lunes, 25 de julio de 2011

LA DEPRESIÓN MENOR

Esta es una época interesante, y lo digo en el peor sentido de la palabra. Ahora mismo, estamos viendo no una sino dos crisis inminentes, cada una de las cuales podría provocar un desastre mundial. En Estados Unidos, los fanáticos de derechas del Congreso pueden bloquear un necesario aumento del tope de la deuda, lo que posiblemente haría estragos en los mercados financieros mundiales. Mientras tanto, si el plan que acaban de pactar los jefes de Estado europeos no logra calmar los mercados, podríamos ver un efecto dominó por todo el sur de Europa, lo cual también haría estragos en los mercados financieros mundiales.

Solamente podemos esperar que los políticos congregados en Washington y Bruselas consigan esquivar estas amenazas. Pero hay una pega: aun cuando nos las arreglemos para evitar una catástrofe inmediata, los acuerdos que se están alcanzando a ambos lados del Atlántico van a empeorar la crisis económica casi con toda seguridad.

De hecho, los responsables políticos parecen decididos a perpetuar lo que he dado en llamar la Depresión Menor, el prolongado periodo de paro elevado que empezó con la Gran Recesión de 2007-2009 y que continúa hasta el día de hoy, más de dos años después de que la recesión supuestamente terminase.

Hablemos un momento sobre por qué nuestras economías están (todavía) tan deprimidas. La gran burbuja inmobiliaria de la década pasada, que fue un fenómeno tanto estadounidense como europeo, estuvo acompañada por un enorme aumento de la deuda familiar. Cuando la burbuja estalló, la construcción de viviendas cayó en picado, al igual que el gasto de los consumidores a medida que las familias cargadas de deudas hacían recortes.

Aun así, todo podría haber ido bien si otros importantes actores económicos hubiesen incrementado su gasto y llenado el hueco dejado por el desplome de la vivienda y el retroceso del consumo. Pero ninguno lo hizo. En concreto, las empresas que disponen de capital no ven motivos para invertir ese capital en un momento en el que la demanda de los consumidores es débil.

Los Gobiernos tampoco hicieron demasiado por ayudar. Algunos de ellos -los de los países más débiles de Europa y los Gobiernos estatales y locales de EE UU- se vieron de hecho obligados a recortar drásticamente el gasto ante la caída de los ingresos. Y los comedidos esfuerzos de los Gobiernos más fuertes -incluido, sí, el plan de estímulo de Obama- apenas bastaron, en el mejor de los casos, para compensar esta austeridad forzosa.

Así que tenemos unas economías deprimidas. ¿Qué proponen hacer al respecto los responsables políticos? Menos que nada. La desaparición del paro de la retórica política de la élite y su sustitución por el pánico al déficit han sido verdaderamente llamativas. No es una respuesta a la opinión pública. En un sondeo reciente de CBS News/The New York Times, el 53% de los ciudadanos mencionaba la economía y el empleo como los problemas más importantes a los que nos enfrentamos, mientras que solo el 7% mencionaba el déficit. Tampoco es una respuesta a la presión del mercado. Los tipos de interés de la deuda de EE UU siguen cerca de sus mínimos históricos.

Pero las conversaciones en Washington y Bruselas solo tratan sobre recortes del gasto (y puede que subidas de impuestos, es decir, revisiones). Esto es claramente cierto en el caso de las diversas propuestas que se están tanteando para resolver la crisis del tope de la deuda en Estados Unidos. Pero es igual de cierto en Europa.

El jueves, los "jefes de Estado y de Gobierno de la zona euro y las instituciones de la UE" -este trabalenguas da idea, por sí solo, de lo confuso que se ha vuelto el sistema de gobierno europeo- publicaban su gran declaración. No era tranquilizadora.

Para empezar, resulta difícil creer que la compleja y estrambótica ingeniería financiera que la declaración propone pueda resolver realmente la crisis griega, por no hablar de la crisis europea en general.

Pero, aunque así fuera, ¿qué pasará después? La declaración pide unas drásticas reducciones del déficit "en todos los países salvo en aquellos con un programa" que debe entrar en vigor "antes de 2013 como muy tarde". Dado que esos países "con un programa" se ven obligados a observar una estricta austeridad fiscal, esto equivale a un plan para que toda Europa reduzca drásticamente el gasto al mismo tiempo. Y no hay nada en los datos europeos que indique que el sector privado vaya a estar dispuesto a cargar con el muerto en menos de dos años.

