ha estat relegat a la banqueta –pareix que ha pagat els plats trencats per la derrota contra Suïssa-.

Després està el tema més calent, el del doble pívot. Mr. Satán s’empenya en jugar amb dos tios (Xabi Alonso i Busquets), fet este que provoca que Xavi jugue més avançat, una posició esta que on no destaca tant. És a dir, tenim probablement al millor centrocampista de creació i el fem actuar a una posició que no és la seua. Muerte a Mr. Satán. A més, es podria suprimir de Xabi Alonso i jugar amb Busquets i Xavi al centre, amb Silva per la dreta i Iniesta per l’esquerra. I davant, a més de David Villa, pot triar entre Cesc, Llorente, Mata o Pedrito.

Tot açò no lleva que els jugadors han arribat cansats al Mundial i que no estan al mateix nivell de l’Eurocopa, però si jugaren en la posició on són capaços de rendir millor, les coses funcionarien molt millor.

El problema és que com que anem guanyant i passant de ronda i Del Bosque no canvia d’idea.


Desde el lupanar de rica miel.

lunes, 28 de junio de 2010

CRISIS, WHAT CRISIS? III

Inmerses en plena crisi totes les Administracions i endeutades com estan totes fins a les celles, totes ??? Noooooo, l’Ajuntament de València pareix que és alié a la crisi mundial. Dic jo q ha d’estar totalment sanejat i amb un superávit de collons, per què d’altra manera no s’entén que l’Ajuntament de Rita pague un creuer per a la Fallera Major de València i la seua cort d’Honor valorat en 32.000 €

Es tracta d’un creuer pel Mediterrani que partirà de València el proper 31 d’agost i durarà fins al 7 de setembre, passant per Eivissa, Tunisia, Nàpols, Livorno i Montercarlo. Com es veu, un viatge caracteritzat pel patiment.

Desconec quin és el motiu del viatge. Però el que si sé és la poca vergonya que té Rita i els membres de la corporació local, per què inmersos com estem en plena crisi, amb tots els governs retallant despeses per totes bandes, reduint els sous dels funcionaris, congelant les pensions, i va ella i no se li ocorre un altra cosa que pagar-li un creuer a la Fallera Major al crit de SERÀ PER DINERS i AÇÒ HO PAGUE JO.

Que diu Rita Barberà, “yo me cago en la puta crisi, pa mis falleras lo mejor” (i ja ficats a vore si me tire a la Fallera Major.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 24 de junio de 2010

NOTICIES FALSES

I qué fem en l'avís d'ahir de que la banda terrorista ETA havia posat 4 bombes a València? Per què ahir diversos mitjans de comunicació -entre ells el diari Público, las Provincias i RTVV- es feren resò de la noticia, i després no s'ha sabut res més del tema. De fet, anunciaren fins i tot que havia explotat un artefacte explosiu a la capital del Túria, i que la policia estave buscant-ne tres més.

Desde el lupanar de rica miel.

UNA DE MASCLES

Està produint-se un fet increible al torneig de Wimbledon. Des del dimarts està jugant-se el partit entre el tenista nordameericà John Isner i el francés Nicolas Mahut. Normalment, hi han partits que duren més d’un dia però per què s’ajornen per causes climatològiques, quasi sempre per culpa de la pluja. Però en este cas han tingut que ajornar el partit per què s’han quedat sense llum, i açò és la primera vegada que passa.

Atenció al marcador: 6-4, 3-6, 6-7, 7-6 y 59-59. És a dir, dos jocs guanyats per a cadascú i empat a 59 jocs a l’últim set. Les xifres del partit són de record. Porten jugades més de 10 hores. L’últim set dura ja 426 minuts i 118 jocs. Mai s’havien disputat tants jocs en un partit (163), ni s’havien fet tants aces (193 entre els dos). Isner porta 98 serveis directes i Mahut 95. En fi, xifres espectaculars.

El partit està jugant-se en una pista auxiliar de Wimbledon, reservada per a partits menors, però veient la expectació que està causant, podrien acabar hui el partit a la pista central, que de segur s’ompli de públic.

A vorem com acaba el partit. Però passe el que passe, és per a fer-los un monument als dos.


Desde el lupanar de rica miel.

miércoles, 23 de junio de 2010

Perguts

NOVA REVISTA PORNO

Aprofitant el Mundial de Sudáfrica, i a falta de fitxatges i de conspiracions intraplanetaries, el diari Marca ha abandonat la vesant estrictament esportiva i ara es dedica a temes més interessants. Entre fotos de novies de jugadors en boles, aficionades de les diferents seleccions lleugeres de roba i fotos de models sudafricanes, el diari Marca s’ha convertit en poc més que una revista porno a l’estil de Playboy o Penthouse.

I no és que me parega mal el tema, per què entre vore i escoltar el videoblog del terrorista d’Eduardo Inda i vore fotos de models sudafricanes, la veritat és que no hi ha color.