Para aquellos que conocen la historia de la década de 1930, esto resulta demasiado familiar. Si alguna de las actuales negociaciones sobre la deuda fracasa, podríamos estar a punto de revivir 1931, el hundimiento bancario mundial que hizo grande la Gran Depresión. Pero si las negociaciones tienen éxito, estaremos listos para repetir el gran error de 1937: la vuelta prematura a la contracción fiscal que dio al traste con la recuperación económica y garantizó que la depresión se prolongase hasta que la II Guerra Mundial finalmente proporcionó el impulso que la economía necesitaba.

¿He mencionado que el Banco Central Europeo -aunque, afortunadamente, no la Reserva Federal- parece decidido a empeorar aún más las cosas subiendo los tipos de interés?

Hay una antigua cita, atribuida a distintas personas, que siempre me viene a la mente cuando observo la política pública: "No sabes, hijo mío, con qué poca sabiduría se gobierna el mundo". Ahora esa falta de sabiduría se pone plenamente de manifiesto, cuando las élites políticas de ambos lados del Atlántico malogran la respuesta al trauma económico haciendo caso omiso de las lecciones de la historia. Y la Depresión Menor continúa.

El País. Paul Krugman

viernes, 22 de julio de 2011

ESE MÁRTIR


Desde el lupanar de rica miel.

EL QUE ENS ESPERA

Qué casualitat, heu vist qui està darrere del futur president de la Generalitat? Sí, "El Bigotes", més del mateix.


Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 21 de julio de 2011

CRÒNICA DEL DIA D'AHIR

Le apoyó por delante, por detrás, al lado, se tragó todos los sapos por él, vinculó el futuro político de ambos, le aclamó en plazas de toros cuando todo el mundo sabía que lo quería ver dimitido. Nunca le pidió que se fuera. Esperó y esperó, confiado en que algún momento la presión lo reventaría. En que moriría sin que nadie lo matase. Y sobre todo sin que él se manchase las manos. Tuvo que esperar dos años, cuatro meses y un día, pero Mariano Rajoy, sin mover un músculo, vio ayer cómo caía por su propio peso, y sin hacer él nada, como pasó con el extesorero Luis Bárcenas, la última gran pieza del caso Gürtel: dimitió Francisco Camps.

El presidente de la Generalitat se resistió hasta el último momento. Y Rajoy, consciente de que no podía forzar su dimisión directamente, buscó una salida intermedia, aunque muy difícil de defender. En varias conversaciones en los últimos días, tanto el líder del PP como otros interlocutores le explicaron a Camps que la dirección nacional no podía permitirse un juicio en otoño, en plena campaña. Así que, si no quería dimitir —y no quería— solo quedaba una salida: declararse culpable, aceptar la multa más alta que le pidieran, y evitar el juicio.

Rajoy aceptaba así que Camps se convirtiera en el único presidente autonómico con antecedentes penales de la democracia española, nada menos que por cohecho, esto es por corrupción. Es más, le dejaba a él decidir. Pero para facilitar las cosas, Génova empezó a trabajar para que saliera adelante ese apaño. “Es el mal menor”, explicaban.

Rajoy ya había renunciado a su oportunidad real para resolver el problema en marzo, cuando podía no haberle confirmado como candidato. Los estatutos del PP le dan ese último poder al líder. Pero una vez más, no lo ejerció, prefirió esperar, como siempre, y entonces quedó a merced del president. Él tenía la última palabra.

Además de Camps, que nunca estuvo del todo convencido, porque quería ir a juicio, el problema principal era Ricardo Costa. El exsecretario general no quería admitir su culpabilidad porque eso podía facilitar su condena en el caso de financiación ilegal, con penas no de multas sino de cárcel.

El equipo de Rajoy puso en marcha la red para afianzar el apaño. Dolores de Cospedal llamó a última hora de la noche del martes a Costa, y le pidió un sacrificio. A cambio, le garantizó una compensación, un reconocimiento y un buen trato político en el futuro. Costa aceptó, a regañadientes y contra el criterio de su abogado.

Todos, Rajoy y Cospedal incluidos, se fueron a la cama pensando que el president se declararía culpable. Rajoy y Camps hablaron también a última hora, y aunque ambos coincidieron en que la solución no era buena, decidieron seguir adelante. Nadie en los últimos días descartaba la dimisión del todo, porque veían a Camps muy tocado, pero le habían visto tantas veces resistir y resistir que no lo querían creer. Por eso se resolvió que se declaraba culpable. Allí estaba Federico Trillo, siempre cerca de Camps desde el martes por la tarde, para garantizar que su entorno, mucho más resistente, no le convencía de que fuera a juicio. Rajoy no controló nunca la situación, todo estaba en el aire hasta el último momento.

Nada más despertar, comenzó una mañana de esperpento. Costa ya había cedido, pero con una condición: que él iba a firmar con Camps. En ningún caso antes. No se fiaba. Ya le habían engañado otras veces. El president llegó a prometerle que le metería en el Gobierno autonómico. Nada.

Varios periódicos daban cuenta en sus portadas del apaño, y los comentaristas empezaban a criticarlo. En el entorno de Camps se instalaba una realidad: el arreglo no eliminaría la presión mediática, lo que peor lleva un president que en los últimos dos años apenas ha aceptado preguntas de la prensa y que llevaba cinco días encerrado cancelando agendas. Su estado anímico se deterioraba por minutos, según los muchos dirigentes que han hablado con él en las últimas horas.

Aún así, a primera hora de la mañana, todo marchaba según lo previsto. Los abogados de tres de los cuatro imputados, Víctor Campos, Rafael Betoret y Francisco Camps llegaban al Tribunal Superior de Justicia de Valencia con sus documentos para “conformarse”, el término técnico para reconocer el delito. El letrado de Camps, y por tanto no un hombre enviado por Génova sino alguien de su absoluta confianza, llegó a presentar en el tribunal el escrito en el que reconocía el delito y anunció que estaba a la espera de que su cliente viniera a firmarlo. Costa esperaba acontecimientos, y nunca presentó el escrito.

El documento sin la firma del imputado no vale. Así que empezaron a desfilar. Primero Campos, que firmó, después Betoret, que también lo hizo... ¿Y Camps? Todo el mundo le esperaba, la expectación iba creciendo, y también la presión. El tribunal se llenó de cámaras y redactores que aguardaban a pleno sol. Pasaban las horas, y el juzgado iba a cerrar.

Entonces el esperpento alcanzó su cénit. El juzgado anunció que el abogado de Camps había comunicado que el president se disponía a acudir para firmar el documento que había presentado su abogado, esto es para reconocerse culpable. Pidió así el favor de que ampliaran el horario de cierre. Le había costado mucho decidirse, pero parecía hecho. El juzgado aceptó esperar nada menos que para recibir al president de la Generalitat, que seguía refugiado en el palacio presidencial con Trillo y Juan Cotino, dos hombres religiosos como él, cercanos al Opus Dei, que han estado casi siempre con él en los días más duros.

Muchos de los que han hablado con él estos meses aseguran que Camps se ha llegado a tomar el caso como una especie de martirio, como un prueba, y que se ha refugiado en la fe para resistir. Algunos incluso señalan que realmente estaba al límite de la resistencia psíquica.

Cuando todo parecía decidido, algo pasó. Se repitió el caso de Bárcenas. El extesorero dimitió un día en que su mujer lloraba porque no podía salir de casa con todas las cámaras esperando a la puerta. Camps se rindió al ver que tenía que declararse culpable y hacer el paseíllo rodeado de cámaras, admitir su falta, pagar la multa y explicarlo antes los ciudadanos. Acorralado, consciente de que casi todo el partido quería que se marchara hace mucho tiempo, se derrumbó. Decidió dimitir para no declararse culpable, para seguir con el juicio y tratar de defenderse. Para no admitir ante todos lo que ya todos reconocen incluso en público: que mintió, ante el juez, el Parlamento y los ciudadanos. “No quería ser un presidente condenado, ahora se siente liberado”, comentaba alguien que habló con él.

Su decisión, comunicada a las 17.30 con su gobierno en pleno a la espalda y Trillo y Rita Barberá de espectadores, deja a los pies de los caballos a Campos y Betoret. Ambos se han declarado culpables —y eso no tiene marcha atrás— porque el PP les dijo que Camps también lo haría. Costa se salvó por su desconfianza, y ahora él y Camps tratarán de defender su inocencia en el futuro juicio mientras otros dos imputados con las mismas pruebas reconocen su culpabilidad.