Ací vos deixe algunes de les fotos aparegudes últimament per a que es poseu mals.

















Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 18 de junio de 2010

¿QUÉ ES EL CINE?: "EL APARTAMENTO"

"Me llevo un sobresalto al ver en estado somnoliento imágenes de El apartamento en un informativo de televisión. La primera impresión al ver algo tan desterrado en la televisión actual como el blanco y negro es que huele a necrológica. Me pongo nervioso y no encuentro el mando a distancia para que el sonido me aclare qué ha ocurrido. Recuerdo que la única superviviente entre la gente que creó esa obra maestra es Shirley MacLaine y que aunque siempre figurará en tu retina con la juventud, la mirada y la sonrisa de la ascensorista Fran Kubelik, es ya una mujer cercana a los 80 años. Afortunadamente, no la ha palmado nadie. Esas imágenes se limitan a conmemorar que hace cincuenta años nació una criatura perfecta y con luz inextinguible llamada El apartamento.

Así como una parroquia con principios irrenunciables y fidelidad extrema hace su gozoso recorrido en Dublín todos los años y en la misma fecha por los lugares en los que está ambientada su Biblia, rememorando a Leopold Bloom, los que estaremos enamorados mientras que haya luz de la tragicomedia más sublime que ha parido el cine tenemos derecho a revisitarla cuando nos plazca gracias al DVD. En momentos de desánimo o en momentos de alegría, como ritual o pactando una feliz tregua de dos horas con el aburrimiento, descubriéndosela a los que imperdonablemente no la conocían o recobrando idénticas y maravillosas sensaciones aunque nos la sepamos de memoria.

Es el retrato más penetrante, duro y compasivo que se ha hecho nunca de un trepa patético e indigno al que un amor no correspondido transforma en un hombre digno, capaz de despreciar su escalera hacia el éxito si éste le exige el envilecimiento moral. Billy Wilder nos habla con lenguaje inmejorable de las eternas relaciones de poder, de un degradado y astuto ratón que presta su casa para los juegos sexuales de los gatos con la esperanza de que éstos le devuelvan el favor admitiéndole en su gremio, de cómo un Robinson Crusoe urbano puede recobrar la esperanza de huir de la soledad al descubrir unas milagrosas huellas en el asfalto, del permanente desencuentro entre lo que se anhela y lo que conviene, del cochambroso esfuerzo que exige al desclasado astuto trepar a la montaña y la facilidad para que el poder le despeñe si en nombre de su honor se rebela contra la sumisión, de los seres genética y vocacionalmente adorables que solo pueden enamorarse de la persona equivocada, de cómo preparar unos espaguetis con la ayuda surrealista de una raqueta de tenis al ser amado para aliviarle la depresión por habeer intentado suicidarse al comprobar que los reyes follan con sus enamorados vasallos pero no se casan con ellos, de la lacerante convivencia de miseria y grandeza, claudicación y rebeldía , resignación y sueños en algo tan complejo como la naturaleza humana, del dilema entre lo que aconseja el cerebro y lo que dicta el corazón. La épica que empapa al brioso aspirante a ejecutivo C. C. Baxter, entregando la llave que le permitía el acceso al lavabo de los directivos, a cambio de que el gran jefe no siga degradándole, tiene una grandeza a la altura de Homero.

No conozco ningún final tan emocionante (incluidos los de ese poeta del fracaso llamado John Ford) como el de la señorita Kubelik abandonando su inútil amor para entrar en el apartamento del eterno náufrago que pagó un precio muy caro por su redención, pidiéndole al comprensiblemente embobado que siga jugando a las cartas, que ya veremos lo que pasa. No conozco ninguna película tan romántica, realista, soñadora, triste, mordaz, sensata, cabrona y bonita como esta.

Consulto fechas y descubro que Psicosis, esa genialidad sobre la incertidumbre y el horror, fue parida el mismo año que El apartamento. Mi idea más perfecta de la felicidad es ver este programa doble en un desaparecido cine de barrio, en una tarde de invierno, compartiendolo con la persona amada. Pero tambien sería impagable en soledad. El gran cine la espanta. Es una droga irremplazable. Y no deja resaca".

Carlos Boyero, El País, 18.06.2010
Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 17 de junio de 2010

SARA CARBONERO CULPABLE?


Des de la premsa anglesa acusen a la periodista de Telecinco i novia d’Iker Casillas, Sara Carbonero de ser la responsable de que el porter de la selecció espanyola no estiga concentrat en la seua feina. Val, la Carbonero està tremenda i té pinta de que no li agrada ni ná! Si, ja sabem que la Carbonero informa a peu de camp en els partits de La Roja i es dedica a entrevistar a jugadors i tècnics abans i després dels partits. De fet, ahir després del partit va entrevistar al seu amorsito Iker Casillas. La entrevista va ser molt professional, donat el mal ambient que hi ha havia per la derrota.