Sin haber jugado el partido, el resultado puede parecer muy bueno para Rajoy. Se quita el peso de Camps, que pese a su dimisión de ayer del Gobierno y del PP pretende mantener su escaño en el Parlament de cara al futuro; despeja su camino a La Moncloa y coloca de sucesor a Alberto Fabra, que siempre fue el favorito de Génova una vez que Rita Barberá rechazó el encargo. Se le colocó en las listas autonómicas por si acaso, aunque nadie contempló nunca en serio que Camps cayera.

Sin embargo, aunque políticamente empezó a resolverse ayer, el caso Gürtel en Valencia no ha hecho más que empezar. Queda por juzgar toda la financiación ilegal, las desviaciones y comisiones en la visita del Papa, y los contratos irregulares de todo tipo con la trama. El caso de los trajes era solo el principio. Pero ha sido suficiente, dos años después, para hacer dimitir al responsable de haber llevado la trama a Valencia: Francisco Camps, el amigo del alma de Álvaro Pérez, el Bigotes.

El País.

TORNA LATIGASOS


Després de molt de temps sense escriure res a aquest blog no podem deixar passar l’oportunitat de comentar els fets d’ahir.

Després de tot el merder del cas Gürtel i de “la causa de los trajes” i les reiterades mentides de Francisco Camps, la setmana passada el jutge Flors va decidir sentar al “banquillo” a Camps, juntament amb Víctor Campos, Rafael Betoret i el megapijo Ricardo Costa.

Així, la situació del Beato Camps s’havia tornat insostenible i amenaçava seriosament en convertir-se en un entrebanc en el camí de Mariano Rajoy a la Moncloa. La cúpula del PP ha intentat presionar a Camps per a que es declarara culpable i pagara la multa, però el Poc Honorable ha preferit dimitir i no admetre la seua culpabilitat.

Ara be, una vegada presentada la dimissió, Camps insisteix en que és innocent: “Inocente, completamente inocente de todas las barbaridades que se han dicho estos años sobre mi…no podrán demostrar nada, porque no hay nada”. Així que, ara que farà? Perquè segons les seues declaracions “Yo estoy liberado para defenderme de todas las mentiras e insidias”, no pareix que vaja a declarar-se culpable. Aleshores, que farà Ricardo Costa? Recordem que és un dels principals imputats en la causa del finançament il.legal del PP valencià i no li vindria gens be tindre antecedents penals. I que passarà amb Víctor Campos i Rafael Betoret que hui mateix es declaraven culplables devant el jutge. Camps els ha fet una bona jugada, eh? Si, si, anem a declarar-nos tots culpables, però vosaltres primer, i després, ai ai ai, ara no vaig.

Esta vesprada, el Poc Honorable ha comparegut devant els mitjans de comunicació amb una actitud altiva i prepotent, com ve fent el president des de fa uns anys. De fet, no ha deixat que la seua comparecencia s’emetera en directe, obstaculitzant el treball dels operaris de TVE.

Ací van algunes de les perles que el Beato ha soltat aquesta vesprada:

Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del Gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. Guaaaaaaauuuu!!!

Hemos luchado ante un sistema duro y brutal”, en referència a que tot és un muntatge, que no hi ha res de res, aleshores qué passa? que la trama Gürtel és un invent de la prensa i de l’oposició? Ja que vas a dimitir, fes-ho amb certa decència i no culpes de tot a una conspiració nacional. I, per cert, si vas a dimitir, fes-ho abans, perquè si ja hi havia prou desastre a la Generalitat, ara ho has acabat d’arreglar, xaval.

Camps i els seus es pensaven que ho tenien tot controlat, que al final no passaria res –amb la inestimable ajuda de Canal 9 i el jutje De La Rúa-. Però al final, tantes mentides i delictes no poden quedar impunes.

I després d’açò, qué? Podriem pensar que entrarà un nou President –amb tota seguretat l’actual alcalde de Castelló de la Plana, Alberto Fabra, que farà neteja i que, encara que no comulguem amb les seues politiquees conservadores, farà tornar la democràcia a les Institucions valencianes i la tansparència a la gestió del Consell. Però, després de vore amb quina actitud s’ha despedit Camps, no sóc gens optimista, imagine que es cumplirà aquella màxima de “los mismos perros pero con distintos collares”.

En fi, lamentable.


Desde el lupanar de rica miel.

sábado, 21 de mayo de 2011

21M: DIA DE REFLEXIÓ

Es queixaven estos dies els polítics i alguns periodistes del moviment que promou les concentracions ciutadanes, perque diuen que será un moviment passatger, que no tenen propostes, que promouen l’abstenció, que no saben de que es queixen.


Que, per què es queixen? Amb la que està caient, la sola pregunt ofén. Doncs es queixen per què tenim uns polítics de tercera, pel sometiment dels mitjans de comunicación a la classe política, per la crisi financera, per la corrupció política, pel 20 % de desocupació, per la retallada de drets, per la baixada de sous, per la reforma laboral, pel comportament dels sindicats, per la intoxicació política, per la reforma de les pensions, pel tintorro party, per la TDT facha, per les mentides, per la manipulació, pel bipartidisme, per la hipocresia, pels mercats financers, per la subvenció a l’església, per les hipoteques subprime, pels paraisos fiscals, per la reforma de la LLei Electoral, i així podría continuar fins a omplir la página sencera

Desde el lupanar de rica miel.

viernes, 20 de mayo de 2011

sábado, 26 de marzo de 2011

De diaris va l'assunt

No se si recordareu, però en un sopar no fa moltes setmanes, vam estar parlant de diaris, i més concretament del diari esportiu català "El mundo deportivo".

En aquesta conversa, entre d'altres moltes cosses que es van parlar, l'escritor més productiu d'aquest blog ( encara que darrerament està en hores baixes) Lupin va posar damunt la taula que si la possibilitat de que aquest diari fóra propietat del diari "El mundo" publicat a madrid, com ve va dir ell " en aquest nom podria ser", i vam quedar que ja ho investigariem en internet.

Doncs bé, ja se que han passat uns quants dies, però al final ho he buscat en internet i el que he trobat és el següent:

EL MUNDO DEPORTIVO

El Mundo Deportivo és el diari de premsa esportiva del Grupo Godó. Va néixer l'1 de febrer del 1906,[2] primer com a setmanari i el 1929 com a diari. És la publicació esportiva més antiga que encara s'edita a l'estat espanyol i la segona més antiga del món, tot just després de la italiana Gazzetta dello Sport fundada el 1896.[3]

Es publica a Barcelona en llengua castellana, amb el FC Barcelona com a club de referència, i a Madrid, essent allà un diari especialitzat per als aficionats de l'Atlético de Madrid. També edita edicions especials per al País Basc a Biscaia, Guipúscoa i Àlaba.

El seu primer director fou el pioner de la premsa esportiva Narcís Masferrer, i el primer propietari Jaume Grau. El van seguir al capdevant del diari el seu fill Ricard Grau, Josep Torrents, José Luís Lasplazas, Juan José Castillo, Manuel Tarín i Santi Nolla, que n'és l'actual director. Ricard Grau va vendre les seves participacions a l'amo de Tele/eXprés, Jaume Castells i aquest, uns anys després les vengué a Carlos Godó Valls, propietari deLa Vanguardia.


EL MUNDO


El Mundo és un diari en llengua castellana editat a Madrid. Té un suplement per aCatalunya i una edició per les Illes Balears, dirigida per Agustín Pery. Fou publicat per primera vegada el 1989 i fou fundat per Alfonso de Salas, Pedro J. Ramírez, Balbino Fraga i Juan González.

Va aparèixer per primera vegada el 23 d'octubre de 1989 i va ser fundat per Alfonso de Sales, Pedro J. Ramírez, Balbino Fraga, Juan González i Melcior Miralles. Seguint l'estela de l'anterior periòdic dirigit per Pedro J. Ramírez, Diario 16, El Mundo ha dedicat des de sempre importants esforços a la investigació periodística. En este sentit, van desvelar els escàndols de corrupció del govern de Felipe González, com el cas Ibercorp i el terrorisme d'Estat del GAL.


Aquestes dates em porten a pensar que el mundo no es ni el creador ni el propietari ni res semblant del mundo deportivo, no se vosaltres que opineu.