En quan a les acusacions de la premsa anglesa, crec que no estan ells precisament lliçons. Hui en dia qualsevol jugador dels que està al Mundial pot des de l’habitació de l’hotel, estar conectat amb la seua parella, pot estar ficat a un Chat, pot estar practican sexe telefònic amb la seua novia, la seua amant, o amb una periodista o una aficionada o amb la recepcionista de l’hotel. De fet, hi ha alguns que s’entretenen jugant a la PlayStation.

El que han de fer els futbolistes, al igual que la resta dels mortals quan estan a la feina per la qual són remunerats, és intentar abstraure’s d’aquelles coses que el poden marejar. Hi han coses més difícils de superar que altres, però no crec que la presència de la Carbonero distraga a Casillas, o al menys, no el distrau menys que a altres futbolistes que també tenen parelles famoses i bien rebuenas.

I dic jo, els que critiquen a Iker no serà que el que tenen és enveja…



Dijous 16 de juny després del partit:
Carbonero - ¿Cómo está el vestuario?
Iker – Estamos fastidiados (que no jodidos)
I pensa la Carbonero: Jodido vas a estar esta nit quan jo t’agafe per davant…


Desde el lupanar de rica miel.

ME LO IMAGINO

"Me ha pasado tantas veces, he estado tantas veces en su mismo lugar... Hace unos días les contaba que donde ellos están, yo estuve. Y eso me permite imaginarlos allí, sentados en el suelo del vestuario de Durban, unos buscándose con la mirada, cansados, agotados de haberlo intentado hasta el último minuto. Otros, tal vez, debajo de una toalla, intentando aislarse de todo el ruido, intentando olvidar aquella pelota que se le fue junto al palo o intentando borrar el viento que el balón había dejado en sus dedos justo antes del gol. Alguno buscando el descanso en la camilla del vestuario, cerrando los ojos creyendo que, al abrirlos, el partido estará aún a punto de empezar.

Y entre ellos, mucha gente, unos acercando los líquidos imprescindibles para iniciar la recuperación, ya que nunca se nos debe olvidar que el siguiente partido empieza justo cuando finaliza este; otros llenando bolsas de hielo para aplicar allí donde el contacto físico ha dejado un hematoma; otros, simplemente, ofreciendo una palmada, una caricia, un poco de calor.
Y por allí habrá aparecido alguno de los veteranos para recordar que este era el primer paso, que quedan seis puntos por jugar y un Mundial por ganar, que no es este el momento para que las dudas entren dentro del grupo, para que la cabeza se llene de preguntas sin respuesta, que este es el momento de confiar en cada uno y, sobre todo, en ese que se viste junto a nosotros. Y es el momento de sentir que, aunque esas palabras estén llenas de sentido, estén plenas de lógica, entonces, ¿por qué tengo un agujero tan grande en mi alma y un vacío tan grande en mi ilusión?


Y en medio del alboroto silencioso se habrá oído la voz del seleccionador, para recordarles que esto del fútbol es así de inexplicable, para recordarles que ya sabían que un Mundial no se gana en el primer partido y que, por tanto, tampoco se pierde en los primeros 90 minutos, para recordarles lo buenos que son, las dificultades que han superado para estar allí, para recordarles que no es importante las veces que caes sino las que eres capaz de levantarte.
Y ahí se irán, poco a poco, desparramándose rumbo a una ducha que, esta vez, no va a ser reparadora, iniciando entre murmullos conversaciones en busca de la respuesta exacta a esa vieja pregunta: ¿qué nos ha fallado?


Y desde la experiencia que da el haber estado metido en varias de estas, me permito sugerirles que el fútbol se construye desde su imprevisibilidad, desde la capacidad de sorprender y sorprendernos, y eso que nos encanta cuando nos toca a favor es harto doloroso cuando nos deja detrás en el marcador. Seguro que ha habido cosas a mejorar, las hay hasta en el encuentro más glorioso, cómo no lo va a haber en los días oscuros. Seguro que cuando se vean en el vídeo van a darse cuenta de tantas jugadas posibles que se quedaron en el limbo del Moses Mabhida de Durban, seguro que algo más pudieron hacer para evitar que Suiza anotara su gol. Pero tras el análisis, tras la reflexión, les sugiero que se miren entre ellos, que vean quienes les acompañan en ese vestuario dolorido, que sientan que allí, entre tanto cuerpo y mente dolientes, están quienes nos van a llevar, primero, a octavos y, a partir de ahí, billete libre para soñar.


Mientras ellos buscan sus respuestas, que me permitan asomarme al balcón de mi casa, que el Nervión amenaza con desbordarse. Y eso sí que es un asunto preocupante
".

Andoni Zubizarreta.

Desde el lupanar de rica miel.

martes, 15 de junio de 2010

CULTURA CONTRA LA IMPUNIDAD




Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 11 de junio de 2010

QUÉ BURRAAAAAAAAAAAAAAAAAES !!!

En mi doble condición de hombre y católico...





Desde el lupanar de rica miel.