domingo, 5 de diciembre de 2010

MUERTE A... I RE-MUERTE A...ESTEBAN GONZÁLEZ PONS

No sé si ja hem mort a este tio al blog, però com més val que sobre, allà vaig. Esta persona és el paradgima del "trepa", de la hipocresia i del cinisme. És un vampir, un xupla-sang, un caradura, i un oportunista.
L'última que ha protagonitzat ha sigut com a conseqüència de la crisi provocada pels mamons dels controladors. Doncs be, davant l'actitud intolerable dels controladors (Pepín, saca los tanques!), ha aprofitat una vegada més per a atacar al Govern i culpabilitzar-lo del caos aeroportuari.
A més, ahir va declarar respecte al Estat d'Alarma decretat pel Govern, que el mateix limita els drets fonamentals dels ciutadans. No sóc jo massa expert en dret, de fet no en tinc ni puta idea, però un home que si sap, i que va tindre algo que vore en la redacció de la Constitució, Gregorio Peces Barba, va tardar pocs minuts a corregir a Gonzalez Pons, en el sentit de que l'Estat d'Alarma no suspén drets fonamentals de les persones, que si suspenen els "Estats de Excepción" i de" Sitio", cosa que segons Peces Barba sap qualsevol estudiant de primer de Dret. En fi, que damunt de mentirós, ignorant.
Probablement açò és el que li fa falta al PSOE, que veus amb autoritat responguen amb claredat als atacs senjse fonament que fan continuament personajillos com González Pons, De Cospedal o
Mariano Rajuà.
Escoltar a este home me provoca mal d'estómac, qué dic, el que me provoca són unes ganes terribles de pegar-li un parell d'hosties ben pegades. Està clar que no faré tal cosa -tot és de boqueta-, però no sé si per què la meua forma d'actuar no és la d'anar pegant mamporros a la gent o per què fins i tot d'açò seria capaç de treure rèdits polítics.
Que li donen.

Desde el lupanar de rica miel.

CONVERSES AMB UNA FINESA

Al tercer dia de viatge i, després d'emprar tan sòls el meu "anglés de Oxford" per a les coses indispensables, vaig decidir que era el moment de llançar-me. I clar, fent memòria dels meus coneixements del país -que no eren molt extensos i es reduïen a poc més de les pel.lícules de Aki Kaurismäki i els llibres de Arto Paasilinna-, vaig decidir provar fortuna amb l'escriptor, ja que segons les contraportades dels seus llibres és un autor de "extraordinario éxito en su país".
Total, que allà que vaig i, preguntada una universitaria de 22 anys, la resposta va ser algo així com que l'havia estudiat a l'escola, però que no havia llegit res d'ell.
Després d'açò vaig decidir no preguntar-li per Kaurismäki, per si de cas...
Desde el lupanar de rica miel.

sábado, 4 de diciembre de 2010

SUOMI



Ací estic, rebentat després d'un viatge de tornada de 27 hores des de Laponia. el viatge ha sigut una passada, un viatge que val la pena. Helsinki no m'ha paregut per a tant, té l'encant de les ciutats nòrdiques, però la resta no s'en passa. El més espectacular és la part nord del país. encara que ja vens de zones gèlides i nevades, és quan arribes a la ciutat de Rovaniemi quan t'en adones d'on estàs realment.

El trajecte en tren que, des de la ciutat de Vaasa i, passant per Seinajoki, Oulu i altres poblets, ens portà fins a Rovaniemi és sencillament espectacular. A mesura que el tren avança, ciutats nevades de major o menor tamany deixen pas a poblets cada vegada més menuts i, finalment, a cases i granjes aillades de la civilització.


Després de molt quilòmetres sense ciutats, arribem finalment a Rovaniemi, la capital de la porvincia finesa de Laponia. I clar, com que a eixes latituds la posta de sol comença al voltant del mig dia, arribes de nit. A pocs quilòmetres de la ciutat es troben el Cercle Polar Àrtic -el Napapiiri (66º 32' 35'')-; l'Aldea de Santa Claus; i, uns boscos on les diferents empreses de safaris organitzen tot tipus d'activitats, des de visites a una granja de huskies, rutes en motos de neu, excursions en trineus tirats per rens, o rutes de senderisme pel "bosque de los zorros".

La ciutat de Rovaniemi té poca història a les seues edificacions, per què els mamons dels nazis, seguint la política de "tierra quemada" s'encarregaren a la seua retirada de cremar tant la ciutat com els boscos dels voltants. Després, als anys 60', s'encarregà a larquitecte i dissenyador més important del país, Alvar Aalto, la reconstrucció del centre de la ciutat.

La ciutat està volcada al turisme, els ingressos dels seus habitants procedeixen en la major part del sector serveis, principalment del turisme i els serveis. A Rovaniemi conflueixen dos rius, el Kemi i el Ounas. Segons ens va dir el nostre guia, al riu Kemi es podia trobar fa uns anys el millor salmó d'Europa.

A Lapland poguerem gaudir d'una ruta nocturna de senderisme per un bosc més enlà de la linea del Napapiiri. Allò és espectacular, caminar per un bosc nevat, en total oscuritat i silenci, i un fred de collons. Al mig del bosc pararem en un refugi a prendren's te i pastes per a entrar en calor.

Al dia següent, anarem a Santa Claus Village, si, a casa de Santa Claus. El tio està allí esperant als turistes per a fer-se una foto. Allí dins està prohibit fer fotos, però clar, com que nosaltres no som finesos i això de respectar les normes no va en nosaltres, doncs ferem unes fotos en flash i tot, que no se diga. Això si, secundats per uns turistes italians, que prompte desenfundaren les seus càmeres, agermanant-nos en la mentalitat gitana mediterranea.

Parlarem amb Santa Claus en castellà i ens ferem la foto de rigos al módico precio de 29 € (allí dins si que no es podien fer fotos). Diuen que Santa parla totes les llengues, peró després del Where are you from? i passar-se a la teua llengua, simplement et saluda, te pregunte el nom i es despedeix, quan tu li parles veus que va perdut.



L'últim dia ferem una ruta pel bosc amb trineus tirats per rens, fent una parada a una granja de huskies, uns 300 hi havien. També donarem una volta en trineus tirats per huskies i després de mostrar-nos la granja i fer-nos el te de rigor per a entrar en calos, tornarem amb els rens. Finalmente ens donaren el carnet de portar rens, així que si algú té un ren per casa i vol que el porte a pegar una volteta tan sòls té que dir-ho, jejeje!

El fred que feia no era normal, quasi s'ens congelen els dits de mans i peus, peró la cosa val la pena, és impresionant, per a repetir.

En quant a la temperatura, la mínima que veierem va ser de -21º C, però imagine que en ple bosdc baixaria algun grau més.


Desde el lupanar de rica miel.



martes, 23 de noviembre de 2010

MUERTE A ... SALVADOR SOSTRES

Trobar motius per a matar a este mamarratxo no és complicat, tan sòls hi ha que escoltar el que diu o llegir el que escriu. Les seues paraules el qualifiquen com a el que és, un subnormal. Com diria Paquita la del Barrio, este tio és un:

- Animal rastrero.
- Alimaña de dos patas.
- Rata inmunda.
- Escoria de la vida.
- Adefesio mal hecho.
- Espectro del infierno.
- Maldita sabandija.
- Culebra ponzoñosa.
- Desecho de la vida.


Simplement, vaig a deixar ací un post d'una blogger que escriu coses interesants, al que parla del tal SS. Bo, anava a penjar el seu post, però com que el puto blogger este s'acaba de ratllar i no em deixa, posaré l'enllaç i qui tinga ganes que ho mire.

www.madreidiota.blogspot.com

Desde el lupanar de rica miel.

jueves, 18 de noviembre de 2010

CARMEN DE MAIRENA A LES ELECCIONS CATALANES



Carmen de Mairena es presenta a les eleccions catalanes, estes són algunes de les seues propostes:


- Follódromos: "Equipamentos públicos para jóvenes para poder practicar sexo sin las

incomodidades del coche y sin tener que ir a casa de la suegra".


- Huertos ecológicos: "Plantaciones de marihuana de rotondas y descampados".


- Olimpiadas de bar: "Competiciones de billar, futbolín y cartas".


- Que el barrio chino de Barcelona sea declarado Patrimonio de la Humanidad de la Unesco.


- Colocar ventiladores gigantes en Lleida para deshacer la niebla.


- Recuperar las figuras de las "majorettes" en los Ayuntamientos.


- Que los Mossos lleven barretina.


- Enviar una misión a Marte llena de productos catalanes.


- Construir aeropuertos para Ovnis por si los extraterrestres quieren visitar Cataluña.


I per a acabar, dos frases que ha soltat la tia:


- "Como soy una mujer madura me he puesto en el coño una cerradura".


- "Viva Tarragona, que me deja el chocho como una mona".



Desde el lupanar de rica miel.

domingo, 14 de noviembre de 2010

Pla Confiança i política municipal

"Si Benifaió millora avancem tots, obrim un camí cap a una millora de carrers i avinguts necessària baix una inversió de la Generalitat que supera els 460.000 euros". Amb aquestes paraules, agafades d'una notícia a l'adreça de internet de l'ajuntament de Benifaió, descrivia l'alcaldessa del poble el "macro projecte urbanístic de repavimentació, asfaltat i millora de les voreres del poble el dia 4 de novembre en la presentació en societat del projecte.

Com tots sabeu, aquestes obres de millora han afectat alguns dels carrers en la zona del poble on jo vist, entre ells la meva avinguda, que va ser asfaltada entre el dijous per la vesprada i el divendres de matí.

Fins ací tot bé, més o menys, el pla confiança de la generalitat ve a ser el mateix que el "plan E" de ZP, els d'una banda política, critiquen el que fan els de l'altre costat, etc... en resum, allò a que ens tenen acostumats els nostres polítics.

La meva sorpresa ve quan ahir dissabte observe l'aparició d'alguns clotets en la zona reasfaltada, en un principi no li vaig donar molta importància per que vaig pensar que ho havien fet els treballadors, de la mateixa manera que apartaven la capa d'asfalt de dalt les clavegueres o les tapes d'ono. Però avui diumenge, he arribat a contar fins a deu clotets en l'asfalt només en el tram d'avinguda on visc jo, cosa que em fa pensar que no es una cosa que facen els treballadors per a destapar alguna tapa que s'haja de quedar destapada, sinó que s'han fet les obres tan mal que en menys de 78 hores ja han aparegut aquests desperfectes i també hi ha ja un pi que ha començat a alçar el carrer.

Per tant, açò hem porta a pensar que si el degradament dels carrers afectats per les obres continua amb aquest ritme en menys de mig any els carrers estaran molt pitjor de com estaven la setmana passada abans de la realització de les obres de "millora", i jo em pregunte, això no és tirar més de la mitat dels diners que costen les obres en una època de crisis? No sé quin serà el resultat final d'aquesta millora del poble però no tinc cap confiança en ella, ja vos aniré informant.

Aquest fet, em porta a escriu-re sobre un altre tema, que pot ser delicat, sobre el qual ja volia escriu-re la setmana passada, i que te a veure en la política municipal, més ben dit en la política de la policia municipal. Resulta que tornava jo de collir Kaki el dimecres de la setmana passada cap a les 5 i quart de la vesprada i després de baixar el pont del carrer Picassent i fer el carrer d'espioca, o carrer corbella de tota la vida per anar cap a la placeta de l'estació i pel costat de la via del tren cap a ma casa, quan vaig arribar al cantó del carrer Vicent Marí em para un policia i hem diu que no puc passar que he d'agafar el carrer vicent marí per anar pel carrer i tornar al pont on jo estava primer, per que el carrer de San Carles estava tallat fins que s'en anaren tots els xiquets del col·legi, i jo li vaig dir, però si vaig per ahí torné al lloc d'on vinc, a lo qual ell molt educadament, cosa que per a ser sincers em va sorprende prou al ser un policia del poble em va contestar "ya lo sé, pero yo cumplo ordenes, es por los niños que se tiran sin mirar", total que em va costar pegar la volta i fer mil cinc-cents mitres per a recorrer els cinc-cents metres que havia de fer.

Amb açò no vullc dir que no s'haja de protegir el xiquets, tot el contrari, el que passa és que crec que la manera en com es fa actualment presenta alguns problemes:

- El primer és que degut a les modificacions que es feren en la circulació del poble fa uns quants anys, a instancia d'un suposat estudi encomanat per la policia municipal, actualment, la major part dels carrers del poble s'on d'una sola direcció i moltes vegades, per a anar d'una part del poble a una altra només tens una o dues alternatives i si es talla al trànsit una d'elles pel motiu que siga moltes vegades et trobes que has de pegar una volta innecessària per arribar al teu destí.

- A continuació si no es deixa circular per el carrer del col·legi i els xiquets s'acostumbren a creuar sense por per que no ve ningú, que t'assegura que tres carrers més enllà el xiquet no creuarà sense mirar provocant igualment un accident.

Aquesta mateixa situació també es dona al col·legui Santa Barbara, lloc on també els carrers tenen una única direcció i et quedes una altravegada sense alternatives per anar al centre del poble.

Crec que si el que es vol és proteguir als xiquets hi han altres maneres de fer-ho, per que sense anar mé lluny, quan nosaltres anavem a l'escola no es tallaven els carrers, no sé, crec que el que hauria de fer la policia és donar xarraders sobre seguretat vial als col·legis i concienciar als pares de les criatures que els ensenyen a creuar els carrers, o a cas nosaltres quan teniem 5 o 6 anys no anavem sols pels carrers i miràvem abans de creuar, simplement es que crec que les cosses es podrien fer d'una altra manera